DESPUÉS DE LA CAÍDA, DENNIS LEHANE

 

Títol original: Since we fell
Traducció: Victoria Alonso Blanco
Editorial : Salamandra Black
Col·lecció: Novela Negra
Pàgines: 464 Any publicació: 2017

Después de la caída és una novel·la dividida en dues parts i que si no fos perquè té la mateixa protagonista, la Rachel Childs, podríem dir que una no té absolutament res a veure amb l’altre.

A la primera part tenim la Rachel d’adolescent fins que comença a despuntar com a periodista. A la mort de la seva mare inicia la recerca del seu pare, de qui no sap ni el nom. La mare era una psicòloga matrimonial amb un caràcter dominant, que mai va dir-li a la seva filla qui era el seu pare bàsicament perquè no li va donar la gana, per exasperació de la pròpia Rachel.

A l’altre part tenim la Rachel adulta, periodista amb una carrera meteòrica però que se’n va en orris amb la pressió mal assumida d’un reportatge. Acabada de divorciar i amb un greu trastorn d’ansietat a les espatlles, es retrobarà amb un vell conegut que resultarà ser l’home perfecte.

Después de la caída és un dels domestic noir més avorrits que he tingut entre les mans, fins al punt de llegir en diagonal molts paràgrafs. És com quan vols inflar una pilota de platja que no saps que està punxada: sembla que sí, que ara, però mai s’acaba d’arrodonir, mai està prou tensa per jugar-hi.

La part de la recerca del pare no hi ha per on agafar-ho. Tantes voltes i tanta frustració per part de la protagonista, per acabar essent un bluf d’història que no aporta res ni acabes d’entendre ben bé perquè està inserit com a part de la novel·la.

I la segona… La segona és de per sí el clixé més gran de la història del cinema de mitja-tarda: la dona que creu que el seu marit és perfecte fins que sospita que no és el que sembla. I tot i així si hagués caigut en bones mans podria haver sortit una bona història, i perquè no. Però de nou, fallida.

Per cert, és curiós com es celebra en varies ressenyes arreu del món que la Rachel Childs és la primera protagonista femenina que fa en Dennis Lehane. El que descobreixes amb la lectura es que és una protagonista femenina sense cap recolzament d’altres personatges femenins (perquè cap l’ajuda i a més els pocs que apareixen són molt secundàries), martiritzada per la mare, obsessionada en la recerca del pare i saber la veritat sobre el marit. Fa més pinta de clàssic de Disney que no pas de la nova onada feminista.

Amb la majoria de novel·les d’en Kenzie & Gennaro m’ho he passat molt bé, he trobat un autor amb bon ofici, personatges carismàtics i argument ben muntat, amb escenes d’acció que em deixaven garratibada. Però m’ha desconcertat que aquí no hi ha ni rastre d’aquest Lehane. I sí, també m’ha fet emprenyar, perquè després d’ensopegar amb un seguit de llibres que no passen del 2 (pendents de ressenyar), l’havia escollit intencionadament per sortir d’aquesta mala ratxa lectora. No ha pogut ser.

Nota: 1/5

Un apunt: Em costa acabar de veure si he sigut una mica dura amb la nota, potser un 2/5 també seria acceptable. Però m’ha acabat de convèncer que si algú s’ha d’acostar a Dennis Lehane per primer cop, que no sigui amb aquest llibre.