CONFINAMENT

Un cop revisada les lectures, em sorprèn haver llegit tant durant el confinament. Hagués posat la mà al foc que amb prou feines havia arribat a la mitja dotzena de llibres.

Recordo que en aquella època vaig constatar que hi ha un parell d’arguments repetitius que se’m fan oblidables i/o insuportables:

– Els de policies/detectius carregats de clixés (addictes a l’alcohol o les drogues; separat o amb problemes familiars; solitari).

– Protagonistes femenines molt modernetes però que oh!, construeixen el seu món i fan la seva vida bàsicament al voltant d’un home.

Al gra:

Primavera, estiu etcètera, Marta Rojals. L’Èlia de Cal Padró torna al poble a passar uns dies. Passa dels trenta, s’ho acaba de deixar amb la parella i li trontolla la feina. / Una protagonista femenina ben construïda, actual i creïble, enriquit amb les seves manies i pors, amb les seves ambicions i possibilitats. He trobat molt proper els processos que va passant l’Èlia, el retorn als orígens que es rebutgen des de la joventut (amanit pel to col·loquial, el dialecte,.. en resum: el parlar com a casa); els familiars a qui aprens a escoltar, a escoltar-te tu mateixa. Admeto que m’ha molestat la seva obsessió amb l’amoret de joventut (que pesada amb en Bernat!) i aquell justificant tan obsolet de que ha d’haver-hi una mala dona pel mig per excusar una infidelitat. Nota: 4/5

Contra Amazon, Jorge Carrión. Recull d’assajos, articles i alguna entrevista sobre el món dels llibres. Alguns interessants, altres soporífers. Nota: 2’5/5

El árbol, Slawomir Mrozek. Recull de contes d’humor peculiar. Distret. Nota: 3’5/5

Tempesta de neu i olor d’ametlles, Camilla Lackberg. No havia llegit res de la Camilla Lackberg i no crec que hi torni. El relat (un whodunnit que no és res de l’altre món) ve acompanyat amb uns textos sobre la vida i obra de l’autora, i recomanacions sobre escriptura. Nota: 2/5

El hotel encantado, Wilkie Collins. A Venècia, un antic palau s’ha reconvertit en hotel. Els propietaris i els hostes tenen sensacions i somnis estranys. / D’aquelles novel·les que no vols dir gaire cosa, perquè es tracta de gaudir del misteri i les sorpreses. Comença com si fos una novel·la d’amor, i acabem en un hotel encantat. Curta i entretinguda. Nota: 3/5

Maderos, La matanza de los gitanos, El dramaturgo – Ken Bruen (Jack Taylor #1, #2 i #4). El típic ex-policia reconvertit en detectiu privat amb una vida desastrosa, plena d’alcohol i drogues. / Sembla que estigui rellegint la mateixa novel·la una i altra vegada. Aquestes d’en Jack Taylor solen acabar deixant el final obert (com fan moltes), així que m’enganxava a la novel·la següent. Les detesto. Nota: 2’5/5

Claire se queda sola, Marian Keyes (Walsh Family #1). A la Claire li sorprèn que el seu marit cregui que aquell precís moment, a l’habitació d’hospital amb la seva primera filla acabada de néixer, sigui l’idoni per dir-li que l’abandona per una altra dona i fer-se fonedís. / Una merda de chick-lit que no vaig poder acabar, de rabiosa que em posava la manera en que s’estava portant una situació així. Buscava alguna cosa lleugera, còmica, però es va fent cada cop més frívola i desfasada, insofrible. Nota: 1/5

Los pecados de nuestros padres, Lawrence Block (Matt Scudder #1). No recordo absolutament res d’aquest llibre, però al Goodreads li vaig posar un 3/5. Es veu que es un ex-policia reconvertit a investigador (sorpresa!), amb un trauma que el persegueix (no em diguis!), amb problemes familiars (ostres!) i alcohòlic (BUM).

Els herois, Prudenci Bertrana. Relats que homenatgen la natura i els homes que la coneixen bé i es mouen entre ella, ajudant a caçadors, pescadors,…/ Amb una gran retòrica, l’autor s’esplaia a descriure la natura i altres circumstàncies que em van semblar insubstancials. Incapaç de compartir el seu entusiasme pel que explicava, se’m va fer feixuc. Nota: 2/5

Guía del autoestopista galáctico, Douglas Adams. A pocs segons de que la Terra sigui anihilada per construir-hi una autopista galàctica, l’Arthur Dent es salvat pel seu amic Ford Prefect, que tot i que es coneixen des de fa 15 anys, no és l’humà que es pensava que era. / Un must de la ciència-ficció, divertit a estones. No l’he trobat tan imprescindible com diuen. Nota: 3’5/5

9 Comments

  1. Com que només és divertit a estones l’autoestopista? Quina mena d’humor equivocat tens tu? No t’ha passat mai que han de construir una autopista just per sobre casa teva i que no en sabies res fins que tens les excavadores a la porta de casa? Que potser no veus la utilitat que té una tovallola? Potser volies que Arthur fos un investigador privat alcohòlic?

    1. No se m’enfadi, senyor! XD L’inici és molt engrescador, després crec que fluixeja, sense treure-li que té un recargolat sentit de l’absurd i moments brillants (com la balena).
      Per cert! Has vist la peli? La vaig llogar pel Filmin però em vaig quedar a mitges. Els de casa es dormien (has vist el respecte que em tenen?) i la vaig deixar per un altre dia. No era espectacular, la veritat.

      1. He vist la pel·lícula i fa vergonya aliena, una adaptació feta per algú que no estima el llibre, tot i que reconec que no es un llibre gens fàcil d’adaptar. O sigui que si no la veus tampoc passa res. Pobre balena! I pobre gerani o petúnies, no recordo que era.

      2. No havia llegit l’article. Tenen raó, a part de culpa de l’autor al morir-se també es culpa de Hollywood i la obligació de posar relacions romàntiques a tot arreu. Si un llibre funciona tal com és no hi canviïs coses, per molt que no pugui agradar als productors. Els productors haurien de pagar i cobrar més tard, res d’opinar.

  2. Justament ara estic llegint una sèrie de llibres de gènere negre (tot just pel segon) amb un detectiu que encaixa perfectament amb el clixè que detestes, que per altra banda, és el de la majoria d’inspectors de ficció. Una mica torturats han d’estar. Avui penjaré la ressenya del primer al blog, ja la tinc gairebé acabada i en deia això, que no inventa res de nou i que està ple dels tòpics de sempre, però en realitat passa molt bé, m’ha agradat prou. Diguem que és gènere negre correcte. O potser que a mi no em molesta tant aquest argument tan suat, mentre m’ho faci passar bé, com és el cas.

    Pel que fa als teus llibres de confinament, només n’he llegit dos, el de la Marta Rojals, i coincideixo força amb la teva valoració, i la Guia de l’autoestopista, que no recordo ni divertit a estones. No em va entrar en cap moment. En qualsevol moment el reeditaran en català (ho veig a venir) i potser el torni a llegir, potser ara em semblarà millor. O no.

    1. Doncs em passaré pel teu blog (últimament tinc els blogs dels altres més oblidats que el meu), a veure quina és aquesta sèrie de la que parles. D’aquest tipus de personatge n’he llegit tants, i tan iguals, que els confonc. Ja he comentat algun cop que soc gran fan de Montalbano, i una de les grans virtuts del personatge és la seva inconfusible personalitat.

      Sobre la Guia de l’autoestopista: a en Pons li vindrà un patatús amb tanta blasfèmia XD No, seriosament, comenten que la traducció (al castellà) és massa literal, el que fa que no puguis seguir ben bé la conya o no faci tanta gràcia. O potser els acudits són massa específics i no aptes per tothom, com els acudits d’informàtics d’en Pons. En tot cas, crec que faré com tu i el rellegiré (en català) d’aquí un temps.

  3. Déu n’hi do, un bon resum, amb no massa paraules però contundent, pràcticament l’única lectura convincent és la Marta Rojals, que he llegit i m’ha agradat molt.
    De la Marian Keyes en tinc un parell o tres que encara volten per casa i que vaig llegir fa anys quan van sortir publicades, em recorden una mica a la Bridget Jones, en el seu moment em van fer passar una bona estona però crec que ara no les tornaria a llegir.
    Dels altres que comentes no crec que en llegeixi cap, no m’atrauen gaire i a més tampoc els has valorat molt bé.

    1. De la Marian Keyes tenia un llibre de relats que van regalar fa un munt d’anys en algun Cosmopolitan, i em va fer riure molt, per això vaig confiar-hi. Amb la Bridget Jones també m’ho vaig passar bé en el seu moment, però ara em fa por rellegir-la! Tant bé que m’ho passava amb aquelles lectures, i ara… Ja fas bé de no rellegir-la. No podem deixar de ser les persones que som ara, no? Doncs ara ens agraden altres coses.

Feu un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s