Últimes lectures

Fa unes setmanes vaig tornar al blog després d’estar uns mesos sense postejar res. Vaig apartar els llibres durant aquest temps? Ni somiar-ho! Apart d’arreplegar tots els Montalbano’s que em queien a les mans, també vaig llegir altres coses. Fa massa temps, però, que els vaig llegir (des de mitjans l’estiu passat fins passat el nadal) i la meva memòria no em permet ser tan precisa com per fer-ne un sol post per cada llibre. Així que faré un breu apunt de les lectures que no vaig ressenyar quan tocava.


La última noche en Tremore Beach, Mikel Santiago.

Un famós compositor busca la inspiració que li manca en una solitària casa costanera, junt amb els seus fills. En una nit de turmenta és impactat per un llamp, i a partir d’aquell moment comença a tenir estranyes visions que semblen molt reals.

És una bona novel·la de misteri, enganxa, per passar-ho molt bé.

Nota: 4/5


El muñeco de nieve, Jo Nesbo.

El protagonista és en Harry Hole, un inspector de policia, que investiga la estranya desaparició d’algunes dones i l’estranya aparició de ninots de neu macabres.

El meu primer Harry Hole. Vaig veure que al cinema feien la peli basada en aquest llibre, el tràiler em va semblar emocionant, i a més està protagonitzada per en Michael Fassbender, de carrera consolidada amb molt bones pelis. Així que vaig pensar que seria bon moment per llegir-lo. El resultat: Em declaro NO fan d’en Harry Hole. No em va caure bé el protagonista, i la trama tampoc em va semblar per tirar coets. En general el vaig trobar molt semblant a en John Vernon, recargolat per acabar decebent. I el final és passar-se de flipat.

Nota: 2’5-3/5


El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni.

El comissari Ricciardi és un home trist, i suposo que tot li ve perquè se li apareix gent morta (o sigui, fantasmes). Els veu tal i com van morir, en qualsevol lloc, i sent les seves últimes paraules. Això li pot ajudar en esbrinar el culpable de qualsevol cas, però evidentment amb aquesta feixuga càrrega aquest home no pot ser l’alegria de cap casa.

En aquesta primera novel·la de quatre (cada una amb una estació de l’any) assassinen un famós cantant d’òpera en el seu camerino, i tot l’escenari desprèn un tuf estrany. Ambientada en la Nàpols feixista dels anys 30, el protagonista també haurà de bregar amb la burocràcia imperant.

El vaig deixar i reprendre unes quantes vegades, perquè el comissari és l’antítesi d’un personatge atractiu. Finalment li vaig acabar agafant el punt, i fins i tot vaig continuar amb la segona novel·la, La primavera del Comissario Ricciardi. Seguint la línia de l’altra, l’he deixada.

Nota: 3/5


El Ángel, Sandrone Dazieri (Colomba & Dante 02).

Un tren arriba a l’estació de Roma amb tots els passatgers de primera classe morts. El que sembla un atac terrorista islàmic podria ser que fos una cortina de fum, però de qui? Continuació de la saga protagonitzada per Colomba Caselli i Dante Torre, ella inspectora de policia, ell un home de recursos amb moltes manies, fruit d’un segrest que va durar 11 anys.

El primer llibre de la parella Colomba & Dante, No está solo, em va agradar moltíssim, per trepidant i amb girs constants que et mantenien en tensió. Aquest segueix més o menys la mateixa línia, però no em va agradar tant. El punt fort són els protagonistes, que aquí decauen, com tampoc et deixes entusiasmar tant per l’acció, els girs, els perills i les morts sanguinolentes.

Nota: 3/5


El misterio de Pont-Aven, Jean Luc Bannalec (Comisario Dupin 1).

Un comissari de ciutat destinat a províncies, on s’hi troba ben a gust, ha d’investigar l’assassinat del gerent de l’hotel més conegut d’aquesta petita zona turística.

Entretingut i facilet, una mica a l’estil Montalbano, on el comissari és singular i el rodeja un planter prou variat de secundaris. Però NO ÉS MONTALBANO.

Nota: 3/5


Madrid-Frontera, David Llorente.

Distòpia basada en la sociopolítica actual, una mena de futur no tant inversemblant com podria semblar, si no que més aviat resulta terroríficament factible. Bé, deixant a banda que aquí Madrid té mar. Tracta l’evolució en societat d’un personatge molt estrany, psicòtic. I la novel·la en sí és genial. Poètica, torbadora, ferotge, esgarrifosa. Em va encantar.

Nota: 5/5


Nueva Madre, Eugene Fischer.

Deixeu-me que aquí posi l’argument de la contraportada, que ho explica molt bé:

Partenogénesis Humana Contagiosa. Síndrome del Gameto Diploide. Lleva, al menos, cinco años sucediendo, sea cual sea el nombre que se le dé. Mujeres en edad fértil que corren el riesgo de quedar embarazadas de manera espontánea cada vez que ovulan. Mujeres que tienen hijas que, técnicamente, son clones de sí mismas. Algunos lo llaman epidemia, otros milagro, y hay quien se lleva las manos a la cabeza arguyendo que significará la extinción de los hombres. Tess Mendoza, periodista independiente, lleva mucho tiempo siguiendo la noticia, entrevistando a todos los que parecen tener algo que decir al respecto. ¿Es una enfermedad? ¿Es lícito considerar seres humanos a estas mujeres y a sus hijas? ¿Existe algún riesgo para su propio embarazo, fruto de un donante anónimo?

La novel·la en sí és un plantejament sobre com actuarien o quina postura defensarien diverses parts de la societat si les dones ens auto-fertilitzéssim. L’etern debat de voler actuar sobre el cos de la meitat de l’espècie humana, aquí a raó dels hipotètics perills que comportaria aquest supòsit. Interessant visió, e interessant el debat que proposa.

Nota: 3/5


Pasado Perfecto, Leonardo Padura (Mario Conde 01).

L’inspector Mario Conde (evidentment no és aquest Mario Conde) té tantes ressaques que fins i tot em contagiava el seu mal de cap. Però aquest no és l’argument.

Mario Conde haurà d’investigar l’assassinat d’un antic company de col·legi, que a més de ser l’estudiant perfecte va tenir la sort de casar-se amb la que era l’amor platònic d’en Mario.

És interessant l’ambientació a Cuba, conèixer el funcionament del país a través dels seus habitants. La investigació no deixa de ser un mer entreteniment, i el protagonista no el vaig trobar res de l’altre món.

Per cert, que vaig conèixer en Leonardo Padura al Festival MOT de Girona l’any passat, i em va signar una de les que és la seva millor obra, El hombre que amaba a los perros. Tracta sobre la història de Ramon Mercader, l’assassí de Trotsky. Massa històric per mi, si més no en el moment que el vaig començar.  Escenifica l’exili de Trotsky, els inicis polítics de Mercader…. L’haig de reprendre.

Nota: 3/5


Plegarias en la noche, Dennis Lehane (sèrie Kenzie & Gennaro 05).

Un altre de Kenzie i Gennaro. Una antiga clienta es suïcida, i en Patrick Kenzie li sembla impossible que aquella noia que va conèixer fos capaç de treure’s la vida. Per curiositat investiga sobre què la podia haver empès a cometre tal barbaritat, i descobreix una sèrie de desgràcies que semblen impossibles que recaiguin sobre una sola persona.

Per ser Kenzie & Gennaro ja els hi sumo mig punt més, perquè aquesta parella ja em va agradar des de la seva primera novel·la. I llegir Dennis Lehane és un gust, m’encanta el seu estil.

Nota: 3’5/5

Anuncis

VIOLETAS DE MARZO, Philip Kerr (Sèrie Bernie Gunther 01)

Títol original: March Violets 
Traducció: Isabel Merino Sanchez
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
384 pàgines. Any publicació: 1989

Bernie Gunther és un investigador privat al Berlín del 1936, previ a la Segona Guerra Mundial. En Hitler ja és al poder, els jueus i les dones pateixen la política nacionalsocialista, els joves alemanys s’allisten amb ganes de donar-ho tot pel país, els camps de concentració donen la benvinguda a un ampli grup de gent… I tal i com pintaven les coses, hi havia qui s’apuntava al carro del nazisme sense creure-hi, per lliurar-se de la fúria del partit o per treure’n profit. Aquests són els que anomenaven Violetes de Març, els últims conversos.

A en Bernie Gunther el contracten perquè arrel d’un doble homicidi desapareixen unes joies familiars de gran valor sentimental, però sobretot econòmic. El seu propietari pateix perquè no vol que acabin en mans del Führer o d’alguns dels seus comandants, que com ja sabeu aquests s’aprofitaven de l’ambient desesperant que havien creat a una part de la població per arreplegar-ho tot en nom del partit (tant per per invertir en el país com per interessos personals).

Al primer moment és evident que el lladre de les joies és també l’autor del doble assassinat, i en Gunther no es vol ficar en mig de venjances sanguinolentes, així que és compromet únicament a trobar les joies. Però no hi compta amb que haurà de bregar amb gent amb interessos similars.

En Bernie Gunther és el típic investigador de l’època, i quan dic típic em refereixo a aquella imatge que ens ha donat tant les novel·les com el cinema. A l’estil Humphrey Bogart, Gunther vesteix d’americana i barret, té un humor cínic, sobrat i bocamoll, amb algunes expressions força gràfiques, i és tirant a masclista. Està en contra de les polítiques imperants, però no és un personatge polític, sinó amargament resignat i que s’adapta a elles per pura supervivència. És un personatge interessant, sempre té una resposta enginyosa, i sóc conscient de que a molts els hi pot semblar carismàtic, encara que a mi no se m’ha acabat de ficar a la butxaca.

No hi podia faltar una femme fatale

La novel·la és distreta, però amb un final que he trobat decebedor. Per una part és molt interessant l’ambientació de l’època, els canvis polítics i les seves repercussions, que introdueix amb naturalitat dins la història sense que semblin uns apunts de classe. Fins i tot escenifica que figures reals del nazisme interactuïn amb en Gunther. Però no acaba de tancar bé algunes trames, o les tanca molt precipitadament o d’altres directament queden obertes, i hi ha certs moments de violència explícita que personalment m’han incomodat. Pot ser interessant llegir la segona novel·la que composa aquesta trilogia de Philip Kerr anomenada Berlin Noir, per veure com evoluciona i si l’autor m’acaba de convèncer o pel contrari em fa fugir.

El número 43 de la Admiralstrasse era el tipo de sitio donde las ratas llevan tapones para los oídos y las cucarachas tienen una fea tos.

Me desperté con un sabor a bragas de puta en la boca, bebí una taza de café y hojeé el Berliner Borsenzeitung.

Aquella sonrisa me irritaba bastante; en parte porque sentía que me trataba con condescendencia, pero también porque deseaba desesperadamente ponerle fin con un beso. O, si eso no resultaba, con un buen revés.

Sólo hay una cosa que me irrite más que la compañía de una mujer fea por la noche, y es la compañía de la misma mujer fea a la mañana siguiente.

Cuando me dirigía hacia el oeste por la Leipzigerstrasse, me tropecé con el desfile iluminado por antorchas de las legiones de camisas pardas que marchaban hacia el sur por la Wilhemstrasse, y me vi obligado a salir del coche y saludar al estandarte que pasaba. No hacerlo era arriesgarse a recibir una paliza. Imagino que había otros como yo en aquella muchedumbre, con el brazo derecho extendido como si fuéramos policías de tráfico, haciéndolo sólo para evitarnos problemas, y sintiéndonos un tanto ridículos. ¿Quién sabe? Pero pensándolo bien, en Alemania los partidos políticos siempre habían sido fanáticos de los saludos: los socialdemócratas, con el puño cerrado bien alto por encima de la cabeza; los bolcheviques del KPD con el puño cerrado a la altura del hombro; los centristas con el pulgar doblado y dos dedos rectos formando una pistola, y los nazis listos para una inspección de uñas. Recuerdo cuando pensaba que todo aquello era bastante ridículo y melodramático, y quizá por eso ninguno de nosotros se lo tomó demasiado en serio. Y aquí estábamos ahora, todos nosotros, levantando el brazo con los mejores entre ellos. Pura demencia.

-No consigo acostumbrarme a tener un secretario -añadió (Jeschonnek) – Por supuesto, comprendo que el lugar de una mujer es el hogar, criando una familia, pero siento mucho afecto por las mujeres.

Nota: 3/5

L’ESBORRANY, Sílvia Romero i Olea

Editorial : Gregal
Col·lecció: Novel·la
256 pàgines. Any publicació: 2018

A L’esborrany, les reunions entre una editora i una escriptora ens endinsaran cap a la història de la família Soriguera, entre finals dels anys 30 fins a principis del 2000. Tot comença amb l’Aurelio, que neix a Orihuela, i que empès per la idea de fer grans gestes emprèn en plena joventut un llarg viatge que el portarà a Barcelona. Allà trobarà feina en una fusteria i també trobarà l’amor, l’Helena, amb qui tindrà descendència. I així, poc a poc, es van afegint personatges i sorgeix una novel·la coral d’una família amb membres de diferents dinàmiques, però caracteritzats tots pel silenci, la manca de comunicació, el que provocarà efectes destructius entre ells, com el distanciament, la solitud, l’egoisme i les carències afectives.

El plantejament és original: La història dels Soriguera és un esborrany que exposa l’escriptora a l’editora, de manera que, entre converses, complementa tota la informació que ens manca. Això dóna ritme a la narració, que no decau, i l’autora s’ho manega perquè els protagonistes sempre mantinguin un fil d’on estirar. Alhora, però, hi ha certa superficialitat en els personatges, amb alguns més que altres, que em van desconcertar per la sensació de que no acabava de copsar-los del tot.

L’editora no només té un paper d’oient: l’editora és el lector, un lector exigent, que busca més explicacions, jutja la credibilitat de l’argument i dels seus personatges, i critica sense pietat quan fa falta: “Una escriptora no ha de tenir pressa a dir les coses. No cal allargar-les més del compte, però tampoc no et pots precipitar. L’escriptura és un art, i com a tal, necessita el seu temps de cocció. Cada fase de l’elaboració que ens durà vers el resultat final precisa el seu ritme, el seu propi tempo. No corris mai.”

És una novel·la que un cop comences difícilment la pots deixar. L’autora ens apresa amb aquests continus fils pendents de desentrellar fins portar-nos a una escena final, ben preparada, com un caramelet, però que -permeteu que em posi misteriosa- queda totalment en mans del lector assaborir-la.

Nota: 3’5/5

LA PLAYA DE LOS AHOGADOS, Domingo Villar


Editorial : Siruela
Col·lecció: Políciaca
448 pàgines. Any publicació: 2009

La playa de los ahogados és la segona novel·la protagonitzada per l’inspector vigués Leo Caldas, acompanyat sempre del rude del seu ajudant, Rafael Estévez.

Un conegut mariner de la zona apareix mort a la platja. Els que el coneixien donen per fet el suïcidi: era un tipus solitari que arrossegava una traumàtica història des de feia anys, una història que tornava a fer acte de presència de forma estranya. Però certs indicis fan pensar a l’inspector Caldas que tot és un muntatge, i que forçadament haurà de resoldre el passat per entendre el present.

Sincerament, quasi no recordo Ojos de agua, la primera novel·la de l’inspector Caldas,i al blog només vaig fer-hi un breu apunt. Així que l’he agafat i tinc els dos llibres, un al costat de l’altre, per comparar. Apostaria que m’ho he passat millor amb aquesta última novel·la, encara que m’ha costat arrancar. Trobo que l’inici està una mica muntat per qui ja coneix el personatge, de manera que qualsevol cosa que no formi part de l’argument principal, qualsevol minúcia, ja és d’interès perquè prèviament ja t’interessa el personatge. Agafo els dos llibres i em donen la raó: el primer, on coneixem Caldas, a l’inici l’autor ja posa tota la carn a la graella. En res sabem que la víctima està bevent la que serà la seva última copa, en res sabem unes de les peculiaritats de la feina d’en Caldas, i en res coneixem el caràcter bàrbar del seu ajudant (menys de 5 minuts he trigat en llegir-ho). Però en aquesta novel·la es pren realment el seu temps (les seves pàgines) per endinsar-nos a la trama i a ensenyar-nos com són i com treballen els protagonistes.

No és tampoc una novel·la ràpida, i l’autor té una particularitat una mica irritant: cada capítol té un títol, és una sola paraula, però d’aquesta paraula posa totes les definicions del diccionari. Suposo que és per donar una pista del que vindrà, i dic suposo perquè alguns no ho vaig acabar de veure, i als pocs capítols vaig decidir saltar-me totalment aquest tràngol. Però la trama, poc a poc, va agafant una forma cada cop més interessant, els personatges comencen a moure’s i a mostrar-se, les incògnites van sorgint,… I acaba essent una novel·la molt entretinguda que satisfà perfectament, final inclòs, a qualsevol fan del gènere. Imagino que per això es va portar al cinema, amb guió del mateix Domingo Villar i protagonitzada per Carmelo Gómez.

Quan vaig acabar la novel·la vaig anar a buscar immediatament el següent de la sèrie, i m’he trobat amb un cas curiós: el tercer llibre té títol (Cruces de piedra), té argument, aparentment té editorial i fins i tot portada, hi ha anuncis de la seva publicació al 2015, 2016, 2017, però… encara està pendent de publicar. S’haurà d’estar al cas, doncs.

Nota: 3/5

A LA COLÒNIA HIDRÀULICA I ALTRES CONTES, SÍLVIA ROMERO I OLEA

colonia-hidraulica

Editorial : Pagès Editors
Col·lecció: Proses
120 pàgines. Any publicació: 2016

A la colònia hidràulica i altres contes, obra guanyadora del premi de narrativa Vila Ametlla de Mar 2016, és un recull de relats amb la mort com a tema principal. L’autora comenta a l’epíleg que els relats van sorgir per la necessitat d’esbargir-se, banalitzar i passar pàgina arrel d’haver tractat anteriorment un tema tan cru com els dels nens soldats, així que els tretze contes (un llibre sobre la mort havia de portar el número del mal auguri d’una o altra manera) tenen un punt irònic, fins i tot còmic, movent-se entre la fantasia i el suspens. El contes són curts, amb un vocabulari molt acurat però alhora gens dificultosos, cosa que m’encanta perquè no trenca el ritme de la lectura. Com a anècdota personal, alguns del contes els vaig llegir en les varies visites que he tingut al dentista aquests dies. Endinsar-me amb tanta facilitat a les històries m’ha esbargit i alleugerit l’angoixa que sempre m’acompanya en aquest lloc.

Amb la lectura del primer relat, Els esperits no menteixen, que tracta sobre uns adolescents i el joc de la ouija, ja no em vaig poder treure la sensació de que era un llibre encarat al jovent. Em va posar nerviosa com recordo que em posaven alguns dels llibres de terror que llegia de joveneta, i pensava que una història així són de les que triomfen entre aquest públic, siguin o no lectors habituals. I aquesta idea s’anava consolidant mentre avançava la lectura de les altres històries.

Alguns dels relats estan carregats d’una gran dosi de fantasia, i es nota que l’autora s’hi sent a gust amb el gènere. Encara que la fantasia i jo no hem sigut mai companyes de viatge, no deixa de ser curiós llegir com es procura l’alimentació un peix mutant o què pot passar al entrar dins d’un famós quadre. I això passa perquè els relats tenen la mida justa. Com si es tractés d’un piscolabis, pots picar i t’envalenteixes a tastar altres gèneres sense empatx (sí, la metàfora és producte dels recents àpats de Nadal).

Però els relats que més m’han agradat són els de realitats alternatives, com a Ens coneixem?, on dos aparents desconeguts intenten esbrinar què els uneix, o el relat que li dóna el nom recull, on a més l’acompanya una macabra historia sobre un innovador mètode per obtenir aigua. També he gaudit, com no, amb els que tenen un punt de terror, com Imaginacions!, o els de suspens com All i julivert i Objectiu comú, que a més se li suma un gir sorpresa.

Amb A la colònia hidràulica i altres contes he començat molt bé aquest nou any en el que tinc la intenció (a principis d’any sempre ens posem alguna intenció) d’obrir-me més a altres tipus de lectures, sortir de la meva zona de confort. Posar-me de màxima la dita de “si només fas el que saps fer, mai seràs millor del que ets ara”. I com a mínim això es seguirà complint en la pròxima ressenya.

Nota: 3’5/5

VIAJO SOLA, SAMUEL BJORK

portada-viajo-sola

Títol original: Det henger en engel alene i skogen
Traducció: Martin Simonson
Editorial : Suma
560 pàgines. Any publicació: 2014

L’inspector Holger Munch necessita l’instint de la intuïtiva policia Mia Kruger per resoldre un esgarrifós cas: l’aparició d’una nena penjada d’un arbre i empolainada com una nina, amb un cartell que li penja del coll on diu “Viatjo sola”. Però la Mia té altres plans: després de la tràgica mort de la seva germana i que ella matés posteriorment i en acte de servei al culpable indirecte de la seva mort, s’ha proposat marxar aviat d’aquest món. Així que s’ha agafat una caseta al mar, s’ha allunyat de tothom i viu enterbolida per les pastilles i l’alcohol que va consumint fins que arribi el moment de suïcidar-se, dia que ja té marcat ja al seu calendari.

Vaig llegir Viajo sola les passades vacances, entre mar i muntanya, i és just el que necessitava en aquell moment: una entretinguda lectura d’estiu del gènere que més m’agrada. I em vaig arriscar amb una novel·la nòrdica, a mi que no em fan gens el pes perquè generalment trobo els personatges insípids. Així que quan dic que no sembla nòrdica, personalment trobo que és una virtut.

Amb Viatjo Sola vaig participar al concurs The Other Readers del blog TuMateix Llibres (clickeu a la imatge).

Enganxa, és crua en justa mesura, i tot i els clixés habitualment presents en el gènere amb els seus cliffhangers, drames personals dels protagonistes e històries secundaries que aparentment no tenen res a veure amb la trama principal, se’n surt amb un èxit relatiu dels més que evidents intents d’allunyar-se d’ells.

Viatjo sola va tenir cert èxit en el seu moment, el que ha donat peu a que recentment s’hagi publicat la segona entrega de la parella policial Munch-Kruger, El mussol.

Nota: 3/5

La chica miedosa que fingía ser valiente muy mal, BARBIJAPUTA

la-chica

Editorial : Aguilar
456 pàgines. Any publicació: 2016

Vagi per endavant que m’agrada molt la Barbijaputa, la trobo revolucionària i atrevida. No sempre estic d’acord amb els seus postulats feministes, però li agraeixo que toqui temes i denunciï situacions amb una perspectiva que trobo més enriquidora que el que acostumo a llegir habitualment.

Tot i així no pensava comprar el llibre, el títol m’espantava. El títol està dient a crits que és un chick-lit, que si esperes trobar un altre cosa t’estàs enganyant a tu mateixa, que t’ho està deixant molt clar. Però l’oferta de l’ebook per 1’89€ fa que m’hi llenci, que només són quatre duros.

I evidentment, em trobo amb una novel·la que personalment definiria com a chick-lit: La protagonista, la Bárbara, passa dies, setmanes, mesos, patint per un home des del principi fins el final, amb “no sé si li agrado”, “no sé si el veuré” “no sé si me’l mereixo” “ai, i si el perdo?”.

“Hay veces que al mirarle me invade un terror paralizante al pensar que esto se puede acabar. Que puede dejar de quererme o yo puedo dejar de quererle.”

També tracta la por de tenir fills, un tema que pot donar molt de sí, de les que hi ha múltiples visions i totes respectables. Però no m’ha semblat un plantejament prou madur i obert a que es centri exclusivament en que després es converteixen en horrorosos adolescents. En relació a això la Bárbara també està preocupada per no sentir el crit mut de la natura convidant-la a reproduir-se, i tot plegat són coses que em fan preguntar-me com una revolucionaria pot estar creant una història plegada de conceptes tan arcaics. Pelar ad infinitum una margarita, els nens són futurs monstres que protagonitzaran Hermano Mayor, la natura decidirà quan t’engegarà el botonet de la maternitat…  Pensem així totes les dones d’avui dia? Hem de pensar així? Com que la protagonista té 30 anys, podríem dir que la post-adolescència s’allarga cada cop més? No, no i no.

Tot i l’extensió immerescuda de certs temes tampoc es passa 450 pàgines donant voltes al mateix, faltaria més. La Bárbara treballa d’auxiliar de vol i el això dóna molt de sí, de les normes ridícules que exigeix la feina, i que es pot extrapolar a altres feines en que a les dones se’ns requereix una presència en concret davant del client. També hi ha lloc per la relació amb -i dels- seus pares, amb els seus germans, el tràgic succés de la seva tia Marga. I l’autora s’ho fa venir bé, a vegades amb calçador, per deixar anar lleugeres i/o puntuals reflexions o experiències, entre l’humor i el dramatisme, sobre política, feminisme, maltractament, consciència social, etc. Però, en fi, no hi ha res de nou sota el Sol.

No es que m’ho hagi passat fatal llegint-ho, però no m’he identificat amb la protagonista ni he identificat el missatge feminista que predica l’autora.

Nota: 2’5/5