CABELLS DE MEDUSA, Miquel Martín

Argument: Cabells de Medusa és el suggeridor títol amb què Miquel Martín ens vol transportar al segle XIX, quan els corallers de Begur s’embarcaven cap a terres llunyanes i exòtiques en expedicions plenes de risc i incertesa. Però el lector no només reviu amb intensitat les aventures dels corallers, sinó que comparteix també tot el procés de descoberta i creació literària que hi ha darrera el llibre. Un llibre que desvetlla el vincle secret entre diverses generacions d’una famíllia i que, amb un llenguatge precís, viu i subtil, acull el dietari, el relat o la llegenda.

Tot i que l’argument ens ho pot fer pensar, no és pas un llibre d’aventures (dels corallers de Begur) o d’intriga (per descobrir la vertadera història que envolta l’Espiridión). El llibre esta escrit en forma de diari personal. La protagonista, una escriptora que busca confirmar una història familiar que ha anat passant de generació en generació, ens anirà explicant tot el procés per descobrir tota la veritat i com intentarà fer-ne un relat.

L’historia de l’Espiridión té dues funcions: la primera i més clara és la de donar un argument, un sentit al llibre. La segona és l’ús de la història com a pretext per establir una cronologia de la protagonista i no convertir el llibre en un grapat de pensaments massa personals com per ser part de la ficció. L’autor s’hi ha abocat en la protagonista i a través d’ella manifesta tot el que sent envers el món literari. Es posa en dubte molts supòsits o fets que donem per certs, es comenta la condició d’escriptor de províncies i que sent envers el comportament de certs col·legues de professió, o s’exposa les formes de posar-se a escriure. Tot i que comenta temes molt interessants amb una visió molt personal, a vegades resulta massa alliçonador, sobretot pel to que s’intueix, s’interpreta, o es descriu, sovint exaltat e indignat. A més, l’autor ens frena l’entusiasme que ens pot generar l’historia familiar de dues formes: la primera, es que a gairebé tothom que pregunta ningú en sap res, i en treu ben poc de tot arreu. La segona, que quan es treu quelcom, torna a alliçonar-nos de nou, allunyant-nos del tema central. Bé, el que jo creia el tema central, ja que com he comentat al principi, no ens hem de deixar enganyar per l’argument. I potser per això m’ha fallat l’expectativa que tenia vers el llibre.

Però no tot és negatiu, ja que he trobat certs moments de plaer en la seva lectura.

Es encantador el deix tan particular de begurenc en que s’expressa. He conegut paraules noves i he reconegut paraules sentides de gent gran, i no tan gran. Sempre m’ha fet gràcia escoltar de certs familiars “anem a banyar a marc” o “dóna’m una mica de xíndria”. Estic d’acord amb l’autor quan denuncia aquest català tan neutre, d’oficinista, que fem servir massa sovint, sobretot alhora d’escriure. La riquesa del poble català també està en la manera d’expressar-se en els diferents territoris, en un vocabulari tan extens i que sempre estem entestats en limitar. D’alguna manera aquest retret m’ha empentat a fer servir més paraules meves que no d’altres, a no ser tan estricte en el vocabulari políticament correcte.

M’agrada les llegendes que conté, per l’expressió i aquella candidesa que em recorda a les que em contaven de petita.

La història final que ens narra la protagonista s’adapta perfectament a una possible realitat dels fets, a més està molt ben elaborat, però amb un punt de resignació que no he pogut digerir bé.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s