EL JUEGO DEL ÁNGEL – Carlos Ruiz Zafón

David Martín és un jove escriptor que adquireix cert èxit amb les seves novel basades en una Barcelona gòtica, amb personatges foscos i crims macabres. Un bon dia apareix un misteriós editor que es declara seguidor seu i li proposa un encàrrec molt ben pagat, que ell accepta amb alguns inconvenients. L’encàrrec és una mica extravagant, però poc a poc va descobrint que no és tan innocent com semblava al principi.

——————

Bé, és una novel·la que no està malament, encara que no entusiasma. L’esquema és molt semblant a L’ombra del vent però amb altres històries, que no vol dir que no hi hagi sorpreses però si que no hi ha aquesta novetat que va tenir la seva anterior novel·la.

Crec que és impossible no comparar-la amb L’ombra del vent. Jo sóc de les que vaig gaudir molt amb aquest llibre, i com molts esperàvem alguna cosa que ens fes sentir el mateix. Però ha estat un estrepitós fracàs (per la meva part). Anem per parts:

– Diàlegs: TOTS carregats d’ironia i sarcasme, d’enginy i pedanteria, com si la gent parlés així. Admetria un o més personatges amb qui mantenir aquests diàlegs, però no amb tots, és completament irreal.

– Ruiz Zafón no és prou destre amb la intenció de barrejar realitat / irrealitat, per això crec que deixa alguns punts buits o mancats d’explicació, sobretot en l’embolic final. Una cosa és que intenti posar misteri i l’altra que desconcerti el personal amb un final confús per a tots i amb alguns personatges que no saps molt bé que feien aquí, com per exemple l’Irene Sabino.

– Si en L’ombra del vent hi havia un sol personatge que destacava entre tots en l’aspecte humorístic i verborrea enginyosa, era el gran Fermín Romero de Torres. A El joc de l’àngel és Isabella qui es pretén que doni aquest toc d’humor essent una copia descarada, però em va semblar un personatge una mica artificial, no em va acabar de convèncer del tot.

– Repetició de les descripcions o recrear-se massa en elles. De vegades no cal donar-li tot mastegat al lector, o li crees un empatx.

En fi, resumint, el llibre no està malament, entreté, hi ha trossos fluixos que es veuen compensats amb un final trepidant encara que una mica … confús? Inacabat? Indefinit? Fet perquè el lector assumeixi el final que vulgui? Aquí potser si era el millor moment per donar-li  més mastegadet el lector.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s