EL ÚLTIMO BARCO, DOMINGO VILLAR (Sèrie Leo Caldas #3)

Editorial : Siruela
Col·lecció: Policiaca
Pàgines: 712  Any publicació: 2019

Una reservada professora de ceràmica de Vigo ha desaparegut d’un dia per un altre, sense cap explicació, sense cap mostra de que volgués marxar, però també sense cap indici de violència. El seu pare, un reputat cirurgià, aprofita la seva relació amb el comissari de Leo Caldas per pressionar perquè s’investigui un cas que no se sap ben bé si existeix, i al ser major d’edat i no haver-hi cap sospita de delicte, la línia legal per interferir en la seva vida és molt fina.

Després de 8 anys per fi s’ha publicat el tercer llibre de l’inspector Leo Caldas, sèrie que cada cop guanya més adeptes. La novel·la segueix l’estil de les anteriors. Ens situa a una Vigo actual, on a l’inspector Leo Caldas li assignen un cas que fa avançar lentament, com es comprensible en un cas de desaparició. De nou ens trobem amb un tàndem que funciona molt bé, format pel Leo Caldes i el seu company Rafa Estévez, un aragonès una mica animal. Són dos personatges ben definits i que cauen simpàtics, i és distret seguir-los amunt i avall visitant llocs i fent un bon grapat d’entrevistes per esbrinar què pot haver passat. A través d’aquestes entrevistes coneixerem el paisatge natural i urbanístic de Vigo, i també alguns oficis que avui dia resulten curiosos, com el de luthier i ceramista.

El lector de novel·les policíaques que li agradi una mica d’acció pot tenir la sensació de que hi ha un munt de palla i que no passa res. No ha estat el meu cas, i suposo que cap dels que són seguidors de la sèrie. Al haver-hi més de 700 pàgines ja et resignes a que et trobaràs amb una trama que s’estirarà tant com sigui possible, però també és cert que està ben portada, ben relatada i que no avorreix. De fet, m’he l’he llegit en un cap de setmana. Algun cop he desitjat que el cas tingués una bona empenta, i segons què ja t’ho veus venir, però tampoc és per queixar-se. La veritat es que espero llegir més llibres d’aquesta sèrie, que fins i tot m’ha animat a posar Vigo en les ciutats que algun dia m’agradaria visitar.

Nota: 3’5/5

Anuncis

REPORTAJE A PIE DE LA HORCA, Julius Fučík

Títol original: Reportáž psaná na oprátce
Traducció: Libuse Prokopová
Editorial : Navona
Col·lecció: Clásicos Minotauro
Pàgines: 144 Any publicació: 1947

Reportaje al pie de la horca és un relat verídic, escrit en pròpia mà dins la presó pel periodista i escriptor Julius Fučík, mesos abans de la seva execució en mans dels nazis al 1943. Un guardià li va proporcionar d’amagat a Fučík paper i llapis, i així va poder relatar la vida de la presó, els companys, els traïdors, els torturadors i les tortures, les seves angoixes i esperances.

És un relat dur i emotiu. És increïble la fortalesa que mostra oferint en sacrifici la vida pròpia, i a més no està sol. Tot d’homes i dones que per unes creences sinceres, generoses, i per no trair el companys, oferien la seva vida plenament conscients de que no seria una mort plàcida.

La “sala de cine” del Palacio Petschek no tiene, en verdad, nada de alegre. Es la antecámara de una sala de torturas, desde la cual oyes las quejas y los gritos de terror de otros, sin saber lo que te espera. Ves partir gente sana, robusta y llena de vida que después de tres horas de interrogatorio vuelve mutilada y deshecha.

I com em va passar quan vaig visitar Auschwitz, al tenir la crua veritat davant dels morros, apareix el desconcert. Desconcert de veure, llegir, que allò és real, que va passar, que es va permetre que passés. Deixar que uns psicòpates (no tenen altra nom) poguessin fer-se amb gran part del continent torturant i matant amb tanta lleugeresa i de manera tan inhumana que fa esgarrifar. Quina bogeria.

El contrast amb el que passa avui dia és palès, i de fet impossible  no fer comparacions. El clima polític i social sembla de pati de col·legi, protagonitzat pels macarres de la classe i la seva colla. El sentit comú ha desaparegut i la maldat i l’egoisme són gratuïts perquè gran part de la societat creuen que les conseqüències sempre els hi aniran a favor.

¿Cuántos siglos ha necesitado el hombre para, al fin, abrir los ojos? ¿Por cuántos millares de celdas ha pasado la humanidad en su camino hacia adelante? ¿Y cuántas le quedan aún por recorrer?

Necessitem més llibres com aquests a les escoles, com El diari d’Anna Frank, que ens recordin a nosaltres i als nostres fills que s’ha de ser valents, que ens hem de moure, perquè les persones disposades a l’horror no tenen límits.

Sólo pido una cosa: los que sobrevivís a esta época no olvidéis. No olvidéis ni a los buenos ni a los malos.

Un apunt: el 8 de setembre es commemora el Dia Internacional del Periodista en honor a Julius Fučík, executat aquest dia de 1943.

Nota: 4/5

LA CASA INFERNAL, RICHARD MATHESON (RELECTURA)

Títol original: Hell House
Traducció: Isabel Merino Bodes
Editorial : Minotauro 
Col·lecció: Clásicos Minotauro
Pàgines: 312 Any publicació: 1971

Un parapsicòleg i dos mediums són contractats per un milionari moribund perquè li confirmin si hi ha vida o no després de la mort. Per fer-ho hauran de passar una setmana a la Casa Belasco, una mansió descomunal amb totes les finestres tapiades, que es troba perduda enmig d’un pantà. De les varies expedicions que han intentat esbrinar els secrets de la casa al llarg dels anys, només una persona va sortir en vida: Ben, un dels mediums que repeteix l’aventura.

Vaig llegir La casa infernal ara fa 5 anys, i la recordava com una de les novel·les que més por m’ha fet mai. Por de la de veritat, no la d’aquella que fa angúnia perquè hi ha molta sang i fetge. I bé, ja se sap que hi ha lectures que no superen una relectura, com és el cas. M’ha agradat, però no tant com en el seu moment. És una bona història per passar l’estona, i tot i que aquest cop no he trobat pas que faci gaire por, et manté en tensió. Va ser escrita a principis dels anys 70 i des d’aleshores el terror ha canviat molt, per això estic segura que qualsevol especialista en novel·les de terror d’avui dia, si no és pel seu autor i el que podia suposar en la seva època, no la tindria especialment en compte. Donem-li la nota que es mereix.

Un apunt: Finalment vaig veure la pel·lícula, feta al 1973, amb guió del propi Matheson. Em sorprèn que sigui tan pèssima, quasi còmica, i va tant al gra que dubto que s’entengués la trama.

Nota: 3/5

 

TRES ROSAS AMARILLAS, RAYMOND CARVER

Traducció: Jesús Zulaika Goicoechea
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 160  Any publicació: 1997

Gràcies a Txékhov arribo a Raymond Carver, autor considerat un dels millors contistes nord-americans (i occidental). Tres rosas amarillas és un recull de 7 relats on Carver desenvolupa escenes d’àmbit familiar i matrimonial de tot tipus (dificultats econòmiques, fidelitat, dependència…). Les escenes tenen un alt grau d’intimitat, amb diàlegs i fets que només passen de portes endins, i per això no aconsegueixo esbrinar de quina època es tracta. Podrien ser perfectament intemporals si no és perquè avui dia ja se’ns fa estrany que es comuniquin a través del servei postal o de trucades de cobrament a destinació. L’estil de Carver té algunes particularitats en comú amb Txékhov (al que adorava), per exemple la de mostrar-nos els personatges en aquell precís moment, sense passat ni futur, com si es tractés d’una fotografia o un record personal.

Tres rosas amarillas és l’exepció, ja que tracta sobre els últims moments de vida de Txèkhov. Va ser la raó de que llegís a Carver, i és un conte magnífic. Una escena en concret em va posar els pèls de punta, pel significat del moment i la bellesa de retratar-la.

Sí, Carver està molt bé, m’agrada com escriu, com agafa una escena que perfectament podria ser treta de la intimitat de casa nostra, però tot i així el seu retrat de la classe mitja i baixa dels Estats Units se’m fa menys interessant que el retrat de la Rússia de Txékhov.

Nota: 3’5/5

“CONTES”, “CUENTOS” i “LOS MEJORES CUENTOS”, D’ANTÓN P. TXÉKHOV

Traducció: Anna Estopà
Editorial : Quaderns Crema
Col·lecció: Narrativa > Biblioteca Mínima
Pàgines: 174 Any publicació: 1995

Traducció: Ricardo San Vicente i Juan Lopez-Morillas
Editorial : Alianza Editorial 
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 424  Any publicació: 2012

Traducció: Víctor Gallego Ballestero
Editorial : Alba Editorial
Col·lecció: Clásica Maior
Pàgines: 768  Any publicació: 2012

 

Puc dir que estic de sort: últimament m’entusiasmen totes les lectures que cauen a les meves mans. I Txékhov no ha estat una excepció. Quan creia (i fermament!) que en general no m’acabaven de convèncer els reculls de relats, és igual quin fos el gènere o l’autor, apareix aquest rus tan interessant i em fa canviar radicalment d’opinió.

Txékhov va escriure uns 600 relats al llarg de la seva vida, d’extensió variada (tant podrien ser de 4 pàgines com de 60), i de gènere entre dramàtic, satíric i còmic. Entre les varies edicions d’antologies n’hi ha molts que es repeteixen: Pavelló sis, El petó, La dama del gosset, La datxa nova, Els pagesos… Les seves històries són un retrat de la societat de l’època, ambientades en escenes quotidianes dels mujiks (pagesos que treballaven terra aliena), dels funcionaris i la petita burgesia. Tot i que a vegades el missatge que ens vol fer arribar pot resultar poc clar, amb els anys la seva escriptura evoluciona i el subtext es fa més evident: contra les institucions públiques, la corrupció dels funcionaris, la burocràcia, ridiculeses de les classes socials, la pobresa extrema vers l’opulència, la ignorància… I sobretot, la falta de llibertat en un sentit molt ampli.

Han caigut a les meves mans varies edicions, i és perquè m’han agradat moltíssim les seves històries. Quan vaig començar amb l’edició d’Alba Editorial, que estan ordenades cronològicament, vaig notar que els primers contes m’ho passava molt bé però estranyament em deixaven la pissarra en blanc:  no aconseguia saber què em volien dir. Això em passa amb molts autors de contes, que el desconcert em frenen les ganes de continuar. Però amb Txékhov ha estat diferent, perquè gaudia del que explicava i de la seva narració. Però amb els anys s’aprecia que es fa més canyero, profund i entenedor.

En les edicions esmentades trobem pròlegs de Maksim Gorki, de William Somerset Maugham, de Richard Ford, de Ricardo San Vicente (ex-professor universitari i un dels millors traductors literaris del rus)… A través d’ells coneixerem l’escriptor i a la persona.

Quan es parla de l’escriptor, de l’estil, podem agafar-nos a un dels pròlegs on es llegeix uns consells que li va donar a Maksim Gorki i que el representa fidelment: agafes un relat, li talles el principi i el final, i el que queda és la base del relat. Posteriorment aconsella que s’ha de retallar, retallar, i retallar, fins que quedi l’essència, sense floritures innecessàries. Tant és així que de la majoria dels seus personatges no sabem res del seu passat ni del seu futur (si es que no moren dins el conte), com si retratés aquell moment concret de les seves vides. (De fet ja en feien broma sobre els retalls de Txèkhov, que li havien d’arrencar els relats de les mans abans que quedessin en no-res.)

txékhov

L’estil de Txèkhov va influir a multitud d’autors. Un d’ells va ser Raymond Carver, que a més va escriure un relat recreant la mort de Txèkhov – va morir als 44 anys en un balneari alemany, de tuberculosi, malaltia que va estar arrossegant gran part de la seva vida – i que és una altra delícia per llegir. El conte es diu Tres rosas amarillas, i es troba en el recull homònim d’altres relats de Carver (que no arriba a l’altura de Txèkhov, però déu ni do. Però això, en un altre post).

Un apunt: podeu trobar alguns contes de Txékhov a CiudadSeva, i si voleu fer un tast curt, lleuger i divertit us recomano Muerte de un funcionario público (no arriba ni a 2 pàgines).

Un altre apunt: Algunes de les històries que més m’han agradat, apart dels ja anomenats, són: El hombre enfundado, Vanka, Un assassinat, Casa con desván, Una apuesta, El violín de Rothschild, El sots oficial Prixibérev… 

Nota: 5/5

EL HOMBRE QUE CONFUNDIÓ A SU MUJER CON UN SOMBRERO, OLIVER SACKS

Títol original: The Man Who Mistook His Wife for a Hat
Traducció: José Manuel Álvarez Flórez
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 328  Any publicació: 1985

Potser a alguns el dr. Oliver Sacks no els hi digui res, però segur que ajuda si dic que fou un neuròleg estatunidenc, i que portaren un dels seus llibres a la gran pantalla: Awakening (Despertar), pel·lícula protagonitzada per Robin Williams i Robert de Niro. Awakening tracta sobre un cas real, succeït als anys 60 a EEUU, on el dr. Sacks aconseguí que uns pacients que feia anys que estaven en estat catatònic per una rara encefalitis, despertessin per un breu lapse de temps gràcies al subministrament d’un medicament anomenat L-Dopa.

A L’home que va confondre la seva dona amb un barret descriu 24 casos reals i variats que han passat per la seva consulta. Tots curiosos, alguns realment dramàtics. Però no es limita a explicar-nos el cas del pacient i el seu tractament (si es que li fos possible un tractament). Té un enfocament molt humà i és rebel·la cap a la neurologia clàssica, donat que aquesta funcionava classificant la malaltia però ignorant a la persona, i per tant els seus processos mentals i personals que constitueixen el ser i la vida de cada un de nosaltres. Em ve al cap un dels exemples més clars del llibre: al capítol Reminiscencias ens trobem amb dos casos de dues àvies ben lúcides que de sobte escolten música dins del seu cap. Què els hi ha passat, i què els hi suposa aquella música a una i a l’altra? Per una són cançons que li recorden una infantesa oblidada fins ara, per tant tenien un significat i psicològicament li eren de gran utilitat, però en canvi per l’altra no signifiquen absolutament res i són una nosa. La neurologia clàssica no aprofundeix en aquesta diferència entre les al·lucinacions personals. En canvi al dr. Sacks li fascina aquests matisos, i contagia al lector.

“El yo esencial del paciente es muy importante en los campos superiores de la neurología, y en psicología; está implicada aquí esencialmente la personalidad del enfermo, y no pueden desmembrarse el estudio de la enfermedad y el de la identidad.”

L’Oliver Sacks comparteix amb el lector les seves dissertacions, el que acaba resultant un viatge apassionant cap a la neurologia, la psicologia i fins i tot la filosofia. La genialitat de l’autor radica en despertar l’interès i fer-se entendre entre els neòfits. I la seva professionalitat no el priva de tenir una ment oberta i fins i tot romàntica. Per ell la ment pot distorsionar la realitat i la normalitat (diguem “realitat” i “normalitat” al que sol sentir i viure la majoria de gent), però qui és capaç d’assegurar de forma fefaent que allò tan diferent que viuen o senten alguns d’ells no deixa de ser real, però simplement des d’una altra perspectiva?

“Podemos decir que son viajeros que viajan por tierras inconcebibles… tierras de las que si no fuese por ellos no tendríamos idea ni concepción alguna. “

Per fer-ne cinc cèntims més del contingut resumiré els quatre apartats en que agrupa els casos:

– Pèrdues: Pèrdues visuals (el que dona el nom del títol era un home incapaç de veure que un guant és un guant per molt que el toqués i el tingués davant dels ulls, incapaç de veure que el cap de la seva dona no era el seu barret), pèrdua de memòria a llarg i curt termini per la síndrome de Korsakoff (alcoholisme), pèrdua de la propriocepció, el que li diuen el sisè sentit (el sentit d’un mateix -de la teva mà, del teu peu…-)

-Excessos: Síndrome de Tourette, pujada inusual de la libido a la tercera edat, de nou la síndrome de Korsakoff…

-Rampells: Oblidar un assassinat, tenir l’olfacte d’un gos, moribunds amb al·lucinacions cap a la mort….

-El món dels simples. Persones amb alguna discapacitat mental que tenen alguna habilitat extraordinària.

Com a apunt negatiu, perquè trobo que cal esmentar-los, li dóna massa voltes a alguns conceptes i s’allarga massa; en comptes d’aportar, es repeteix. I cap al final això em fatigava. I si em fatigava, em perdia. Poques vegades ha passat, cert, sobretot ha estat cap a l’últim quart de llibre, que ja se m’estava fent massa llarg. I també tinc en compte que he trigat més d’un mes en llegir-lo (i són només 328 pàgines – clar que el Nadal ha estat pel mig-). Potser ho podia haver compaginat amb altres lectures, però crec que hagués estat pitjor a l’hora d’aconseguir retenir tots els conceptes.

Deixant apart aquests moments de saturació mental (i personal), L’home que va confondre la seva dona amb un barret és una lectura fascinant i enriquidora, didàctica, curiosa e interessantíssima. He tornat a rellegir alguns paràgrafs per fer aquesta ressenya (fa alguns dies que el vaig acabar) i de nou em sento atrapada per les explicacions del dr Sacks. I tot mèrit seu, no pas meu, per posar el món de la neurologia a l’abast de molts lectors.

Nota: 4/5

HOWARDS END – LA MANSIÓN, E.M. Forster

Títol original: Howards End
Traducció: Eduardo Mendoza
Editorial : Planeta
Pàgines: 370  Any publicació: 1910

En un viatge per Alemanya, les germanes Schegel (Meg la gran, i Helen la petita) coneixen i traven amistat amb la familia Wilcox. Tot i els malentesos i algunes situacions desagradables, al llarg dels anys la vida de les dues families s’aniran creuant de forma peculiar.

Aquesta novel·la m’ha agradat moltíssim. Tot i estar publicada fa més de 100 anys, és sorprenentment moderna, feminista i socialista. Les germanes Schegel són les protagonistes, dues germanes que viuen còmodament gràcies a una generosa assignació anual. Són intel·lectuals, gaudeixen de l’art i la cultura, del debat i del coneixement, tenen curiositat i empatia. I per l’altre part tenim els Wilcox, també rics gràcies a varies negocis repartits sobretot per Àfrica, i que representen el capitalisme, l’explotació laboral, el classisme, la ignorància supina, la superficialitat i l’aparentar, i el menyspreu cap a la classe obrera (de la que se’n beneficia gràcies a la seva explotació).

Les dues famílies impactaran significativament en una tercera: Els Bast. En Leonard i la Jackie Bast són una parella que pertany a la classe obrera, i es pot dir que cada un representa un tòpic: en Leonard té l’ànsia de saber, de créixer intel·lectualment, però hi ha un obstacle insalvable que el limita, que és la pobresa. Les preocupacions que li genera la manca de diners, feina, menjar, i un habitatge digne li impedeix la llibertat d’un pensament sense obstacles importants, com gaudeixen la Meg i la Helen. I ella, la Jackie, representa la resignació, la ignorància, sense cap ambició intel·lectual però si una petita esperança poc real cap a la riquesa. És a dir, Leonard voldria ser com les Schegel, i Jackie com els Wilcox. I per desgràcia és un tipus de familia que la gent de la classe dels Wilcox s’aprofita.

Les germanes Schegel són genials fins i tot amb les seves equivocacions i defectes (admeto que m’he arribat a enfadar molt amb la Meg i m’ha costat reconciliar-me amb ella). Són idealistes i els hi agrada debatre i exposar les seves idees sobre temes que segueixen sent actuals (i no han canviat pas tant), com el socialisme i el capitalisme, la lluita de classes, l’art i la cultura, buscar la importància de la vida, connectar amb les persones… Tot i així trobo que tenen certa innocència cap el món. Són bondadoses i generoses, però no deixen de ser unes dones solteres acomodades sense experiència en certs aspectes de la vida, per exemple en el camp laboral i el tracte amb l’individu de classe obrera, i per això senten certa fascinació per en Leonard (“oh, un pobre!”), i a vegades no saben rebatre o els convenç les teories capitalistes dels Wilcox. Per això el camp on guanyen per golejada és l’art i la cultura, un camp que els Wilcox desconeixen, menystenen e ignoren.

Sobre la cultura, i en referència a en Leonard Bast, diuen:

“Pero carecía del concepto de cultura como herencia que se adquiere paso a paso: confiaba en llegar a la Cultura súbitamente, como los adventistas confían en llegar a Jesús”

“- Tiene la cabeza llena de residuos de libros y cultura: horroroso. Nosotras pretendemos que despeje su cabeza y que vaya directamente a la realidad, queremos enseñarle a encontrar la verdadera vida.”

Perquè segons les germanes Schegel  la cultura és un medi, no un objectiu. Posem en cas la literatura: la literatura no serveix (només) per guanyar al Trivial a les nostres amistats, o per presumir de lectures a l’Instagram. És una frivolitat que ens podem permetre, però no té perquè quedat tot aquí. La literatura, la cultura, són les ulleres graduades per veure el món d’una manera més clara i amplia. Però per adquirir aquest bagatge no val llegir qualsevol cosa.

Evidentment es desenvolupa millor i més extensament a la novel·la, i per això m’ha apassionat tant.

He subratllat molts paràgrafs dels que són necessaris el context per entendre-les, així que me n’estic de transcriure-les. Però alguna cosa hi ha que pugui posar:

Apunt sobre el Nadal, just que passava per aquestes èpoques quan l’estava llegint:

(Margaret) Se sintió torpe, mezquina; sus reflexiones sobre la Navidad se volvieron cada vez más cínicas. ¿Paz? Quizá la Navidad traiga otros dones, pero ¿hay un sólo londinense para quien la Navidad sea pacífica? No, el ansia y la excitación de los preparativos han arruinado esta bendición. ¿Buena voluntat? ¡Bah! ¿Habían visto alguna muestra de buena voluntad en las hordas de compradores? ¿O en ella misma?

I altres fragments:

Yo creo que durante los últimos cien años los hombres han desarrollado el deseo de trabajar y no hay que dejar que eses deseo se extinga. Es un deseo nuevo. Muchos lo consideran malo, pero es bueno en sí mismo y espero que pronto el “no trabajar” sea algo tan sorprenente para las mujeres como el “no estar casada” lo era hace un siglo.

(Helen) “De ahora en adelante pienso seguir mi propio camino. Pienso ser lo que soy, por es fácil ser lo que uno es.”

Las mujeres que se refugiaban detrás de los hombres, los hombres que se refugiaban detrás de los criados… todo el sistema estaba mal; y ella iba a desafiarlo.

Nota: 5/5

Un apunt:

No coneixia l’E.M. Forster i veig que era molt interessant. Té altres novel·les de les que desconeixia que fos l’autor, com Una habitació amb vistes, i a més fa poc s’ha publicat (a través de l’editorial Alpha Decay) una recopilació de les xerrades radiofòniques que feia a la BBC, on recomanava llibres de tot tipus.

E.M. Forster va ser, a més, un membre del Grup Bloomsbury, un cercle intel·lectual d’artistes i escriptors on hi havia membres tan destacats com la Virginia Woolf. De fet a Howards End hi ha algunes escenes on les Schegel sopen o reuneixen amb algunes amistats, i s’enceten debat que són recreacions del que passava al grup Bloomsbury.

Una anècdota: 

Sobre la pel·lícula: m’he passat mig llibre confonent Lo que queda del día amb Regreso a Howards End, esperant que en Henry Wilcox/Anthony Hopkins se li girés la sort i es convertís en majordom.

LA PESTE, Albert Camus

Títol original: La peste
Traducció: Rosa Chacel
Editorial : Edhasa
Col·lecció: Pocket
Pàgines: 360  Any publicació: 1947

A la ciutat d’Oran, els habitants observen encuriosits com les rates surten a morir a la vista de tothom. Poc després una estranya malaltia mortal, amb símptomes com febre i bubons en les articulacions, comença a afectar a la població, i els casos es van multiplicant. Els metges de la ciutat, entre ells el protagonista Rieux, no tenen més remei que admetre que el que tenen davant dels ulls es la pesta. Comença així la crònica sobre la lluita entre la plaga i els seus habitants en una ciutat assetjada, sense escapatòria, i en la que els personatges principals ho afrontaran cada un a la seva manera. 

Sincera i personalment, he salvat La pesta del suspens pels pèls. I és perquè és molt necessari el context per entendre millor aquesta novel·la.

Albert Camus era un escriptor pertanyent a la corrent filosòfica existencialista, concretament a l’arrel atea, que creu que l’home existeix pels seus actes, i ha de ser lliure o hauria de tenir la llibertat per definir la seva pròpia ètica i moral sense que la cultura i la religió s’hi posi pel mig. Que en comptes de donar per suposat el que som o com hauriem de ser (imposats per lleis, religió), el que hauria de parlar en nom nostre són els actes de cada individu, la nostra existència. Però contradictòriament, Camus dona per suposat que sense normes sorgiria la bondat innata de l’home. I per això fa aquesta mena d’exercici literari, en que ens trobem en una ciutat que ha quedat tancada perquè la malaltia no s’escampi arreu del territori. I que per culpa de la plaga, tot el que són lleis, normes socials, religió… queden en suspens. Com es comportaran els homes davant d’aquestes circumstàncies? Doncs no he pogut ser més escèptica amb el que diu Camus. 

L’actualitat ens dona l’exemple de què és l’home. L’home s’aprofita de les desgràcies alienes per fer negoci, i s’aprofiten dels febles per fer-ne tot tipus d’abús. Obriu qualsevol diari qualsevol dia de l’any i ho constatareu. A la ciutat d’Oran, però, poca cosa hi ha a retreure. Que el més greu que es pugui recriminar sigui que els comerciants pugen els preus per l’escassetat d’aliments, i tot i així els afectats siguin un breu apunt cap al final. També hi ha un personatge al que se li pot recriminar que gaudeixi d’aquesta ciutat sense llei perquè així la justícia no el ve a buscar per un delicte en que la única víctima era ell (intent de suïcidi). I fins i tot hi ha moments en que se l’intenta excusar.

I no es que sigui impossible que els protagonistes d’aquesta història no existeixin. Els metges i voluntaris que estan al peu del canó en varis processos de la pesta (visites als malalts, als hospitals, camps de quarantena, serveis funeraris….) no són poc creïbles, són ben humans. Gent que ho dona tot fins a l’extenuació o la mort. Però la maldat també és ben humana, des de la individual a la governamental, i no es pot negar la seva existència.

També m’ha empipat una mica que es presenti com una crònica que dona veu a tot un poble, diu que sobretot en els sentiments que tots tenien en comú, que segons ell era l’amor (romàntic), el sofriment i l’exili. I es converteix més aviat en el sofriment d’uns francesos a Argèlia, amb la parella o ex-parella lluny per diverses raons, tots sense fills, i tots homes. I es que no hi ha cap personatge femení. La única dona que té una mica de presència és precisament la mare d’un dels protagonistes, i es dedica a cuidar i teixir, la majoria de vegades en silenci.

La negació femenina va tant enllà, que fins i tot en una de les escenes més cruentes en la que es descriu tot el procés víric en un nen que acaba morint (n’hi ha poques d’aquestes escenes, i crec que aquesta és la pitjor), a qui se li dona la notícia de la mort és al pare (a la mare i a la filla se les ha apartat en un altre lloc de quarantena). Aquest pare, que és un jutge, fa sorgir aquesta reflexió per part d’un dels protagonistes: 

Pobre juez – murmuró Tarrou al salir -. Habría que hacer algo por él, pero ¿qué se puede hacer por un juez? 

I doncs, per una mare? QUÈ ÉS POT FER PER UNA MARE? Doncs a les mares, a les dones en general, l’autor les ignora quasi totalment, si no es per aquelles llunyanes i sense veu, que representen una figura amorosa en els protagonistes. 

Hi ha reflexions interessants, clar que sí. Per exemple la intervenció del mossèn, que aporta la visió de la religió sobre una maledicció que ataca a culpables e innocents per igual. Els dilemes sobre què et demana el cor i què et demana el seny (per exemple entre ajudar o fugir de la malaltia). Però hi ha altres reflexions que trobo que se li dona massa voltes, precisament sobre aquests temes que ell troba tan importants (la distància imposada amb la parella, l’exili,etc.). Atrapat en una ciutat on ronda una malaltia mortal, crec que hi ha altres prioritats. Per això el principi de la novel·la està força bé, al mig és tot un munt de reflexions més o menys encertades mentre la pesta es fa amb la ciutat, i el final m’ha semblat boníssim. 

Hi ha la possibilitat de que no hagi entès ben bé del tot el que volia dir Camus. La meva familiaritat amb l’existencialisme es limita a donar voltes per internet una bona estona, i espero que a cap filòsof o entès en el tema li hagi vingut un patatús al llegir-me. Cada un té les eines que té, i les fa servir com pot. Però encara que no hi estigui d’acord en moltes coses m’alegro d’haver-lo llegit, cada cop gaudeixo més d’aquests llibres que m’obliguen a treure el rovell a les neurones. 

I per cert, ha entrat dins el repte dels clàssics. Tot i publicar la ressenya ara, la vaig acabar a finals de novembre (pels pèls). 

Nota: 3’5/5

MANTÍCORA, Robertson Davies

Títol original: The Manticore
Traducció: Miguel Martínez-Lage
Editorial : Libros Del Asteroide
Sèrie: Trilogía de Deptford
Pàgines: 376  Any publicació: 1972

La policia truca de matinada a David Staunton, un advocat d’èxit de Canadà: estan traient del riu el cotxe del seu pare, i ell es troba dins. La policia ho declara com a suïcidi, però en David ho troba impossible i creu que ha estat un assassinat. Comença una davallada personal que arriba al seu punt culminant quan enmig d’una funció de màgia i vidència, sense ni adonar-se’n, de la seva gola surt un crit desesperat: Qui va matar Boy Staunton? 

En David és conscient del seu precari equilibri mental, i decideix visitar l’Institut Jung a Zuric per sotmetre’s a un exhaustiu psicoanàlisi que s’allargarà durant més d’un any. Amb l’ajuda d’una psicoanalista, en David passarà per diferents estadis en un camí cap a l’auto-descobriment.

Tot i aquest començament tan misteriós, Mantícora ni s’acosta a una novel·la policíaca. Evidentment no he pogut evitar sentir-me atreta pel misteri sobre la mort del magnat Boy Staunton (són coses que surten de dins), però al final em vaig dir “supera-ho i centra’t Roselles, que aquest no és tema”. 

Mantícora és una obra basada en les tècniques de Carl Gustav Jung, que va ser un dels psicòlegs pioners en el psicoanàlisis. Es podria dir que era com Freud, però sense la obsessió de que el sexe fos l’explicació de tots els traumes. Les tècniques jungianes s’aplicaran per repassar i desgranar la vida i els somnis d’en David i entendre com ha arribat a la situació actual: la seva preferència per advocar la xusma, alcohòlic, desconfiat, sense haver mantingut mai una relació estable adulta… El més curiós es que es podria dir que en David no arrossega fets traumàtics d’abusos ni violència, que es solen fer servir com a excusa per tot. Tot gira al voltant del tracte amb les persones més properes, de com l’afecten, i de com s’imposen i li influeixen les personalitats més fortes per sobre de les més insegures, sensibles o dèbils. Evidentment ara no descobreixo la panacea, però m’ha agradat molt aquesta anàlisi de com els infants acaben influenciats pel comportament que tenen amb ells els adults més propers.

És una obra interessant, no es pot negar. A més al ser David un pacient, la psicoanalista s’obliga a fer servir un vocabulari més planer i així el lector també entén cada un dels estadis pels que passa. A vegades no convenç a en David, com tampoc em va convèncer a mi, i trobo que aquesta contraposició és un punt a favor.

La Mantícora és un animal mitològic amb cap humà, cos de lleó i cua de fibló. Segons la doctora, és habitual somiar amb ella enmig del tractament (encara que no la coneguis).

El final, en contra del que esperava, em va commoure. Mantícora no és una novel·la zen, res semblant a Siddharta o similar, si no que és més analítica, però coincideixen totes en que es suposa que el protagonista ha d’arribar a un moment de clarividència. Sóc una persona més aviat realista i poc mística, i alhora una idealista en cercar la pau interior. Per això  m’emociona arribar a aquests tipus de lucidesa amb mètodes tangibles e inesperats, perquè sóc més capaç de connectar-hi.

Aquest és el segon volum de la trilogia de Deptford, on cada volum és un personatge amb la seva visió personal sobre la vida i mort de Boy Staunton. 
Saltant-me la meva norma tallada a foc de començar totes les sèries pel principi, vaig començar pel segon de la trilogia per dues recomanacions de diferents persones. Al lector número 1 el primer volum no va provocar-li cap entusiasme, i al lector número 2 li va entusiasmar aquest segon volum, de fet vaig ser jo que li vaig informar que era una trilogia, i no va trobar a faltar llegir el llibre anterior ni posterior. Al lector1 encara no el puc jutjar, però si un dia us trobeu el lector2, passeu del que digui i simplement seguiu el vostre instint. El meu sempre m’ha cridat que les ordres de publicació estan per seguir-les. Si no, corres el risc de que a mitja lectura t’assalti la sensació de que en la història hi ha un buit, quelcom que es dona per fet que hauries de saber però que desconeixes PERQUÈ T’HAS SALTAT EL PRIMER LLIBRE.

Lector2, et vull dir una cosa: 

La relació de David amb els seus pares, i la d’aquests amb persones del seu cercle més íntim, probablement s’entengui millor si es llegeix la sèrie pel seu ordre. Tot i així faré una molt petita concessió i puc admetre que, segons el lector, és cert que es pot llegir com a una sola novel·la. Però jo no ho recomano pas.

M’ha agradat prou per llegir els altres dos volums, en un futur. L’autor no té un estil dens ni especialment complicat, però el tema i l’argument no m’ha provocat l’ànsia per llegir-la tot d’un cop ni lligar una novel·la rera l’altre. Però l’experiència ha estat curiosa, sorprenent, i quasi didàctica. 

Nota: 4/5

PERMAGEL, Eva Baltasar

Editorial : Club Editor
Pàgines: 192  Any publicació: 2018


Premi Llibreter 2018

La protagonista de Permagel, de qui desconeixem el nom, té vora uns 40 anys i dos dels pilars fonamentals de la seva vida són les relacions íntimes poc compromeses i la idea del suïcidi, tal i com ens quedarà palès al llarg d’aquest relat. 
El títol fa referència a una capa de la terra que no es desglaça mai. I així és ella, una dona que arriba a la maduresa sense que s’esquerdi la seva capa de gel.

Ens els escrits de l’Eva Baltasar es reflexa que és poetessa consagrada. És una obra poèticament intimista i descriptiva, aprofundint en les vessants d’un personatge que no deixa de ser estàtic gran part de la novel·la fins que cert fet fa que hi hagi un avanç important.  

Per aquesta manca d’evolució m’ha donat la sensació que per la construcció de la novel·la l’autora ha agafat tot de texts de temàtica similar (l’erotisme i la mort sempre han estat uns potents temes poètics) i els ha sargit fins composar aquesta protagonista obsessionada pel suïcidi (que no ha fet mai cap pas real) i que únicament s’ha mostrat càlida en totes les seves relacions quan s’ha tractat de sexe, però alhora ha estat freda vers a qualsevol compromís. L’àmbit familiar és un aspecte important, potser decisiu per entendre aquesta indiferència emocional. Tot i així, admeto que costa creure que cap mena d’influència ha pogut esquerdar ni una mica aquesta gelor, però és una  falta de versemblança que tot hi ser-hi tampoc li he donat gaires voltes.

dav

Per desconèixer on volia anar a parar, a vegades m’ha neguitejat aquesta immobilitat emocional de la protagonista, i que la vida que ens dona a conèixer es centrés repetidament en els mateixos temes amb diferents contexts. Tot i així he pogut connectar amb ella i he gaudit de la prosa de l’autora i per on ens condueix. No és un text complicat, però té unes sinuositats literàries que exigeixen un pèl de concentració. Vull dir que a no ser que disposeu d’un gran poder d’evasió, us recomano que fugiu de l’habitació en el cas que tingueu una situació similar a una filla jugant mentre la parella veu la televisió, i busqueu-vos un racó per assaborir el text envoltats de tranquil·litat. Us ho dic per experiència. 

Nota: 4/5