CICATRIZ, JUAN GÓMEZ-JURADO

Editorial : Ediciones B
Pàgines: 576  Any publicació: 2015

En Simon Sax és un programador informàtic a punt de fer-se ric venent l’app del segle. Personalment és irremeiablement tímid, i això el converteix forçosament en un solitari. Decideix resoldre aquesta situació buscant parella en una web que concerta matrimonis amb noies de l’est d’Europa (per allò de que el físic no importa). Coneix a l’Irina, una ucraïnesa espectacular i aparentment sincera en les seves intencions, però molt reservada amb el seu passat.

Com a tota literatura fast-food, no perd el temps amb preàmbuls i l’acció apareix de seguida, sense permetre que el lector s’avorreixi. Tot i que els diàlegs son àgils, peca d’allargar excessivament les escenes amb aportacions estèrils i això es va fent insofrible amb el pas de les pàgines. Així que a la meitat de la novel·la vaig començar a llegir en vertical, parant atenció només als diàlegs.

La narració és molt visual, fàcil i ràpid de llegir. Hi ha històries secundàries que són interessants, com les de l’Irina, però hi ha poc d’original i molt de clixé, fregant el deja-vu. Les escenes, les situacions, els personatges…

La comisaría es un lugar tosco y ajetreado en el que flota un aroma de lejía y desinfectante, en un vano intento de enmascarar un millón de otros olores desagradables: el sudor amargo de los policías, la comida basura sobre las mesas y el dulzor mareante de la colonia de las prostitutas esposadas a los escritorios. La máquina de café, una enorme impresora y el tono de llamada de los teléfonos compiten por ver cuál de los tres hace el ruido más desagradable, y todos pierden ante el repiqueteo de una taladradora que viene desde la calle.

(Si has vist prou pelis d’EEUU, sabràs que aquesta és l’exacta descripció del que seria una comissaria, fins i tot amb el mític martell pneumàtic que s’escolta a l’exterior.)

Els secundaris són un complement del protagonista, amb una personalitat parcial i bàsica que serveix més que res per fer-li el joc  als protagonistes. I els protagonistes tampoc acaben de ser creïbles i conseqüents, els hi he trobat actituds poc lògiques o naturals. Tinc la sensació que se’ls força per fer-los entrar en clixés que permetin, un cop més, allargar la trama.

Juan Gomez-Jurado té una legió de fans i fa unes campanyes promocionals originals i còmiques que se m’han fet molt simpàtiques, però com a escriptor a mi no m’ha convençut.

Nota: 2/5

PS. La cosa no ha anat malament del tot: he conegut i m’estic divertint molt amb la colla tertuliana friki-generacional anomenada Todopoderosos, de la que forma part Juan Gomez-Jurado.