MARTELLS, MARTELLS, MARTELLS

Pinkfloydhammers

Martells, martells, martells… Un altre somni ple de martells que no han deixat de picar-me el cervell en tota la nit. No vull sortir del meu llit, de l’absoluta obscuritat de la meva habitació, l’únic lloc que m’alleuja la migranya.

Però tinc feina, haig d’anar a casa de la pesada senyora Bonaventura. Té calers i paga ràpid, és una clienta a qui no puc negar-li cap feina. Ja m’agradaria poder-li dir que no, que es fiqui cul amunt tots mobles de la casa. Però no puc.

Martells, martells, martells. Potser el pastisser somia amb sachers amb delit, creant oníricament el pastís perfecte, però un fuster com jo, que malvisc de l’ofici que he aprés del meu pare, em sento torturat en l’únic moment que puc aconseguir cert repòs.

M’obre la porta amb el seu característic rictus de “qui em molesta ara”, tot i que és ella qui m’ha trucat.

– Bon dia senyora Bonaventura – li dic, forçant un somriure.

– Jaume – omet la salutació – entra, mira’m això.

No m’acostumaré mai al cop de calor que sempre sento al entrar en aquella casa. La segueixo per un passadís que fa pudor a vell. A vell i a ranci. Porten tot l’hivern sense obrir una punyetera finestra perquè diuen que la xemeneia fa que hi hagi corrent d’aire, i que a les seves edats els constipats poden ser mortals.

Com em temia que podia passar en aquesta merda de dia que estic tenint, entrem al pitjor lloc de tota la casa: el despatx del seu home. És una habitació petita, sense quadres, tota de color carmí. El terra cobert d’una moqueta de color carmí, amb cortines carmí, la paret folrada d’un paper carmí amb sanefes negres. L’escriptori, com les estanteries que hi ha a la dreta i a l’esquerra, són de color wengué, com també ho són les cadires, entapissades de carmí. El sostre és fosc, però d’indefinit color. La làmpada que penja sempre està encesa, una llum groguenca que evita que miri cap amunt. Però el pitjor de tot és la nauseabunda olor a Reig 7, tan intensa perquè és l’únic lloc de la casa on  se’l permet fumar. Heus aquí la punyetera cova del senyor Bonaventura. 

Em predisposo a arreglar l’estanteria el més ràpid possible, mentre ja noto com la suor m’humiteja l’esquena i la fortor que em puja per les narius accelera les palpitacions del meu cap. Agafo el prestatge i reviso si està molt deteriorat. De sobte, noto una presència darrera meu i al girar-me m’espanta trobar-m’hi la senyora de la casa, fitant sobre la meva esquena.

– Vol alguna cosa senyora Bonaventura?

– No, no res.

Em giro. Ella no es mou. La torno a mirar.

– Necessita res?

– Vull mirar això com ho fas, perquè no és normal que hagi caigut quan fa tan poc que vas venir a posar-les.

Em carrego de paciència.

– Senyora Bonaventura, els vaig avisar que si volien aquest tipus de prestatge no el podrien carregar gaire de llibres. Els volums que hi ha posat el seu home són massa pesats per aquesta fusta.

– Doncs posa-li uns claus més grossos, no?

Més paciència.

– No. Això també ho vam parlar. Si li poso més grossos, esbardellarà la fusta, perquè és una peça molt prima. Com també si li poso quaranta claus de petits. Si li posen més pes del que pot aguantar, es trencarà per un cantó o un altre.

Em dirigeix una dura mirada. Aguanto estoicament, indiferent, sense deixar entreveure la fúria que em cou dins. Finalment fa mitja volta i marxa remugant, sense que pugui sentir ben bé que diu. Torno a encarar l’estanteria, mirant el claus malmesos de la lleixa que ha caigut. Em regalima la suor pel front i començo a sentir nàusees. M’hauré d’afanyar.

De nou, una presència darrera meu. De nou, la senyora Bonaventura.

– Vol alguna cosa?

– No, no res.

Em torno a girar. Ella no es mou. La miro de nou.

– Necessita res? – Tinc un déjà vu.

– Vull veure com ho fas.

La miro fixament mentre deixo anar tot l’aire dels pulmons pel nas i tanco fort la mandíbula. Intento que aquest gest l’adverteixi de que m’està fent emprenyar.

Em poso a treballar, ignorant-la, però no és fàcil. Observa per sobre la meva espatlla fins sentir-li literalment l’alé al clatell i s’ajup amb mi quan busco quelcom a la caixa d’eines. Quan trec un dels claus revisa passant-li els dits si he fet malbé la fusta, i fa petar la llengua sense dir res.

Amb el martell d’orelles, intento treure un dels claus que se m’està resistint.

– Vols dir que ho fas bé, això? – Em burxa.

Em mossego la llengua perquè si no en diré una de grossa. Rabiós, empenyo amb tanta força que el clau surt disparat, però també el martell, tot cap enrere, i acaben frenant just al front de la senyora. Aquesta es desploma amb tot el seu pes, la mirada absent de vida, la boca mig oberta. Un cop a terra li comença a sagnar profusament la ferida soferta.

No puc evitar un crit de ràbia. La mala puta ja m’ha tocat els ous del tot! Ara a sobre em vol arruïnar la vida!

– Mala puta, més que mala puta!

Recullo el martell i li vento un cop fort al crani, sentint que quelcom es trenca i cedeix.

– Mala puta, mala puta, mala puta!

Torno a picar sobre el cap, i hi torno, la moqueta s’enfosqueix, i m’esquitxo de sang i cervell, fet que encara m’enutja més, perquè la meuca fastigosa m’està embrutant la roba!

Al llindar de la porta apareix el seu home, que queda astorat.

– Però què…?

– Home, senyor Bonaventura – faig amb un somriure, mentre camino cap a ell – Vingui, que parlarem un moment de la lleixa.

 Martells, martells, martells. Quin bon ús que se’n poden fer, dels martells.

—————

—————

Relat curt pel Relats Conjunts d’aquest mes.

Advertisements

16 pensaments sobre “MARTELLS, MARTELLS, MARTELLS

  1. XeXu diu:

    Caram tu, quin rampell de ràbia homicida! D’acord que la senyora era molt pesada, però al fuster se li han fos els ploms del tot. Quina mala llet que destil·la el relat…

    • Roselles diu:

      Bones Xexu!
      Es que em diverteixo molt creant aquests relats tan extrems hehehe Diversió sana, eh? Ara no m’agafis por! hahaha
      Gràcies per tenir la paciència de llegir-lo!

  2. cantireta diu:

    Rebla la ràbia amb un lloc adient: el cervell que la causa. Boníssim.

    Gràcies per passar per ca la cantireta… et pots fer seguidora, no val res… 😀

    Salut, maca!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s