Editorial : Club Editor
Pàgines: 192 Any publicació: 2018
Premi Llibreter 2018
La protagonista de Permagel, de qui desconeixem el nom, té vora uns 40 anys i dos dels pilars fonamentals de la seva vida són les relacions íntimes poc compromeses i la idea del suïcidi, tal i com ens quedarà palès al llarg d’aquest relat.
El títol fa referència a una capa de la terra que no es desglaça mai. I així és ella, una dona que arriba a la maduresa sense que s’esquerdi la seva capa de gel.
Ens els escrits de l’Eva Baltasar es reflexa que és poetessa consagrada. És una obra poèticament intimista i descriptiva, aprofundint en les vessants d’un personatge que no deixa de ser estàtic gran part de la novel·la fins que cert fet fa que hi hagi un avanç important.
Per aquesta manca d’evolució m’ha donat la sensació que per la construcció de la novel·la l’autora ha agafat tot de texts de temàtica similar (l’erotisme i la mort sempre han estat uns potents temes poètics) i els ha sargit fins composar aquesta protagonista obsessionada pel suïcidi (que no ha fet mai cap pas real) i que únicament s’ha mostrat càlida en totes les seves relacions quan s’ha tractat de sexe, però alhora ha estat freda vers a qualsevol compromís. L’àmbit familiar és un aspecte important, potser decisiu per entendre aquesta indiferència emocional. Tot i així, admeto que costa creure que cap mena d’influència ha pogut esquerdar ni una mica aquesta gelor, però és una falta de versemblança que tot hi ser-hi tampoc li he donat gaires voltes.
Per desconèixer on volia anar a parar, a vegades m’ha neguitejat aquesta immobilitat emocional de la protagonista, i que la vida que ens dona a conèixer es centrés repetidament en els mateixos temes amb diferents contexts. Tot i així he pogut connectar amb ella i he gaudit de la prosa de l’autora i per on ens condueix. No és un text complicat, però té unes sinuositats literàries que exigeixen un pèl de concentració. Vull dir que a no ser que disposeu d’un gran poder d’evasió, us recomano que fugiu de l’habitació en el cas que tingueu una situació similar a una filla jugant mentre la parella veu la televisió, i busqueu-vos un racó per assaborir el text envoltats de tranquil·litat. Us ho dic per experiència.
Nota: 4/5
LLIBRES & ROSELLES 
Potser és per la poesia que traspua que no m’ha acabat de fer el pes, la poesia sempre m’ha costat d’entendra-la. Sí que l’he trobat frases i reflexions molt interessants, i altres cops la protagonista m’ha semblat poc creïble.
La veritat és que em va decebre una mica perquè les expectatives eren altes.
Per altra banda, la teva situació lectora em resulta familiar, em veig a mi mateixa fa anys. Ara els fills ja són grans, m’interrompen la lectura poc però amb temes que em distreuen força, haha.
Pel tema credibilitat, quan es tracta de textos tan íntims li exigim més credibilitat que a altres protagonistes literaris que són més superficials. I la prota de Permagel no deixa de ser un personatge literari. Però entenc perfectament la teva visió i perquè no t’ha agradat.
Les mares lectores ho tenim molt xungo eh! Hahaha
Una lectura sorprenent, molt difícil de sentir-s’hi identificat, però tot i així molt ben escrita i que mereix la majoria d’elogis que ha rebut, però descriu un món que, almenys personalment, és molt llunyà. La barreja fa que se’l pugui considerar un bon llibre, però un puntet per sota de la propaganda que li han fet. Tot i així, penso que llegiré la continuació que se’n farà.
Però tu ets sents identificat amb els protagonistes de tots els llibres que llegeixes? És obligatori sentir-se identificat amb el protagonista perquè t’agradi? Ha de moure’s en un món que coneixes perquè t’agradi? Aquí hi ha debat, eh! 😀