ALGÚN DÍA ESTE DOLOR TE SERÁ ÚTIL, Peter Cameron

Algún dia este dolor te será útil

Títol original: Someday This Pain Will Be Useful to You
Traducció: Jordi Fibla
Editorial : Libros del Asteroide
248 pàgines. Any publicació: 2007

En James Sveck té 18 anys, treballa en la galeria d’art de la seva mare i aviat anirà a la universitat. És un noi precoç, culte, però antisocial, inflexible amb els demés, i duu una  tristesa absoluta sobre les espatlles. Els seus pares l’obliguen a anar a una psicòloga ja que creuen que arrossega algun problema des de el que li va passar en una excursió a Washington.

L’autor d’Algún día este dolor te será útil ha volgut homenatjar a JD Salinger i ha creat la versió del segle XXI de El guardián entre el centeno. De fet, al final insereix una cita de l’obra molt aclaridora:

“(Holden Caulfield) Los libros que de verdad me gustan son esos que cuando acabas de leerlos piensas que ojalá el autor fuera muy amigo tuyo para poder llamarle por teléfono cuando quisieras.”

Aquesta cita, entre altres fets del llibre, m’ha fet pensar que El guardián entre el centeno, com també El gran Gatsby, és una obra genuïnament nord-americana, d’aquestes que em costa trobar-hi la genialitat que l’ha fet una obra indispensable al seu país. Em pot agradar més o menys, però m’acabo preguntant què no he vist que sí ha vist altra gent.

Però tornant a Algún día este dolor te será útil: he trobat en James Sveck un personatge més autèntic que en Holden Caulfield, més real. Es troba en un moment de transició, de l’institut a la universitat, un adolescent que aviat deixarà de ser-ho. Però arrossega aquells somnis irreals, ple de contradiccions, de fugir, comprar-se una casa enmig del no-res i passar-se la vida llegint. L’influeix la sensació d’estar lligat de mans, l’obligació de fer el que se suposa que ha de fer, de relacionar-se amb qui se suposa que s’ha de relacionar, i la imposició de les aparences, que són una cotilla de normes sense sentit, i que dóna peu a l’humor, sense que l’hagi trobat realment una obra còmica. Entre les seves pàgines sorgeix l’11S com un motiu poderós de la seva tristesa, que frega la depressió, i heus aquí un altre motiu per considerar-la, com he dit abans, genuïnament nord-americana. Me’ls imagino amb els ulls ben oberts pensant “Clar! Ara s’entén tot! Tot ve d’allà!”. Jo en canvi no puc veure-ho així, més aviat crec que en James és una persona extremadament sensible en un món fet d’insensibles. És qüestió de perspectives.

És una novel·la lleugera i que se m’ha fet curta. A diferència de l’obra de Salinger, aquí si que he vist reflexada una part de la meva joventut. Tot i que omet alguns fets importants de la vida de James i que hagués estat interessant aprofundir-hi més, l’he trobat rodona.

(Modificació posterior)

Un apunt: 

Llibres similars (mirar comentaris):

La campana de vidre, de la Sylvia Plath.

Pregunta-ho a la pols d’en John Fante.

A la carretera de Jack Kerouac.

Nota: 3/5

Anuncis

4 pensaments sobre “ALGÚN DÍA ESTE DOLOR TE SERÁ ÚTIL, Peter Cameron

  1. XeXu diu:

    Rodona però li poses un 3. La meva idea ha anat fluctuant mentre llegia la teva ressenya. L’he llegit amb interès perquè és un llibre que he sentit anomenar força, i volia saber si val la pena llegir-lo. Amb l’exposició inicial m’ha interessat, aquesta mena de personatges sempre tenen alguna cosa. Després el compares amb ‘El guardià del camp de sègol’ (el llibre s’autocompara, vaja), i aquí he arrufat el nas, perquè a mi aquest llibre em va decebre, les dues vegades que l’he llegit. Tothom en parla tan bé, que també pensava que m’havia d’agradar, i que si no era així és que no l’entenia bé. Però per què? Caulfield mereix una puntada al cul que el posi en òrbita. Si per bon llibre entenem que has d’odiar el personatge principal, aquest seria un dels millors, sens dubte. Però jo no el puc veure, sempre m’ha semblat un llibre sobrevalorat, però és el meu criteri, és clar. Segurament perquè em baso en la sensació que em deixa el llibre, i espero que sigui bona. Aprofitant la frase, jo voldria el telèfon de Salinger per insultar-lo durament durant mitja hora i després no trucar-li més.

    Ja que parlem també del Gran Gatsby, em va semblar una mica sobrevalorada també, el que passa és que és més antiga, i em costa una mica entrar en realitats de tan temps enrere. De l’època moderna vull dir, és clar, si em poses en un món medieval o futur, cap problema. Tot i així, el Gran Gatsby per mi va anar de menys a més, i al final no em va deixar tan mala sensació.

    Bé, miraré a veure si veig aquest llibre, tot i que jo el llegiré en català segur, és clar. Crec que l’ha editat Sembra, no estic segur. Si me’l trobo és probable que vingui a casa, però tampoc el buscaré activament. És la meva manera de descobrir si he de llegir un llibre sobre el qual tinc dubtes. Deixo que sigui ell que vingui a mi. Saps, funciona!

    • Roselles diu:

      Bones Xexu!
      Crec que has fet un comentari més llarg que el meu post hahaha

      A veure, sobre el El guardià com El Gran Gatsby, me’ls vaig rellegir, el segon cop informant-me per entendre’ls millor, perquè no es pot dir que m’haguessin entusiasmat el primer cop. Al final vaig entendre que tenen un marcat context social, per això costa de que t’arribin si no has crescut coneixent aquest context. Com la guerra civil espanyola, per exemple. No l’hem viscuda, però tot el que s’ha escrit i filmat ens arribarà més que, per posar un exemple, al lector mig d’Idaho.

      En el cas de Algún día este dolor te será útil, bé perquè l’obra és més genèrica, més actual, o/i perquè tenim la societat nord-americana més propera, és pot dir que traspassa fronteres. Entenem el que va ser l’11S, entenem aquella obsessió per anar a la universitat, i vaig comprendre tot aquest món interior d’en James, ple de neures. Ara: com t’arriba tot el que t’explica? T’obre els ulls? Et procura o et remou sensacions íntimes? El personatge commou d’una manera especial? Doncs la veritat, en el meu cas et dic rotundament que no. És interessant, ho llegeixes còmodament, però no m’ha impactat especialment. Per això el 3/5.

      He llegit llibres més intensos que es podria dir que són de temàtica similar, amb personatges molt potents, introspectius, inquiets, amb experiències vitals i molt variades al sortir de la seva àrea de comfort, amb somnis poc realistes. Hi ha una mica de tot, per exemple La campana de vidre, de la Sylvia Plath, d’una sensibilitat molt especial, com Pregunta-ho a la pols d’en John Fante, amb un protagonista immadur i mortificat, o A la carretera de Kerouac que és el vaig trobar molt enèrgic, molt vital.

      Per cert, jo faig el mateix amb els llibres! Com dius, deixo que vinguin a mi. Tot i que no sóc gens mística, li dic “jugar amb les senyals” hehehe

      • XeXu diu:

        Encara no m’he atrevit amb Fante, tot i que n’he sentit parlar bé. Penso que a mi no m’atraparia, tinc aquest pressentiment. I com que jugo amb les senyals com tu, si no em crida, o sóc jo qui l’he d’anar a buscar i no ell posant-se’m a saltar a davant, de moment li he donat llargues. i ‘A la Carretera’ el tinc a casa, hi va arribar per equivocació, i en principi no pensava llegir-lo, però segueix allà. No m’atreuen aquestes històries de joventut descarnada i bogeries, el que vindria a ser un elogi de la joventut per sobre de totes les coses. Però qui sap, potser m’hi atreveixo algun dia.

        Completament d’acord amb l’anàlisi que fas de les obres aquestes tan famoses, m’alegra trobar gent crítica i que no diu que una obra és bona senzillament perquè s’ha de dir que és bona. Però veig que fas com jo, intentes trobar-li la gràcia que li troba tanta gent, però quan és que no, és que no. I també m’agrada com descrius l’obra de la ressenya, és el tipus de comentaris que em fan confiar en el criteri d’un lector per fer la meva tria. Que com has dit a l’altre post, al final els lectors fem el que ens dóna la gana, però és de gran ajuda llegir opinions així.

      • Roselles diu:

        A la carretera el vaig llegir amb el club de lectura i vaig ser de les poques que el va acabar, i l’única a qui li va agradar. Hi ha llibres, com aquest, que traspassen del camp del gust literari al camp personal. Per això no m’atreveixo gaire a recomanar-lo.

        Parles del postureo, no? hahahaha “Si tothom diu que aquest llibre mola, doncs jo també”. Veig que no, no ens va gaire el postureo 🙂

        No pensis, que ja em faria gràcia que el llegissis, que això de parlar de lectures en comú m’agrada molt, encara que les opinions no coincideixin. A veure si apareix alguna senyal 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s