EL MAR, John Banville

el mar banville

Fins fa ben poc no sabia qui era el Sr. Banville. En un breu article sobre novel·la negra sortia anomenat com un dels grans escriptors en aquest gènere, i que el seu àlies, Benjamin Black havia saltat a la fama de forma definitiva. Com ja he dit, el desconeixia (a ell i a l’àlies), així que vaig investigar una miqueta les seves obres, com faig amb tots els autors que em piquen la curiositat. Resumiré en que vaig trobar molts afalacs, així que vaig buscar una obra senzilleta per coneixe’l. El mar té poquetes pàgines, 219 en l’edició d’Anagrama. Com sabem tots els lectors, la brevetat no té res a veure en que sigui o no una gran obra. Aquesta, per mi, ho és.

El protagonista d’aquesta història és en Max, que afectat encara per la mort de la seva dona un any enrera, troba la necessitat de desplaçar-se a l’indret on va viure quan tenia uns 11 anys. Max evoca els records d’aquell estiu, l’estiu que va conèixer una peculiar família, els Grace.

És una història dramàticament senzilla, dins una narració extraordinària. Les impressions que suaument lliscaven sobre meu m’obligava a rellegir certs passatges.  La capacitat de l’autor/protagonista de descriure certes emocions, sobretot quan rememora la joventut, és deliciosa. Una innocència que comença a ser torbada  per pensaments madurs, propis de l’edat, i alhora és sorpresa per noves emocions, desconegudes i plaentment estranyes. Ni un sol moment, ni un, i confesso que em passa sovint amb aquest tipus de narracions introspectives, he estat llegint sense saber que llegia. Hi ha autors que en un moment o altre, no sé com, potser una frase, potser una paraula, és com un forat negre que m’engoleix sense saber-ho. Al cap de poc m’adono que he caigut, surto del forat i continuo la lectura. Però Banville, que utilitza aquí una narració que parla de tu a tu, requereix la nostra continua atenció. Perquè en Max es dirigeix freqüent a nosaltres, en plural, un públic a qui té la necessitat de confessar-se a causa d’aquesta espiral de decadència en que ha caigut. Però no és (només) per això que és impossible perdre el fil dins d’aquesta tràgica historia. És, simplement, que el seu relat t’atrapa, des de el principi fins al final. Quan vaig llegir el primer paràgraf, i vaig voler rellegir-ho per delectar-me de nou, vaig saber que aquest llibre m’atraparia. Aquest és el primer paràgraf:

“Se marcharon, los dioses, el día de la extraña marea. Las aguas de la bahía, toda la mañana bajo un cielo lechoso, habían crecido y crecido, alcanzando alturas inusitadas, las pequeñas olas inundaban una arena reseca que durante años no había conocido otra humedad que la lluvia y lamían las mismísimas bases de las dunas. El casco oxidado del carguero que permanecía encallado en la otra punta de la bahía desde tiempo inmemorial debió de pensar que iban a volver a botarlo. Después de ese día yo no volvería a nadar. Las aves marinas gimoteaban y se lanzaban en picado, nerviosas, al parecer, ante el espectáculo de ese enorme cuenco de agua inflándose como una ampolla, de un azul plomizo y un brillo maligno. Tenían, aquel día, una blancura antinatural, los pájaros. Las olas depositaban una orla de sucia espuma amarilla en el límite de las aguas. Ningún barco estropeaba la línea del alto horizonte. No nadaría, no. Nunca más.

Alguien acaba de caminar sobre mi tumba. Alguien.”

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s