El soroll i la fúria tracta sobre la decadència d’una familia del sud dels EEUU, els Compson, a principis del s. XX. Fou aclamada com una obra mestra de la narrativa moderna.
A vegades l’ambició literària em cega, i ho acabo passant fatal. Havia sentit parlar de Faulkner, un autor dels grans, en majúscula, i a falta de referències em vaig decidir per El soroll i la fúria per tenir un títol tan atractiu, amb molta força.
Volia llegir Faulkner, volia degustar-ho, volia tenir la meva breu e inexperta opinió sobre ell. A l’introducció, un tal D. Sam Abrams parla sobre l’obra. No em va frenar el que deia: fil argumental volgudament difícil de seguir, complex, a vegades inintel·ligible, monòleg interior que dificulta la comprensió de diversos fragments del relat… Són senyals d’alarma (“desisteix, desisteix!” em deien), però jo ni cas.
El relat està narrat per 4 personatges, els 3 germans Compson i un narrador en principi desconegut que segons he llegit es la criada Dilsey. El primer, en Benjy, l’autista de la família, es la prova més dura. S’està vora 80 pàgines descrivint i barrejant successos ocorreguts en 4 ocasions, incloent el present, i tot i que vaig captar alguna cosa, la majoria no té ni cap ni peus i molt menys té quelcom de transcendent a simple vista. Com que el bo de D. Sam Abrams ja em va avisar de que la lectura era molt difícil penso, vinga, endavant, que després d’això tot és baixada.
El segon narrador, en Quentin, és un germà d’en Benjy que es suïcida. No he espatallat res, que a la introducció el nostre amic D.Sam Abrams ja ens ho revela. En Quentin, tot i tenir més lògica en la narració, és molt molt i molt introspectiu. Massa. Em perdo en els seus pensaments il·lògics, i són moltes pàgines així. Prou. Abandono el llibre.
Una amistat em va comentar que quan un llibre el trobava avorrit, es saltava un munt de pàgines i continuava llegint. Si aleshores el llibre tampoc l’enganxava, ho donava per perdut. Així que retorno a la lectura, em salto en Quentin i llegeixo el que narra en Jason, l’altre germà.
En Jason sembla més interactiu, però… tinc la sensació de que parla de coses que potser tenia que haver llegit amb en Quentin. I m’adono al final que ho estic passant fatal amb aquest llibre, i deixo de ser masoca, abandonant-lo finalment.
Realment no pensava que fos tan complicat. Intentaré més endavant (molt més endavant) llegir alguna altra cosa de Faulkner. No penso tirar la tovallola!
LLIBRES & ROSELLES 