Argument: Cabells de Medusa és el suggeridor títol amb què Miquel Martín ens vol transportar al segle XIX, quan els corallers de Begur s’embarcaven cap a terres llunyanes i exòtiques en expedicions plenes de risc i incertesa. Però el lector no només reviu amb intensitat les aventures dels corallers, sinó que comparteix també tot el procés de descoberta i creació literària que hi ha darrera el llibre. Un llibre que desvetlla el vincle secret entre diverses generacions d’una famíllia i que, amb un llenguatge precís, viu i subtil, acull el dietari, el relat o la llegenda.
Tot i que l’argument ens ho pot fer pensar, no és pas un llibre d’aventures (dels corallers de Begur) o d’intriga (per descobrir la vertadera història que envolta l’Espiridión). La protagonista, una escriptora que busca confirmar una història familiar que ha anat passant de generació en generació, ens anirà explicant el procés per descobrir tota la veritat i de com intentarà convertir-ho en un relat. Per apropar-nos més a ella, la novel·la està escrita en forma de diari personal.
L’historia de l’Espiridión té dues funcions: la primera i més clara és la de donar un argument, un sentit al llibre. La segona és l’ús de la història com a pretext per establir una cronologia de la protagonista i anar intercalant un grapat de pensaments que he trobat massa personals com per ser part de la ficció. Vull dir que crec que l’autor s’hi ha abocat en la protagonista i a través d’ella manifesta tot el que sent envers el món literari. Es posa en dubte molts supòsits o fets que donem per certs, es comenta la condició d’escriptor de províncies i què sent envers el comportament de certs col·legues de professió, o s’exposa les formes de posar-se a escriure. Tot i que comenta temes molt interessants amb una visió molt personal, a vegades resulta massa alliçonador, sobretot pel to que s’intueix, s’interpreta, o es descriu, sovint exaltat e indignat. A més, l’autor ens frena l’entusiasme que ens pot generar l’historia familiar de dues formes: la primera, es que a gairebé tothom que pregunta ningú en sap res, i en treu ben poc de tot arreu. La segona, que quan es treu quelcom, torna a alliçonar-nos de nou, allunyant-nos del tema central. Bé, el que jo creia el tema central, ja que com he comentat al principi, no ens hem de deixar enganyar per l’argument. I potser per això m’ha fallat l’expectativa que tenia vers el llibre.
Però no tot és negatiu, ja que he trobat certs moments de plaer en la seva lectura.
Es encantador el deix tan particular de begurenc en que s’expressa. He conegut paraules noves i he reconegut paraules sentides de gent gran, i no tan gran. Sempre m’ha fet gràcia escoltar de certs familiars “anem a banyar a marc” o “dóna’m una mica de xíndria”. Estic d’acord amb l’autor quan denuncia aquest català tan neutre, d’oficinista, que fem servir massa sovint, sobretot alhora d’escriure. La riquesa del poble català també està en la manera d’expressar-se en els diferents territoris, en un vocabulari tan extens i que sempre estem entestats en limitar. D’alguna manera aquest retret m’ha empentat a fer servir més paraules meves que no d’altres, a no ser tan estricte en el vocabulari políticament correcte.
Nota: 3/5
LLIBRES & ROSELLES 