LA PESTE, Albert Camus

Títol original: La peste
Traducció: Rosa Chacel
Editorial : Edhasa
Col·lecció: Pocket
Pàgines: 360  Any publicació: 1947

A la ciutat d’Oran, els habitants observen encuriosits com les rates surten a morir a la vista de tothom. Poc després una estranya malaltia mortal, amb símptomes com febre i bubons en les articulacions, comença a afectar a la població, i els casos es van multiplicant. Els metges de la ciutat, entre ells el protagonista Rieux, no tenen més remei que admetre que el que tenen davant dels ulls es la pesta. Comença així la crònica sobre la lluita entre la plaga i els seus habitants en una ciutat assetjada, sense escapatòria, i en la que els personatges principals ho afrontaran cada un a la seva manera. 

Sincera i personalment, he salvat La pesta del suspens pels pèls. I és perquè és molt necessari el context per entendre millor aquesta novel·la.

Albert Camus era un escriptor pertanyent a la corrent filosòfica existencialista, concretament a l’arrel atea, que creu que l’home existeix pels seus actes, i ha de ser lliure o hauria de tenir la llibertat per definir la seva pròpia ètica i moral sense que la cultura i la religió s’hi posi pel mig. Que en comptes de donar per suposat el que som o com hauriem de ser (imposats per lleis, religió), el que hauria de parlar en nom nostre són els actes de cada individu, la nostra existència. Però contradictòriament, Camus dona per suposat que sense normes sorgiria la bondat innata de l’home. I per això fa aquesta mena d’exercici literari, en que ens trobem en una ciutat que ha quedat tancada perquè la malaltia no s’escampi arreu del territori. I que per culpa de la plaga, tot el que són lleis, normes socials, religió… queden en suspens. Com es comportaran els homes davant d’aquestes circumstàncies? Doncs no he pogut ser més escèptica amb el que diu Camus. 

L’actualitat ens dona l’exemple de què és l’home. L’home s’aprofita de les desgràcies alienes per fer negoci, i s’aprofiten dels febles per fer-ne tot tipus d’abús. Obriu qualsevol diari qualsevol dia de l’any i ho constatareu. A la ciutat d’Oran, però, poca cosa hi ha a retreure. Que el més greu que es pugui recriminar sigui que els comerciants pugen els preus per l’escassetat d’aliments, i tot i així els afectats siguin un breu apunt cap al final. També hi ha un personatge al que se li pot recriminar que gaudeixi d’aquesta ciutat sense llei perquè així la justícia no el ve a buscar per un delicte en que la única víctima era ell (intent de suïcidi). I fins i tot hi ha moments en que se l’intenta excusar.

I no es que sigui impossible que els protagonistes d’aquesta història no existeixin. Els metges i voluntaris que estan al peu del canó en varis processos de la pesta (visites als malalts, als hospitals, camps de quarantena, serveis funeraris….) no són poc creïbles, són ben humans. Gent que ho dona tot fins a l’extenuació o la mort. Però la maldat també és ben humana, des de la individual a la governamental, i no es pot negar la seva existència.

També m’ha empipat una mica que es presenti com una crònica que dona veu a tot un poble, diu que sobretot en els sentiments que tots tenien en comú, que segons ell era l’amor (romàntic), el sofriment i l’exili. I es converteix més aviat en el sofriment d’uns francesos a Argèlia, amb la parella o ex-parella lluny per diverses raons, tots sense fills, i tots homes. I es que no hi ha cap personatge femení. La única dona que té una mica de presència és precisament la mare d’un dels protagonistes, i es dedica a cuidar i teixir, la majoria de vegades en silenci.

La negació femenina va tant enllà, que fins i tot en una de les escenes més cruentes en la que es descriu tot el procés víric en un nen que acaba morint (n’hi ha poques d’aquestes escenes, i crec que aquesta és la pitjor), a qui se li dona la notícia de la mort és al pare (a la mare i a la filla se les ha apartat en un altre lloc de quarantena). Aquest pare, que és un jutge, fa sorgir aquesta reflexió per part d’un dels protagonistes: 

Pobre juez – murmuró Tarrou al salir -. Habría que hacer algo por él, pero ¿qué se puede hacer por un juez? 

I doncs, per una mare? QUÈ ÉS POT FER PER UNA MARE? Doncs a les mares, a les dones en general, l’autor les ignora quasi totalment, si no es per aquelles llunyanes i sense veu, que representen una figura amorosa en els protagonistes. 

Hi ha reflexions interessants, clar que sí. Per exemple la intervenció del mossèn, que aporta la visió de la religió sobre una maledicció que ataca a culpables e innocents per igual. Els dilemes sobre què et demana el cor i què et demana el seny (per exemple entre ajudar o fugir de la malaltia). Però hi ha altres reflexions que trobo que se li dona massa voltes, precisament sobre aquests temes que ell troba tan importants (la distància imposada amb la parella, l’exili,etc.). Atrapat en una ciutat on ronda una malaltia mortal, crec que hi ha altres prioritats. Per això el principi de la novel·la està força bé, al mig és tot un munt de reflexions més o menys encertades mentre la pesta es fa amb la ciutat, i el final m’ha semblat boníssim. 

Hi ha la possibilitat de que no hagi entès ben bé del tot el que volia dir Camus. La meva familiaritat amb l’existencialisme es limita a donar voltes per internet una bona estona, i espero que a cap filòsof o entès en el tema li hagi vingut un patatús al llegir-me. Cada un té les eines que té, i les fa servir com pot. Però encara que no hi estigui d’acord en moltes coses m’alegro d’haver-lo llegit, cada cop gaudeixo més d’aquests llibres que m’obliguen a treure el rovell a les neurones. 

I per cert, ha entrat dins el repte dels clàssics. Tot i publicar la ressenya ara, la vaig acabar a finals de novembre (pels pèls). 

Nota: 3’5/5

Anuncis

One comment

  1. Botika · 3 Days Ago

    Aquest és un llibre que mai m’havia plantejat llegir, i ara, llegint la teva ressenya, em sembla que no el llegiré mai. Has fet una ressenya molt completa, però el tema de la filosofia tal i com ho planteja l’autor no m’atreu gens, mai m’ha agradat la filosofia, a l’institut l’odiava i he mantingut aquesta opinió tots aquests anys.
    Agraeixo un post com el teu per eliminar definitivament aquest llibre de les possibles però remotes lectures.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s