L’ELEGÀNCIA DE L’ERIÇÓ, Muriel Barbery

Aparentment, la Renée Michel és la típica portera, un fantasma que només apareix segons les necessitats dels rics habitants de l’edifici. La Paloma, aparentment, és una noieta timida de 12 anys, que viu amb la seva família al mateix edifici.

Ambdues són ànimes bessones perdudes en una societat (o un lloc concret de la societat) on no s’hi senten a gust. Tenen una gran intel·ligència que amaguen a la resta de la gent fins a límits insospitats. El perquè no m’ha quedat molt clar, si més no sembla que una bona raó la sabem al final, però no penso comentar-ho. Però suposo que també és una forma de desempallegar-se de la gent que els envolta, fartes de tant cretinisme. I de no voler cridar l’atenció ni ser objecte de curiositat. S’han creat un món més o menys a la seva mida, una bombolla.

Tot i ser dos esperits calcats, en contraposició hi ha un punt de conformisme en la Sra. Michel, sempre disfressada de portera ignorant, i un punt de rebel·lió en la Paloma, que decideix suïcidar-se perquè a la vida li manca un què, un objectiu, és un buit, i fer-se adult és perdre el que és un i t’adones que no hi ha res més i només et pots enganyar tu mateix.

Apareix una tercera ànima bessona, el Sr. Ozu, i s’estableix un lligam entre els tres. També hi ha la Sra. Manuela, una Gran Senyora sense que li faci falta cap paper amb els títols nobiliaris  e inicien tots plegats tertúlies a la porteria. I t’adones que entre tot aquell edifici de rics prepotents, l’aristocràcia és allà dintre, la crème de la crème de l’edifici és dins la porteria rient, bevent te i menjant pastes.

El meu entusiasme s’ha trobat amb molts altibaixos. Dins la narració hi ha molta la filosofia, en ocasions massa densa per mi. Reconec que si una frase amb matisos filosòfics té més de set linees, quan ja he arribat a l’ultima paraula haig de tornar a començar perquè de ben segur que m’he perdut. I hi ha molt d’això, massa i tot. Però l’historia en si té molt encant, és encisadora i emotiva. El llibre està escrit pels dos personatges principals, la Sra. Michel i la Paloma, cada una amb el seu patiment, els seus pensaments, i també el seu humor e ironia. Hi ha moltes situacions còmiques sobretot gràcies a tots els personatges que els envolten, la majoria burgesos estereotipats, i que s’acosten sovint, sense que ells aparentment s’adonin, a la crueltat. Tenen al cap que certa classe social s’ha de tractar de certa manera i tot i l’educació que volen aparentar, són de la pitjor espècie d’humanitat. Com a la vida real, vaja.

Nota: 😀 😀 😀

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s