
Segons l’autora, una història verdadera sobre un viatge que durarà mesos pel desert australià, acompanya d’una tribu aborigen. Segons jo, t’has flipat maca.
La Marlo ens explica que treballa amb grups d’adolescents aborígens que viuen a la ciutat, els quals cauen sovint en drogues i tal, i ella els salva al muntar una empresa de mosquiteres, perquè fins ara a Austràlia no se’ls hi havia ocorregut posar mosquiteres i era tota una novetat.
Com que als aborígens nòmades que viuen al desert sense casa ni finestres això de les mosquiteres els hi sembla superimportant, li volen concedir un premi. La Marlo es posa tota mona i va a l’hotel on en teoria tindrà lloc la recepció. Però un desconegut li diu que pugi al seu 4×4, i fan un viatge durant 4 hores pel desert sense dir-se res. Té cert temor de que sigui un psicòpata, però keep calm i no ens posem paranoics.
Al final del viatge, arriba a una tribu. Sense gaires explicacions li cremen la roba i les joies, i li diuen que els acompanyi en un viatge per Austràlia perquè l’han vista molt guai i oberta i l’han escollit perquè conegui les seves costums i tal. Ella és un pèl reticent, però res, endavant.
A partir d’aquí ja no ho relata com una mena de diari, sino a capítols a base d’experiències.
Torno a repetir que és una història que ella ven com certa. I per un moment, em va mig enganyar, perquè històries d’aquestes tampoc te les pots creure del tot. Però aquelles paraules dolces sobre la sinceritat i la senzillesa amb un mateix per arribar a un nivell superior de calma, de la importància de cada un, de la vida, de la recerca de la puresa…La meva visió analítica quedava enrere i una visió més espiritual s’anava a apoderant de mi. No sóc immune a l’espiritualitat! Acceptem que els llibres ens alimenten de maneres molt diferents, no?
Però es que em grinyolaven coses. Podia admetre que tinguessin una mena de telepatia, però em costava més admetre que aquesta telepatia fos tan concreta i detallada com una trucada telefònica. I jo pensava: dona-li marge, treu-te de sobre els convencionalismes, les sospites, allibera la ment…
Però hi ha un moment que no pots més. NO POTS MÉS. Quan un dels aborígens es trenca la cama que se li veu fins i tot l’ós, i amb cant i bufades torna a lloc, i li posen sang coagulada menstrual a sobre, i al dia següent pot caminar tan tranquil·lament… No cola. Però això no era el pitjor de tot, perquè a aquestes altures ja tenia assumit que allò de història real tenia poc. El pitjor va ser llegir per part de l’autora que aquest aborigen desitjava curar-se i els altres desitjaven curar-lo, no com els metges occidentals, que ni són positius ni espirituals ni res, i l’únic que fan és omplir de carretades de medicaments als malalts. Així que em vaig emprenyar amb l’autora i no el vaig acabar.
Per un moment me la vaig creure, la història que ella ven als lectors com certa del seu estrany i místic viatge pel desert australià, completament a mans dels aborígens. Després ja m’ho vaig prendre com una mena de paràbola. Però hi ha coses que són inacceptables, com aquesta idiotesa que ha enganyat, ferit i matat a tanta gent de que només et curarà qui vulgui curar-te, i no et curarà ho farà un metge que et doni medicines. No és la única burrada que diu, però sí la més grossa llegida fins aquell moment, i el punt final d’aquesta història plena d’enganys.
Nota: 1/5