Una de les facetes que em caracteritza com a lectora és la fal·lera que m’agafa quan m’agrada un/uns personatge/s, la obsessió de llegir tot el que s’hagi publicat fins cansar-me (si es que em canso). I aquest cop li ha tocat el torn al Salvo Montalbano, el comissari fictici de la fictícia ciutat siciliana i costanera de Vigàta, tota ficció sorgida del caparró de l’Andrea Camilleri.
Les novel·les protagonitzades per Montalbano són policíaques i auto-conclusives. Alguns dels sub-temes recurrents són la màfia, la corrupció política, el maltractament, la immigració… i també el paisatge i la magnífica cuina siciliana. Abasten des dels 40 i pocs anys del personatge fins als 50 i molts, així que també veurem l’evolució del protagonista cap a la vellesa (un tema el qual l’obsessiona). Montalbano (batejat així en honor de l’escriptor Manuel Vázquez Montalban) és astut i perspicaç, geniüt, comediant, i un gurmet de la cuina siciliana. Per si aquesta personalitat captivadora no fos prou, el protagonista sempre ve recolzat per un regular planter de secundaris: els seductor sots comissari Augello, el fidel i eficient inspector Fazio, l’entranyable telefonista Catarella, el malhumorat forense Pasquano, el depravat fiscal Tommaseo,… i uns quants més.
Montalbano manté una relació a distància des de fa molts anys amb Livia, que per motius laborals viu a Gènova. Aquest és un fet molt convenient ja que ambdós són un polvorí quan estan junts (o quan es truquen per telèfon). Això li deixa molt de marge a Montalbano, que si bé no és un calavera com el seu company Augello, té alguna que altra relliscada sentimental.
A Montalbano el vaig tastar fa uns anys i em va deixar un bon gust, però no vaig continuar llegint-lo. El setembre passat vaig comprar una novel·la a l’atzar, només per distreure’m, i des d’aleshores no he parat. Us asseguro que quan més coneixes els personatges millor t’ho passes i millor captes els punts d’humor. És igual l’argument: que si un assassinat, una desaparició, un robatori… El més important és veure en Montalbano en acció. Totes les novel·les són distretes, i encara que individualment serà difícil trobar alguna que arribi al 5/5, el conjunt sí s’ho mereix. De fet jo ja l’he convertit en el meu comissari preferit.
Aquestes són les novel·les que he llegit, de la resta que em queda per llegir (poqueta cosa) intentaré fer-ne un post individual:
- La forma del agua (1994)
- El perro de terracota (1996)
- El ladrón de meriendas (1996)
- La voz del violín (1997)
- La excursión a Tindari (2000)
- El olor de la noche (2001)
- Un giro decisivo (2003)
- La paciencia de la araña (2004)
- La luna de papel (2005)
- Ardores de Agosto (2006)
- Las alas de la Esfinge (2006)
- La pista de arena (2007)
- El campo del alfarero (2008)
- La edad de la duda (2008)
- La danza de la gaviota (2009)
- La búsqueda del tesoro (2010)
- La sonrisa de Angélica (2010)
- Juego de espejos (2011)
- Un filo de luz (2012)
- Un nido de víboras (2013)
- Muerte en mar abiero (relats curts del jove Montalbano) (2014)
Un apunt: Donat l’èxit aclaparant del personatge, a Itàlia es va fer una sèrie basant-se en cada un dels seus llibres. Llàstima que en aquest món de canals infinits i plataformes televisives de pagament, no trobi enlloc on veure-la.
Nota: 5/5
LLIBRES & ROSELLES 
No creus que Montalbano faci per mi, oi?
M’agradaria dir que Montalbano fa per tothom, però coneixent el teu gust literari… doncs no, no crec que faci per tu.
Vaig veure alguns capítols de la sèrie i la vaig trobar bastant decebedora en comparació amb els llibres.
He vist al teu blog que també ets un fan, Allau! 🙂
Vaig veure algun capítol fa anys, abans de ser-ne fan. Tampoc em va dir gaire cosa, però em feia gràcia veure-ho ara. I en Catarella em fa arrufar el nas, que sigui tan caricaturesc. Evidentment és un personatge còmic, però ha de ser taaan evident?
Està a la meva agenda perquè sou moltes les que en parleu bé. Vull començar pel principi, així que algun dia em compraré el primer, segurament me’l faré portar que serà més fàcil, i començaré la sèrie, a veure què té d’especial aquest tal Montalbano del que tant parleu.
Per cert, això d’agafar un autor i arrasar amb tot allò que té publicat només em passa amb Murakami, i en menor mesura amb en Macip, almenys actualment.
Fixa’t que jo no arrasso amb l’autor, ho faig amb el personatge que m’agrada. Que ja sé que una cosa va lligada amb l’altre, sense autor no hi ha personatge, però amb les meves preferències deixo als pobres autors més de banda. Per culpa de gent com jo l’Arthur Conan Doyle va matar en Sherlock Holmes hahaha
Si t’animes amb en Montalbano veuràs que és molt distret. I ara a l’estiu, amb la calor, la terrasseta, la plajta, el cervell bullint… Va de fàbula.
Ja vaig fer una visita a diverses llibreries i no vaig trobar ‘la forma de l’aigua’ enlloc (s’ha de començar pel principi si en tens l’oportunitat!). Em van dir que està en reimpressió, així que potser caurà aviat. Amb una mica de sort, abans que haguem de fer homenatges a l’autor…
Veig que el llegiràs en català. Jo ho vaig fer en castellà i ja li tinc presa la mida així, però l’últim publicat el vaig comprar en català per Sant Jordi, sense pensar-hi, me’n vaig adonar després. Encara no l’he començat, no sé si en aquest aspecte m’agradarà o no… Però podré comparar una traducció i l’altra.
Crec que vaig llegir un Montalbano fa tants anys que ni me’n recordo del títol. Imperdonable. Potser aquest estiu m’hi posi, crec que em pot agradar.
Sí que he trobat com tu un personatge del qual m’agradi tot, però clar, no tant omnipresent com Montalbano, potser si hi hagués tants llibres d’ell com a protagonista no m’agradaria tant: és el policia andorrà creat per Albert Villaró, Andreu Boix. De fet, tot el que he llegit d’Albert Villaró m’agrada molt
De l’Albert Villaró no coineixia el personatge ni l’autor, i m’han agradat les teves ressenyes. L’apunto!
Crec que Montalbano et pot agradar perquè recordo que tu i jo coincidíem en que també ens agradava la sèrie Bevilacqua i Chamorro, i no puc dir que en Vila tingui un aire a en Montalbano (o potser sí) però són de l’estil perquè són policíaques, lleugeres i enganxen.