LECTURES 2020 (PRECONFINAMENT)

Un any més, compilació de lectures.

Publicaré el llistat en varies tandes, que he classificat així: preconfinament, confinament, postconfinament, i nova normalitat. Així també estalvio que quedi un sol post molt pesat.

Apunts:

Durant el confinament vaig llegir poc i, en general, malament. Prometo que al pròxim confinament llegiré més.

2 3 4 propòsits lectors pel 2021:

  • Llegir més en català.
  • Llegir més autores.
  • Llegir més, en general.
  • Acabar tots part dels llibres pendents que tinc a casa (actualment una mica més de 30. No són molts, però alguns fa anys que els arrossego).

La meva col·lecció editorial preferida ha passat a ser Mirmanda, d’Edicions de 1984.

El club de lectura al que assisteixo (menys del que voldria) vam participar com a jurat als Premis Setè Cel de Salt. Una experiència emocionant, a més amb tres novel·les destacades i premiades que han estat en varis debats literaris al llarg de l’any (Gina de la Maria Climent, Canto jo i la muntanya balla de la Irene Solà, i Persecució d’en Toni Sala). Poder parlar-ne amb els altres membres del club, analitzar-les i comparar-les va ser molt divertit i enriquidor. Per cert, el premi se l’endugué Gina.

PRECONFINAMENT

1280 Almas, Jim Thompson Nota: 4/5

Gats Indòmits, Sarah Andersen (Sarah’s Scribbles #3). De nou, un altre recull de tires còmiques de la Sarah Andersen. Nota: 4/5

El arte: conversaciones imaginarias con mi madre, Juanjo Sáez. Entre l’autobiografia i l’assaig, amb moments didàctics, visions oníriques i missatges mindful, en Juanjo Sáez ens mostra la seva visió de l’art a través d’unes converses imaginàries amb la seva mare. Nota: 3’5/5

Exercicis d’estil, Raymond Queneau. Un experiment, realment uns “exercicis d’estil”: L’autor utilitza vora un centenar de recursos literaris per descriure sempre la mateixa escena banal. Tot un repte, força curiós. Nota: 3/5

Nits de matapobres, Jordi Dausà. En Roger regenta un bar i ha de vigilar que una droga adulterada que circula pel carrer no li causi problemes al negoci. A més, s’ho ha deixat amb la Bàrbara, i es troben en aquell moment tan incòmode de la separació en que les fronteres sentimentals del que és exigible entre ells i el que no encara són difoses. / Més superficial que l’última obra de l’autor (Lèmmings), però no per això deixa de tenir algun moment notable. Nota: 3/5

El silencio del bosque (Brigada de homicidios de Dublín #1), Tana French. Nota: 2/5

Hoy es el último día del resto de tu vida, Ulli Lust. A principis dels 80 l’Ulli i l’Edi, dos joves punkis austríaques, s’escapen a Itàlia. Després de passar la frontera l’Ulli perd a l’Edi durant uns dies, i es trobarà sola en un país molt diferent al seu. / Cada cop que tancava aquest còmic tenia la necessitat d’una bona dutxa. L’Ulli es mou en una zona (principalment al sud d’Itàlia) on tot són una colla de cavernícoles lascius, i em resultava repugnant les continues topades amb homes que, de totes les maneres possibles, s’aprofiten o volen aprofitar-se sexualment d’ella. Nota: 3/5

Heavy 1986, Miguel B. Núñez. En un barri de Madrid dels anys 80, uns joves viuen la vida al voltant del món heavy. Bars mítics, cintes de casset gravades, estètica socialment sospitosa… Retrat de l’època. Nota: 3/5

Morfina/Relats d’un jove metge, Mikhaïl Bulgàkov. Recull de relats, la majoria protagonitzades per un jove metge rus que porta una consulta en un poblet perdut de Rússia. Amb una narració molt assequible (els autors russos encara em mig espanten), em va sorprendre el seu sentit de l’humor, molt contemporani. També hi ha la sèrie de tv, protagonitzada per en Daniel Radcliffe i en Jon Hamm. Està ben escenificada però algunes modificacions en els personatges van fer que no m’acabes de fer el pes. Nota: 5/5

Secuelas de una larguísima nota de rechazo, Charles Bukowski, il·lustrat per Thomas M. Múller. Un sol relat curt acompanyat per il·lustracions. Deixant apart de que és poqueta cosa, al meu parer hi havia altres contes de Bukowski més interessants per il·lustrar. Nota: 2/5

El rey (Colomba & Dante #3), Sandrone Dazieri. Aparentment l’últim llibre de la trilogia de la policia Colomba Caselli i l’ajudant/víctima-de-segrest Dante. Em va costar situar-me perquè comença pocs minuts després de com va acabar la segona entrega, que ni recordo. Bàsicament, un best-seller per passar l’estona. Nota: 2’5/5

Mi año de descanso y relajación, Otessaa Moshfegh. La protagonista, una novaiorquesa de 26 anys, passa una profunda depressió. Té una feina que no l’emplena, una relació sentimental tòxica, una amiga que sembla que es mou per interès… L’únic que li dona cert consol és dormir. Així que després d’arrossegar-se per la vida, acaba decidint que es passarà el proper any més dormida que desperta, gràcies a les pastilles (somnífers, tranquil·litzants, antidepressius…) que li proporciona la seva terapeuta. / Quina protagonista més insuportable, que insulsa, irritant,… quina merda d’història que no et dona absolutament res. Nota: 1/5

Los sucesos de la noche 1, David B. No recordo absolutament res d’aquest còmic, però al Goodreads li vaig posar un 3/5.

Mars del Carib, Sergi Pons Codina. Tot gira entorn als clients habituals d’un tuguri anomenat Mars del Carib, al barri de Sant Andreu. Drogoaddictes, borratxos, delinqüents… Una patuleia amb la que m’ho vaig passar molt bé, molt divertit. Nota: 4/5

REWIND, Juan Tallón

  • Editorial: Anagrama
  • Col·lecció: Narrativas Hispánicas
  • 216 pàgines. Any: 2020

Hi ha una gran explosió en un edifici de París. En un dels habitatges més afectats hi conviuen un jove grup d’universitaris d’arreu de d’Europa, que malauradament en aquell moment celebraven el seu habitual sopar d’amics. Cinc veus explicaran com assumeixen i conviuen amb una tragèdia tan ferotge, què suposa pels supervivents i per la gent del seu voltant.

Els capítols estan definits per aquests cinc monòlegs, així que la novel·la és llegeix tan fàcilment com si fos un recull de relats vinculats. Els narradors (víctima, germana, pare, amics,….) es mouen entre el record, el present i el futur. Personatge i lector acabem compartint reflexions i preguntes, que volten amarga i desesperadament sobre quina merda de vida, que et fot aquests regirades sense que ni tan sols ho vegis venir. Poden superar ells la mort d’una filla, d’un germà, de la seva millor amiga? Aquests diferents punts de vista sobre la pèrdua fa que hi connectis d’una o altra manera, i això la fa emotiva, dura, impactant en algun moment. Per sort les frivolitats rotllo Mr. Wonderful no hi tenen cabuda, aquella mena d’obligació malsana de que malgrat les circumstàncies s’ha de ser positiu i tal.

Els contres, poquets: m’ha sobrat una veu (no m’he acabat de creure el personatge de la llibretera), i un parell de situacions són massa artificiosament casuals o dramàtics. Sobretot al final, on es revela un fet en concret que trenca amb tota la línia que tenia fins ara. Per mi un claríssim “no feia falta”, i al ser just al final, resta en el resultat. Tot i així, no deixa de ser una bona lectura.

Nota: 3’5/5

LECTURES DEL 2019

Alguns apunts de llibres llegits el 2019:

Un amor, Alejandro Palomas. Tercera entrega d’aquesta família tan peculiar en que l’estrella indiscutible és l’Amalia, la mare d’en Fede (que és qui relata), la Sílvia i l’Emma. Aquest cop hi ha un casament i un enterrament, i mentre es succeeixen anem fent salts enrere que ens ajudaran a focalitzar el present. Com en els llibres anteriors, l’Amalia tant ens pot fer esclatar de riure com fer-nos un nus a la gola.

No es que la formula cansi, però imagino que costa trobar històries noves (que siguin creïbles) per adjudicar en aquesta família, i s’ajuda de nous personatges que m’han resultat massa forçats, amb situacions massa enrevessades. Tot i així l’Amalia segueix essent un amor, un personatge carismàtic que se l’estima sí o sí.

Nota: 3’5/5


Club de lluita, Chuck Palahniuk. El protagonista ens explica la seva relació amb Tyler Durden, un dement home que lluita contra el sistema a cops de degradació. Un sistema que segons ell anul·la els instints masculins més primaris, atàvics, per adaptar-los a una societat exigent. Un sistema en el que mai seràs prou: ni prou guapo, ni prou musculat, ni seràs prou ric, mai tindràs un pis perfecte. Així que hi ha cert anarquisme, destrucció i autodestrucció, accions transgressores,… que representen una lluita contra el sistema i fa que trontolli el seu equilibri.

Doncs mira, doncs molt bé. No, no m’ha agradat gaire. És interessant quan el text toca l’antropologia i la filosofia, quan s’enfoca més en el sistema, això sí, sense dir res de nou (potser en l’època de la seva publicació sí que era més revolucionari). Però la narració és incòmode de llegir perquè sovint és massa onírica, i difícil de comprendre perquè a vegades a les gamberrades a les accions li veia una gratuïtat d’escandalitzar a base de putejar a la gent que no pas una raó de pes.

Nota: 2/5


Cap a la bellesa, David Foenkinos. Un ex-professor d’art troba feina com a vigilant de museu. Més que un treball, sembla que passi una penitència. Que la seva vida sigui una penitència. Què li diu haver passat per deixar la seva feina de professor i recloure’s d’aquesta manera?

La història busca el drama, la llagrimeta, però m’ha semblat una mica tramposa, d’aquelles novel·les que només poden funcionar amb silencis artificials i malentesos. A més la protagonista m’ha recordat molt (massa) a la Charlotte Salomon, del llibre també d’en Foenkinos Charlotte, com si l’autor volgués repetir una fórmula que li va funcionar. Apart d’això (no deixa de ser part de mi ser rondinaire i acabar eclipsant els aspectes bons, i per tant haig de buscar l’equilibri), Foenkinos té una manera d’escriure que m’agrada molt. No deixa de ser cru (i aquí hi ha moments per ser-ho), però hi ha com un lirisme, certa cura en el que diu.

Nota: 3/5


Aquí, Richard McGuire. Aquí és una passada, m’ho he passat pipa. És com un joc, una fusió de l’espai i el temps. L’escenari és sempre el mateix, el mateix espai físic. Un racó de món que un temps va ser selvàtic, altre va ser aquàtic, un jardí d’una mansió o (sobretot) una habitació. Allà l’autor ens va obrint finestres del passat i el futur. Hi ha fets que es poden allargar a través de les pàgines, i també petites escenes de molt o poca importància. Aparentment no tenen cap més lligam que l’escenari al llarg del temps, però és possible de trobar-hi alguna relació.

Nota: 4/5


Visc, visc, i visc: disset topades amb la mort, Maggie O’Farrell. No hi ha misteri: la Maggie O’Farrell ens explica 17 ocasions en les que ha tingut o ha cregut tenir topades amb la mort. Hi ha un parell de situacions que han sigut molt dures perquè malauradament m’han sigut molt properes. Altres topades són un “i si…”, altres un pèl exagerades (que si onades massa fortes, que si creus que no arribes a la plataforma de la platja; si això són experiències clàssiques de la Costa Brava!). En resum, una mica irregular, algunes històries són interessants, altres intenses, i unes poques m’han deixat freda.

Nota: 3’5/5

Sarah’s Scribbles. Una magdalena feliç, Crèixer és un mite, Gats Indòmits. M’encanta l’humor de la Sarah i m’encanta el seu personatge. Segur que l’heu vist arreu d’internet.

Nota: 3’5/5


Crims, Ferdinand Von Schirach. Abans que escriptor, Ferdinand Von Schirach és advocat. Crims va ser la seva opera prima, onze relats que són onze casos reals en els que hi ha treballat. La seva intervenció és passiva, doncs el que ens explica és el cas en sí, el que ha passat perquè les persones implicades acabessin requerint dels seus serveis. Els casos són de temàtica variada, és interessant (hi ha algun aspecte curiós de la justícia alemanya)

Nota: 3/5


El verano sin hombres, Siri Hustvedt. L’home de la Mia, després de 30 anys junts, li demana una pausa. Després d’una setmana en la que literalment embogeix, la Mia marxa a passar l’estiu amb la seva mare, al seu poble natal.

El verano sin hombres té una potent perspectiva femenina i feminista. Toca varies vessants, més intel·lectuals que no pas viscerals: antropològica, fisiològica, ancestral, psicològica, filosòfica… I m’ha emplenat molt. Sentia que parlava de mi, que parlava de totes. A través de la vellesa d’alguns personatges també transmet el potent missatge del tempus fugit. Quan tinguis 80 anys (si arribem -toquem fusta-), què et penediràs de no haver fet?

Nota: 4/5


Eleanor Oliphant está perfectamente, Gail Honeyman. Eleanor és una noia solitària, maniàtica, anacrònica. Treballa en una oficina, no té amics. Un dia s’enamora perdudament d’un cantant, i elabora tot un pla per reformar-se físicament que creu que servirà per atreure’l. Casualment també entrarà un noi nou a treballar com a informàtic, en Raymond.

La història d’amor ja queda clara per on va, no? Res més a afegir per aquesta banda. També hi ha un drama del que no coneixerem tots els fets fins el final de la novel·la, deixant anar  petits i misteriosos bocins pel camí, i que evidentment vol justificar al personatge. L’Eleanor és un personatge poc creïble i no té una veu clara. A vegades pot ser una Ignatius Reilly (La conjura de los necios), una Don Tillman (El proyecto esposa) o semblar que té un greu trastorn psicològic. La qüestió és fer-la rara perquè s’adapti al gag, no al revés. I si també cal que sembli que s’ha muntat en una nau del temps per venir del passat, doncs endavant.

Nota: 2/5 


Crónicas de Jerusalem, Guy Delisle. L’autor repeteix la mateixa fórmula de Crónicas Birmanas, Shenzen, i Pyongyang. Aquest cop a la dona d’en Guy Delisle la destinen a Jerusalem. Ella forma part de l’equip administratiu de Metges Sense Fronteres, i com a tal va als països que necessiten ajuda d’aquesta ONG.

Tot i que l’he vist més implicat que altres vegades, Delisle no abandona el seu estil de les cròniques de viatges: la del que hi viu temporalment en una zona conflictiva però una mica com que no va amb ell, com si estigués d’observador, però que hi ha de conviure i s’hi veu afectat per força. Així es dedica a relatar-nos, amb un to còmic però educat i circumstancial, els contrasts culturals, socials, governamentals… També les obligacions i prohibicions, que ho ha fet extensiu als que ho pateixen, amb el patiment i mals de caps diaris.

Nota: 3’5/5


A de adulterio & B de Bestias, Sue Grafton. Fa temps que coneixia la sèrie de l’Alfabet de la Sue Grafton, un clàssic dins el gènere negre. El que no entenc és com fins ara no havia sentit parlar de la Kinsey Millhone, la detectiu que protagonitza les novel·les. És un personatge genial, creïble i femení (no és un detectiu masculí al que li han posat un parell de pits). Les novel·les són les típiques policíaques: un cas per investigar, pistes, deduccions, preguntar amunt i avall, dosis d’acció i violència… Amb l’A m’ho vaig passar molt bé, però el B no em va agradar tant. De totes maneres me’ls penso llegir tots!

Nota: 3’5/5

LA INTRUSA, Éric Faye

  • Títol original: Nagasaki
  • Traducció: Anna-Maria Corredor
  • Editorial : Edicions de 1984
  • Col·lecció: Mirmanda
  • 104 pàgines. Any publicació: 2010

En Shimura-san és un solter de mitjana edat que gaudeix de la seva soledat en una petita caseta en un barri perifèric de Nagasaki. La seva tranquil·litat es veu pertorbada per un fet insòlit: tot i viure sol, els aliments de la nevera i el rebost minven quasi imperceptiblement (quasi és la paraula clau). Així que decideix posar una càmera dins de casa, i observar el que passa mentre és a la feina. I no creuràs el que passa a continuació.

La intrusa és una història basada en un curiós fet real que pel títol podem intuir de què va. Éric Faye s’inspira en aquest cas per endinsar-se i reflexionar sobretot en el que amaga la solitud, però també en les voltes que dona la vida.

Poques pàgines, senzill, distret… Es llegeix en una tarda. Es nota que l’Éric Faye intenta donar-li un estil japonès a la història, però segueix essent molt occidental. I això M’ENCANTA, ja que amb la literatura oriental em costa molt connectar-hi.

“Mai no m’han agradat els triomfadors.

No pas perquè assoleixen allò que pretenien, sinó perquè esdevenen la joguina del seu èxit, d’un Jo cec. El Jo a qualsevol preu és la fi de l’home.

La Crisi fa que els homes es tornin una mica més solitaris. ¿Què vol dir encara aquest nosaltres que surt a dojo en les converses? El nosaltres desapareix. En comptes d’agrupar-se al voltant d’un foc, els jo s’aïllen, s’espien. Cadascú creu que se’n sortirà millor que el veí, i això també, és probable que sigui la fi de l’home. “

Nota: 3/5

EL COMISARIO BORDELLI, MARCO VICHI (Sèrie Comisario Bordelli 1)

Títol original: Il commissario Bordelli
Traducció: Cristina Zelich Gonzalez
Editorial : Duomo Ediciones
Col·lecció: Nefelibata
Pàgines: 256 Any publicació: 2004

Una calorosa matinada d’estiu avisen al comissari Bordelli per la mort sospitosa d’una adinerada anciana en la seva solitària mansió de les afores.

Novel·la que enceta la sèrie “Comissari Bordelli”, un policia de Florència a l’any 1963. La resolució del cas queda en un segon pla, com l’excusa per presentar un personatge que coincideix en molts vicis i virtuts en l’arquetip novel·lesc del policia italià dels últims anys, però que es mou més al marge. Sabrem d’ell que va ser un ex-combatent de la Segona Guerra Mundial en el bàndol dels aliats i per això arrossega records traumàtics, però no és un home especialment trist. Somia en conèixer algú especial, encara que troba que a la seva edat (passat els 50) és complicat. Sol fer els ulls grossos amb alguns delinqüents, sobretot lladres, perquè és conscient del moment de pobresa que travessa el país. Li agrada organitzar sopars amb bon vi, bon menjar, i rodejat de gent de diversa procedència, on tots diuen la seva.

La trama és lleugera, un whodunit que no té res de l’altre món. Però l’espai que se li concedeix al comissari, als seus records i a alguns secundaris estrafolaris que aporten poc o res a la resolució del cas enriqueixen una novel·la que d’altra manera hagués passat desapercebuda.

Nota: 3/5

7-7-2007, ANTONIO MANZINI (SÈRIE ROCCO SCHIAVONE 5)

Títol original: 7-7-2007
Traducció: Julia Osuna Aguilar
Editorial : Salamandra Black
Col·lecció: Novela Negra
Pàgines: 352 Any publicació: 2016

A Pista negra, la primera novel·la protagonitzada pel malcarat i corrupte subcap de policia Rocco Schiavone, ens trobem que l’agent exerceix a Aosta (als Alps italians) després de que el traslladessin de Roma per raons que desconeixem. Al llarg de les novel·les de la sèrie anirem esbrinant més sobre el passat de Schiavone, tal i com ens mostra aquesta cinquena entrega, que es considera la definitiva per entendre el personatge, els seus enemics i el traumàtic passat que arrossega.

Així és com ens situem en un calorós estiu a la capital italiana, on en Rocco Schiavone investiga la mort de dos estudiants que té l’aparença de tractar-se d’un assumpte de drogues. A nivell personal ha de bregar amb la marxa de la Marina, que s’ha pres un temps de separació al haver descobert certes llibertats que es pren en la seva feina policial.

En contra de la meva manera de fer, he passat de la primera publicació de la sèrie a la cinquena. El salt és significatiu, queda patent que el personatge està millor desenvolupat, amb més matisos, i l’acompanya una trama elaborada, sinuosa, de situacions que impacten, i uns secundaris de destacada presència. Sens dubte, una sèrie molt recomanable.

El que puc dir d’aquesta novel·la també ho puc dir de gairebé tots els gialli amb els que ensopego: que amb la novel·la negra italiana m’ho passo molt i molt bé. Els protagonistes em transmeten vida,  tenen caràcter, vicis i virtuts, gaudeixen i pateixen. Poden transgredir la llei en diferents graus a favor del que consideren un bé ètic, que en cada personatge és també una filosofia particular plena de matisos, com ho és també el seu humor. I m’encanta els detalls en comú que tenen, com per exemple aquest aspecte mediterrani on petits plaers com el menjar i beure tenen el seu lloc dins la narració. Algunes no seran grans novel·les (n’hi ha que sí ho són), però em diverteixen. Poca cosa més demano.

Nota: 3’5/5

COSMÉTICA DEL ENEMIGO, AMÉLIE NOTHOMB

Títol original: Cosmétique de l'ennemi
Traducció: Sergi Pàmies
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas / Compactos
Pàgines: 104 Any publicació: 2001

L’avió d’en Jérôme Angust ve amb retard, així no té més remei que resignar-se a passar unes hores a la zona d’embarcament. Un tipus estrany amb ganes de conversa no deixa de molestar-lo, i tot i que en Jérôme li fuig tant com pot, acabarà escoltant unes confessions tenebroses que el sorprendran.

Repassant les anteriors ressenyes sobre l’autora, m’he adonat que entre lectura i lectura passen uns cinc anys. Ho trobo natural perquè no m’acabo d’entendre amb l’Amèlie Nothomb per moltes ganes que hi posi. No dic que aquesta novel·leta (novel·leta per mida i contingut) no sigui curiosa, de fàcil lectura, però tampoc l’he trobat especialment rellevant.

Potser es que m’havia empassat un spoiler abans de llegir-ho i la sorpresa quedava a zero, o que al ser l’autora una figura destacada de la literatura li exigeixo més que a altres, no sé. El cas és que en aquest relat el plantejament és interessant, el desenvolupament va bé (hi ha tensió, hi ha humor negre, hi ha curiositat), però després fa un estrany recargolament que trobo que la salva de molts esforços i resta com un episodi de la dimensió desconeguda. I tot i quedar amb un ni fu ni fa, puc dir que és el millor que he llegit d’ella fins ara, després de Metafísica dels tubs i Higiene de l’assassí.

Resumint, que no li acabo de veure l’enfant terrible, que no ens acabem d’entendre.

Fins d’aquí cinc anys, Amélie.

Nota: 3/5

EL ÚLTIMO BARCO, DOMINGO VILLAR (Sèrie Leo Caldas #3)

Editorial : Siruela
Col·lecció: Policiaca
Pàgines: 712  Any publicació: 2019

Una reservada professora de ceràmica de Vigo ha desaparegut d’un dia per un altre, sense cap explicació, sense cap mostra de que volgués marxar, però també sense cap indici de violència. El seu pare, un reputat cirurgià, aprofita la seva relació amb el comissari de Leo Caldas per pressionar perquè s’investigui un cas que no se sap ben bé si existeix, i al ser major d’edat i no haver-hi cap sospita de delicte, la línia legal per interferir en la seva vida és molt fina.

Després de 8 anys per fi s’ha publicat el tercer llibre de l’inspector Leo Caldas, sèrie que cada cop guanya més adeptes. La novel·la segueix l’estil de les anteriors. Ens situa a una Vigo actual, on a l’inspector Leo Caldas li assignen un cas que fa avançar lentament, com es comprensible en un cas de desaparició. De nou ens trobem amb un tàndem que funciona molt bé, format pel Leo Caldes i el seu company Rafa Estévez, un aragonès una mica animal. Són dos personatges ben definits i que cauen simpàtics, i és distret seguir-los amunt i avall visitant llocs i fent un bon grapat d’entrevistes per esbrinar què pot haver passat. A través d’aquestes entrevistes coneixerem el paisatge natural i urbanístic de Vigo, i també alguns oficis que avui dia resulten curiosos, com el de luthier i ceramista.

El lector de novel·les policíaques que li agradi una mica d’acció pot tenir la sensació de que hi ha un munt de palla i que no passa res. No ha estat el meu cas, i suposo que cap dels que són seguidors de la sèrie. Al haver-hi més de 700 pàgines ja et resignes a que et trobaràs amb una trama que s’estirarà tant com sigui possible, però també és cert que està ben portada, ben relatada i que no avorreix. De fet, m’he l’he llegit en un cap de setmana. Algun cop he desitjat que el cas tingués una bona empenta, i segons què ja t’ho veus venir, però tampoc és per queixar-se. La veritat es que espero llegir més llibres d’aquesta sèrie, que fins i tot m’ha animat a posar Vigo en les ciutats que algun dia m’agradaria visitar.

Nota: 3’5/5

TRES ROSAS AMARILLAS, RAYMOND CARVER

Traducció: Jesús Zulaika Goicoechea
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 160  Any publicació: 1997

Gràcies a Txékhov arribo a Raymond Carver, autor considerat un dels millors contistes nord-americans (i occidental). Tres rosas amarillas és un recull de 7 relats on Carver desenvolupa escenes d’àmbit familiar i matrimonial de tot tipus (dificultats econòmiques, fidelitat, dependència…). Les escenes tenen un alt grau d’intimitat, amb diàlegs i fets que només passen de portes endins, i per això no aconsegueixo esbrinar de quina època es tracta. Podrien ser perfectament atemporals si no és perquè avui dia ja se’ns fa estrany que es comuniquin a través del servei postal o de trucades de cobrament a destinació. L’estil de Carver té algunes particularitats en comú amb Txékhov (al que adorava), per exemple la de mostrar-nos els personatges en aquell precís moment, sense passat ni futur, com si es tractés d’una fotografia o un record personal.

Tres rosas amarillas és l’exepció, ja que tracta sobre els últims moments de vida de Txèkhov. Va ser la raó de que llegís a Carver, i és un conte magnífic. Una escena en concret em va posar els pèls de punta, pel significat del moment i la bellesa de retratar-la.

Sí, Carver està molt bé, m’agrada com escriu, com agafa una escena que perfectament podria ser treta de la intimitat de casa nostra, però tot i així el seu retrat de la classe mitja i baixa dels Estats Units se’m fa menys interessant que el retrat de la Rússia de Txékhov.

Nota: 3’5/5

CRIADAS Y SEÑORAS (THE HELP), KATHRYN STOCKETT

Criadas y señoras és un relat a tres veus sobre la precària situació de les minyones afroamericanes als anys 60, a Mississipi.

L’Skeeter és una jove blanca que ha acabat la universitat i torna a casa. Voldria ser una gran escriptora, i una editorial de Nova York li dona una petita esperança a canvi de trobar un reportatge que pugui interessar. De mentre s’ha de conformar elaborant una columna setmanal al diari local fent-se passar per la Senyora Mirna, una experta de la llar. El problema és que l’Skeeter no en té ni idea de cuidar una llar. Així que contactarà amb l’Aibileen, la minyona afroamericana d’una de les seves millors amigues, perquè l’ajudi amb la columna. Junt amb la Minny, una altra criada una mica bocamolla, sorgirà un projecte molt especial: donar veu a les dones que formen part del servei domèstic de la ciutat de Jackson.

Ens submergim de ple en un context històric on el racisme és una actitud natural, recolzada per les lleis de l’Estat. Les primeres actituds rebels comencen a sorgir (contra la separació d’espais públics, la formació de guetos), però això encara està lluny de les criades de Jackson, Mississipi.  Elles són dones sense veu que sobreviuen resignades suportant les mestresses dia sí dia també, ajudant-se de la ironia, sentit de l’humor i camaraderia.

Des de que vaig veure la pel·lícula que em vaig apuntar de llegir la novel·la. És de saviesa popular que les novel·les superen la pel·lícula basades en elles, oi? I podria dir que aquest cas no és l’excepció, però ho diré fluixet, sense contundència. El film és molt fidel al llibre i considero que han fet una feina excel·lent, però té molt de mèrit que coneixent tot el que passa hagi gaudit de la lectura (des de la primera pàgina!) com si em vingués de nou.

Nota: 3’5/5