ELS JUGADORS DE WHIST, Vicenç Pagès

Editorial: Empúries
Col·lecció : Narrativa
Any publicació: Setembre 2009
542 pàgines.

Els jugadors de Whist no és una novel·la humorística, però si amb sentit de l’humor. Tenim dos protagonistes, en Jordi Recasens i Figueres. Per una part es segueix la pre-adolescencia d’en Jordi a través del diari personal del seu amic Biel. En Jordi porta, a través dels anys, el secret d’una desgràcia ocorreguda en aquella època. Per l’altra, som testimonis de la crisi personal d’en Jordi i del seu capficament pel casament de la seva filla única, un casament que viurem de ple, i que portarà a una altra part, l’apropament d’en Jordi cap a una persona força especial amb qui coincideix en la celebració. I de fons, la ciutat de Figueres, que  s’ensorra, es transforma, es restaura, es distorsiona, però acaba essent la mateixa que trenta anys enrera.

La trama acaba unint el passat amb el present, gràcies a un personatge, la Halley, una femme fatale en plena formació que comet alguns errors típics dels novells que s’endinsen en aquest tipus de personalitat. És un personatge interessant la Halley. Seductora i fascinant quasi de principi a fi, però deixa entreveure certa fragilitat e immaduresa en situacions ambigües que cada un pot interpretar a la seva manera.

Els jugadors de Whist és, sobretot, un llibre per a nostàlgics. La mirada enrera, concretament a l’any 1977, és constant, a més dels records generals de l’època.  També hi ha moltes referencies culturals actuals, sobretot en qüestió musical. És el que es sòl encasellar com a literatura pop. En part està prou bé per aquell sentiment melancòlic que em va produir al recordar elements coincidents (pocs, però alguns) de la meva adolescència amb la d’en Jordi, amb aquest llistat enooooooorme que ens proporciona Vicenç Pagès. Però sovint vaig tenir la sensació de que el llibre era pura enumeració: de productes alimentaris, de jocs d’infància, de series televisivies, de jocs de taula, de música, de cantants, de grups, de modes, d’actors, d’actrius, de pelis, de llocs, de moments, de peces de roba,… em va saturar una mica.

Pagès toca molts temes. L’aspecte tecnològic és un d’ells i m’ha semblat força interessant. En la nova era informàtica es retroben el voyeur i l’exhibicionista, el que no pot deixar d’espiar i el que no pot deixar d’ensenyar, i quan apareix l’obsessió a l’altre se li escapa de les mans. I ho trobo interessant per la naturalitat en que ho ha assumit la societat actual, oblidant-se de la mínima prevenció.En aquest aspecte també trobo interessant els textos intercal·lats del bloc de la Halley. I es que encara no havia trobat cap novel·la que tingués l’internet tan present, un arma de doble fil i que se li pot treure molt de suc.

Les visions que utilitza Pagès també m’han semblat interessants. En primer terme sabem de la vida de Jordi a través del diari de Biel, després sabem de la vida de Halley a través de Jordi. Tot i la varietat de personatges, sempre és una visió la que tenim. El mateix Pagès ens ho acaba comentant, potser perquè no creguem del cert tot el que se’ns explica, doncs no hi ha res de categòric ni d’objectiu si el que narra és una persona de carn i ossos.

La trama es posa més interessant conforme anem passant pàgines, i en el meu cas vaig trobar més interessant la part reflexiva d’en Jordi. En certs moments hagués agraït un escurçament radical, en altres em delectava en cada pàgina que passava. No es que tingués altibaixos, és que pel meu gust profunditzava massa en els aspectes més nimis. Però bé, aquesta és la gràcia, oi?

Nota: 3/5