HARRIET, Elizabeth Jenkins

  

Títol original: Harriet
Traducció:  Catalina Martínez Muñoz
Editorial : Alba Editorial
Col·lecció: Rara Avis
336 pàgines. Any publicació: 1934

Elizabet Jenkins fa un treball fabulós en la recreació novel·lada del misteri de Penge (la monstruositat de Penge, concretaria jo). A l’època victoriana, una adinerada disminuïda psíquica és seduïda per un malvat caçafortunes, que conxorxat amb la seva família, i cegats per “el amor malsano, por una pasión perversa, por la avaricia, el egoismo y la lujuria”, ens horroritzaran per la seva poca humanitat.

Harriet és una noia de trenta-dos anys de família benestant, amb una bona herència, i que els veïns en diuen “tonteta” perquè és com una nena que sovint és comporta de manera estranya. La seva mare, casada en segones núpcies després de quedar vídua, cuida d’ella, però li porta tanta feina que Harriet va voltant per temporades en cases de familiars, i a canvi aquests reben una remuneració que els hi alleugereix l’estretor econòmica i la càrrega. En unes d’aquestes cases coneix Lewis, que sabent el dineral que té i que rebrà Harriet, aprofita l’ocasió per conquistar-la. La mare, sabent les intencions de Lewis, intentarà evitar la boda sense aconseguir-ho.

La Harriet el dia del casament. Podria tractar-se de la mateixa foto modificada.

Harriet està elaborada fantàsticament, es torna cada cop més inquietant, i Jenkins t’apropa tant i tant a l’horror que patirà la protagonista i el seu fill que la lectura acaba sent anguniosa, però quan t’adones és massa tard per deixar de llegir. També resideix l’atrocitat en el declivi moral de Lewis i els còmplices -la seva amant Alice, el seu germà Patrick i la seva dona Elizabeth-, tots diferents, units, malvats i titelles els uns dels altres, i que formen un grup terrible.

Il·lustració d’un diari de l’època.

Lewis/Louis i la seva amant Alice.

Com he comentat al principi, es tracta d’un fet real, i un cop acabat el relat hi ha un epíleg on se’ns fa cinc cèntims de com Jenkins va elaborar la història (per exemple, utilitza els noms reals -però no els cognoms- de tots els protagonistes de la història) i a més va una mica més enllà del final de la novel·la. Recomano llegir-ho al final (per això és un epíleg), segur què us calmarà la sed de saber-ne més sobre el cas, tot i que probablement us indignarà.

Judici dels acusats per Misteri de Penge

Parlant ara de gèneres literaris, el llibre m’havia fet dubtar si entra o no dins la novel·la de no-ficció, aquella de la que Truman Capote es va auto-proclamar creador quan va escriure A sang freda (1966). Mirant i remirant, arribo a la conclusió de que no, ja que Elizabeth Jenkins hauria de ser un personatge dins la narració, i no apareix ni com a espectadora (difícil, ja que entre els fets i la publicació del llibre passen més de 50 anys) ni posteriorment com a investigadora dels fets. Però tot i així em queda el dubte.

Nota: 4/5