ELS MORTS NO PARLEN, Miquel Aguirre

Els morts no parlen

Editorial: Llibres Del Delicte
347 pàgines. Any publicació: 2015

En Quimet és un home que passa de la cinquantena que des de que el van acomiadar de la metal·lúrgia dedica els dies a cuidar del seu hort. Un dia s’hi troba un mort, i després de l’ensurt inicial, decideix enterrar-lo allà mateix per estalviar-se maldecaps i aquí no ha passat res. Però té la mala idea de explicar-li al seu cosí, de sobrenom Escorpit, un peça que deu calers a mitja comarca. Amb un parell de socis més decideixen treure profit del mort e inventar-se un segrest per aconseguir una bona picossada a la família.

Vaig llegir unes crítiques força atractives sobre aquesta novel·la, i per això l’abril passat em vaig animar a assistir a la presentació del llibre que va fer en Miquel Aguirre al meu poble, on fa anys que hi viu. Li vaig comprar un exemplar i me’l va dedicar amb un “confiant que passi un bon moment amb aquesta bestiesa integral”. I asseguro que de bons moments n’he passat uns quants.

Els mort no parlen és un deliri gamberro, una història molt ben muntada que t’endinsa en una llardosa i divertidíssima espiral de violència i disbarats. Recordo que en la presentació l’autor va fer broma dient que sí algú li preguntés si estava basat en fets reals, abans de donar una resposta hauria de consultar un advocat. No dubto que s’ho deu haver passat molt bé filant-la i decidint el destí dels personatges, manegant-s’ho perquè cometin els execrables crims que s’hi relaten.

I no només això. Fa de Banyoles i voltants un microcosmos delictiu rescatant les arrels d’un poble que ha esdevingut ciutat amb un ús magistral del dialecte banyolí i del caràcter de la seva gent.

El resultat és una novel·la negra, d’humor negre i barroer, potser no apte per tots els gustos tot i que no l’he trobat gens ofensiva. De fet espero que en Miquel Aguirre s’animi a escriure una barbaritat semblant qui tingui d’escenari el meu poble, perquè pot ser apoteòsic.

-L’avi de casa fotia cada disbarat! Un dia fent botifarres per comptes de sal va cardar-hi polvos de rentar la roba. 

-Malaguanyades. Les vareu haver de tirar? – preguntà innocentment en Quimet. 

– Si home! Per tirar les coses estàvem” El pare va dir: “Les hem de vendre més cares perquè aquests polvos de rentar costen pla més que la sal”. I penses que va passar re? Encara va venir una veïna i digué: “Les he trobat un xic picants”. Ara com que hi ha aquests cabrons de sanitat no ho podries fer. Són ells els que s’han inventat les malalties i les passes. 

 

Un apunt:

L’últim terç de llibre es mereix un repàs per part de l’editorial i de l’autor, hi ha una colla d’errors que tots junts són quasi imperdonables.

Nota: 4/5

Anuncis

6 pensaments sobre “ELS MORTS NO PARLEN, Miquel Aguirre

  1. XeXu diu:

    Bé, deu ser un llibre d’aquests que jo no considero novel·la negra, però que tenen una història tèrbola darrere, i no els manca humor negre. Ja n’he vist altres ressenyes, qui sap tu, no pensava llegir-lo, però potser m’hi animo, encara que com sempre comento, les històries criminals basades a la nostra terra em solen semblar molt inversemblants.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s