- Títol original: Vers la beauté
- Traducció: Pau Joan Hernández
- Editorial : Edicions 62
- Col·lecció: El Balancí
- 224 pàgines. Any publicació: 2018
A l’Antoine, un reservat ex-professor d’art, el contracten com a vigilant de sala d’un museu. Visiblement arrossega alguna pena, i aquesta feina sembla una mena de penitència. La directora de recursos humans té curiositat per aquest home que va deixar de ser professor d’un dia per l’altre i es va recloure en un museu. El que li passa a l’Antoine es que no s’ha refet de la tràgica història d’una alumna, una jove promesa de la pintura.
David Foenkinos embolcalla els textos amb cura. No sempre m’agraden les garlandes, però amb aquest autor em sento molt còmoda. Per això el segueixo llegint tot i veure la trampeta, l’artificiositat. M’ha decebut que la història busqui intencionadament el drama, la llàgrima fàcil, a través de silencis artificials i malentesos poc creïbles. Tota aquesta mecànica serveix per aplanar el camí que farà despenyar-se als seus protagonistes. A més, l’alumna que cau en desgràcia m’ha recordat molt (massa) a la Charlotte Salomon, del llibre també d’en Foenkinos Charlotte, com si l’autor volgués repetir una fórmula que li va funcionar.
No m’ha desagradat, però tampoc m’ha convençut.
Nota: 2’5/5
LLIBRES & ROSELLES 
Amb aquesta propaganda que en fas no m’anima gaire a iniciar-me amb aquest autor….
Sóc molt exigent amb els llibres emotius, vull que es guanyin aquesta llagrimeta que em busquen.