LA CAMPANA DE VIDRE, Sylvia Plath

Sylvia Plath

Títol original: The Bell Jar
Any publicació: 1963
279 pàgines.

La Sylvia Plath és una coneguda autora dins el món de la poesia. Tan sols va escriure una novel·la, La campana de vidre, que es va publicar poc abans del seu suïcidi, al 1963.

Plath fou una persona inestable, ingressà varies vegades en el psiquiàtric per un desordre mental que avui coneixem com transtorn bipolar. Qualsevol lector que s’acosti a La campana de vidre podrà sorprendre’s de la precisa vivència personal en primera persona que es fa sobre aquesta malaltia.

Comencem pel principi. Esther Greenwood guanya una beca per passar un mes a Nova York. Aquest viatge iniciàtic no surt com a Esther li agradaria. Quelcom es trenca dins seu a partir d’algunes desagradables experiències. Quan torna a casa no es la mateixa. En un principi es veu capaç de menjar-se el món, però tot són somnis inconcrets que no la porten enlloc. Finalment, Esther es bloqueja. Exteriorment és apàtica, físicament està esgotada i no dorm, e interiorment és inestable i planeja suicidar-se, fet que finalment duu a terme sense èxit. Per aquest intent, i gràcies a la benefactora de la seva beca, l’ingressen en un psiquiàtric  de luxe. Tot i que poc a poc sembla recuperar-se, en realitat, gràcies a aquesta narració en primera persona amb constants mirades enrere, veiem que és una persona misantropa i fins i tot misàndrica, i segurament ho ha estat i ho serà sempre.

En aquesta novel·la Plath tracta molts temes i costa veure que pot ser fruit de la seva imaginació i què part d’ella. M’imagino que, al ser una poetessa destacada sobretot pels seus poemes introspectius, li fou complicat desmarcar-se íntimament del seu jo per escriure aquesta novel·la. La seva malaltia, els seus intents de suïcidi, el seu internament, la mort del seu pare de joveneta,… són punts en comú amb la protagonista. Que Ted Hugues, el seu ex-marit, cremés els diaris de Plath perquè no en sortia ben parat suggereix mil interpretacions (o potser una de ben clara) al fred tracte que reben tots els homes de la novel·la. Que la mare de Plath no volgués publicar alguns dels seus poemes fa pensar perquè allunyant la mare de la protagonista com una mala influència sol·lucionen part del problema. La insistent percepció del personatge sobre els fills, que creu que són una càrrega i la poden limitar, ens porten a pensar si  a Plath li desgastava encarregar-se sola dels seus fills, a més sumant-li els problemes econòmics.

Però tot això no són més que meres especulacions sorgides de la meva imaginació. Com la connexió Salinger-Plath. Els seus protagonistes, que es mouen entre l’adolescència i la maduresa, busquen aventures (ho dic de memòria, però posaria la mà al foc que la paraula és literal) que els reporti alguna emoció dins d’una vida buida (segons la seva perspectiva). Però a la ciutat de Nova York només troben decepció i experiències traumàtiques que els porten a ser ingressats en un hospital psiquiàtric, i segurament amb el mateix diagnòstic. Si hagués de triar entre una i l’altre, sense cap mena de dubte em quedo amb la novel·la de Plath. És el relat que trobo més trist i personal, i més proper a la realitat.

Nota: 😀 😀 😀 😀

Advertisements

6 pensaments sobre “LA CAMPANA DE VIDRE, Sylvia Plath

  1. Amadeu diu:

    Caram, noia! Quin comentari més acurat i treballat! Perquè després vagis dient que n’has perdut la pràctica… doncs no ho sembla gens, ans el contrari. M’ha interessat molt el que dius i com ho dius, però no crec que ara per ara, tingui massa interès en llegir aquest llibre. Pel que expliques, no és precisament allò que en podríem dir una literatura fresca, d’estiu, és a dir, per passar l’estona i la veritat és que d’un temps ençà em sento una mica saturat de novel·les massa serioses, en les que tot el que passen són desgràcies. Ja saps el que vull dir, oi? Rep una forta abraçada!!!

    • Rosella diu:

      Gràcies Amadeu! Els teus comentaris sempre m’animen a continuar el bloc 🙂 No és una lectura d’estiu, tot i que es llegeix molt ràpid. Però si que ve de gust coses més lleugeres.
      Ara m’he embolicat amb Les veus del Pamano, tot i que encara no l’he començat. Veig que l’has llegit i li dones bona puntuació. El veus adequat per llegir-lo en aquesta època?
      Una abraçada!

  2. Amadeu diu:

    Hola, Txell! Vaig llegir “Les veus del Pamano” molt abans de que fessin la sèrie per TV3 i com has pogut veure, em va agradar força. El que passa és que jo no sóc massa objectiu quan es tracta de valorar històries que sento properes… je, je, no ho dic per la edat, que jo la guerra no la vaig viure, sinó pel caràcter dels personatges, l’entorn, la forma de viure i de relacionar-se. En qualsevol cas, entenc que és un molt bon llibre, doncs la meva opinió favorable es queda curta al costat de moltes altres, de persones molt més enteses. Espero que t’agradi i em sembla que també te’l llegiràs en una revolada. Més abraçades!!!

  3. Rosella diu:

    Bon dia Amadeu!
    D’una revolada segur, ja porto vora 300 pàgines! M’està agradant moltíssim, però quan veig que encara em queden tantes pàgines per llegir penso una mica esverada que què més pot passar. Entenc més o menys que vols dir amb els personatges. Són molt humans, tot i que no sé si s’entén exactament el que vull dir amb això.
    Quan l’acabi intentaré veure la minisèrie de TV3 perquè tinc curiositat a veure com l’han plasmat. Tot i que hi ha molta gent decebuda, està guanyant un bons premis arreu del món.
    Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s