UNA PALABRA TUYA, Elvira Lindo

una palabra tuya

Una palabra tuya, escrit per Elvira Lindo, és una novel·la dura, depressiva, amb un humor, quan apareix, molt negre. La Rosario, una dona que ja s’auto denomina des d’un principi com a rara,  ens parla de manies, de la seva vida, que si bé no és horrorosa, si és anònima, un conjunt d’històries tristes. I ens ho explica amb tota l’amargura que té acumulada, per això és un relat dur, perquè hi ha molt de patiment, i quelcom d’anar burxant la ferida.  Amb aquest caràcter tan agre ens parla de la relació amb la seva amiga Milagros, que és una clara co-protagonista, i que gairebé sempre ha format part de la vida de la Rosario. La Milagros també és una persona rara, però completament diferent a la Rosario. Quasi es podria dir que al ser pols oposats, es complementen.  La Milagros, de qui només en sabem per la Rosario,  no li afecten ni les critiques ni certs aspectes negatius de la seva vida. Sembla que tingui un lleuger retràs, o bé que no sigui molt conscient de la realitat, o bé que tergiversa el que veu per adaptar-s’ho a la seva persona. Però és la que sempre fa costat a la Rosario mentre rep d’aquesta mocs i desdenys.

Crec que la Rosario és un personatge molt ben treballat, i es respecta la seva forma de ser durant tot el relat. És conseqüent i s’adapta als fets tràgics que es succeeixen. No és d’aquestes novel·les que el personatge canvia per transformar-se en millor persona. Mai m’han agradat aquest tipus de novel·les. A més, utilitzen totes el mateix canon: amable, bona persona, bons pensaments, mirada alegre a la vida,… Tot tan repetitiu, llegit mil cops.  La gràcia, l’originalitat, és que un personatge marcat amb la desgràcia, pugui ser el mateix durant tota la novel·la i sobrevisqui, més bé o malament.  Potser estic influenciada per el segon llibre d’en Larsson, el que m’estic llegint actualment. Però d’aquest no opino ara, ja li tocarà el seu torn (si no el tiro abans per la finestra). Tornant al tema, admeto que és lógic que un personatge tingui certa evolució, modificada sobretot per l’acció, però aquesta evolució no té perquè anar sempre a parar al mateix lloc ni ha de ser espectacular, que és l’opció més fàcil que trien els autors per emplenar pàgines i pàgines. Vaja, torno a pensar amb en Larsson dels nassos. Deixem el tema doncs.

Acabat el llibre, al cap d’un parell de dies vaig veure la peli. O vaig intentar veure-la. Vaig a intentar descriure amb una metàfora (m’encanten les metàfores) el que vaig sentir al visionar-la. Imagineu-vos un puzzle gegant ple de floretes, i que el pengeu ple d’orgull al menjador. Un dia qualsevol, el mireu bé i veieu quelcom d’estrany. Algú ha agafat a l’atzar petites peces i les ha canviat de lloc. Això no treu que sou capaços de distingir que es tracta del mateix puzzle, però us incomoda i quedeu descol·locats amb aquest canvi de peces que fa que el puzzle es vegi estrany. Doncs el mateix m’ha passat amb la peli.

La directora, l’actual Ministra de Cultura Ángeles González-Sinde, ha copiat  LITERALMENT molts diàlegs del llibre i els ha col·locat on li semblava millor. Ha omitit molts aspectes, i hi ha algunes coses concretes que si no m’hagués llegit el llibre potser no hagués entés bé del tot. El personatge de la Rosario l’ha transformat en quelcom de diferent. Li ha tret profunditat, li ha canviat la personalitat, i ha variat el significat de moltes escenes.

Una altra cosa que no m’agrada gens quan passen de llibre a peli és que no es respecti l’aspecte físic dels personatges. Si la Milagros és tan obesa al llibre que podria passar per embarassada, perquè no respectar-ho? Doncs perquè el cinema sempre tindrà quelcom d’estètic i de falta de varietat. Donar-li el paper a l’Esperanza Pedreño (em recorda a una Gracita Morales d’avui dia) perquè fa de ximpleta en una serie d’humor em sembla tan obvi con escàs de recursos (inclosos els mentals) i amb ganes de posar cares conegudes (a veure si així es fa més caixa). No ho fa malament, fins i tot em va fer emcoionar en cert moment, però els espectadors agrairien que visités un logopeda.

La Malena Alterio fa de Rosario. Tampoc ho fa malament, però com ja he dit no és el mateix personatge que el llibre, i ja no em vaig mirar bé del tot ambdues actrius, tot i que fan el paper que els pertoca correctament.

Canviaria la meva opinió si no hagués llegit el llibre? Rotundament SI. No crec que sigui una peli dolenta, encara que el desenvolupament podia haver sigut més interessant si hagués agafat les escenes adequades i/o respectat l’ordre d’aquestes. Però la barrera que em va posar el llibre va ser infranquejable.

Però no tot és perdut. La versió de “Tengo el corazón contento” que es pot sentir varies vegades al llarg de la peli m’encanta, molt suau i melosa.

I finalment, deixo aqui el trailer:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s