EN REALIDAD, NUNCA ESTUVISTE AQUÍ, Jonathan Ames

nuncaestuviste_frontal

Títol original: You Were Never Really Here
Traducció: Carlos D. Lozano W.
Editorial : Principial De Los Libros
96 pàgines. Any publicació: 2013

En Joe és un solitari ex-militar i ex-agent de l’FBI amb forces problemes psicològics. Viu com autònom que solen contractar per rescatar al marge de la llei a joves segrestats i víctimes de la trata de blanques. Té una manera de fer bastant bèstia però efectiva, per això li encarreguen rescatar d’un prostíbul a la filla de tretze anys d’un reconegut polític.

La raó principal per posar-li una nota tan baixa es que és un llibre inacabat. Mentre el llegia m’anava pujant la mosca al nas: era impossible acabar aquella història en tant poc espai. Sembla l’esbós que tot autor té guardat durant anys en un bagul i que va començar a desenvolupar fins que després ho deixà, ves a saber per quina raó (no saber com continuar, no tenir ganes, massa complicat tot plegat). Les últimes pàgines ens ho confirmen, amb un parell en té prou perquè el protagonista ens expliqui, amb una càrrega important d’imaginació per part seva, què va passar realment, i el narrador després ens acaba de resumir què passarà.

Tot i així, la història i la manera particular de fer i de pensar d’en Joe dóna peu a una novel·la que hagués estat prou bé si s’hagués desenvolupat. Res de l’altre món, però sí interessant i entretingut. Tot i que si arribo a saber que l’abús a menors és tan present confesso que tampoc l’hagués llegit.

Un apunt:

Em va estranyar les bones opinions americanes, fent poc esment a aquest final tan i tan (i tan, i tan) precipitat. He esbrinat que no es va publicar la versió en paper, si no directament a Kindle, amb 55 pàgines a uns 3€. Allà Jonathan Ames és una celebritat, així que per alguns fans hi ha interès per llegir tot el que escrigui. Aquí la editorial Principal de los Libros han publicat la versió a paper i amb lletra ben grossa per poder arribar a les 96 pàgines, fer-la passar d’història curta a novel·la, i fer-les pagar a 8’90€. Crec que aquesta mala jugada els hi acabarà sortint cara.

Nota: 1/5

Anuncis

RESUM SEGON TRIMESTRE 2015

Deu ser que amb el bon temps em torno més mandrosa, perquè tinc una bona pila de llibres sense ressenyar. Últimament he tornat a obsessionar-me amb la novel·la negra/policíaca/thriller, començant sèries per tastar una mica d’aquí i d’allà. El problema (o el meu problema) és que arriba un moment en que barrejo fets i protagonistes, i acabo saturada. De nou, em cal fer un reset i obrir-me a altres gèneres que convidin a passar una bona estona al caloret de l’estiu. Ja veurem al pròxim resum trimestral si ho aconsegueixo.

Novel·les Independents

  Diez negritos, Agatha Christie. Nota: 4/5

  La chica del tren, Paula Hawkins. Nota: 4/5

 

Sèrie Cabo Holmes, Carlos Laredo

 El rompecabezas del Cabo Holmes (Cabo Holmes 01). Entretinguda novel·la detectivesca en la que un metòdic Guàrdia Civil de A Coruña, conegut amb el sobrenom de Cabo Holmes, intentarà resoldre el misteriós naufragi d’un ric empresari ocorregut en la costa gallega. L’ajudarà el ric i seductor detectiu privat Santos, que és en qui recau el protagonisme. Nota: 3/5

Sèrie Colomba/Dante, Sandrone Dazieri

  No está solo (Colomba/Dante 01). Nota: 4/5

 

Sèrie Harry Bosch, Michael Connelly

El eco negro (Harry Bosch 01). Harry Bosch reconeix el cadàver d’un ionqui trobat en els terrenys de la presa de Los Ángeles: és un antic company de Vietnam. És per això que no ho deixarà estar com una simple mort per sobredosi. En Harry Bosch és un policia d’Homicidis de Hollywood, un solitari amb mala fama entre els companys. No té gaire gaire fe en la justícia, ni en la burocràcia ni en la gent, és per això que té la seva manera de fer per resoldre els casos, amb el seu propi codi ètic. Nota: 3/5

 

Sèrie Inspector Héctor Salgado, Toni Hill

 El verano de los juguetes muertos (Inspector Salgado 01). Nota: 3/5

Los buenos suicidas, (Inspector Salgado 02). Estranys suïcidis i assassinats entre els treballadors d’una empresa. Mentre, queda per resoldre el cas que s’arrossega des del primer llibre. No m’ha convençut però es deixa llegir. Fàcilment oblidable. Nota: 2/5

Los amantes de Hiroshima, (Inspector Salgado 03). Dels tres, és la que més m’ha agradat. M’ha seduït la història dels amants d’Hiroshima i el crim que l’envolta, però gens ni mica la seva resolució. Amb això coincideix amb la resta de les novel·les, la necessitat que té l’autor de que el culpable (sempre algú entre els sospitosos) tingui unes raons del tot rocambolesques. He trobat correcte el final del cas secundari que s’ha anat arrossegant durant els tres llibres. El pitjor, per mi, segueixen sent els protagonistes, en Salgado i la Leire Castro, forçant una relació entre ells gens natural i que m’ha sobrat moltíssim. Tampoc m’ha agradat l’esquema, barrejant passat i present, per crear una intriga que no m’ha semblat ben portada, ja que m’ha irritat que l’autor avanci el que ha de venir. Nota: 3/5

 

Sèrie Kostas Jaritos, Petros Markaris

Noticias de la noche (Jaritos 01). Una periodista és assassinada en uns estudis de televisió. Coneixerem l’esquerp comissari Kostas Jaritos i l’Atenes per on es mou, que poc té de turística. Nota: 3/5

Defensa cerrada (Jaritos 02). Nota: 3’5/5

Suicidio perfecto (Jaritos 03). Un empresari es suïcida mentre li fan una entrevista a la televisió. Mentre, en Jaritos es troba de baixa laboral, a mans de la seva dona, l’Adrianí, i de la seva filla, que ve de Salónica per estar amb el seu pare. Els moments més bons són els de la vida privada de Jaritos, ja que el cas acaba sent molt semblant a Defensa cerrada, barrejant empresaris, corrupció, govern, etc., però inferior. Més val deixar que passi temps entre Jaritos i Jaritos. Nota: 3/5

Sèrie La Guardia, Terry Pratchett

 ¡Guardias, guardias! (La Guardia 1). Nota: 4/5

Hombres de Armas (La Guardia 2). De moment la novel·la de la Guàrdia que més m’ha agradat, plantejada com una novel·la policíaca amb les peculiaritats del Mundodisco i els seus habitants. Dos assassinats i un robatori formen part d’un complot que farà anar de bòlit a la Guàrdia, que compta amb nous reclutes. A més, és l’últim cas d’en Sam Vimes, que es retirarà al casar-se amb la Sybil Ramkin. Molt divertida. Nota: 4/5

Pies de Barro (La Guardia 3). També plantejada com si fos una novel·la policíaca, però amb més fronts oberts, uns amb més èxit que altres. Un golem, que és com un robot sense ànima que obeeix al seu amo, és el sospitós principal d’una sèrie d’assassinats. Mentre, han enverinat a Lord Vetinari i es troba greument malalt, i en Vimes es trencarà el cap intentant esbrinar com ha ingerit el verí. Els nobles no perden el temps, i creient en la mort imminent de Vetinari li busquen un substitut que puguin manipular. L’honor recaurà, sorprenentment, en el caporal Nobby Noobs. Nota: 3’5/5

Voto a bríos (La Guardia 4). Una illa emergeix del mar, entre les costes d’Ankh-Morpork i Klatch. Ambdós bàndols es disputen el tros de terra, i tant els nobles com el poble estan disposats a anar a la guerra. El comandant Sam Vimes intentarà frenar la matança que plana sobre ells. Lord Vetinari té els seus propis plans. Nota: 3’5/5

Sèrie Valentina Negro/Javier Sanjuán, Vicente Garrido/Nieves Abarca

Crímenes exquisitos (Negro/Sanjuán 01). Nota: 1’5/5

CRÍMENES EXQUISITOS, Vicente Garrido i Nieves Abarca

crimenes-exquisitos-9788492929528


Editorial : Versátil
800 pàgines. Any publicació: 2012

Una jove apareix morta a l’estanc d’un parc corunyès, emulant la famosa Ofelia de Millais. Mesos abans, el cos d’una altra jove va aparèixer decapitat en un cementiri londinenc, emulant aquest cop la mort d’un personatge de Dràcula, el famós llibre de Bram Stoker. Quina relació tenen els dos casos? 800 pàgines d’acció contra-rellotge i a cavall entre La Corunya i Londres.

La sinopsi tenia molts números perquè m’agradés. A més, Vicente Garrido és un popular criminòleg espanyol (segons diuen, perquè confesso la meva ignorància al no conèixe’l pas), i a mi m’agrada la novel·la negra, m’agraden els misteris, els assassins – o assassinats – originals… I m’agrada l’art, la pintura sobretot.

Però – i sé que vaig en contra de l’opinió popular – no m’ha agradat. Gens. Té tants contres que encara no sé com s’ho ha fet per tenir tanta acceptació.

Per començar, la narració és un desastre, sobretot amb l’ús de la tercera persona, que usen tan malament que fan confondre sovint sense saber a qui es refereixen. Si a més s’afegeixen descripcions estúpides, sense solta ni volta, com “Sacó la llave y la introdujo en la cerradura bien engrasada. Le dio la vuelta y los puntos de anclaje se movieron a la vez.” m’entren ganes de tallar-me les venes.

Fulles i fulles d’escenes sexuals molt descriptives, sòrdides i sàdiques. Ni el Grey, tu. Val que hi ha una associació sado-maso implicada, i que a més les víctimes són torturades sexualment, però abunda la gratuïtat.

Es ple de contradiccions, algunes tan simples que et fan tornar lela, com un personatge que té neboda però més endavant es solter i sense germans, o quan plou a bots i barrals però els raigs de sol del capvespre tenyeixen les cares dels policies, o sentir el cant dels nens de Sant Ildelfons a les televisions d’un hospital a les 4 de la matinada. Algunes contradiccions són més importants, com el fet de que un personatge no sàpiga una cosa però després, suposo que per telepatia, si ho sap. O saltar-se les explicacions de com punyetes emmordasses a algú quan l’estàs apuntant amb una pistola. És possible? Que m’ho expliquin.

Com més avança la trama, més fulletonesc es va convertint. Tal era el deliri dels autors, que fins i tot em temia que el dolent es tapés amb una capa negra i cridés un “MUAHAHAHA!” digne d’algun personatge decimonònic o similar. I al final es respecta tant les lleis de la medicina com a “Los dias de nuestra vida”.

La documentació és decebedora, bàsicament perquè no n’hi ha. Tot i les 800 pàgines que ocupa la història, i tot i el títol de criminòleg de l’autor, amb prou feines es tracta la criminologia o l’art. L’atenció es centra, sobretot, en les pràctiques BDSM.

Dels personatges principals, poc a dir. La inspectora Valentina Negro es tota una bellesa amb grans pits, això ens queda claríssim. El criminòleg Javier Sanjuán (imagino que és l’alter ego de l’autor), al revés de la co-protagonista, no sabem si té un bon cos (ni tan sols si té un bon cul), però si sabrem que és força intel·ligent, o això ens volen fer creure. Perquè de tots dos ens quedarà clar al final que són uns ineptes per saltar-se un parell de parts increïblement bàsiques de la investigació i que haguessin escurçat considerablement la història.

Faré un esforç per dir quelcom a favor, i que suposo que és el que ha seduït a la majoria de lectors. És una història que enganxa, i té moments de molta acció i tensió. Evidentment, per forçar aquests situacions és necessari que els personatges actuïn de forma totalment il·lògica.

L’èxit aclaparador e inexplicable ha fet que es publiquin dos llibres més sobre el duet Valentina Negro – Javier Sanjuán: Martyrium i El hombre de la máscara de espejos. Pel que he pogut saber, sobretot de l’últim volum, les descripcions sàdiques pugen un esglaó més.

Queda clar, doncs, que dono el carpetasso definitiu  a aquesta sèrie.

Nota: 1’5/5

Lectures segon trimestre 2014

Com en l’anterior trimestre, la majoria de lectures han estat força positives. De totes les lectures, segurament em quedaria amb Harriet i amb Patricia Highsmith.

Los crímenes de Cater Street, Anne Perry. Tot un descobriment: típica novel·la d’esbrinar l’assassí, però molt ben elaborada, amb tensió, sense un assassí clar fins el final. Entretinguda.

Los cadáveres de Callander Square, Anne Perry. M’ho vaig passar tan bé que vaig seguir amb la Perry. El mateix procés que amb la novel·la anterior, però amb més personatges.

Harriet, Elizabeth Jenkins. Magnífica. Tot i que al principi costava, després agafa embranzida. Basada en un fet real, sobre una família que enganya una disminuïda psíquica per apoderar-se de la seva riquesa.

Pequeños cuentos misóginos, Patricia Highsmith.  Recull de relats sobre dones malvades. Molt divertit si t’agrada l’humor negre (a mi m’agrada).

Que ningú no et salvi la vida, Flàvia Company. Regular. Amb el temps, se’m fa més patent les coses que em varen fallar. Al principi la vaig trobar força bé, però els dos trams finals no em van deixar del tot satisfeta. Tot i així, prou bé.

La mala dona, Marc Pastor. Basada en fets reals, sobre l’Enriqueta Martí, personatge terrorífic de principis del 1900 a Barcelona. Molt impactant, sense ser morbós. Enganxa encara que ho passis malament amb el que fa la Vampira del Rabal.

Muerte en Hamburgo, Craig Russell. No té res a veure amb Lennox, del mateix autor. Un grup de policies han d’aturar un assassí en sèrie molt gore. Tot i que em va enganxar, al final em va quedar la sensació que no era res espectacular.

Sé lo que estás pensando, John Verdon. Comença molt bé, els pocs enigmes intriguen, tot i que al final deceben. També veia que l’autor esquivava certs aspectes de la investigació, per això vaig acabar deduint l’assassí. També em queda la sensació de que no és res espectacular.

La forma del agua, Andrea Camilleri. Molt entretingut, amb un protagonista amb carisma, extensiu a la resta de personatges i fins i tot, llocs. No és molt complex i té un toc d’humor.

Janet la torcida, R.L. Stevenson. Breu conte de RL Stevenson. Destacable perquè al final, contra pronòstic, em va fer por. I perquè aquella nit vaig dormir en un lloc diferent a casa meva (per culpa d’unes obres) i no em treia la punyetera Janet del cap.

 

Nota: 😀 😀 😀 😀 😀

Y PESE A TODO…, Juan de Dios Garduño

Y-pese-a-todo_7501


Editorial : Dolmen
Col·lecció : Línea Z
256 pàgines. Any primera publicació: 2010

 “Y pese a todo…” és una més de les novel·les de Dolmen de la col·lecció “Línea Z”, que han aprofitat el filó del ressorgiment del gènere per comprar, editar i vendre novel·les zombis a tort i a dret. I això ens obliga a rebuscar més entre la palla.

En aquesta novel·la de Juan de Dios Garduño,  la humanitat sofreix les conseqüències d’una guerra mundial biològica, una guerra més econòmica comparable a la nuclear, però més accessible i catastròfica.

A una urbanització de Bangor, Maine (EEUU) només hi ha quatre supervivents: per una part, en Peter i la seva filla de 5 anys Ketty, i per l’altra en Patrick i el seu husky Doggy. Tot i la desgràcia de ser els únics supervivents vius de qui tenen coneixença, tal fet no ha deixat que els problemes personals entre ambdós adults desapareguin, i l’odi anterior al desastre encara és latent. Però després d’un any de tranquil·litat, on cada petit grup fa la seva vida mentalment lluny de l’altre, apareixen per la zona uns éssers estranys i perillosos.

Últimament havia deixat de costat el gènere zombi i les seves històries apocalíptiques perquè tot el que surt publicat o estrenat al cine i a la tv és força repetitiu i de qualitat més que qüestionable  Però seduïda per les crítiques, i fins i tot per un extens i ridícul pròleg (de qui em suposo ha de ser un amic) que prometien “terror en estat pur en una obra magistral” em vaig animar a llegir “Y pese a todo…”.  I tal i com no hi ha originalitat en descriure una novel·la mediocre, tampoc hi ha cap novetat a la vista en els arguments de les obres publicades sobre temàtica Z.

Ni terror en estat pur ni obra magistral: La novel·la és entretinguda, la narració lleugera i tot i que l’acció és molt puntual, té alguns girs singulars que provoca moments interessants. Però li manca profunditat, intensitat, un domini clar de l’escenari, dels sentiments, de l’escriptura en general i, sobretot, originalitat.

Confesso que com a fan de la temàtica zombi i amant de la lectura, aquesta és la típica novel·la que em treu de polleguera. I es que l’obra de Garduño no es que no aporti cap novetat, es que frega el plagi. L’he gaudit i m’ha fet emprenyar quasi a parts iguals.

L’escenari, els protagonistes, els fets i plantejaments,… tot em recordava a “I am legend” de Richard Matheson. I evidentment qui surt perdent és l’autor de “Y pese a todo….”, ja que les comparacions són odioses i la seva obra amateur acaba sent un exercici literari sobre les possibilitats que et proporciona un plantejament i unes bases alienes, sense poder assolir el nivell, ni de lluny, de qui t’ha proporcionat les idees.

I quan es refereix als “monstres” com a éssers albins de forma humanoide que assetgen, maten i esquarteren a la població, és impossible no relacionar-ho amb la pel·lícula basada en el llibre. I aquí ve un altre dels fets que m’han emprenyat d’aquesta novel·la: Ens referim a uns éssers que moren si els hi disparen, tenen un comportament col·lectiu, i les seves agressions són calculades, però, irracionalment, l’autor està entossudit a anomenar-los zombis, i això ens remet de nou a l’eterna discussió sobre zombis e infectats. A aquestes altures crec (o creia) que es tenien clars els conceptes a nivell fantàstic (com els licantrops). Però es veu que no, que el sr. Garduño no ho té gaire clar. En un moment donat, un personatge comenta que “…Parecen zombis salidos de alguna película de Fresnadillo…”. Em desconcerta, ja que no sabia que Fresnadillo es dediqués a fer pelis de zombis. Wikipedia en mà, veig que no té altra que referir-se únicament a “28 días después”. Dins del gènere de zombies, és veritat. Però no són zombis. Acceptarem la deformació del concepte zombi com s’ha acceptat la deformació del concepte de vampir gràcies als nanos de “Crepuscle”? Cap fan del gènere ho hauria de permetre.

I Am Legend o zombi albí?

I Am Legend o zombi albí?

Apart de l’obra de Matheson, es poden trobar altres “homenatges”, però confesso que quan perds l’objectivitat, només fas que trobar-hi pèls, i no vull fer-ne més mala sang.

He llegit que, com Apocalipsis Z, s’han comprat els drets per fer la pel·lícula. Me n’alegro pel llibre d’en Loureiro, del que vaig gaudir intensament. I pel que fa al llibre de Garduño, després de “Fin” de David Monteagudo ja no em sorprèn res.

Nota: 👿 :/

UNA LECTORA NADA COMÚN, Alan Bennett

lectora nada común

Títol original: The Uncommon Reader
Traducció: Jaime Zulaika
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas
128 pàgines. Any publicació: 2007

A sa majestat la Reina d’Anglaterra li sorprèn veure una biblioteca mòbil darrera el seu jardí. Acostumada a quedar bé amb tothom, agafa un llibre per compromís. Aquest fet marcarà l’inici del seu hàbit per la lectura, un hàbit que la tindrà cada cop més absorta i que no agradarà a palau.

Els llibres que parlen d’altres llibres i autors sempre se’m guanyen una mica. Per guanyar-se’m del tot hi ha d’haver-hi més. I a Una lectora nada común no hi ha més. La història és massa simple (o ximple), amb una evolució fictícia del personatge, que sempre trobarem pla com una porta i més sec que un pa de tres dies. La resta de personatges, ensopits i quasi transparents, aporten poc  (gens) a la història.

L’autor busca l’humor, sense aconseguir-ho, en les reaccions de palau i dels súbdits amb els canvis de rutina i de protocol de la reina. Amb prou feines ha aconseguit arrencar-me un somriure, i he acabat pensant que “l’humor fi anglès” amb que el publiciten és aprofitar-se d’una etiqueta, ja que la gràcia és tan lleugera que ni l’assaboreixes.

Però és agradable llegir, ni que sigui de passada, sobre Sylvia Plath, Ted Hughes, Charles Dickens, Philip Roth, Alice Munro.. i descobrir autors i personatges com Jean Genet, J.R. Ackeriey (i la seva peculiar obra La meva gossa Tulip, que tinc moltes ganes d’enganxar), Nancy Mitford (i les seves germanes)… I és per això que aquesta obra s’escapa pels pèls de l’infern.

Nota: 😀 :/

FUN HOME, UNA FAMILIA TRAGICÓMICA, Alison Bechdel


Títol original: Fun Home, A Family Tragicomic
Traducció: Rocío de la Maya Retamar
Editorial : Random House Mondadori
Col·lecció: Reservoir Books
240 pàgines. Any publicació: 2006

Bruce Bechdel és un pare de familia poc afectuós, introvertit, i obsessionat amb la decoració. I és el personatge principal de Fun Home,  la autobiografia de Alison Bechdel, centrada entre la seva infantesa i la post adolescència.

Poques coses tenien en comú pare i filla. L’interès per la lectura és un d’ells, l’altre era la seva homosexualitat. I això s’acaba convertint Fun Home, en un autodescobriment d’una sexualitat socialment diferent i que comparteix amb qui menys espera.

La revista Time va posar-la entre els 10 millors llibres del 2006, i és una decepció creure que en tot aquell any no es va escriure res millor. Alison Bechdel fa una mena d’anàlisi psicològic al seu pare relacionant-les amb multitud de referències literàries, de Fitzerald, Joyce, Camus… Però en realitat són fets puntuals barrejats amb moltes reflexions, donant molta palla a l’assumpte. Si bé en Bruce és l’antitesis de l’Alison, que la seva repressió sexual el fa fred i distant, així el sentim, però en sentit negatiu. El sentim tant allunyat que no arribem a sentir cap connexió amb ell, i a vegades ni amb l’Alison. Fins i tot l’autora, mentre divaga, reflexiona, no pot fer més que dibuixar escenes sobre rentar plats o arreglar el jardí.

Fins i tot la insistència que el seu pare es va suïcidar no té cap fonament, i sembla més aviat un recurs per atrapar de bon principi al lector. Un inici tan forçat com el final, una escena ensucrada de pare i filla que no té res a veure amb la postura que s’ha seguit al llarg del llibre.

El títol, com es pot ensumar, és totalment irònic, ja que aquí de còmic no trobareu res.

Nota: :evil: