LOS RENGLONES TORCIDOS DE DIOS, Torcuato Luca de Tena

renglones-torcidos-de-dios-portada

Editorial : Planeta
Col·lecció: Booket
448 pàgines. Any publicació: 1979

Alice Gould, detectiu diplomada, ingressa en un hospital psiquiàtric seguint la pista d’un assassí. Per poder entrar i moure’s al seu aire es fa passar per paranoica i una homicida que ha intentat enverinar el seu home varies vegades. Però, què és veritat i què no? L’autor jugarà amb aquesta ambigüitat fins al final.

La relectura m’ha servit per desmitificar el concepte que tenia d’aquesta novel·la. Al recordar, més o menys, com anava tot, he pogut gaudir d’una lectura tranquil·la fixant-me més en el contingut i en l’evolució de la trama que en la trama en sí. I això l’ha fet baixar moltes posicions.

Per començar, la protagonista no cau bé. Tant per l’autor com pels personatges l’Alice és molt bona, molt culta, molt fina i molt guapa. Però el que també ens mostra, justificant d’una o altra menra, es que Alice es mentidera, manipuladora, egocèntrica, superba, narcicista,… Els diàlegs (o monòlegs) ens descobreixen una pedanteria incontrolable seguida d’una falsa modèstia. És un personatge que cau malament, però que inexplicablement enlluerna a qui l’envolta, seduint homes i dones. Qui no cau rendit a ella automàticament passa a estar contra ella, i l’autor ens predisposa a tractar-lo de “dolent”. I això m’ha fet pensar que l’autor ha comés els pitjor dels errors, que és enamorar-se del seu personatge. I que fa l’amor? Que quedis encegat de la persona de qui t’enamores. La imatge que reben els personatges i la que el narrador omniscient i partidista (NOP a partir d’ara) ens volen fer arribar no lliga amb el que pensa, diu i fa Alice.

I l’autor no només hi ha abocat el seu amor per la protagonista. Les seves opinions psiquiàtriques i polítiques també es deixen veure.

En el primer cas, ja vaig comentar al primer post que Luca de Tena va passar uns dies en un hospital psiquiàtric per documentar-se a l’hora de fer aquest llibre, apart de tractar amb especialistes del món de la psiquiatria. Amb els especialistes que a ell li convenia, m’imagino. Mentre les teràpies d’electroxoc com la de xoc per insulina (provocant un coma rere l’altre al pacient) no reben cap crítica per part del NOP, l’autor aprofita el personatge “dolent” afí a la antpsiquiatria (concepte molt interessant) per ridiculitzar el moviment amb exemples molt extrems, per tal de compensar el que no té més remei que admetre, que es que en certs aspectes funciona.

Les seves opinions polítiques també queden patents. Entre altres coses, Luca de Tena fou familiar directe dels fundadors d’ABC, i designat a dit directament per Franco per un lloc al Consejo Nacional. Que dos personatges etarres es comportin com salvatges dins el manicomi (corrent i saltant com bojos, pegant a qualsevol que se li passa pel davant, a algun per no parlar en basc) doncs mira, encara ho deixes passar, perquè es fan passar per malalts mentals tot i que qualsevol podria deduir que no és la millor manera de fer-ho. Però després et trobes amb això:

(Monòleg d’un metge sobre els sociòpates) Siendo niños, si roban no es para comer, sino para destruir lo robado. Si rompen un objeto no es porque les desagrade, sino porque agrada a otros. Si maltratan a un animal no es por defenderse de él, sino para verle sufrir. Si huyen de sus casas y abandonan sus familias no es por afán de aventuras, sino por un secreto, indómito e invencible sentido de la insolidaridad primero familiar, después social y por último individual. Son incapaces de querer a nadie. Su capacidad afectiva es nula. Esta es la cantera, la materia prima de donde surgen los “grapos”, los “etas”, las “brigadas rojas” italianas o los “meinhof’ alemanes. Se los enclava bajo el común denominador de psicópatas, término demasiado amplio y, por ello, mucho más inadecuado que el de sociópatas, que ya empieza a hacer fortuna, y que es el que yo defiendo.

El NOP ataca de nou, enumerant grups d’extrema esquerra (ometent els d’extrema dreta, que existien i mataven igual). De nou intenta manipular al lector oferint la versió que a ell l’interessa.

Forats, en té uns quants. Sense desvetllar gaire la trama, les varies trampes de Luca de Tena: que no puguin/vulguin/pensin en contactar amb algú de fora l’hospital psiquiàtric perquè els ajudi a contrastar la història de l’Alice, o que alguns personatges silenciïn fets que poden ajudar a aclarir la trama, i només seran desvetllats al final, sense saber ben bé perquè passa així.

Tant la narració com el contingut és a vegades una mica desfasat. Un exemple:

(Diàleg Alice-metge, sobre un altre pacient)

– Me ha dado mucha pena conocerle. Mucha. ¿Es homosexual?

– Es amanerado, como su escritura, pero no es pederasta. Carece de huellas de perforación anal. 

En aquest cas “pederasta” es refereix al coit anal. És una acceptació recollida a dia d’avui per la RAE, però no es pot negar que sona fatal i porta a confusions.

No tot és dolent. La trama enganxa, els personatges secundaris són curiosos e interessants, el final és rodó. És un d’aquest best-sellers per passar una estona força entretinguda sense que te la miris en lupa, com vaig fer jo el primer cop.

Nota: 3/5

Advertisements

8 pensaments sobre “LOS RENGLONES TORCIDOS DE DIOS, Torcuato Luca de Tena

  1. XeXu diu:

    Per això sempre em fa cosa fer relectures, la segona vegada sempre es veuen les costures. Aquest el vaig llegir fa uns anys i reconec que em va agradar força. No vaig prestar atenció als detalls, com tu dius, i senzillament em semblava caspós i desfasat, la psicologia i la psiquiatria han evolucionat molt, pensava. No em vaig fixar en aquest fons tan ultradretà, tot i que sabia que l’autor retirava cap aquí. Amb els comentaris que en fas m’adono que tens raó, i per tant no el tornaré a llegir mai i en guardaré el record que és una bona història que et manté encuriosit fins el final, i ni tan sols llavors t’ho deixa clar del tot.

    • Roselles diu:

      Bones Xexu!
      De la majoria de relectures d’aquest any no em puc queixar, fins i tot em van agradar més que el primer cop. Amb aquest crec que la trama absorbeix molt i fa que es passin moltes coses per alt, per això no aguanta una segona lectura. Potser l’únic que he tret de bo es que ara si que tinc clar el final, perquè al primer cop, com tu, creia que era més ambigu, i m’ha semblat més rodó que al primer cop.

  2. Botika diu:

    Doncs jo no he llegit mai res d’aquest senyor i el tenia com autor pendent, però crec que el descarto ara mateix, no tinc cap gana de lectura d’aquest tipus.

    • Roselles diu:

      Bones Botika!
      És un llibre que agrada i enganxa, la trama és original, i si que m’atreveixo a recomanar-lo, però no al 100%. Com he comentat, no és un llibre que aguanti una segona lectura, com molts best-sellers d’ara.

    • Roselles diu:

      Bones Pons!
      Et dic el mateix que a la Botika. No ha envellit bé, els conceptes i les idees són molt desfasades, però la majoria queda eclipsat per la història, que com molt encertadament diu en Xexu en manté encuriosit fins al final.

  3. mi3eia diu:

    Tenia curiositat per la teva ressenya perquè des de la meva “tendra” joventut m’havien recomanat aquest llibre. Però gràcies. Perquè ara m’estalvio de llegir-lo. I, el que és millor, de comprar-lo. No em fa gaire gràcia el que supura entre porus.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s