TE DEJÉ IR, CLARE MACKINTOSH

Títol original: I let you go
Traducció: Ana Alcaina i Verónica Canales
Editorial : Debolsillo
Col·lecció: Bestseller
432 pàgines. Any publicació: 2014
Format: Kindle (2,84€ d’oferta)

Te dejé ir és un best-seller que va tenir un relatiu èxit l’any passat, i és d’aquelles novel·les que tenen el seu indispensable “gir sorpresa” (temo que algun dia aquesta etiqueta acabi convertint-se en un gènere literari).

Al tractar-se d’un best-seller ja saps més o menys què vas a llegir, o què esperes trobar-te. No esperes Jane Austen ni Vila-Matas, tan sols entreteniment i certa satisfacció final a mida de les expectatives.

L’argument fa més o menys així: Una relació de fets fa que la Jenna Gray fugi del seu passat i d’ella mateixa, construint una nova vida allunyada de tothom, en un paratge solitari. Però no sempre es pot fugir de tot.

(I ja està, no puc dir res més sense revelar més del compte. Així que aviso que és possible que a continuació deixi moltes pistes de com es desenvolupa la història. Una història per altra banda que no val la pena llegir. Jo he avisat.  )

L’inici és distret: un tràgic accident investigat per un equip policial, la fugida de la Jenna, el posat de dona traumatitzada que no vol cap tipus de contacte social, els inicis d’una nova vida. A mig llibre, però, arriba el gir sorpresa. I sincerament, em vaig emprenyar. Perquè és lògic emprenyar-se quan t’adones que l’autora, t’ha estat enganyant durant mitja novel·la a base d’omissions intencionades.

I a partir d’aquí fa baixada. És com un telefilm d’aquells  de migdia basat en els llibres de la Mary Higgings Clark: una barreja de drama, thriller, misteri i una pobra dona que fuig d’un psicòpata molt psicòpata, que estranyament només s’acarnissa de manera brutal directa e indirectament amb les dones amb qui ha mantingut una relació íntima formal o esporàdica. Que direu: Això se’n diu ser un maltractador, és de llibre!  I jo dic: Doncs mira, potser sí, però és un element tan extrem i tan desequilibrat que m’estranya que es pugui limitar a les dones amb qui se’n va al llit.

La protagonista no ajuda res, clar. Si al començament ja era de poques paraules, després entra en un emmudiment totalment absurd que provoca un malentès rere l’altre. I a mesura que t’acostes al final tot es torna insuportablement predictible, barroer, fals. Vaig estar temptada varies vegades d’abandonar, tant em feia que faltessin 50, 40, 20 pàgines per acabar. Sí, se’m va fer llarg.

No és una bona història. Té un inici entretingut que et manté a l’aguait, però l’autora abusa d’acumular clixés i de forçar situacions de manera poc natural per construir la trama.

Nota: 2/5

La chica miedosa que fingía ser valiente muy mal, BARBIJAPUTA

la-chica

Editorial : Aguilar
456 pàgines. Any publicació: 2016

Vagi per endavant que m’agrada molt la Barbijaputa, la trobo revolucionària i atrevida. No sempre estic d’acord amb els seus postulats feministes, però li agraeixo que toqui temes i denunciï situacions amb una perspectiva que trobo més enriquidora que el que acostumo a llegir habitualment.

Tot i així no pensava comprar el llibre, el títol m’espantava. El títol està dient a crits que és un chick-lit, que si esperes trobar un altre cosa t’estàs enganyant a tu mateixa, que t’ho està deixant molt clar. Però l’oferta de l’ebook per 1’89€ fa que m’hi llenci, que només són quatre duros.

I evidentment, em trobo amb una novel·la que personalment definiria com a chick-lit: La protagonista, la Bárbara, passa dies, setmanes, mesos, patint per un home des del principi fins el final, amb “no sé si li agrado”, “no sé si el veuré” “no sé si me’l mereixo” “ai, i si el perdo?”.

“Hay veces que al mirarle me invade un terror paralizante al pensar que esto se puede acabar. Que puede dejar de quererme o yo puedo dejar de quererle.”

També tracta la por de tenir fills, un tema que pot donar molt de sí, de les que hi ha múltiples visions i totes respectables. Però no m’ha semblat un plantejament prou madur i obert a que es centri exclusivament en que després es converteixen en horrorosos adolescents. En relació a això la Bárbara també està preocupada per no sentir el crit mut de la natura convidant-la a reproduir-se, i tot plegat són coses que em fan preguntar-me com una revolucionaria pot estar creant una història plegada de conceptes tan arcaics. Pelar ad infinitum una margarita, els nens són futurs monstres que protagonitzaran Hermano Mayor, la natura decidirà quan t’engegarà el botonet de la maternitat…  Pensem així totes les dones d’avui dia? Hem de pensar així? Com que la protagonista té 30 anys, podríem dir que la post-adolescència s’allarga cada cop més? No, no i no.

Tot i l’extensió immerescuda de certs temes tampoc es passa 450 pàgines donant voltes al mateix, faltaria més. La Bárbara treballa d’auxiliar de vol i el això dóna molt de sí, de les normes ridícules que exigeix la feina, i que es pot extrapolar a altres feines en que a les dones se’ns requereix una presència en concret davant del client. També hi ha lloc per la relació amb -i dels- seus pares, amb els seus germans, el tràgic succés de la seva tia Marga. I l’autora s’ho fa venir bé, a vegades amb calçador, per deixar anar lleugeres i/o puntuals reflexions o experiències, entre l’humor i el dramatisme, sobre política, feminisme, maltractament, consciència social, etc. Però, en fi, no hi ha res de nou sota el Sol.

No es que m’ho hagi passat fatal llegint-ho, però no m’he identificat amb la protagonista ni he identificat el missatge feminista que predica l’autora.

Nota: 2’5/5

LES GENERACIONS ESPONTÀNIES, MAR BOSCH

generacions-espontanies

Editorial : Edicions Del Periscopi
Col·lecció: Escafandre
192 pàgines. Any publicació: 2016

L’Eva porta molt de temps a l’atur i sense gaires esperances de trobar feina, tot i l’entrevista que té a l’endemà. Però sorprenentment al director general li interessarà molt el curiós currículum laboral que li farà exposar detalladament.

Una entrevista de feina és el fil que serveix per lligar un recull de relats que bé podrien ser independents entre ells. Són històries estrambòtiques i simpàtiques, amb un toc fantàstic, però de les que he trobat a faltar un punt de mala llet. La segona part, que comença un cop finalitzada l’entrevista, té unes diferències notables amb la primera. La protagonista no sembla la mateixa, amb una resolució i unes decisions que no les veia pròpies del personatge que havia conegut fins ara. I la història pren un gir del que no hi trobo la raó de ser, agafant una dolçor de mil Amèlies que m’ha costat molt de pair.

El plantejament m’ha recordat a Amado Monstruo de Javier Tomeo, més àcida i fosca, on l’entrevista de feina girava entorn a la mare de l’entrevistat. La novel·la de la Mar Bosch és jovial, una mica naïf, i no ho dic pejorativament. Per uns pot ser virtut, i per altres defecte. I a mi, tot i que l’he llegit d’una revolada, no m’ha seduït.

Nota: 2’5/5

L’ÚLTIMA SORTIDA, FEDERICO AXAT

lultimasortida

Títol original: La última salida
Traducció: Núria Parés Sellarés
Editorial : Columna
Col·lecció: Clàssica
512 pàgines. Any publicació: 2016

L’última sortida va ser un dels llibres que em van regalar per Sant Jordi, i que casualment ja el tenia fitxat en la meva llarga llista de llibres pendents. L’argument ja dona pel misteri: En Ted té una pistola a les mans i és a punt de suïcidar-se quan toquen a la porta insistentment. Entossudit a ignorar la interrupció, es sorprèn en descobrir a l’escriptori de davant seu  una nota escrita per ell en el que diu que

OBRE LA PORTA
ÉS LA TEVA ÚLTIMA SORTIDA.

En Ted no recorda haver-la escrit. Des de l’altra banda, el desconegut li revela que sap qui és en Ted i què anava a fer. Però qui és i què vol, aquest desconegut? Quin interès té en interrompre’l? De nou, i com ja comença a ser costum, estem davant d’una novel·la de la que podem dir poqueta cosa per no espatllar l’element sorpresa al lector.

Les crítiques generals són molt bones. Súper bones. Tothom està encantant amb la història, en gran part perquè ha sorprès gratament que fos original, diferent al que estem habituats els lectors de novel·la de misteri. I tot i així confesso que personalment m’ha costat molt connectar amb el personatge i el que li succeeix. M’intentaré explicar sense desvetllar gaire el misteri.

El llibre té moltes parts, però en termes generals es poden separar en dos: la primera part és la que no saps què passa i tot és molt estrany, oníric i sense lògica. Mentre a molts lectors els esperona a continuar llegint, en el meu cas l’he trobat pesat e inacabable. Fàcil de seguir, això sí, no hi ha problema, però he tingut que emprar un extra de paciència per continuar.

La segona part és la més tangible, ja saps què passa i es pot gaudir més. Això no et lliura de que t’has d’empassar una història rebuscada i poc creïble, però que esbargeix tal i com m’hagués agradat que ho hagués fet des del principi.

En general és tracta, ni més ni menys, d’un best seller més.

Nota: 2’5/5

ABRÁZAME, OSCURIDAD (Kenzie & Gennaro 2), Dennis Lehanne

abrazame_oscuridad_300x454

Títol original: Darkness, Take My Hand
Traducció: Ramón de España Renedo
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
432 pàgines. Any publicació: 1996

Una reconeguda psiquiatra ha rebut anònimament una foto del seu fill i creu que podria tractar-se d’una amenaça d’una banda mafiosa de Boston. Així que contracta a Patrick Kenzie i Àngela Gennaro perquè esbrinin qui ha enviat la foto i amb quines intencions, mentre estableixen una vigilància perpètua al jove universitari per verificar si corre algun perill. Poc podien pensar que una investigació en principi tediosa acabés esdevenint en un bany de sang, i que la vida de la gent més propera i la seva pròpia  estigués en perill.

Després de gaudir del primer llibre de la saga dels detectius Patrick Kenzie i Àngela Gennaro no em vaig estar d’anar a pel següent, publicat dos anys després. Tot i que Dennis Lehanne segueix escrivint molt bé i sap generar intriga, i Kenzie i Gennaro segueixen fent un bon tàndem detectivesc, la decepció mentre llegia va ser molt gran, perquè la diferència de contingut entre el primer i aquest és abismal, en molts casos diametralment oposat. Lehanne ja no està per subtileses i busca impactar amb més marro sexual, assassins sàdics i trama enrevessada fins i tot a nivell personal, amb revelacions tan poc creïbles que freguen el ridícul.

Com ridícules i forçades són algunes escenes, i com a mostra un bocí (que si no és ben bé cap desenllaç ni spoiler més val saltar-s’ho si es pretén llegir la novel·la en breu):

  • Després d’alguns esdeveniments, la vida dels detectius corre perill ja que s’han convertit en l’objectiu d’un sàdic assassí en sèrie.

Ximpleria n. 1: Evidentment ells no volen ser protegits per la policia en algún lloc super segur fins que enganxin al culpable, no, ells el que volen es quedar-se a casa d’ella perquè ningú, i menys un assassí en sèrie, els farà fugir de la seva llar.

Ximpleria n. 2: Els policies ho accepten.

Ximpleria n. 3: Els policies posen un cotxe patrulla davant de la casa amb UN agent novell que vigila tota la nit.

Ximpleria n. 4: De matinada se’n va la llum, així que encenen espelmes per tota l’habitació on dormen (no sigui que l’assassí tingui dificultats en localitzar-los des de fora de la casa).

Ximpleria n. 5: Els dos detectius es posen nerviosos? Es posen alerta? No! Es posen calents!

Ximpleria n. 6: Matinada, s’ha anat la llum, estan a punt de fotre el clau que es veia venir durant tota la novel·la i… toquen a la porta (irrupció que també s’esperava). El detectiu, emprenyat perquè li han espatllat el polvo, obre la porta donant per fet que és el policia que els ha de protegir e immediatament li dona l’esquena, perquè lògicament no cau que pugui ser l’assassí que ha estat despitant-los a tots fins ara. Gran error (un més).

De cara a llegir el tercer encara tinc dubtes. He llegit comentaris que diuen que aquesta és la millor novel·la de la saga, així que segurament la tercera m’agradi més, potser tant com ho va fer la primera (espero que no resulti complicat seguir el fil de la meva lògica). Probablement tindrà la seva oportunitat, però no serà avui.

Nota: 2’5/5

LES MANS DEL DRAC, Sebastià Bennasar

Les-mans-del-drac3D

Editorial: Llibres Del Delicte
128 pàgines. Any publicació: 2014

Sant Jordi coincideix amb el diumenge de Pasqua i sembla que els astres s’han aliat per fer-la grossa a Barcelona. Satànics, feixistes i un assassí en sèrie han triat aquest dia per fer-se veure.  Serà possible parar-los a tots?

Confesso que tenia molt bones expectatives. Tan l’argument, com la opinió general, com la novel·la prèvia que havia llegit d’aquesta editorial van fer que n’esperés molt, massa. Però m’ha decebut en varies coses. Té un inici que promet molt, un personatge absolutament atractiu en un Sant Jordi que esdevindrà caòtic, però a mesura que avança la trama, obrint fronts i afegint personatges, és cada cop més deixadota. Potser és l’ambició de donar la imatge d’un Sant Jordi salvatge, on en cada front hi ha un primer tast prometedor, però s’acaben tancant de mala manera, i això ho dic en molts sentits. La narració va agafant velocitat, i junt amb els diàlegs són cada cop menys acurats, imprecisos, i acaba fent impressió d’autor novell (i sé que en Sebastià Bennasar no ho és).

Com al llibre d’en Miquel Aguirre, la falta d’un corrector torna fer-se patent, però aquest cop des del principi (literalment. A la portada han afegit una S de més en el cognom de l’autor).

No tanco la porta a l’autor perquè tinc altres llibres seus pendents que en el seu moment m’atragué l’argument, però procuraré llegir-lo amb més escepticisme.

Nota: 2’5/5

ALTA FIDELIDAD, Nick Hornby

PN682_G

Títol original: High Fidelity
Traducció: Miguel Martínez Lage
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas
360 pàgines. Any publicació: 1995

En Rob és a punt de fer trenta-sis anys, és propietari d’una ruïnosa botiga de música, amagada en un carreró d’un barri de Londres, i l’acaba d’abandonar la Laura. Al principi ho porta molt bé, i coneix la Marie, una cantant nord-americana per la que se sent immediatament atret. Però tot canvia quan s’assabenta que la Laura l’ha deixat per un altre.

Narrat en primera persona, en Rob comença fent-se el xulo amb una hipotètica carta a la Laura on, per treure’s de sobre el greuge de veure’s abandonat, li explica les dones que, no com ella, sí li van trencar realment el cor, i descriu la història que va tenir amb elles. Més endavant, intentarà esbrinar perquè no van funcionar aquestes relacions.

També el veurem en el dia a dia en la seva botiga, amb en Dick i en Barry, dos treballadors que si no els hi pagués vindrien igualment. Es dediquen a escoltar música i fer llistes de els 5 millors elquesigui (de música fins a llibres o pel·lícules)  per passar l’estona. Els seus pensaments van dirigits principalment cap a la música i les relacions.

En Rob (ho diré per si no ha quedat clar) és un immadur i Alta Fidelidad no és un llibre per prendre-s’ho seriosament, perquè si ho fes, m’enfadaria per haver-me empassat les palles mentals d’un capullo integral. Si clar, és la gràcia del llibre, que en Rob és així, no evoluciona, i ell a vegades és conscient i sovint fa autocrítica, i per ser com és fa el ridícul unes quantes vegades. Però també hi ha altres temes més seriosos en les que no aprofundeix en absolut, que li llisquen, com l’avortament, les necessitats de la seva parella, o en el fet d’eximir-se de responsabilitats a costa dels altres.

Acabo la lectura amb un regust semi-amarg. Per una part, és distret, a vegades aconsegueix ser divertit, he apuntat un munt de música per escoltar (que no sé si escoltaré mai). Per l’altra, al ser una novel·la escrita el 1995 i que entra dins del que és la literatura pop, ha acabat quedant un pèl desfasada. I en Rob, que se’m guanya al principi, al final l’he acabat detestant.

———–

Antes de emitir un juicio (…) yo te pediría que anotases las cuatro cosas más lamentables que le hayas hecho a tu pareja, sobre todo –  y muy especialmente – si tu pareja no las sabe. No las disimules; tú apúntalas, haz la lista cno el lenguaje más sencillo que sepas utilizar. ¿Has terminado? Estupendo. Ahora, dime quién es el mamón. 

Tu segueixes sent el mamón, Rob.

Nota: 2’5/5