Editorial : Proa
Col·lecció: A tot vent
217 pàgines. Any publicació: 2012
Vaig tenir dos avantatges amb aquest llibre: el primer, que en desconeixia totalment l’existència. El segon, que el vaig conèixer a través d’un bloc on el recomanava molt, i que deia que per gaudir-lo era millor no saber-no res. Picada per la curiositat, m’hi vaig llençar de ple.
Al acabar-lo, la veritat, no creia que saber de què anava pogués perjudicar-ne la lectura. Però al llegir la sinopsi ho vaig entendre: t’ho espatlla gairebé tot. I jo no us vull espatllar res, així que podeu continuar llegint tranquils, si es que també teniu la sort que encara no sabeu ben bé de què va.
Tot comença amb els records de l’Enzo, un jove moribund, que passa els seus últims dies a l’hospital. És un noi solitari, un seductor, sense família i amb només un amic, Víctor, que quan s’assabenta de la malaltia d’Enzo aprofita per demanar-li un favor inquietant.
Que ningú et salvi la vida és molt psicològica, però no es fa densa. De fet, es llegeix molt ràpid perquè t’enganxa cada cop més. Comença amb tots els ingredients per a una bona novel·la negra, i jo ja començava a salivar, però l’autora no segueix ben bé per aquest camí. Assumida la decepció, se’n pot seguir gaudint. Consta de quatre parts, amb quatre protagonistes, alguns més atractius que altres. Mentre les dues primeres parts les he trobades fantàstiques, la tercera fluixeja (la insistència de donar-hi voltes i més voltes a tot) i la quarta remunta per donar un final no-final, o també es podria dir que personalment m’hagués agradat que fos més rodó, més acabat.
Flàvia Company juga amb les perspectives d’un fet, amb els llaços que uneixen les persones, amb les voltes que dona la vida. Et sorprèn contínuament i ens va creant preguntes sobre la trama que no tindran mai resposta. És una mica frustrant, però alhora és la originalitat de la novel·la, la seva manera de trencar esquemes.
Nota: 3/5
LLIBRES & ROSELLES 
Una bona recomanació, me l’apunto perquè ho recomanes, si hagués llegit la contraportada (que deu dir alguna cosa semblant al que comentes, suposo) probablement hauria passat per sobre sense més.
Hola Botika!
La sinopsi ja t’indica per on van els trets. Ja et diu que passa amb l’Enzo, com és en Víctor, més o menys quin favor li demana, qui és l’altre protagonista,…En canvi com que jo no sabia gairebé res de res, era una emoció continua per saber què passaria. I t’enganxa moltíssim! Crec que el plantejament és força atractiu, i que li sobra afegir-hi detalls tan avançats de la trama.
Si t’animes espero que t’agradi tant com a mi!
Bona ressenya. Ho tindré en compte això de no llegir la contracoberta.
Gràcies Kweilan! I merci per la visita!