HUSTVEDT, GRAFTON, O’FARRELL, PALAHNIUK, FOENKINOS, PALOMAS, MCGUIRE, ANDERSEN, DELISLE, VON SCHIRACH, HONEYMAN… RESSENYES DEL 2019

A data d’avui, 12 de març de 2020, no tinc més remei que admetre que no faré cap ressenya individual d’aquests llibres que vaig llegir en el 2019.

Un amor, Alejandro Palomas. Tercera entrega d’aquesta família tan peculiar en que l’estrella indiscutible és l’Amalia, la mare d’en Fede (que és qui relata), la Sílvia i l’Emma. Aquest cop hi ha un casament i un enterrament, i mentre es succeeixen anem fent salts enrere que ens ajudaran a focalitzar el present. Com en els llibres anteriors, l’Amalia tant ens pot fer esclatar de riure com fer-nos un nus a la gola.

No es que la formula cansi, però imagino que costa trobar històries noves (que siguin creïbles) per adjudicar en aquesta família, i s’ajuda de nous personatges que m’han resultat massa forçats, amb situacions massa enrevessades. Tot i així l’Amalia segueix essent un amor, un personatge carismàtic que se l’estima sí o sí.

Nota: 3’5/5


Club de lluita, Chuck Palahniuk. Entenc, o crec que entenc, on vol anar a parar. O potser no ho he entès, ves. El protagonista ens explica la seva relació amb Tyler Durden, un dement home que lluita contra el sistema a cops de degradació. Un sistema que segons ell anul·la els instints masculins més primaris, atàvics, per adaptar-los a una societat exigent. Un sistema en el que mai seràs prou: ni prou guapo, ni prou musculat, ni seràs prou ric, mai tindràs un pis perfecte. Així que hi ha cert anarquisme, destrucció i autodestrucció, accions transgressores,… que representen una lluita contra el sistema i fa que trontolli el seu equilibri.

Doncs mira, doncs molt bé. No, no m’ha agradat gaire. És interessant quan el text toca l’antropologia i la filosofia, quan s’enfoca més en el sistema, això sí, sense dir res de nou (potser en l’època de la seva publicació sí que era més revolucionari). Però a vegades la narració és massa onírica, a vegades a les gamberrades a les accions li veia una gratuïtat d’escandalitzar a base de putejar a la gent que no pas una raó de pes.

Nota: 2/5


Cap a la bellesa, David Foenkinos. Un ex-professor d’art troba feina com a vigilant de museu. Més que un treball, sembla que passi una penitència. Que la seva vida sigui una penitència. Què li diu haver passat per deixar la seva feina de professor i recloure’s d’aquesta manera?

La història busca el drama, la llagrimeta, però m’ha semblat una mica tramposa, d’aquelles novel·les que només poden funcionar amb silencis artificials i malentesos. A més la protagonista m’ha recordat molt (massa) a la Charlotte Salomon, del llibre també d’en Foenkinos Charlotte, com si l’autor volgués repetir una fórmula que li va funcionar. Apart d’això (no deixa de ser part de mi ser rondinaire i acabar eclipsant els aspectes bons, i per tant haig de buscar l’equilibri), Foenkinos té una manera d’escriure que m’agrada molt. No deixa de ser cru (i aquí hi ha moments per ser-ho), però hi ha com un lirisme, certa cura en el que diu.

Nota: 3/5


Aquí, Richard McGuire. Aquí és una passada, m’ho he passat pipa. És com un joc, una fusió de l’espai i el temps. L’escenari és sempre el mateix, el mateix espai físic. Un racó de món que un temps va ser selvàtic, altre va ser aquàtic, un jardí d’una mansió o (sobretot) una habitació. Allà l’autor ens va obrint finestres del passat i el futur. Hi ha fets que es poden allargar a través de les pàgines, i també petites escenes de molt o poca importància. Aparentment no tenen cap més lligam que l’escenari al llarg del temps, però és possible de trobar-hi alguna relació.

Nota: 4/5


Visc, visc, i visc: disset topades amb la mort, Maggie O’Farrell. No hi ha misteri: la Maggie O’Farrell ens explica 17 ocasions en les que ha tingut o ha cregut tenir topades amb la mort. Hi ha un parell de situacions que han sigut molt dures i no he parat de plorar, perquè malauradament m’han sigut molt properes. Altres topades són un pèl exagerades (que si onades massa fortes, que si creus que no arribes a la plataforma de la platja; si això són experiències clàssiques de la Costa Brava!), algunes històries són interessants i altres directament et deixen freda.

Sarah’s Scribbles. Una magdalena feliç, Crèixer és un mite, Gats Indòmits. M’encanta l’humor de la Sarah i m’encanta el seu personatge. Segur que l’heu vist arreu d’internet.

Nota: 3’5/5


Crims, Ferdinand Von Schirach. Abans que escriptor, Ferdinand Von Schirach és advocat. Crims va ser la seva opera prima, onze relats que són onze casos reals en els que hi ha treballat. La seva intervenció és passiva, doncs el que ens explica és el cas en sí, el que ha passat perquè les persones implicades acabessin requerint dels seus serveis. Els casos són de temàtica variada, és interessant (hi ha algun aspecte curiós de la justícia alemanya)

Nota: 3/5


El verano sin hombres, Siri Hustvedt. L’home de la Mia, després de 30 anys junts, li demana una pausa. Després d’una setmana en la que literalment embogeix, la Mia marxa a passar l’estiu amb la seva mare, al seu poble natal.

El verano sin hombres té una potent perspectiva femenina i feminista. Toca varies vessants, més intel·lectuals que no pas viscerals: antropològica, fisiològica, ancestral, psicològica, filosòfica… I m’ha emplenat molt. Sentia que parlava de mi, que parlava de totes. A través de la vellesa d’alguns personatges també transmet el potent missatge del tempus fugit. Quan tinguis 80 anys (si arribem -toquem fusta-), què et penediràs de no haver fet?

Nota: 4/5


Eleanor Oliphant está perfectamente, Gail Honeyman. Eleanor és una noia solitària, maniàtica, anacrònica. Treballa en una oficina, no té amics. Un dia s’enamora perdudament d’un cantant, i elabora tot un pla per reformar-se físicament que creu que servirà per atreure’l. Casualment també entrarà un noi nou a treballar com a informàtic, en Raymond.

La història d’amor ja queda clara per on va, no? Res més a afegir per aquesta banda. També hi ha un drama del que no coneixerem tots els fets fins el final de la novel·la, deixant anar  petits i misteriosos bocins pel camí, i que evidentment vol justificar al personatge. L’Eleanor és un personatge poc creïble i no té una veu clara. A vegades pot ser una Ignatius Reilly (La conjura de los necios), una Don Tillman (El proyecto esposa) o semblar que té un greu trastorn psicològic. La qüestió és fer-la rara perquè s’adapti al gag, no al revés. I si també cal que sembli que s’ha muntat en una nau del temps per venir del passat, doncs endavant.

Nota: 2/5 

 


Crónicas de Jerusalem, Guy Delisle. L’autor repeteix la mateixa fórmula de Crónicas Birmanas, Shenzen, i Pyongyang. Aquest cop a la dona d’en Guy Delisle la destinen a Jerusalem. Ella forma part de l’equip administratiu de Metges Sense Fronteres, i com a tal va als països que necessiten ajuda d’aquesta ONG.

Tot i que l’he vist més implicat que altres vegades, Delisle no abandona el seu estil de les cròniques de viatges: la del que hi viu temporalment en una zona conflictiva però una mica com que no va amb ell, com si estigués d’observador, però que hi ha de conviure i s’hi veu afectat per força. Així es dedica a relatar-nos, amb un to còmic però educat i circumstancial, els contrasts culturals, socials, governamentals… També les obligacions i prohibicions, que ho ha fet extensiu als que ho pateixen, amb el patiment i mals de caps diaris.

Nota: 3’5/5


A de adulterio & B de Bestias, Sue Grafton. Fa temps que coneixia la sèrie de l’Alfabet de la Sue Grafton, un clàssic dins el gènere negre. El que no entenc és com fins ara no havia sentit parlar de la Kinsey Millhone, la detectiu que protagonitza les novel·les. És un personatge genial, creïble i femení (no és un detectiu masculí al que li han posat un parell de pits). Les novel·les són les típiques policíaques: un cas per investigar, pistes, deduccions, preguntar amunt i avall, dosis d’acció i violència… Amb l’A m’ho vaig passar molt bé, però el B no em va agradar tant. De totes maneres me’ls penso llegir tots!

Nota: 3’5/5

 

LA INTRUSA, d’Éric Faye

 

Títol original: Nagasaki
Traducció: Anna-Maria Corredor
Editorial : Edicions de 1984
Col·lecció: Mirmanda
Pàgines: 104 Any publicació: 2010

En Shimura-san és un solter de mitjana edat que gaudeix de la seva soledat en una petita caseta en un barri perifèric de Nagasaki. La seva tranquil·litat es veu pertorbada per un fet insòlit: tot i viure sol, els aliments de la nevera i el rebost minven quasi imperceptiblement (quasi és la paraula clau). Així que decideix posar una càmera dins de casa, i observar el que passa mentre és a la feina. I no creuràs el que passa a continuació.

La intrusa és una història basada en un curiós fet real que pel títol podem intuir de què va. Éric Faye s’inspira en aquest cas per endinsar-se i reflexionar sobretot en el que amaga la solitud, però també en les voltes que dona la vida.

Poques pàgines, senzill, distret… Es llegeix en una tarda. Es nota que l’Éric Faye intenta donar-li un estil japonès a la història, però segueix essent molt occidental. I això M’ENCANTA, ja que amb la literatura oriental em costa molt connectar-hi.

“Mai no m’han agradat els triomfadors.

No pas perquè assoleixen allò que pretenien, sinó perquè esdevenen la joguina del seu èxit, d’un Jo cec. El Jo a qualsevol preu és la fi de l’home.

La Crisi fa que els homes es tornin una mica més solitaris. ¿Què vol dir encara aquest nosaltres que surt a dojo en les converses? El nosaltres desapareix. En comptes d’agrupar-se al voltant d’un foc, els jo s’aïllen, s’espien. Cadascú creu que se’n sortirà millor que el veí, i això també, és probable que sigui la fi de l’home. “

Nota: 3/5

EL COMISARIO BORDELLI, MARCO VICHI (Sèrie Comisario Bordelli 1)

Títol original: Il commissario Bordelli
Traducció: Cristina Zelich Gonzalez
Editorial : Duomo Ediciones
Col·lecció: Nefelibata
Pàgines: 256 Any publicació: 2004

Una calorosa matinada d’estiu avisen al comissari Bordelli per la mort sospitosa d’una adinerada anciana en la seva solitària mansió de les afores.

Novel·la que enceta la sèrie “Comissari Bordelli”, un policia de Florència a l’any 1963. La resolució del cas queda en un segon pla, com l’excusa per presentar un personatge que coincideix en molts vicis i virtuts en l’arquetip novel·lesc del policia italià dels últims anys, però que es mou més al marge. Sabrem d’ell que va ser un ex-combatent de la Segona Guerra Mundial en el bàndol dels aliats i per això arrossega records traumàtics, però no és un home especialment trist. Somia en conèixer algú especial, encara que troba que a la seva edat (passat els 50) és complicat. Sol fer els ulls grossos amb alguns delinqüents, sobretot lladres, perquè és conscient del moment de pobresa que travessa el país. Li agrada organitzar sopars amb bon vi, bon menjar, i rodejat de gent de diversa procedència, on tots diuen la seva.

La trama és lleugera, un whodunit que no té res de l’altre món. Però l’espai que se li concedeix al comissari, als seus records i a alguns secundaris estrafolaris que aporten poc o res a la resolució del cas enriqueixen una novel·la que d’altra manera hagués passat desapercebuda.

Nota: 3/5

7-7-2007, ANTONIO MANZINI (SÈRIE ROCCO SCHIAVONE 5)

Títol original: 7-7-2007
Traducció: Julia Osuna Aguilar
Editorial : Salamandra Black
Col·lecció: Novela Negra
Pàgines: 352 Any publicació: 2016

A Pista negra, la primera novel·la protagonitzada pel malcarat i corrupte subcap de policia Rocco Schiavone, ens trobem que l’agent exerceix a Aosta (als Alps italians) després de que el traslladessin de Roma per raons que desconeixem. Al llarg de les novel·les de la sèrie anirem esbrinant més sobre el passat de Schiavone, tal i com ens mostra aquesta cinquena entrega, que es considera la definitiva per entendre el personatge, els seus enemics i el traumàtic passat que arrossega.

Així és com ens situem en un calorós estiu a la capital italiana, on en Rocco Schiavone investiga la mort de dos estudiants que té l’aparença de tractar-se d’un assumpte de drogues. A nivell personal ha de bregar amb la marxa de la Marina, que s’ha pres un temps de separació al haver descobert certes llibertats que es pren en la seva feina policial.

En contra de la meva manera de fer, he passat de la primera publicació de la sèrie a la cinquena. El salt és significatiu, queda patent que el personatge està millor desenvolupat, amb més matisos, i l’acompanya una trama elaborada, sinuosa, de situacions que impacten, i uns secundaris de destacada presència. Sens dubte, una sèrie molt recomanable.

El que puc dir d’aquesta novel·la també ho puc dir de gairebé tots els gialli amb els que ensopego: que amb la novel·la negra italiana m’ho passo molt i molt bé. Els protagonistes em transmeten vida,  tenen caràcter, vicis i virtuts, gaudeixen i pateixen. Poden transgredir la llei en diferents graus a favor del que consideren un bé ètic, que en cada personatge és també una filosofia particular plena de matisos, com ho és també el seu humor. I m’encanta els detalls en comú que tenen, com per exemple aquest aspecte mediterrani on petits plaers com el menjar i beure tenen el seu lloc dins la narració. Algunes no seran grans novel·les (n’hi ha que sí ho són), però em diverteixen. Poca cosa més demano.

Nota: 3’5/5

COSMÉTICA DEL ENEMIGO, AMÉLIE NOTHOMB

Títol original: Cosmétique de l'ennemi
Traducció: Sergi Pàmies
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas / Compactos
Pàgines: 104 Any publicació: 2001

L’avió d’en Jérôme Angust ve amb retard, així no té més remei que resignar-se a passar unes hores a la zona d’embarcament. Un tipus estrany amb ganes de conversa no deixa de molestar-lo, i tot i que en Jérôme li fuig tant com pot, acabarà escoltant unes confessions tenebroses que el sorprendran.

Repassant les anteriors ressenyes sobre l’autora, m’he adonat que entre lectura i lectura passen uns cinc anys. Ho trobo natural perquè no m’acabo d’entendre amb l’Amèlie Nothomb per moltes ganes que hi posi. No dic que aquesta novel·leta (novel·leta per mida i contingut) no sigui curiosa, de fàcil lectura, però tampoc l’he trobat especialment rellevant.

Potser es que m’havia empassat un spoiler abans de llegir-ho i la sorpresa quedava a zero, o que al ser l’autora una figura destacada de la literatura li exigeixo més que a altres, no sé. El cas és que en aquest relat el plantejament és interessant, el desenvolupament va bé (hi ha tensió, hi ha humor negre, hi ha curiositat), però després fa un estrany recargolament que trobo que la salva de molts esforços i resta com un episodi de la dimensió desconeguda. I tot i quedar amb un ni fu ni fa, puc dir que és el millor que he llegit d’ella fins ara, després de Metafísica dels tubs i Higiene de l’assassí.

Resumint, que no li acabo de veure l’enfant terrible, que no ens acabem d’entendre.

Fins d’aquí cinc anys, Amélie.

Nota: 3/5

EL ÚLTIMO BARCO, DOMINGO VILLAR (Sèrie Leo Caldas #3)

Editorial : Siruela
Col·lecció: Policiaca
Pàgines: 712  Any publicació: 2019

Una reservada professora de ceràmica de Vigo ha desaparegut d’un dia per un altre, sense cap explicació, sense cap mostra de que volgués marxar, però també sense cap indici de violència. El seu pare, un reputat cirurgià, aprofita la seva relació amb el comissari de Leo Caldas per pressionar perquè s’investigui un cas que no se sap ben bé si existeix, i al ser major d’edat i no haver-hi cap sospita de delicte, la línia legal per interferir en la seva vida és molt fina.

Després de 8 anys per fi s’ha publicat el tercer llibre de l’inspector Leo Caldas, sèrie que cada cop guanya més adeptes. La novel·la segueix l’estil de les anteriors. Ens situa a una Vigo actual, on a l’inspector Leo Caldas li assignen un cas que fa avançar lentament, com es comprensible en un cas de desaparició. De nou ens trobem amb un tàndem que funciona molt bé, format pel Leo Caldes i el seu company Rafa Estévez, un aragonès una mica animal. Són dos personatges ben definits i que cauen simpàtics, i és distret seguir-los amunt i avall visitant llocs i fent un bon grapat d’entrevistes per esbrinar què pot haver passat. A través d’aquestes entrevistes coneixerem el paisatge natural i urbanístic de Vigo, i també alguns oficis que avui dia resulten curiosos, com el de luthier i ceramista.

El lector de novel·les policíaques que li agradi una mica d’acció pot tenir la sensació de que hi ha un munt de palla i que no passa res. No ha estat el meu cas, i suposo que cap dels que són seguidors de la sèrie. Al haver-hi més de 700 pàgines ja et resignes a que et trobaràs amb una trama que s’estirarà tant com sigui possible, però també és cert que està ben portada, ben relatada i que no avorreix. De fet, m’he l’he llegit en un cap de setmana. Algun cop he desitjat que el cas tingués una bona empenta, i segons què ja t’ho veus venir, però tampoc és per queixar-se. La veritat es que espero llegir més llibres d’aquesta sèrie, que fins i tot m’ha animat a posar Vigo en les ciutats que algun dia m’agradaria visitar.

Nota: 3’5/5

TRES ROSAS AMARILLAS, RAYMOND CARVER

Traducció: Jesús Zulaika Goicoechea
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 160  Any publicació: 1997

Gràcies a Txékhov arribo a Raymond Carver, autor considerat un dels millors contistes nord-americans (i occidental). Tres rosas amarillas és un recull de 7 relats on Carver desenvolupa escenes d’àmbit familiar i matrimonial de tot tipus (dificultats econòmiques, fidelitat, dependència…). Les escenes tenen un alt grau d’intimitat, amb diàlegs i fets que només passen de portes endins, i per això no aconsegueixo esbrinar de quina època es tracta. Podrien ser perfectament intemporals si no és perquè avui dia ja se’ns fa estrany que es comuniquin a través del servei postal o de trucades de cobrament a destinació. L’estil de Carver té algunes particularitats en comú amb Txékhov (al que adorava), per exemple la de mostrar-nos els personatges en aquell precís moment, sense passat ni futur, com si es tractés d’una fotografia o un record personal.

Tres rosas amarillas és l’exepció, ja que tracta sobre els últims moments de vida de Txèkhov. Va ser la raó de que llegís a Carver, i és un conte magnífic. Una escena en concret em va posar els pèls de punta, pel significat del moment i la bellesa de retratar-la.

Sí, Carver està molt bé, m’agrada com escriu, com agafa una escena que perfectament podria ser treta de la intimitat de casa nostra, però tot i així el seu retrat de la classe mitja i baixa dels Estats Units se’m fa menys interessant que el retrat de la Rússia de Txékhov.

Nota: 3’5/5

CRIADAS Y SEÑORAS (THE HELP), KATHRYN STOCKETT

Criadas y señoras és un relat a tres veus sobre la precària situació de les minyones afroamericanes als anys 60, a Mississipi.

L’Skeeter és una jove blanca que ha acabat la universitat i torna a casa. Voldria ser una gran escriptora, i una editorial de Nova York li dona una petita esperança a canvi de trobar un reportatge que pugui interessar. De mentre s’ha de conformar elaborant una columna setmanal al diari local fent-se passar per la Senyora Mirna, una experta de la llar. El problema és que l’Skeeter no en té ni idea de cuidar una llar. Així que contactarà amb l’Aibileen, la minyona afroamericana d’una de les seves millors amigues, perquè l’ajudi amb la columna. Junt amb la Minny, una altra criada una mica bocamolla, sorgirà un projecte molt especial: donar veu a les dones que formen part del servei domèstic de la ciutat de Jackson.

Ens submergim de ple en un context històric on el racisme és una actitud natural, recolzada per les lleis de l’Estat. Les primeres actituds rebels comencen a sorgir (contra la separació d’espais públics, la formació de guetos), però això encara està lluny de les criades de Jackson, Mississipi.  Elles són dones sense veu que sobreviuen resignades suportant les mestresses dia sí dia també, ajudant-se de la ironia, sentit de l’humor i camaraderia.

Des de que vaig veure la pel·lícula que em vaig apuntar de llegir la novel·la. És de saviesa popular que les novel·les superen la pel·lícula basades en elles, oi? I podria dir que aquest cas no és l’excepció, però ho diré fluixet, sense contundència. El film és molt fidel al llibre i considero que han fet una feina excel·lent, però té molt de mèrit que coneixent tot el que passa hagi gaudit de la lectura (des de la primera pàgina!) com si em vingués de nou.

Nota: 3’5/5

LA PESTE, Albert Camus

Títol original: La peste
Traducció: Rosa Chacel
Editorial : Edhasa
Col·lecció: Pocket
Pàgines: 360  Any publicació: 1947

A la ciutat d’Oran, els habitants observen encuriosits com les rates surten a morir a la vista de tothom. Poc després una estranya malaltia mortal, amb símptomes com febre i bubons en les articulacions, comença a afectar a la població, i els casos es van multiplicant. Els metges de la ciutat, entre ells el protagonista Rieux, no tenen més remei que admetre que el que tenen davant dels ulls es la pesta. Comença així la crònica sobre la lluita entre la plaga i els seus habitants en una ciutat assetjada, sense escapatòria, i en la que els personatges principals ho afrontaran cada un a la seva manera. 

Sincera i personalment, he salvat La pesta del suspens pels pèls. I és perquè és molt necessari el context per entendre millor aquesta novel·la.

Albert Camus era un escriptor pertanyent a la corrent filosòfica existencialista, concretament a l’arrel atea, que creu que l’home existeix pels seus actes, i ha de ser lliure o hauria de tenir la llibertat per definir la seva pròpia ètica i moral sense que la cultura i la religió s’hi posi pel mig. Que en comptes de donar per suposat el que som o com hauriem de ser (imposats per lleis, religió), el que hauria de parlar en nom nostre són els actes de cada individu, la nostra existència. Però contradictòriament, Camus dona per suposat que sense normes sorgiria la bondat innata de l’home. I per això fa aquesta mena d’exercici literari, en que ens trobem en una ciutat que ha quedat tancada perquè la malaltia no s’escampi arreu del territori. I que per culpa de la plaga, tot el que són lleis, normes socials, religió… queden en suspens. Com es comportaran els homes davant d’aquestes circumstàncies? Doncs no he pogut ser més escèptica amb el que diu Camus. 

L’actualitat ens dona l’exemple de què és l’home. L’home s’aprofita de les desgràcies alienes per fer negoci, i s’aprofiten dels febles per fer-ne tot tipus d’abús. Obriu qualsevol diari qualsevol dia de l’any i ho constatareu. A la ciutat d’Oran, però, poca cosa hi ha a retreure. Que el més greu que es pugui recriminar sigui que els comerciants pugen els preus per l’escassetat d’aliments, i tot i així els afectats siguin un breu apunt cap al final. També hi ha un personatge al que se li pot recriminar que gaudeixi d’aquesta ciutat sense llei perquè així la justícia no el ve a buscar per un delicte en que la única víctima era ell (intent de suïcidi). I fins i tot hi ha moments en que se l’intenta excusar.

I no es que sigui impossible que els protagonistes d’aquesta història no existeixin. Els metges i voluntaris que estan al peu del canó en varis processos de la pesta (visites als malalts, als hospitals, camps de quarantena, serveis funeraris….) no són poc creïbles, són ben humans. Gent que ho dona tot fins a l’extenuació o la mort. Però la maldat també és ben humana, des de la individual a la governamental, i no es pot negar la seva existència.

També m’ha empipat una mica que es presenti com una crònica que dona veu a tot un poble, diu que sobretot en els sentiments que tots tenien en comú, que segons ell era l’amor (romàntic), el sofriment i l’exili. I es converteix més aviat en el sofriment d’uns francesos a Argèlia, amb la parella o ex-parella lluny per diverses raons, tots sense fills, i tots homes. I es que no hi ha cap personatge femení. La única dona que té una mica de presència és precisament la mare d’un dels protagonistes, i es dedica a cuidar i teixir, la majoria de vegades en silenci.

La negació femenina va tant enllà, que fins i tot en una de les escenes més cruentes en la que es descriu tot el procés víric en un nen que acaba morint (n’hi ha poques d’aquestes escenes, i crec que aquesta és la pitjor), a qui se li dona la notícia de la mort és al pare (a la mare i a la filla se les ha apartat en un altre lloc de quarantena). Aquest pare, que és un jutge, fa sorgir aquesta reflexió per part d’un dels protagonistes: 

Pobre juez – murmuró Tarrou al salir -. Habría que hacer algo por él, pero ¿qué se puede hacer por un juez? 

I doncs, per una mare? QUÈ ÉS POT FER PER UNA MARE? Doncs a les mares, a les dones en general, l’autor les ignora quasi totalment, si no es per aquelles llunyanes i sense veu, que representen una figura amorosa en els protagonistes. 

Hi ha reflexions interessants, clar que sí. Per exemple la intervenció del mossèn, que aporta la visió de la religió sobre una maledicció que ataca a culpables e innocents per igual. Els dilemes sobre què et demana el cor i què et demana el seny (per exemple entre ajudar o fugir de la malaltia). Però hi ha altres reflexions que trobo que se li dona massa voltes, precisament sobre aquests temes que ell troba tan importants (la distància imposada amb la parella, l’exili,etc.). Atrapat en una ciutat on ronda una malaltia mortal, crec que hi ha altres prioritats. Per això el principi de la novel·la està força bé, al mig és tot un munt de reflexions més o menys encertades mentre la pesta es fa amb la ciutat, i el final m’ha semblat boníssim. 

Hi ha la possibilitat de que no hagi entès ben bé del tot el que volia dir Camus. La meva familiaritat amb l’existencialisme es limita a donar voltes per internet una bona estona, i espero que a cap filòsof o entès en el tema li hagi vingut un patatús al llegir-me. Cada un té les eines que té, i les fa servir com pot. Però encara que no hi estigui d’acord en moltes coses m’alegro d’haver-lo llegit, cada cop gaudeixo més d’aquests llibres que m’obliguen a treure el rovell a les neurones. 

I per cert, ha entrat dins el repte dels clàssics. Tot i publicar la ressenya ara, la vaig acabar a finals de novembre (pels pèls). 

Nota: 3’5/5

PERSUASIÓN, Jane Austen

dav
Títol original: Persuasion Traducció: Manuel ortega y Gasset Editorial : Penguin Random House Col·lecció: Penguin Clasicos 296 pàgines. Any publicació: 1818

L’última novel·la de la Jane Austen, publicada al 1818 pòstumament, segueix l’argument en que es solia moure l’autora: novel·la costumista i romàntica, centrada en una història d’amor marcada per motius econòmics, classe social i mals entesos. L’Anne Elliot és una dona soltera de 28 anys que viu amb el seu pare i una de les seves germanes. A diferència de la seva família, és una persona assossegada, resignada, bondadosa, mediadora i pacient. És la filla mitjana de Sir Walter Elliot, un baronet vidu, classista i malgastador, que  en un intent d’estalviar però també de seguir mantenint les aparences acaba llogant la finca familiar de Kellynch Hall a un almirall. Casualment la muller d’aquest inquilí és la germana de Frederick Wentworth, el pretendent que l’Anne, aconsellada per la família i la seva confident, va rebutjar fa 8 anys. Wentworth no provenia ni de família acomodada ni l’acompanyava cap títol, però reapareix a la vida d’Anne amb la butxaca plena, amb el grau de capità de la marina, i solter. L’Anne encara segueix profundament enamorada però és evident que en Wentworth està ressentit.

Aquesta és la tercera novel·la de Jane Austen que llegeixo i que he trobat per sobre d’Emma i per sota d’Orgull i Prejudici (ambdues llegides fa més de 10 anys, com passa el temps!). No és de les més conegudes de l’autora, i entenc perquè. Dubto que el romanticisme entre l’Anne i en Wentworth pogués mantenir tot solet la novel·la sense el ventall de secundaris que els acompanyen, i sense la magnífica visió que ens aporta dels costums de l’època. He trobat que l’Anne Elliott és un personatge molt passiu, sense cap punt de rebel·lia davant d’una família que la menysté contínuament, i es deixa portar allà on la dugui la marea. La narradora ens fa petits apunts del que pensa la protagonista però sense que aquesta sembli continguda, per això sorprèn que fins ben bé passades dues-centes pàgines (de tres-centes que té la novel·la) no li coneixem importants reflexions que sorgeixen entre converses. Algunes d’aquestes reflexions tenen un marcat caire feminista, però alhora resignat, ja que en aquella època les dones gaudien de poca llibertat en tots els àmbits (parlem de principis del 1800). D’en Wentworth poca cosa puc dir, l’he trobat quasi invisible.

Certs paràgrafs em van induir a especular quant de la Jane Austen hi ha en l’Anne Elliot. Al ser escrita en plena maduresa, em preguntava si hi hauria abocat vivències passades i reflexions personals.

Per exemple: Insisteix molt en el concepte d’un únic amor per tota la vida. Sabem que Austen no es va casar mai, però sobre els vint anys (1796) va mantenir una relació especial amb Thomas Lefroy, que segons diuen va ser qui li va inspirar el personatge de Mr. Darcy d’Orgull i Prejudici. Però a diferència de Mr. Darcy, Lefroy no tenia ni un duro (depenia del seu oncle), i val a dir que la Jane tampoc. Al poc temps, Lefroy va marxar cap a la seva Irlanda natal i no es va trobar mai més amb la Jane. Sembla, però, per algunes cartes que la Jane va enviar a la seva germana Cassandra, que el flirteig/enamorament per part dels dos va durar uns mesos més però que els impediments econòmics pesaven molt. Poca cosa més sabem, ja que Cassandra va cremar les cartes  que li enviava la seva germana quan aquesta va morir.

Tornant a la protagonista de la novel·la, Anne diu que una de les raons de rebutjar Wentworth va ser perquè ella s’oposava a un llarg festeig amb l’esperança d’una futura millora econòmica que els permetés casar-se (que havia de recaure sobretot per part del nuvi). Anne creia que això malmetria la relació i la vida de cada un, ja que aquesta millora podria ser que no es produís mai. Tornant a la vida de la Jane, com he comentat, ni ella ni en Thomas eren econòmicament solvents, i per molt que s’estimessin aquesta impossibilitat no desapareixeria.

Lefroy es va casar al cap de tres anys amb una rica hereva, i a la primera filla que va tenir li va posar de nom Jane (que també era el nom de la seva sogra, val, però deixeu-me fantasiejar). A Persuasión, l’Anne denúncia amargament com els homes obliden ràpidament la que havien sigut “l’amor de la seva vida”.

(Diàleg amb un personatge masculí):
“Anne: Nosotras no los olvidamos tan pronto como ustedes a nosotras. Tal vez es nuestro destino, nuestro sino, más que nuestro mérito. No lo podemos evitar. Vivimos recluidas en casa, calladas, y los sentimientos se apoderan de nosotras. Ustedes estan obligados a luchar. Tienen siempre una profesión, unos intereses, un negocio, (…) que los devuelve al mundo en seguida. “
“Capità Harville: Pero permitame que le diga que la historia, y la literatura, sea en prosa o en verso, estan contra usted. (…) Creo que no he abierto un libro en mi vida que no contenga algún pasaje sobre la inconstancia femenina. (…) Pero tal vez, dirá usted, porque los han escrito los hombres.  Anne: Tal vez, desde luego. Así que, por favor, no me ponga ejemplos de los libros. Los hombres han tenido toda clase de ventajas sobre nosotras a la hora de contar su historia. Su educación ha sido siempre muy superior; la pluma ha estado siempre en sus manos. No acepto que los libros prueben nada.”
“Anne: Le creo capaz de cualquier sacrificio, y de toda la resignación doméstica, mientras tenga un objeto, si me permite la expresión. Quiero decir, mientras viva la mujer a la que ama, y viva por usted. Todo el privilegio que yo reclamo para mi sexo (no es muy envidiable, no tiene por qué codiciarlo) es el de tener un amor más duradero, una vez perdida la existencia o la esperanza.”

Em va fer l’efecte que aquestes dures recriminacions traspassaven la ficció, que no lligaven amb la protagonista passiva que havia estat fins ara l’Anne. Per això vaig buscar si la Jane Austen tenia algú a qui fer-li aquests retrets, i he lligat caps. Per desgràcia no he trobat absolutament res que en parli minímament d’aquesta possible relació entre la novel·la i la vida privada de la Jane Austen, tot i que em falta bibliografia. Per internet corre molta informació esbiaixada, blogs que copien a altres blogs,… Res que em semblés consistent. Així que aquestes teories (o fantasies) es queden en un terme totalment personal.

Per cert, la relació dels Austen-Lefroy no va acabar aquí. La situació econòmica no va ser un impediment perquè una neboda de la Jane Austen (amb qui estava molt unida) es casés amb un Lefroy, un parell d’anys abans de que la Jane acabés Persuasión al 1816. La neboda es deia… Anna.

Un apunt: Que ningú em recomani Becoming Jane, una lliure interpretació de la història d’amor entre Jane Austen i Thomas Lefroy. Amb els mateixos ardits que qualsevol pel·lícula d’amor de segona categoria, guió pèssim, actors insulsos amb el que és impossible connectar (si ni entre ells connecten!), intentant copiar la magnífica Orgull i prejudici (tant el llibre com la peli)… Vaig deixar-la a la meitat, no vaig poder més.

Segon apunt: L’edició de és ben maca, però no hi ha el mateix esforç en la qualitat, perquè se m’ha mig esparracat a mitja lectura.

Nota: 3/5