Editorial : Aguilar
456 pàgines. Any publicació: 2016
Vagi per endavant que m’agrada molt la Barbijaputa, la trobo revolucionària i atrevida. No sempre estic d’acord amb els seus postulats feministes, però li agraeixo que toqui temes i denunciï situacions amb una perspectiva que trobo més enriquidora que el que acostumo a llegir habitualment.
Tot i així no pensava comprar el llibre, el títol m’espantava. El títol està dient a crits que és un chick-lit, que si esperes trobar un altre cosa t’estàs enganyant a tu mateixa, que t’ho està deixant molt clar. Però l’oferta de l’ebook per 1’89€ fa que m’hi llenci, que només són quatre duros.
I evidentment, em trobo amb una novel·la que personalment definiria com a chick-lit: La protagonista, la Bárbara, passa dies, setmanes, mesos, patint per un home des del principi fins el final, amb “no sé si li agrado”, “no sé si el veuré” “no sé si me’l mereixo” “ai, i si el perdo?”.
També tracta la por de tenir fills, un tema que pot donar molt de sí, del que hi ha múltiples visions i totes respectables. Però no m’ha semblat un plantejament prou madur i obert a que el tema es centri únicament en que després es converteixen en horrorosos adolescents. En relació a això la Bárbara també està preocupada per no sentir el crit mut de la natura convidant-la a reproduir-se, i tot plegat són coses que em fan preguntar-me com una revolucionaria pot estar creant una història plegada de conceptes tan arcaics. Pelar ad infinitum una margarida, els nens són futurs monstres que protagonitzaran Hermano Mayor, la natura decidirà quan t’engegarà el botonet de la maternitat… Pensem així totes les dones d’avui dia? Hem de pensar així? Com que la protagonista té 30 anys, podríem dir que la post-adolescència s’allarga cada cop més? No, no i no.
Tot i l’extensió immerescuda de certs temes tampoc es passa 450 pàgines donant voltes al mateix, faltaria més. La Bárbara treballa d’auxiliar de vol i el això dóna molt de sí, de les normes ridícules que exigeix la feina, i que es pot extrapolar a altres feines en que a les dones se’ns requereix una presència en concret davant del client. També hi ha lloc per la relació amb -i dels- seus pares, amb els seus germans, el tràgic succés de la seva tia Marga. I l’autora s’ho fa venir bé, a vegades amb calçador, per deixar anar lleugeres i/o puntuals reflexions o experiències, entre l’humor i el dramatisme, sobre política, feminisme, maltractament, consciència social, etc. Però, en fi, no hi ha res de nou sota el Sol.
No es que m’ho hagi passat fatal llegint-ho, però no m’he identificat amb la protagonista ni he identificat el missatge feminista que predica l’autora.
Nota: 2’5/5
LLIBRES & ROSELLES 
Jo veig Barbijaputa una mica anti-homes, però ja se sap que formant part del heteropatriarcat no podia tenir cap altre postura…
Està més que clar que el llibre no es per mi, no suportaria llegir un llibre sobre una pila de tòpiques inseguretats femenines de noia que no ha madurat. M’identifico amb el Dicarpio del gif.
Anti-homes? Sí i no. Dic no perquè per una part està denunciant que la societat és masclista, la societat en general, i em fan ràbia els homes que ho neguen replicant “Doncs jo no sóc així”. Que el banc no t’hagi tret la casa no et farà negar una crisi econòmica que està afectant a moltíssima altra gent. Doncs passa el mateix amb el masclisme.
I dic sí perquè les dones que diuen més o menys el mateix “doncs el meu home és molt apanyat” també ho neguen, però la Barbi és més benèvola amb elles (a no ser que siguin polítiques del PP, VOX, etc) perquè són “hijas del heteropatriarcado”. Per mi són tan imbècils uns com les altres, perquè la imbecil·litat no té gènere.
Definitivament, a tu no te’l recomano.
Primer de tot… Barbijaputa, Iaia Toneta, Modernet de Merda… uf… la nova literatura és molt dura, molt dura. O potser hauria de dir el món editorial. Pel que expliques d’aquest llibre, no el publica ni cristo… si no fos que tens no sé quants milers de seguidors a twitter.
Bé, t’ho volia contestar al teu comentari al Bona Nit, però vaig molt de cul i no sé si ho acabaré fent. No dic que la tal Amarna, o com es digui, sigui un referent del feminisme, de fet no he arribat ni a llegir aquella entrevista, però és per aportar altres punts de vista. Justament, Barbijaputa no és el meu model del que hauria de ser el feminisme, però com diu el Pons, sent home no pots dir certes coses, aquesta i tantes altres ens diuen que no ens hi fiquem, i ens tracten d’inferiors. I el que és pitjor, molt pitjor, és que tracten amb molta condescendència i paternalisme a les dones que no pensen com elles. Bé, he de dir que trobo que Barbijaputa, té moments de lucidesa i diu coses molt clares, però també té aquesta altra vessant tant de moda actualment de no et fiquis en els meus assumptes que crec que no fa favor a la dona en general.
Abans de titllar-me del que estiguis pensant que em pots titllar, no et guiïs per les meves paraules. M’hauries de veure actuar dia rere dia per saber com sóc, com penso, i jutjar si la meva actitud envers les dones pot ser titllada de masclisme. D’errades en cometo, naturalment, que els grans esforços per gravar-nos a foc unes quantes idees no van ser debades, però ho combato dia rere dia, fins i tot amb els altres que sento prendre’s molt en conya la lluita feminista.
Home, publicar-ho ni cristo no sé… Pensa que tots els gèneres literaris tenen el seu mercat. De chick-lit crec que he tocat un parell de llibres, no gaires més, en la meva vida. Un d’ells el de la Bridget Jones, que recordo que em va fer riure moltíssim. Però tinc unes preferències literàries molt marcades i em costa sortir de la meva zona de comfort.
Sobre el paper de l’home en el feminisme que es predica, bé, ja hem parlat una mica del tema. Afegir que una cosa és apartar l’home, l’altre implicar-lo però amb un paper passiu, l’altre en la lluita activa, i l’altre d’erigir-se com a caps de la revolució. Em mullo o no em mullo? hahaha Va, endavant: com a caps de la revolució no, perquè ensopeguem de nou amb la mateixa pedra, que seria confirmar de nou el precepte masclista que un home sempre ho fa millor tot, fins i tot un paper que en aquest cas crec li correspon a la dona exclusivament. Lluita activa? Mentre sigui a mode de recolzament, benvingut serà. Les línies són molt fines, i es mereix anar amb peus de plom. Ja t’he comentat que és un tema que no tinc clar del tot.
I res d’etiquetar ningú, m’agrada que a ca meva cada un pugui dir el que vulgui.