OFENDIDITOS Sobre la criminalización de la protesta, Lucía Lijtmaer

És per tu si busques: assaig actual, assaig político-social

Ofendiditos és un assaig sobre la censura que s’aplica avui dia a les xarxes socials, principalment al poble, quan aquest es rebel·la a través del medi més directe que té. El terme ofendidito parteix d’una campanya de la dreta/ultradreta (dominada per homes blancs heterosexuals) per preservar el seu status quo. La seva manera d’actuar és que manipulen/denuncien el que s’entén com a “políticament correcte” com un acte de censura que restringeix la (seva) llibertat d’expressió, i contraataquen fent burla sobre aquesta població que no els segueix el rotllo perquè segons ells o bé són massa sensibles o simples ignorants. Sí, exacte: els que diuen ser censurats són en realitat els censuradors.

Si critiques el seu estudi-barra-opinió sobre la superioritat intel·lectual de l’home envers la dona, ets ofendidito o feminazi. Que no els deixes fer acudits sobre gitanos? Ofendidito. I si no et fa gràcia el seu article sobre els pits de la Christina Hendricks: FE-MI-NA-ZI. Curiosament aquests que es queixen que se’ls vol silenciar solen tenir un altaveu privilegiat en xarxes socials i mitjans de comunicació. Una tribuna d’or ben exclusiva.

L’assaig explica l’origen d’aquest aparent neopuritanisme, com solen anomenar els que senyalen als ofendiditos. De com ploriquegen insistentment d’estar patint una caça de bruixes (“hordas” i “linchamiento”: conceptes aplicats ara al ciberunivers). De com aquesta campanya de la dreta es gesta i desenvolupa a EEUU (tot i que és pre-Trump, en Trump i els seus detractors són un exemple ben popular); com a França sorgeix amb el #metoo i el #notallmen, i com acaba arribant aquí i s’aplica en diversos medis de comunicació i xxss. I com que tot és política, acaba sent extensiu a la reinterpretació de les lleis (una “reinterpretació” no serà mai objectiva i imparcial), especialment de la Llei Mordassa.

Fer tot aquest recorregut en poc més de 80 pàgines ja dóna a entendre que ens trobem amb un assaig superficial. La idea i les intencions es capten, però a mi m’agrada capficar-m’hi de ple quan un tema m’interessa, i he trobat a faltar context i concreció, i una millor connexió entre temes. Sovint és evasiu, sobretot en parlar de casos concrets que passen aquí, suposo que per evitar conflictes (autocensura en un llibre sobre la censura?). I a mi això no m’ho pots fer, perquè per voler entendre el text necessito saber a qui o què fa referència, i d’aquesta manera fa que la lectura no flueixi amb la mateixa lleugeresa que el contingut. Per això un text que es pot llegir en una tarda a mi m’ha costat una mica més.

No li vull treure mèrits: t’ajuda a entendre què està passant, trobar la coherència, saber que res és inofensiu, detectar la manipulació constant per apoderar-se del discurs. Llibres com aquest són necessaris per intentar evitar aquests girs cada cop més cap a la dreta que patim i ens retalla en drets fonamentals. I que està passant aquí i ara.

Editorial Anagrama, Col·lecció Nuevos Cuadernos Anagrama, 2019. 85 pàg.

L’ALTRE CAP DEL FIL, Andrea Camilleri

Recomanat per a lectors que busquin: novel·la negra, novel·la lleugera, protagonista carismàtic.

Un nou cas per en Salvo Montalbano, que s’està convertint en la Jessica Fletcher siciliana: allà on va, mort al canto. Aquest cop la Lívia l’obliga a fer-se un vestit a mida, i la sastreria patirà les conseqüències.

Com reconforta llegir sobre vells amics. Poca cosa hi ha de nou: Els mateixos procediments, els mateixos companys, el mateix restaurant, la mateixa salivera davant la cuina siciliana… i la reiterada implicació social de Camilleri/Montalbano, que a través d’un parell d’històries secundàries torna a denunciar sobre la dramàtica situació de la immigració que arriba en condicions infrahumanes a través del mar.

És la segona vegada que llegeixo en Montalbano en català i a mans d’en Pau Vidal (offtopic: m’encanten les seves columnes, el trobareu aquí i aquí). És una passada com no es limita a traduir i ho adapta curosament (i curiosament) sense perdre l’essència d’aquest racó de món creat per Camilleri.

Poti-poti de dialectes

Però en el meu cas costa adaptar-se al canvi un cop t’has acostumat a la veu d’un personatge tan singular com en Montalbano, que sempre he llegit en castellà. No es que em desagradi, si no que em costa acceptar que en Montalbano que li diu “xato” i “rei” a en Catarella sigui el mateix, sigui el meu Montalbano.

L’altre cap de fil, Ed. Grup 62. 272 pàgines.

A propósito de nada: Autobiografía, Woody Allen

Interessant, divertit, distret, amb molts noms desconeguts (per mi) i molta història de l’humor novaiorquès, que encara que desconeguis t’ho fa passar bé. Narra amb una lleugeresa humorística/històrica que et fa passar pàgines sense adonar-te, fins que arriba el moment terrible: el cas Mia Farrow. El ritme canvia, hi ha angoixa, desesperació. No m’estranya, clar. I després és tot un Soon-Yi aquí, Soon-yi allà, i no hi ha pàgina on no afalagui la seva dona, que a mi em sembla impostat, de tan excessiu com innecessari. Però jo no hi he passat i què haig de jutjar, no? El cas és terrible, terrible (sí, cal dir-ho dos cops). Doncs ja està. Va bé per conèixer quatre píndoles de les seves pelis, amb una mica d’humor made in WA, i com he esmentat abans la història dels monòlegs/programes/teatres/actors i actrius de l’humor de NY a partir dels 50, amb molts noms que no us diran gaire res (jo sóc de l’època del Saturday Night Live i ni el toca).

Recomanat per a lectors que busquin: conèixer la vida personal i professional suposadament per mà del mateix Woody Allen (no descarto una acurada revisió i modificació per part d’un exèrcit advocats, representant, etc.), curiositats de les seves pel·lícules, origens de l’stand up americà de la segona meitat del s. XX, cas Farrow-Allen.

Els cadàvers del candidat, Miquel Aguirre

Un empresari vol ser l’alcalde del poble, i contracta un assessor amb un passat negre i sense principis que farà el possible perquè el seu candidat guanyi l’alcaldia.

Seguint el seu estil, Miquel Aguirre ha escrit una animalada política amb un humor ben negre, però tan negre que a vegades m’ha glaçat el somriure. Perquè sovint la realitat supera la ficció, i hi ha realitats polítiques, puntes de l’iceberg, que semblen sortides d’un llibre de l’Aguirre.

PD: bona banda sonora

Recomanat per a lectors que busquin: humor negre, clavegueres polítiques.

Si aquest carrer fos meu, Stefanie Kremser.

Autobiografía de l’autora a través dels llocs on ha viscut. I ha viscut a molts llocs.

L’autora, de família boliviana i alemana, fa un exercici d’introspecció i recorda i analitza el que li suposava el seu pas per tots els llocs que ha viscut (Brasil, Bolivia, Alemanya, Barcelona, Nova York…). Família, amics, llocs, records… Una vida molt curiosa i és tot un plaer llegir-lo.

PD: petita reflexió depriment: Quin món tan petit que tenim alguns, i com de gran és el d’uns altres.

Recomanat per: viatgers, mudances, biografies, qui s’imagini una vida diferent

Sis nits d’agost, Jordi Lara

El filòsof i polític Lluís Maria Xirinacs, sense cap malaltia física ni mental important, va decidir anar a morir a una muntanya del Ripollés al seu 75è aniversari. A partir d’aquesta dada, l’autor (que no sabem si és el verdader o un personatge fictici) ens explica com per casualitat sorgeix l’ocasió d’investigar sobre Xirinacs, i entre drames personals, entrevistes, lectures, i un grapat imaginació, en acosta a la vida del filòsof per entendre millor aquella insòlita mort.

És magnífic com Jordi Lara t’acosta a la persona (que també converteix en personatge) d’una figura socialment tan potent i que va anar perdent força en cada nova generació, fins fer-lo un desconegut. I és una llàstima perquè la societat catalana no va sobrada de referents. Lara afegeix al relat una crítica tant a la política com a la societat catalana (l’abans que torna a ser l’ara) que em sembla encertadíssima.

PD: La narració de la mort de Xirinacs està escrita de forma sublim.

Recomanat per a lectors que busquin: politica i societat catalana segona meitat s. XX, biografia novel·lada.

SUICIDIO, Édouard Levé

  • Títol original: Suicide
  • Traducció: Julia Osuna Aguilar
  • Editorial : 451 Editores
  • 102 pàgines. Any publicació: 2008

Amb aquest títol, el tema central no és gaire misteriós: la mort auto infligida és la raó del llibre, en aquest cas la d’un jove de 25 anys. El narrador és un amic íntim que en una mena de carta/panegíric llarguíssim (és un llibre curt però un centenar de pàgines no deixa de ser un discurs molt llarg) es dirigeix directament al suïcida i evoca episodis de la seva vida.

Fa temps em van parlar sobre un petit experiment lector per aventurar-se en llibres completament desconeguts: quan les teves mans es dirigeixin cap el llibre que vols, fes que es desviïn lleugerament i agafa el llibre del costat. I més o menys és el que he fet en aquesta ocasió: estava buscant certa novel·la i en la lleixa on havia de trobar-la no hi era, però en canvi em vaig trobar amb Suicidio d’Édouard Levé. Encuriosida pel títol, però sense llegir-ne l’argument ni conèixer l’autor, me la vaig jugar.

I així comença:

Un sábado del mes de agosto sales de tu casa vestido para jugar al tenis y acompañado por tu mujer. En medio del jardín le haces saber que se te ha olvidado la raqueta en casa. Vuelves a por ella pero, en vez de encaminarte
hacia el armario de la entrada donde sueles guardarla, bajas al sótano. Tu mujer no lo ve, se ha quedado fuera, hace buen tiempo, disfruta del sol. Unos instantes después oye la descarga de un arma de fuego. Corre hacia el interior de la casa, grita tu nombre, se da cuenta de que la puerta de la escalera que da al sótano está abierta, la baja y te encuentra allí. Te has pegado un tiro en la
cabeza con la escopeta que habías preparado cuidadosamente. Sobre la mesa has dejado un tebeo abierto por una página doble. Con la emoción tu mujer se apoya contra la mesa, el libro bascula y se cierra antes de que comprenda que se trataba de tu último mensaje.

Me’l vaig cruspir d’una revolada. Aviat se’m va fondre l’interès per conèixer la raó de manllevar-se la vida del protagonista, i em va absorbir el retrat d’un personatge solitari, mesurat, poc parlador. L’amic omnipresent ens parla de principis, sentiments i cavil·lacions del difunt a través de les ocasions que tria per recordar-lo, i forma la imatge de qui ja no hi és. I sorprèn que desgrani escenes amb tant detall i certesa, tal grau d’íntima coneixença. Encara que el narrador remarqui que parla de dos persones diferents (ell i l’amic mort), el lector sospita que hi ha quelcom més, potser algun recurs literari que utilitza el narrador per parlar d’ell mateix. O fins i tot que sigui l’autor qui estigui parlant d’ell mateix.

A les últimes pàgines s’afegeixen uns tercets autobiogràfics presumptament escrits pel propi suïcida , on es reconeix el tarannà de la persona que s’ha anat mostrant al llarg del text. Aquí deixo alguns:

El enemigo me alienta
El combate me exalta
La victoria me resbala

El día me deslumbra
La tarde me serena
La noche me envuelve

Dominar me oprime
Padecer me esclaviza
Estar solo me libera

El ansia me lleva
El placer me decepciona
El deseo me recobra

La alegría me precede
La tristeza me sigue
La muerte me espera

Un cop finalitzat, no aconseguia despatxar la sensació que en aquest llibre hi havia alguna cosa més. I per esbrinar-ho potser hauria de recórrer a l’autor: qui és Édouard Levé?

Édouard Levé va ser un artista, fotògraf i escriptor francès. La seva biografia i obra és molt curiosa, us animo a fer-li una ullada. Però em vaig quedar garratibada al saber que es va suïcidar pocs dies després d’entregar aquest manuscrit al seu editor. Ara tot tenia sentit!

Nota: 4/5