EL PROYECTO ESPOSA, GRAEME SIMSION

Proyecto esposa, El_137X220

Títol original: The Rosie Project
Traducció: Magdalena Palmer
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
320 pàgines. Any publicació: 2012

En Don Tillman és un professor de Genètica que pateix una síndrome d’Asperger més que evident però no diagnosticada. Amb el convenciment de que els homes casats viuen més, més bé, i a sobre estalvien temps repartint-se les tasques domèstiques, engega un projecte per trobar dona. Per filtrar les candidates elabora un qüestionari/examen tipus test de 16 pàgines que només la seva mitja taronja podrà aprovar. Arrel d’aquesta recerca, però, sorgiran altres projectes que el forçaran a adaptar-se als convencionalismes socials i a viure situacions que mai s’hagués imaginat.

El proyecto esposa és una novel·la divertida, narrada en primer persona pel protagonista, un personatge similar a en Sheldon Cooper però un xic (només un xic) més humà. És inflexible, literal i poc social, i tot plegat provoca un xoc constant amb la resta del món amb el resultat de diàlegs i situacions plenes de comicitat.

Llàstima que cap al final cau en el més comú dels errors: convertir una història que estava essent molt divertida en la típica història d’amor amb tots els seus clixés.

Clixés romàntics?

Tot i així no puc negar que m’ho he passat molt bé i que m’ha engrescat a deixar de banda el gènere negre i provar un xic més de l’humorístic. Però és terreny desconegut i em temo que m’enduré més d’un desengany, així que accepto (suplico) recomanacions.

Nota: 3’5/5

Advertisements

15 pensaments sobre “EL PROYECTO ESPOSA, GRAEME SIMSION

  1. Botika diu:

    Sí que sembla força divertit, llàstima del final, no?
    No sé si et puc recomanar alguna cosa, ja saps quines són les meves lectures més habituals, i els suposadament romàntics que he llegit últimament no em fan el pes. Serà que ens fem grans i ja no ens creiem segons quines coses?

    • Roselles diu:

      Serà això, que ens fem grans! 😂😂 Home, potser el que passa es que ja estem una mica cansades del mateix cuento, no? No em considero immune al romanticisme, però potser amb l’edat ens tornem més exigents 😉
      De totes maneres aquest gir farcit de clixés edulcorats es cap al final, i no et deixa sensació de mala lectura, només que no calia agafar tot els clixés del món per donar el punt i final. Te’l recomano Botika, crec que el trobaries ben distret.

  2. XeXu diu:

    Caram, un altre llibre igual que ‘Les generacions espontànies’? Per què faran aquests finals tan desencertats quan aconsegueixen crear alguna cosa diferent i atractiva? Bé, has aconseguit interessar-me, però és mala premsa que acabi malament, el final marca la impressió que ens deixa el llibre.

    • Roselles diu:

      No és el cas Xexu, com li dic a la Botika no espatlla el resultat final com l’altre que anomenes. El que passa es que m’agrada queixar-me 😂😂 Realment em costa pair que amb la imaginació i l’esforç que dediquen alguns autors en crear una bona història, quan toca el tema romàntic sempre cauen en els mateixos defectes. Però el llibre és divertit, de debò, fes-li una ullada que crec que et farà passar una bona estona.
      I què, no t’animes a recomanar-me cap d’humor?

      • ahse diu:

        Què va, a cal Pons el XeXu va estar degradat a un monstre marró… En faria bé recuperar l’altre, no costa res fer-se un ID per poder autenticar-se amb el seu monstre fucsia que li va regalar el bloc del Pons!! Mira quin verd més impropi té al teu bloc…

      • OriolMD diu:

        Amb permís (com que demanes recomanacions d’humor): sense cap mena de dubte, Tres homes en una barca, de Jerome K. Jerome. Blackie Books. Espatarrant!!

  3. ahse diu:

    Què vol dir inflexible i literal? Més o menys com un programador o més o menys com un compilador?

    (avui és dimarts, eh? el Pons recomana anar a visitar blocs estrangers)

  4. OriolMD diu:

    Vaig llegir el llibre fa temps, i el recordo com a “distret” i en alguns punts força divertit, però poc memorable, potser per això del final, que, com dieu, és la darrera impressió que et queda de qualsevol obra.
    Per cert, n’hi ha una edició en català, a La Campana, que manté el títol original: El projecte Rosie.http://lacampanaeditorial.com/llibre-382/

    • Roselles diu:

      Prefereixo el títol en castellà, i com que no passa sovint m’explico: Com que desconeixia el títol original i a l’argument de la contraportada no sortia la Rosie, no tenia ni idea de que havia de sortir una Rosie. Així que quan apareix no estava predisposada a acceptar-la com a co-protagonista, i mentre llegeixo se’m va guanyant ella sola. En aquest cap el canvi de títol, al meu parer, fa guanyar més a la novel·la.

      “Distret” el defineix molt bé. Hi ha altres novel·les d’humor que ni s’ho han guanyat, això.

      • OriolMD diu:

        Ostres, interessant punt de vista. Si no sortia al títol ni a la contra, senyal q traductor i editor potser volien, precisament, aconseguir L’efecte q descrius… I en aq sentit, van afegir un al·licient a la versió original (q també duu la Rosie al títol).
        I, sí, l’humor és un dels gèneres més difícils; la frontera amb el ridícul és molt fina…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s