Títol original: We Should All Be Feminist
Traducció: Scheherezade Surià
Editorial : Fanbooks (Grup62)
Col·lecció: No Ficció
64 pàgines. Any publicació: 2018
Aquest breu assaig feminista és la transcripció d’una xerrada que va fer la Chimamanda Ngozi Adichie pel TEDxTalk.
És un llibre molt curtet i també hi ha poca cosa a comentar: És informal i amb conceptes feministes molt bàsics i senzills. Estan basats en un context social i cultural sobretot nigerià, del que pots empatitzar però costa sentir-se identificada. Abusa molt del recurs de “tinc un amic/amiga/veïna/conegut” i del “un dia em va passar que…”, i fa la sensació de que tot plegat és un recull d’anècdotes desordenades i el seu posterior anàlisi amb una denúncia feminista. Té molts punts en comú amb l’altre assaig de la mateixa editorial, Estimada Ijeawele: Manifest feminista en quinze consells, però aquell em va agradar més per la visió més àmplia sobre el tema i perquè estava millor estructurat.
No diré pas que no el llegiu si cau a les vostres mans, però tampoc és necessari anar-lo a cercar. Com a bona alternativa, podeu veure la xerrada.
Nota: 2/5
LLIBRES & ROSELLES 
Aquests llibres no se’ls llegeixi ningú que ja no sigui feminista, no?
No, evidentment que els que no es consideren feministes o van del pal “ni misclismi ni fiminismi” no se’l llegiran. Però també m’agrada creure que hi ha feministes que no els interessa la literatura sobre feminisme. I si algú hagués de llegir algun llibre feminista, que també val per aprendre sobre el paper de la dona al llarg de la història i de la actualitat, hi ha millors opcions.
I ja que treus el tema… T’inclous en la banda dels “no feministes”?
Em sembla que el deixaré passar. Quan he vist que el ressenyaves m’ha interessat, darrerament vaig llegint assajos d’aquests, però si em dius que és molt informal i bàsic segur que trobaré alguna altra lectura més estimulant. No sé ni si arribaria a empatitzar amb la societat nigeriana en general, se’m fa difícil perquè és tot tan diferent que em costa posar-me en la seva pell.
És un llibre molt curtet i amb lletra enorme, així que el que explica sobre la societat nigeriana és molt superficial, i centrada en els aspectes més negatius del masclisme. No és pas cap tractat, ni molt menys. I com li dic a en Pons, hi ha millors opcions sobre feminisme. Ah, i pel que sé, la Chimamanda Ngozi Adichie té un parell de novel·les molt bones que val la pena mirar-se.
Crec que jo també passo. No m’atreuen gens aquests tipus de llibres, i no pel tema que tracten, és que penso que ja tinc prou edat perquè m’expliquin coses sobre el feminisme que ja sé i algunes que n’he viscut.
Vaig fullejar per sobre no fa gaire ” Morder la manzana” i tampoc em va venir gens de gust de llegir-lo, i això que el tinc a casa. M’agrada molt i molt més la ficció.
XD És veritat que ja tenim prou edat perquè ens expliquin segons què. Però també m’agrada saber més d’alguns aspectes del feminisme, i aquest no t’explica res de nou. En canvi, Una habitación propia, per posar un exemple, el vaig trobar una passada, perquè exposa el paper de la dona al llarg de la història (una història explicada per homes, unes novel·les amb protagonistes femenines explicada per homes, els homes imposant que les dones s’allunyin del coneixement…).
La Leticia Dolera em cau molt bé, i no dic que algun dia no caigui el seu llibre a les meves mans. Però potser em fa patir d’això mateix que dius, que no m’explicarà res de nou.