LA CONJURA DE LOS NECIOS, J.K. Toole

Aquest personatge, amb una perspectiva totalment egocèntrica de tot esdeveniment i creant-se unes metes irreals per canviar el món que l’envolta, crec que és el més original que mai hagi llegit.

La meva experiència va ser que al principi el personatge em va atreure, em va enganxar, m’imaginava d’endavant les seves aventures que em farien riure sense parar… Però es va anar convertint en un personatge massa carregós, tan asfixiant com aquella habitació on vivia. Les seves elucubracions, i amb aquesta retòrica tan superba, al principi tan sorprenents, a la que t’acostumes se’t fa molt pesat. És clar que Ignatius no està fet per a que et caigui bé. Per a mi, definiria com la primera part sorprenent i divertida, pel mig decau, a vegades es fins i tot és avorrida, difícil d’empassar. Després, cap al final, amb l’acumulació d’esdeveniments, la lectura torna a ser atractiva, fins arribar a un final, per a mi, bastant correcte. Però en general no li vaig trobar el què, ni tant divertida ni tan inoblidable, amb tota la fama que s’ha guanyat.

Una curiositat: estic segura que l’autor de “Silvio José, el bon paràsit” de la revista “El Jueves” està basat en Ignatius. És clar com l’aigua.