Títol original: Der Vorleser
Traducció: Joan Parra Contreras
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas
208 pàgines. Any publicació: 1995
A l’Alemanya de finals dels anys 50, en Michael Berg torna del col·legi sense trobar-se gaire bé. Acaba vomitant en una cantonada, i l’auxilia una dona que el porta a casa. A en Michael li diagnostiquen una hepatitis, i mesos després, ja recuperat i empès per la seva mare, torna a buscar la dona que el va ajudar per agrair-li el gest. Iniciaran una intensa relació sexual, però la Hannah desapareixerà mesos més tard.
Al cap d’uns anys en Michael acut com a estudiant de Dret a un judici de criminals de guerra en el que es jutja a cinc guardianes d’un camp de concentració. Sorprenentment, la Hannah està entre els acusats.
El tractament de la part històrica m’ha agradat molt, sobretot la recerca d’en Michael per intentar entendre l’horror, les víctimes i els botxins, i sobretot posar-se en el paper de la Hannah-nazi. El tema de la generació post-nazi també l’he trobat molt interessant: els fills que rebutgen els pares que van permetre l’horror, ya que esos mismos padres quedaban desautorizados por el hecho de no haber sabido plantar cara al Tercer Reich, ni siquiera a posteriori.
Però per l’altre hi ha la part “romàntica“, on hi tinc sensacions contradictòries. M’agrada que l’autor sigui tan fi, tan delicat per l’erotisme, posant la quantitat justa i fugint de la morbositat. Tampoc és ensucrada, i classificar-la com a novel·la d’amor no li faria justícia. La història entre ells és complicada, com també ho és jutjar l’actuació dels personatges. Al ser en Michael l’únic narrador desconeixem que sent la Hannah, i no estic segura si és per això que fins i tot acabo sentit compassió per ella, i que trobi que en Michael no està a l’altura de les circumstàncies. Però si ens cenyim al més bàsic d’aquesta relació, és a dir, un adolescent seduït per una dona de trenta-sis anys i que no sap com comportar-se quan descobreix que la seva amant va ser una criminal nazi, doncs acabes acceptant el comportament d’en Michael, tot i que no satisfaci a ningú.
Nota: 4/5
Un record:
En Michael visita el camp de concentració d’Struthof, passejant per la preciosa regió alsaciana i dels Vosges, i que també vaig visitar l’agost del 2009. (…) anduve por unos escalones que bajaban entre los cimientos de los derruidos barracones. tambíen recordé los hornos crematorios que por entonces se exhibían en uno de los barracones, y el calabozo, alojado en otro. Recordé mi intento frustrado de imaginarme un campo de concentración lleno (…) de imaginarme de una manera concreta todo aquel sufrimiento. Lo intenté de verdad (…) pero todo fue inútil, y tuve una sensación de lamentable y vergonzoso fracaso. Recordo de la meva visita a Auschwitz que, abans d’entrar en una sala, va sortir una japonesa jove, pàl·lida, tapant-se la boca, i va baixar amb pressa les escales que jo havia pujat. Vaig pensar que, déu meu, què era el que m’esperava allà dins.
Era la sala dels cabells. Una habitació d’uns quinze metres de llarg amb aparadors a ambdues bandes, on mostren muntanyes de cabell, tallat o arrancat als seus propietaris, ves a saber. No em va sortir el nivell d’empatia que va tenir la japonesa, que encara a dia d’avui no estic segura si envejar-li. A mi se’m va venir a sobre la perplexitat i l’incredulitat, que es va repetir al visitar Struthof a l’any següent. Preguntes que se t’amunteguen a cada passa (ningú va fer res? ningú ho sabia? cap a on mirava el món? com es possible que ningú dels dos bàndols es rebel·lés?) com la confusió en la rutina del turista (està bé fer fotos? està bé fer-se fotos? tocar o acostar-s’hi massa al que hi ha exposat sense cap mena de barrera pot ser irrespectuós? que punyetes fan aquests nens passejant per aquí?), com una sensació d’irrealitat i de no saber estar amb tu mateix: (…) encontré más abajo, en la misma ladera, una casa pequeña, situada frente a un restaurante. En tiempos aquella casa había sido la cámara de gas. Si! Un restaurant on la terrassa tenia precioses vistes als Vosges i a la càmara de gas! Encara seguíem desconcertats: volíem anar a prendre alguna cosa fresqueta, però era adequat fer-ho allà? Quines són les normes per conviure respectuosament amb el que va passar? Finalment vam marxar. Remato subscrivint aquest passatge: Al principio me daba cierto reparo pasar, en el camino de regreso, por los pueblos alsacianos en busca de un restaurante para almorzar. Pero el reparo no se debía a un sentimiento auténtico, sino a la idea de cómo había que sentirse después de visitar un campo de concentración. Cuando me di cuenta, me encongí de hombros y me puse a buscar un restaurante.
LLIBRES & ROSELLES 
El vaig llegir fa un parell de mesos i comparteixo amb tu els sentiments i les valoracions que hi fas: a la darrera entrada del meu bloc també li vaig posar un 8/10. Fa uns quants anys vaig visitar el camp de concentració i d’extermini d’Auschwitz-Birkenau. Érem quatre passejant entre els barracons. Ens hi vam estar migdia. Vam fer la tornada cap a Cracòvia en silenci dins el cotxe… i així ens vam quedar també el dia després. És molt difícil retornar a la normalitat de ni tan sols esmorzar després d’una vivència tan impactant…
De fet vas ser tu que em va donar l’empenta definitiva per llegir-lo, i t’ho agraeixo!
Un lloc així és impossible que deixi indiferent a algú. Les guerres mundials, sobretot la segona, és un tema que apassiona tant al meu pare com a la meva parella, i clar, al final se t’enganxa. De fet, en relació a això ens vam anar a trobar amb la meva parella. En fi, el que vull dir es que anàvem amb la pell ja dura però predisposats, perquè sabíem que seria dur, i en canvi em va sorprendre una profunda sensació de perplexitat e irrealitat.
Ostres, tens tota la raó! Aquesta dualitat interfatio-roselles m’ha confós i ja no sabia si era amb tu amb qui havia comentat el llibre! Me n’alegro molt si la meva intercessió t’ha servit per afrontar el llibre sense tantes pors. Una abraçada!
Doncs això que m’has comentat al meu blog funciona perfectament, el boca-orella, o dits-ulls, entre blogaires fa que molts acabem llegint els mateixos llibres. Que quan es tracta d’una novetat editorial és més normal, però quan no ho és vol dir que clarament confiem en el nostre criteri. Així que entre l’Ignasi i tu m’heu convençut. Si llegeixes una ressenya favorable, pots tenir dubtes, però si ja en són dues, és que paga la pena. Ja me l’he apuntat, a veure si el trobo la propera vegada que vagi de cacera. Però amb calma, que la llista és encara llarga, estic a punt de baixar per sota dels 70 pendents!
Ah, però els tens comptats?!?!?! La meva pila és força més metafòrica. Si que tinc una bona pila de llibres acumulats al kindle o apuntats al mòbil, però al final em decanto per llegir les recomanacions que tinc més recents al cap.
M’alegro que t’haguem convençut! Crec que no te’n penediràs. És la part que més m’agrada de tenir bloc i llegir altres blocs de llibres, la de compartir impressions d’una lectura en comú.
Ostras, la llàstima és que jo he vist la pel·li i no m’agrada llegir condicionada. Jo vaig visitar Dachau i tant de bo no ho hagués fet. Em va semblar la cosa més desagradable del món. Està bé que es recordi allò, el que va passar. La vergonya. Però per mi va ser massa desagradable: què hi feia jo allà dins visitant tranquil·lament el lloc on s’havia produït tant d’horror? Si ho arribo a saber no vaig.
Potser sí que no el llegeixis, sobretot si tens la peli gaire recent. Pot resultar una lectura incòmoda (incongruències, contradiccions, un fil diferent… a saber).
Ja t’entenc el que vols dir. Recordo estar mirant una vitrina on s’exposava un uniforme a ratlles de nadó, amb coses de nadó al seu voltant, i pensar que què coi estic veient, què coi m’estan ensenyant. La frontera entre l’obligació de no oblidar i la morbositat és moooooooooolt fina.
Sabia que hi havia una pel·lícula però no sabia ni de què anava el llibre. L’acabaré llegint tard o d’hora, no sé quan, perquè aquest tipus d’històries les haig d’agafar en un moment concret o em deprimeixen. Molt bona ressenya.