EL GUARDIÁN ENTRE EL CENTENO, J.D. Salinger

Títol original: The catcher in the rye
Traducció: Carmen Criado Fernández
Editorial : Alianza Editorial
Col·lecció: Literatura
272 pàgines. Any publicació: 1951

Holden Cauldfield no s’adapta al món que el rodeja. Expulsat per enèsima vegada del col·legi, decideix escapar-se i passar uns dies a la ciutat abans de tornar a casa i enfrontar-se als seus pares.

De El vigilant en el camp de sègol se’n pot treure moltes lectures, tal i com he vist en varis fòrums. La meva visió es que és una crítica a la societat, per hipòcrita, artificial i superficial. Crec que Cauldfield té una espècie de crisi personal, es sent desubicat, no aconsegueix incorporar-se a aquesta societat perquè en part no vol pertànyer a una cosa així, però en part busca el contacte amb altres persones per treure alguna cosa positiva, una injecció que li pugi la moral. També són les primeres passes de la sexualitat, sempre insegures en l’adolescència.
Hi ha un moment que la seva germana petita li retreu que no li agrada res. Nosaltres ho sabem, ja que Holden es passa tota la novel·la criticant això i allò, però sempre exposant les seves raons, que es poden resumir en això, en la falsedat i la corrupció de cada fet o persona. Però es desviu per la seva germana, una persona (una criatura) que és ella mateixa, que no pretén ser una altra cosa, i la relació que mantenen és d’un amor i respecte sincer, sense enganys, sense falsedats.
Holden planteja a la seva xicota fugir, i aquí es veu més clar com està de fart, vol fugir, viure sols, lluny de la societat, treballar el mínim per viure, viure amb el mínim. Quantes vegades no haurem pensat el mateix? Quan estas fart de tot i només penses en fugir, perquè no t’agrada gens el món que t’envolta. Aplicable perfectament a aquesta societat d’avui tan materialista i que tampoc ha canviat tant des de llavors.

El problema de llegir dues (o més) obres a l’hora és que pot ser que et confonguis. A mi m’ha passat amb aquesta obra i la de John Fante. Cauldfield s’assembla molt a Arturo Bandini, Arturo Bandini s’assembla molt a Cauldfield. Joves, desencisats, porucs, malgastadors… Però alhora els separa un abisme. Mentre Cauldfield es mou en un llenguatge juvenil (tipus “jope tio”) Bandini es mou en un llenguatge madur i correcte, però amb els temors típics d’una persona jove e inexperimentada. I només els separa uns 5-6 anys de diferència. Cauldfield és un adolescent amb llenguatge d’adolescent, potser massa marcat pel meu gust, però suposo que així enganxem més el moment de transició (d’adolescent a adult) que està vivint, i perquè no oblidem mai que tot el que llegim ens ho explica un adolescent, i així compartim i comprenem millor la seva visió.

Potser és molt agosarat relacionar Salinger amb la Generació Beat, però apart de que foren coetanis, ambdós denuncien la societat i mostren la seva disconformitat, quelcom escandalós en aquells temps de valors tradicionals que promovia els Estats Units. Mentre Cauldfield s’enfonsa, Kerouac i companyia buscaven alternatives. En fi, crec que Cauldfield i Kerouac s’haguessin entès molt bé.

Vaig llegir aquesta novel·la quan tenia 19 anys i no em va agradar gens. No vaig entendre tant d’enrenou i tanta repercussió. Amb la mort de Salinger, i per casualitats de la vida, un exemplar es va creuar en el meu camí i vaig decidir rellegir-lo. M’ha agradat bastant més que la primera vegada, també perquè als 19 anys tenia altres gustos literaris (i un nivell més baix, ho he d’admetre). M’ha agradat, si, però no m’ha semblat grandiós, i segueixo sense trobar-li el punt “d’obra mestra”.

Nota: 😀 😀 😀