LA NOIA QUE SOMIAVA UN LLUMÍ I UN BIDÓ DE GASOLINA, Stieg Larsson

llumí bidó larsson

(ULL! Potser hi ha quelcom que no vulguis saber del primer llibre si encara no l’has llegit)

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina és la segona novel·la de la trilogia Millenium de l’Stieg Larsson. Té 768 pàgines i està traduït en català per Albert Vilardell (pseudònim d’Antoni Dalmau).

Primer a destacar: la narració esta plena d’incorreccions gramaticals i expressions traduïdes massa al peu de la lletra, fins i tot s’equivoquen a l’hora d’escriure els noms dels protagonistes. És a dir, és una edició deixada, feta amb presses, i una presa de pèl pagar-la com una edició quasi de luxe. Segons he llegit, al no haver-hi traductors del suec el que fan es traduir-ho de l’edició anglesa o francesa. És a dir, una traducció de la traducció, és igual a un refregit on és perden moltes coses.

També em fa gràcia veure com tradueixen els títols. Si bé el primer, literalment, era Els homes que odiaven les dones, aquest segon llibre han descartat el títol original de La noia que jugava amb el foc per fer-ho més enrevessat.

En Larsson semblava d’aquells escriptors que volia vendre els seus llibres a tant el kilo. Les primeres 200-250 pàgines no tenen res a veure amb la trama principal, pura palla. Personalment trobo molt pesat haver de llegir 768 pàgines com per, a sobre, veure que li en sobren gairebé la meitat. Por em fa l’ultim volum, que té 812 pàgines…

I ara, la confessió: m’ha enganxat moltíssim. La trama és tot un embroll de personatges i esdeveniments sorprenents, passats i presents, on l’acció no es pren quasi descans, fins a l’última pàgina. Com em va passar amb l’anterior, vaig estar moltes hores seguides enganxada al llibre (amb el conseqüent mal de cap).

Al primer llibre, la Lisbeth Salander no em va caure gens bé. A més no la trobava lògica. Per exemple, era capaç de fer-se passar per l’Irene Nesser per arreplegar un bon munt de calés però no feia el mínim esforç per treure’s el tutelatge de sobre, podent enganyar de la mateixa manera al metges. Amb aquest segon llibre, a més d’entendre el perquè de coses com aquestes, crec que és un personatge més racional (dins l’irracionalitat de la Salander), més treballat i conseqüent.

En el post anterior vaig deixar entendre que en Larsson fa canviar la Lisbeth. Realment no m’agrada que els autor vulguin evolucionar els personatges cap a el que es considera políticament correcte, que és el que em vaig témer en un principi. Em fa enfurismar certs canvis fisics (més els errors de l’edició, portava una emprenyada descomunal). I tot i que no em convencen, s’adapten perfectament a l’argument i en principi no li canvia la personalitat, així que no hi ha res a dir.

Un altre punt que no em va agradar del primer llibre és que no teníem ni idea de que sentia en Mikael Blomkvist per la Salander. Se’n van anar al llit, la Salander n’estava per ell, però ell… que? En aquest segon llibre no he trobat aquesta narració d’autor omniscient selectiu. No és que volgués saber les intencions amoroses d’en Blomkvist (que tampoc hagués estat malament), però és injust que l’autor seleccioni que hem de saber i que no del que pensen els seus protagonistes.

Tornant als aspectes negatius, remarco la manca de brevetat. Hi ha escenes que s’allarguen massa, per exemple la dels policies, que per mi se’ls hi dona un  protagonisme innecessari.

I per últim, aquest segon llibre acaba d’infart, t’obliga a anar a pel següent volum. Sort que aquesta tarda tindré a les meves mans l’últim llibre,  que probablement enllestiré aquesta setmana.

BONA REVETLLA!


FOCS 2

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s