LOBOS, Donato Carrisi

Títol original: Il suggeritore Traducció: Manuel Manzano Editorial : Planeta de Libros Col·lecció: Bestseller Internacional 560 pàgines. Any publicació: 2011

Es troben uns petits braços esquerres enterrats al bosc. És l’únic rastre que es té de les cinc nenes desaparegudes els últims mesos, d’edats compreses entre els 8 i 13 anys. El macabre descobriment no s’acaba aquí, ja que els braços trobats són sis i no cinc. Qui és l’altra nena desapareguda? L’experta en desaparicions Mila Vasquez s’uneix al grup especial d’homicidis, encapçalat pel criminòleg Goran Gavila, per esbrinar la identitat de la sisena víctima, de la que es creu que és la única que encara viu, i així també descobrir el sàdic assassí.

Lobos és un no-parar, quasi de principi a fi. L’assassí és un descarat que es dedica a jugar amb l’equip investigador, i com en una macabra versió del conte de Hansel i Gretel, va deixant els cossos de les nenes com si fossin engrunes de pa. Sense saber-se com, sempre va un pas per davant, i mentre es va filant la investigació ens va deixant imatges esborronadores, tan impactants com les històries que hi ha al darrera. Val a dir que de tot això l’autor no ens regala morboses descripcions per que ens fem una idea de la seva cruesa, perquè no cal.

Per afegir més emoció al tema, com si no hi hagués prou amb la constant demostració de la depravació humana i que no recau en exclusiva en el responsable d’aquesta perversitat, l’autor aprofita l’excusa d’instruir la Mila perquè en Goran ens doni petites lliçons de criminologia. I alhora, Mila, amb la seva experiència amb desaparicions, també té quelcom interessant a dir.

Hi ha novel·les que es llegeixen amb tensió i ànsia per arribar al final i descobrir qui és l’assassí, amb un gir final que ens ho deixarà tot clar. Aquí això no funciona així. Lobos és enrevessat, contínuament té  girs i moltes sorpreses, i l’ànsia no ve per arribar al final, si no per saber què passarà a la pàgina següent. Realment no té límit, i per això a vegades quelcom grinyola. No és perquè les peces no s’ajustin perfectament, sinó per aquesta dèria de l’autor d’anar cada cop més lluny, arribant fins i tot a usar mètodes poc ortodoxos en una investigació seriosa. Però el més curiós és que la part més increïble (no-creïble de la història) és la que està basada en fets reals.

I tot i així, sé que si l’hagués llegit a la platja m’hagués quedat com una gamba, si ho hagués fet en el metro hagués perdut la meva parada, i si ho hagués fet cuinant hagués tingut que demanar unes pizzes mentre em rescataven els bombers.

Dos apunts IMPORTANTS:

– NO LLEGIU la sinopsi de l’editorial, on xafa el misteri i explica realment qui hi ha darrera de tot. Quins cracks.

– Per seguir la sèrie Mila Vasquez (que de moment són dos llibres) s’ha de començar pel primer, que és aquest. El següent és La hipótesis del mal, que encara m’ha agradat més.

 Nota: 4/5