Editorial : La Magrana
Col·lecció: La Negra
176 pàgines. Any publicació: 2016
En Robert Mascaró, un conegut empresari català, ha estat assassinat al poblet on hi tenia la seva segona residència. En aquell escenari es concentrarà el rebombori de la mort i conseqüent investigació, els medis de comunicació i un funeral amb tots els honors.
Hi ha llibres que t’enganxen a la primera pàgina, i això és el que m’ha passat amb el de la Núria Cadenes. A Tota la veritat es van encadenant breus fragments de les reflexions dels personatges i els seus secrets amb petites interrupcions per donar pas a l’acció i als diàlegs, el que la fa molt dinàmica i que costi deixar de llegir un cop la comences. A més tenia certa sensació de que moltes d’aquestes contundents reflexions foren creades en primera instància com a micro-contes, i que l’autora ha aconseguit enllaçar-los uns amb els altres per convertir-los en una novel·la coral.
El plantejament em va fer salivar des del principi perquè erròniament pensava que les veus s’anirien unint en una espiral fins arribar al clímax de formar una sola veu acusadora. Però no. Per una part hi ha els relacionats, directe o indirectament, en la mort d’en Robert Mascaró, i per l’altra és una radiografia del poble amb els petits i no tan petits drames personals dels seus habitants. Cert que aquest punt em va decebre una mica perquè esperava el moment en que tot es relacionés, però entomo el mea culpa per les meves expectatives. I també sóc culpable de no fer-me un petit croquis quan veig que hi ha una gran varietat de personatges, que sempre m’acaba passant el mateix: que em perdo i haig de de repassar pàgines enrere per seguir el fil dels personatges.
Nota: 3’5/5
LLIBRES & ROSELLES 
Les expectatives són enemigues dels llibres. En vaig sentir parlar bé d’aquesta, i esperava que també en fessis una crítica favorable. La puntuació no està gens malament, però em genera dubtes els punts més febles, o el que intueixo que per mi també serien punts febles, en funció del que dius. Ah, i haver de tornar enrere per resituar-se amb els personatges no sempre és culpa del lector, potser és que el llibre no està prou ben lligat. Estava a la llista de possibles, i em sembla que de moment continuarà allà. Comentari a part per l’editorial, que em mereix molt respecte i que trobo que publica molt bé, així que gaire dolent tampoc no serà, però de moment m’ho penso.
Es que és molt arriscat posar-hi uns personatges que res tenen a veure amb la trama principal. Entre ells es crea una trama molt i molt minsa, i també genera unes expectatives per un final que no arriba o es queda a mitges. Per això dic que alguns fragments semblen un micro-conte. Tot i així, si el llegeixes no crec que te’n penedeixis.
L’editorial tant en castellà com en català m’encanta, la relació preu i qualitat (tant de l’edició com del què publiquen) és immillorable.
El vaig llegir fa uns mesos i a mi em va agradar força. Aquesta manera de fer parlar a la gent del poble, aquestes micro histories diens ( o fora segons o mirem) de la trama principal em va seduir força.
A mi també em van agradar aquestes petites històries, estan molt bé, però com li comento a en Xexu crec que en aquest aspecte li manca arrodonir-ho, o si més no jo n’esperava més.
Aquests poblets catalans perduts al mig de la muntanya són un perill, sempre estant matant algú o altre.
Només cal mirar “El foraster” per veure que als pobles petits s’hi mou gent molt rara.
Els premis Crims de tinta els tinc una mica com a referència per a conéixer autors desconeguts per mi. Aquest el tinc pendent.
I als pobles perduts hi ha gent rara, i a les grans ciutats també però queden engolits per la massa (potser són pitjor i tot que els de poble). 😉