HÔZUKI, LA LIBRERIA DE MITSUKO, AKI SHIMAZAKI

Títol original: Hôzuki
Traducció: Íñigo Jáuregui
Editorial : Nordica Libros
Col·lecció: Otras Latitudes
Pàgines: 128 Any publicació: 2015

La Mitsuko té una llibreria especialitzada en humanitats. El seu fill Tarô té 7 anys i és sordmut, la mare de la Mitsuko viu amb ells. Un dia apareix per la llibreria la senyora Sato i la seva filla Hanako, d’edat similar que en Tarô, i els nens connecten. La senyora Sato insisteix en que els nens es tornin a veure, però la Mitsuko és reticent.

Cert que llegeixo poca literatura oriental, que tinc una visió global molt occidental, però es que llibres com aquest no ajuden a que em generi cap interès. Entenc que la literatura japonesa es caracteritza per ser intimista, amb personatges que poden ser extremadament introvertits, que juga amb les casualitats, amb tocs de surrealisme,… No li recriminaré a en Hans Christian Andersen que els animals dels seus contes parlin, oi? Però sí que demano naturalitat, que el personatge estigui ben construït i flueixi, que connecti amb l’argument, que no forci o faci coses poc creïbles. Com aquells personatges de les pelis de por, que en comptes de fugir van a veure “què ha estat aquell soroll”.

Quatre apunts, perquè les ressenyes pendents se m’acumulen i no vull perdre més temps del compte:

La Mitsuko no té amistats, és reservada i quan ha d’interactuar amb la gent és més seca que un pa de tres dies (que estrany, eh? Mai m’hagués pensat trobar en la literatura japonesa un personatge així).  Poc a poc anirem esbrinant fets de la seva vida, passada i actual. Exceptuant l’spoiler, faig un resum de la vida passada: Ha tingut multitud d’amants, un de més important que la resta. Fi.

L’autora és professora de japonès i ens ho fa notar amb una masterclass de kanji (que crec que perd en la traducció), massa extensa pel meu gust, ja que al cap i a la fi el que ve a dir és que un mot pot ser homònim. Però de filosofia i religió va més peix i per això, tot i que la protagonista té una llibreria especialitzada i treu en varies ocasions temes relacionats sobre el que ha llegit, només els anomena amb la inicial, per exemple P. (que podria ser Pepito de los Palotes). Aquesta desigualtat en que un tema sigui tan innecessàriament minuciós i l’altre tan intencionadament inconcret em desagrada, sobretot si l’autora creu necessari que el personatge tingui una especialització tan concreta i la fiqui en dissertacions filoteològiques que em resulten superficials.

La casualitat, el destí, i els llaços maternals fan un paper important a l’argument. Resulta més forçat que absurd, però se li concedeix el marge que tota història pot tenir. El que no acabo de veure amb bons ulls és el paper de totes les dones que hi surten, que estan construïdes bàsicament en dos pilars: En el seu paper de mare i com els hi afecta/han afectat les relacions sentimentals. A més, el tema maternal fa tuf a retret conservador, un missatge amb uns matisos que em fan arronsar el nas.

La bio de l’autora a la wikipedia francesa em fan pensar que podria tractar-se d’una pentalogia, del que aquest seria el segon llibre, i potser per això no li he agafat el punt.

En fi, sort que és curt.

Nota: 2/5

Anuncis

2 comments

  1. Botika · Mai 25

    De literatura japonesa només he llegit Murakami, que segons tothom és un crack i segurament ho és i a mi no m’agrada gens ni mica. He pensat donar una altra oportunitat a la literatura japonesa però no acabo de decidir-me i pel que veig el panorama no està gaire animat, així que si em decideixo algun dia aquest que has llegit tu no serà l’escollit.
    Potser sí que és veritat que com a occidentals ens costa molt entendre la mentalitat japonesa, crec que són excessivament tradicionals i el paper de la dona en la societat és com dius tu, una mica ranci no?

    • Roselles · Mai 27

      Et dono la raó però puntualitzant que no vull generalitzar, sobretot per desconeixença, i perquè s’ha de saber triar el gra de la palla (i hi ha molta palla!). Aquesta la vaig llegir per recomanació d’una amistat, d’altra manera no m’hagués interessat en absolut perquè ja m’imaginava el que em trobaria. A en Murakami, ja em sap greu, però també té aquest estigma i segurament m’equivoqui, sobretot quan fa més de 12 anys que vaig llegir el primer i últim llibre seu. En canvi si m’haguessin recomanat algun del Kenzaburo Oe (per dir un dels pocs escriptors japonesos que conec) no hagués tingut tantes punyetes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s