Títol original: Coraline
Traducció: Raquel Vázquez Ramil
Editorial : Salamandra. Il·lustracions: Dave McKean
Col·lecció: Narrativa Joven
160 pàgines. Any publicació: 2002
La Coraline i els seus pares s’han mudat a una antiga casa dividida per apartaments: A dalt viu el sr. Bobo, que segons diu és domador de rates, i abaix hi viuen, amb els seus gossets, les senyores Spink i Forcible, que en la seva joventut havien sigut actrius al teatre.
És finals d’estiu i el col·legi encara no ha començat. La Coraline s’avorreix molt i els seus pares no li fan gaire cas, així que es dedica a explorar l’edifici i els seus voltants una i altra vegada. Curiosament, al menjador hi ha una porta que quan l’obres està tapiada, perquè el pis es va dividir en dos i aquesta porta donava a l’apartament del costat, on ara no hi viu ningú.
Una nit la Coraline es desperta i troba la porta oberta. El mur ha desaparegut i hi ha un llarg passadís que porta a un altre apartament, molt semblant al seu. Sorprenentment, es troba amb una còpia dels seus pares, amb l’única diferència que aquests tenen dos botons negres en comptes d’ulls. L’intenten convèncer de que es quedi amb ells, que faran a la Coraline més feliç del que és ara i del que podrà somniar mai.
Coraline és una novel·la juvenil recomanada a un públic de dotze anys cap amunt. Inicia als més joves al terror psicològic i a les imatges macabres en un món de fantasia que ja no és de color de rosa. A cada capítol hi ha una pertorbadora il·lustració de Dave McKean, no sigui que amb la imaginació no facis prou. Al ser destinat a un públic tan menut sembla que no ha de faltar alguna ensenyança pel mig, i si que la hi ha, clar. Però no es que la valenta Coraline aprengui res de la seva terrorífica experiència, si no que és ella la que alliçona al jove lector, mostrant-li la importància de la família, de la vida, i el valor real de les possessions.
No falten les imatges per fornir malsons.També és apte pel públic adult: no l’he trobat exageradament infantil, és un conte que es deixa llegir molt bé. Tot i que ja és d’esperar que no sigui tan heavy ni recargolat com una novel·la terrorífica per adults.
Nota: 3/5
Pregunta :
A veure si us animeu a respondre! Quina és la primera novel·la que recordeu que realment us va fer passar por? Quina edat teníeu? La pregunta és extensible a fills i nebots 🙂
Per la meva part no aconsegueixo recordar cap lectura per sota dels 16 anys. Va ser amb El misterio de Salem’s Lot, de l’Stephen King.
LLIBRES & ROSELLES 
He sentit anomenar aquest llibre, però no sabia ni de què anava. Però veient les il·lustracions no em convida gaire a llegir-lo, i amb això responc la teva pregunta també, molt rarament llegeixo novel·les de terror, perquè sóc un cagat. Així que si feia por, ja no me la llegia!
Osti Xexu, deu ser perquè ets casteller que et feia més valent hahaha Home, si volguessis introduir-te en el terror, Coraline no estaria pas malament. Però si no t’agrada, no t’agrada.
Quan en Gaiman fa terror no em mola, com ara El cementiri sense làpides i altres històries negres, bé tampoc em va agradar american gods i no es massa de terror. En canvi neverwhere i buenos presagios si. Per tan dedueixo que Coraline no es per mi.
Por? Amb una lectura? Jo vaig començar a llegir en serio quan ja era adult, i es clar, el Pons adult es molt valent i no té por de res 😛
Apa, si que coneixes bé en Gaiman! Ja em miraré aquests que dius. Fa anys que el primer volum de Sandman em va allunyar de l’autor, però mira, he provat la seva vessant juvenil i no m’ha semblat pas malament, sobretot per a un lector jove.
El Pons adult és un homenàs! hahaha No m’ho crec pas això de que mai has passat por amb un llibre! Ni una mica? Ni una mica d’aprensió o angoixa irracional?
Uish! Jo recordo allà cap als 16 anys que em vaig començar a llegir un llibre de relats de Poe. Però sóc una cagada i no vaig poder acabar. De fet, no sé si he fet cap altre intent…!
Veig que hi ha molt de poruc a la blogosfera hahaha