Al 1994, el Jess i el Deker van tancar amb èxit un cas de quàdruple assassinat, però els va repercutir de per vida. 20 anys després, la periodista Stephanie Mailer es posa en contacte amb el Jess i li insinua misteriosament que es van equivocar de culpable. Aquella nit, la Stephanie desapareix.
Amb La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker es va guanyar un gran públic, i ha anat publicant regularment amb un èxit gens menyspreable. Precisament aquella novel·la que el va portar al reconeixment popular va ser la que vaig llegir fa uns anys. No en vaig fer ressenya, així que l’únic que recordo i puc dir amb certesa es que la vaig trobar entretinguda, amb algun gir interessant.
Fa poc em van regalar La desaparició de Stephanie Mailer, la publicació més recent. Qui em coneix i/o qui visita de tant en tant el meu blog, sabrà que les novel·les policíaques m’encanten, així que em va fer molta il·lusió. Llàstima, però, que ha resultat ser una novel·la horrorosa.
Els personatges principals, un trio investigador format per el Jess, el Decker i l’Anna, són totalment plans, grisos, incapaços de connectar amb el lector. I no només això, si no que també són idiotes. El llibre viu d’una investigació deficient de principi a fi, tant en el passat com en el present, així que l’autor (l’idiota principal) esquiva tant com pot el que és obvi per trigar centenars de pàgines en arribar a certs punts de la investigació.
A l’autor, però, no li sembla suficient amb un cas d’assassinat que s’està portant de manera pèssima i plena de incongruències. També insereix a la babalà multitud de subtrames amb la vida i miracles d’alguns personatges secundaris, de poc interès i la major part amb una aportació a la història principal totalment nul·la.
Parlant de saldo, els personatges secundaris no només són clixès, a més tenen tan poca credibilitat que resulten esperpèntics. Més d’un cop em vaig preguntar si es que estava llegint un llibre d’humor i no me n’havia adonat.
Però bé, encara ens queda l’estil narratiu de Joel Dicker, que tot s’ha de dir, és magnífic. No, ni de conya. De debò creieu que després de tants disbarats hi ha alguna cosa que es pugui salvar? Ha estat incapaç de provocar-me cap emoció empàtica, de donar certa ambientació a la trama o a les altres històries, de dotar als personatges d’alguna personalitat,… Si en més de 600 pàgines no hi ha ni un diàleg creïble! I no manquen unes escenes tan artificials que fan avergonyir.
La sensació final és, evidentment, que he llegit un molt mal llibre. Un refregit de tòpics, personatges insulsos, històries mal muntades,… Una novel·la immerescudament publicada, i totalment immerescut el que pagues per ella.
Un apunt: Sóc la única que li sona extrany veure EL Jess i El Decker en comptes d’En Jess i en Decker? O de que el títol no sigui “La desaparició de LA/l’Stephanie Mailer”? O potser em falta més familiaritat amb les traduccions catalanes? Nota: 1/5
LLIBRES & ROSELLES 
A veure… qui diu que els policies reals *no son* uns idiotes??? Què t’aportaria llegir un llibre que et presenta una utopia?!
A la fiscalia vas!
Aquí el meu instint lector ha funcionat a la perfecció. He llegit els anteriors de l’autor i ja vaig veure de quin peu calça. Em va atrapar molt Harry Quebert, però posteriorment vaig descobrir que era per la novetat. Un narrador àgil, però els defectes que esmentes no poden ser més encertats. Aquestes declaracions d’amor taaaaaan pur, i per tant, tan irreals, cansen un munt. I això de mirar de donar voltes i crear expectatives en allò que es obvi ja cansa. Als Baltimore ja es veia que tot anava cap avall, i això que surt el mateix protagonista. I ‘Els últims dies dels nostres pares’ podria ser una història interessant, si no fos que és pesada i que té aquests mateixos defectes.
Per tant, gràcies per confirmar-me que no haver-lo anat a comprar ha estat un encert. A casa no ens fa cap falta i veig que no és només cosa nostra. Ah, però que diguis que no val el preu que costa… si te l’han regalat, lladre!
Hahaha però sap greu que algú que estimes s’hagi gastat els calers en un llibre així!
Quina crítica més contundent! Així m’agrada, donant canya.
A mi m’ha passat una mica com en Xexu, Harry Quebert em va agradar força però ja no he continuat amb els següents, i les crítiques que he anat llegint d’aquest potser no són tan dures com la teva però tampoc són gaire bones (excepte les que tenen un interès especial, del tipus m’han regalat el llibre perquè en parli bé). Així que passo de l’Stephanie Miller.
I m’ha agradat molt el gif del Clint Eastwood, haha.
Tot el que dius és cert. I també pot ser que qui ho comenta sigui un lector poc exigent, o que jo sóc exigent, no sé. “Massa exigent” no ho sóc, perquè els defectes són allà i costa passar-los per alt.
Es que a aquest paràgraf li escau molt el gif de Clint Eastwood hahaha