Títol original: Άμυνα ζώνης
Traducció: Ersi Marina Samará Spiliotopulu
Editorial : Ediciones B
Col·lecció: Novela policíaca
439 pàgines. Any publicació: 1998
Vaig decidir-me a llegir a Petros Màrkaris perquè la gent del Festival Mot va convidar a varis clubs de lectura a assistir a la xerrada que feia l’autor, com també a la xerrada que prèviament feia Rafael Chirbes. Així que abans de sentir-los parlar, vaig voler llegir quelcom d’ells.
Ambdós em van agradar molt. De Rafael Chirbes ja parlaré un altre moment, només avançaré que ens ho vam passar molt bé i que xoca molt veure que un autor d’obres tan dramàtiques sigui tan divertit.
En el cas de Petros Màrkaris podria dir el mateix, tot i que qui l’entrevistava no se la veia còmoda i no ajudava a que la xerrada fos tant natural com la de Chirbes, i la traducció simultània tampoc ens facilitava les coses als negats amb l’anglès. Però en general també em va agradar molt, i guardo amb molta estima el llibre que em va signar i la foto que ens vam fer.
Petros Màrkaris és un home de món. Ha estudiat a Turquia, Grècia, Alemanya i Àustria, i és traductor de molts autors alemanys. Quan parla de Grècia, on resideix i on ocorren les novel·les protagonitzades pel seu tinent Kostas Jaritos, se’l veu molt desmarcat, poc nacionalista, més objectiu. No li interessen les banderes, ni el passat ni les runes, si no el present i l’evolució de la societat actual, i tot això es reflexa a les seves novel·les. Embrolla al protagonista en temes molt vigents avui dia, com la corrupció, el xantatge i el frau, en el que intervenen polítics, empresaris e immigrants.
A Defensa cerrada, Jaritos està passant unes vacances a l’illa on viuen els seus cunyats, i un terratrèmol deixa al descobert un cadàver enterrat fa 3 mesos. Quan torna a Atenes li assignen un altres cas: l’assassinat d’un conegut empresari nocturn. La trama s’embolica força, però és fàcil de seguir, i els problemes de salut que arrossega el tinent farà que el coneixem més íntimament.
Però parlem de Kostas Jaritos. El protagonista de les novel·les de Markaris és el tinent del departament d’Homicidis d’Atenes. És un home de mitjana edat amb molt mala llet i, que apart de l’agre ironia i cinisme, no té sentit de l’humor. L’únic passatemps que té és distreure’s llegint diccionaris. Porta molts anys casats amb l’Adrianí, que també té molt de caràcter. La seva relació és un continu estira i arronsa, tant es fan petites putadetes que cedeixen davant de l’altre per algun interès, i tot plegat acaba essent força divertit. La seva única filla, la Katerina, està estudiant a la universitat de Salónica, i tots dos la troben molt a faltar.
Dels tres de la sèrie que porto llegits i seguint l’ordre de publicació, aquest, que és el segon, és de moment el que més m’ha agradat. Noticias de la noche està bé per començar a conèixer Jaritos, i Suicidio perfecto, tot i el sucós enigma que planteja, per mi la trama s’acaba assemblant molt a Defensa cerrada.
Per últim, deixo algunes frases que m’he vist obligada a subratllar, bé perquè m’han fet riure, bé perquè reflexen molt bé el caràcter de Jaritos:
———-
– La culpa es tuya. Claro, el señor no estaba bien en casa y necesitaba unas vacaciones. ¿Cómo no iba a haber un terremoto, si no parabas de quejarte? -Con sus palabras, Adrianí acababa de convertirme en la falla responsable del seísmo.
———-
(En defensa de la gent afectada pel terratrèmol) – Razón no les falta – se interpone Adrianí, a quien le gusta erigirse en defensora de perros, gatos y apaleados, siempre que no tenga que llevárselos a casa.
———-
Lo malo del matrimonio es que empieza bien y termina mal, aunque el síntoma es siempre el mismo: al principio la taquicardia del primer encuentro con la mujer de tus sueños y al final la taquicardia de la vida diaria con la mujer de tus pesadillas.
———-
Antes, los hombres llevaban el pelo corto y las mujeres, largo; los hombres pegaban bofetadas y ellas lloraban. Ahora las mujeres llevan el pelo corto y los hombres, largo; ellas les pegan bofetadas y ellos lloran. Tiene su lógica, pero no siento lástima de un hombre que se deja crecer el pelo para recibir sopapos.
———-
Tres necesidades acompañan al hombre hasta la tumba: mear, cagar y el deseo de venganza.
———-
Dos cosas detesto en esta vida: el racismo y los negros.
———-
Los economistas inútiles acaban siendo contables; los abogados inútiles, diputados.
———-
Lleva una cazadora de cuero negro, pantalones de cuero negro y botas de cuero negro. Si no fuera por las gafas negras, lo habría confundido con un sillón de oficina.
Nota: 3’5/5
LLIBRES & ROSELLES 
Ma mare me’n parla bé d’aquest, i això ja és garantia de que m’agradaria, però tinc tal feinada que no hi ha manera d’afegir més tralla a la llista de pendents. És dels que no descarto, és clar, però serà difícil fer-li un forat. És atractiu el que n’expliques, i a més a principi d’any vaig estar a Atenes, de manera que tindria frescos els escenaris. I per la mena de trames, m’ha fet pensar en els llibres d’en Xavier Bosch, però aquí almenys hi ha investigació criminal!
Ta mare té bon gust literari hehehe
Ja em sap greu dir-te que la descripció d’Atenes és bàsicament la dels embussos i el nom dels carrers. Ni places, ni museus, ni monuments. Però no falta el cafè frappe i els suvlaki.
Doncs crec recordar que a mi no és el que més m’ha agradat. Els he llegit gairebé tots (excepte el dos darrers). Ara, tot i que es poden llegir independentment, jo sí que aconsellaria fer-ho en ordre. sobretot perquè, sinó, et passa com a mi: en un llibre la filla està fent un màster i en el següent (per a mi), encara no ha acabat la carrera… Una mica embolicat!
Crec que alguna de les frases també les vaig subratllar.
Amb els llibres no faig com amb les sèries, aquí si que m’agrada llegir seguint l’ordre de publicació, precisament per això que comentes, aquests salts temporals.
Veig que t’has quedat a la meitat de la trilogia de la crisis, que precisament són els que tinc més ganes d’arribar-hi.
Gràcies per passar-t’hi Eva!
Doncs jo me l’apunto, encara que només sigui per la localització a Grècia, i sí que començaré pel primer. Ara però, de moment, la llista de pendents és llarga, uffff.
Els lectors sempre tenim aquest problema: una bona pila de llibres esperant el torn! hahaha Si et decideixes, espero que t’agradi. El primer va estar bé, però té alguns contres: L’autor anomena als personatges pels cognoms, i em van fer perdre una mica, perquè a més que no estic acostumada ni tant sols et podies guiar si parlava d’home o dona. I després que en Jaritos sembla una mica masclista, perquè la seva dona, l’Adrianí, només mostra la punteta del que és. Com et dic, per començar està bé, tot i que la trama és una mica embolicada vaig trobar el principi i final rodó.