Títol original: The Postman always rings twice
Traducció: Manuel de Pedrolo
Editorial : Edicions 62
Col·lecció: Seleccions de La Cua de Palla
101 pàgines. Any publicació: 1934
La sinopsi de la contraportada és genialment enigmàtica:
Per ser més concrets: en Frank és un jove vagabund i un cul inquiet. Sense un ral, acaba treballant en un restaurant de carretera que porta en Nick Papadakis amb l’ajuda de la seva dona Cora. Entre en Frank i la Cora sorgeix la passió i prenen la decisió de desfer-se mortalment de Nick.
No, no hi surt cap carter pesat. El títol fa referència al destí, en que tard o d’hora t’arriba el que t’ha d’arribar. I això és el que els hi passa als protagonistes, que quedaran predestinats per la seva tèrbola història i els seus terribles actes.
Té mèrit que en una novel·la tan curta hi hagi capacitat per tanta història. L’autor aconsegueix que sigui equilibrada, perquè les mancances que té queden justificades en el relat en primera persona (en Frank) i compensades amb els diàlegs. I té un final esplèndid, per rodó i els matisos que l’acompanya.
A la primera plana vaig ensumar-me qui era el traductor, i ho vaig encertar: en Manuel de Pedrolo, que precisament va ser el gerent de la col·lecció La cua de palla. El vocabulari és un pèl antiquat i no agilitza la seva lectura, es nota la seva petja i a més afegiria que la novel·la se l’ha fet seva. No vol dir que no la trobi correcta, però en segons quin moment trobava que no fluïa amb naturalitat.
El llibre, tot i la intensa història entre Frank i Nora, no és gaire eròtic en sí, a diferència del que sembla que ha de ser la pel·lícula. No la he vist però conec la famosa escena sexual entre Jack Nicholson i la Jessica Lange sobre la taula del restaurant. En el meu cas en concret li ha fet més mal que bé, perquè ara que conec la història sí que m’ha entrat ganes de veure-la.
Nota: 3’5/5
LLIBRES & ROSELLES 
També el vaig llegir fa uns anys, però no en recordo massa res. La sensació que em va deixar em sembla que era semblant a la teva, ara ho he mirat, i també em va semblar interessant, però no vaig entendre que el títol volgués dir això.
Quan vaig acabar de llegir-lo, vaig pensar: “I el carter? On coi està el carter?” hahaha Segur que li passa a molta gent!
Com que no vaig entendre el títol, vaig tenir que buscar-ho per internet. Ve a dir això, que el carter és com el destí. Si té una carta per tu, tornarà per entregar-la.
La vaig llegir fa molt temps i em va agradar bastant, però no m’han vingut ganes mai de veure la peli. Si la veus diga’m si val la pena 😉
Ja t’ho diré! Jo sí que li tinc ganes, però em falta trobar un moment.