EL COMISARIO BORDELLI, MARCO VICHI (Sèrie Comisario Bordelli 1)

Títol original: Il commissario Bordelli
Traducció: Cristina Zelich Gonzalez
Editorial : Duomo Ediciones
Col·lecció: Nefelibata
Pàgines: 256 Any publicació: 2004

Una calorosa matinada d’estiu avisen al comissari Bordelli per la mort sospitosa d’una adinerada anciana en la seva solitària mansió de les afores.

Novel·la que enceta la sèrie “Comissari Bordelli”, un policia de Florència a l’any 1963. La resolució del cas queda en un segon pla, com l’excusa per presentar un personatge que coincideix en molts vicis i virtuts en l’arquetip novel·lesc del policia italià dels últims anys, però que es mou més al marge. Sabrem d’ell que va ser un ex-combatent de la Segona Guerra Mundial en el bàndol dels aliats i per això arrossega records traumàtics, però no és un home especialment trist. Somia en conèixer algú especial, encara que troba que a la seva edat (passat els 50) és complicat. Sol fer els ulls grossos amb alguns delinqüents, sobretot lladres, perquè és conscient del moment de pobresa que travessa el país. Li agrada organitzar sopars amb bon vi, bon menjar, i rodejat de gent de diversa procedència, on tots diuen la seva.

La trama és lleugera, un whodunit que no té res de l’altre món. Però l’espai que se li concedeix al comissari, als seus records i a alguns secundaris estrafolaris que aporten poc o res a la resolució del cas enriqueixen una novel·la que d’altra manera hagués passat desapercebuda.

Nota: 3/5

7-7-2007, ANTONIO MANZINI (SÈRIE ROCCO SCHIAVONE 5)

Títol original: 7-7-2007
Traducció: Julia Osuna Aguilar
Editorial : Salamandra Black
Col·lecció: Novela Negra
Pàgines: 352 Any publicació: 2016

A Pista negra, la primera novel·la protagonitzada pel malcarat i corrupte subcap de policia Rocco Schiavone, ens trobem que l’agent exerceix a Aosta (als Alps italians) després de que el traslladessin de Roma per raons que desconeixem. Al llarg de les novel·les de la sèrie anirem esbrinant més sobre el passat de Schiavone, tal i com ens mostra aquesta cinquena entrega, que es considera la definitiva per entendre el personatge, els seus enemics i el traumàtic passat que arrossega.

Així és com ens situem en un calorós estiu a la capital italiana, on en Rocco Schiavone investiga la mort de dos estudiants que té l’aparença de tractar-se d’un assumpte de drogues. A nivell personal ha de bregar amb la marxa de la Marina, que s’ha pres un temps de separació al haver descobert certes llibertats que es pren en la seva feina policial.

En contra de la meva manera de fer, he passat de la primera publicació de la sèrie a la cinquena. El salt és significatiu, queda patent que el personatge està millor desenvolupat, amb més matisos, i l’acompanya una trama elaborada, sinuosa, de situacions que impacten, i uns secundaris de destacada presència. Sens dubte, una sèrie molt recomanable.

El que puc dir d’aquesta novel·la també ho puc dir de gairebé tots els gialli amb els que ensopego: que amb la novel·la negra italiana m’ho passo molt i molt bé. Els protagonistes em transmeten vida,  tenen caràcter, vicis i virtuts, gaudeixen i pateixen. Poden transgredir la llei en diferents graus a favor del que consideren un bé ètic, que en cada personatge és també una filosofia particular plena de matisos, com ho és també el seu humor. I m’encanta els detalls en comú que tenen, com per exemple aquest aspecte mediterrani on petits plaers com el menjar i beure tenen el seu lloc dins la narració. Algunes no seran grans novel·les (n’hi ha que sí ho són), però em diverteixen. Poca cosa més demano.

Nota: 3’5/5

COSMÉTICA DEL ENEMIGO, AMÉLIE NOTHOMB

Títol original: Cosmétique de l'ennemi
Traducció: Sergi Pàmies
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas / Compactos
Pàgines: 104 Any publicació: 2001

L’avió d’en Jérôme Angust ve amb retard, així no té més remei que resignar-se a passar unes hores a la zona d’embarcament. Un tipus estrany amb ganes de conversa no deixa de molestar-lo, i tot i que en Jérôme li fuig tant com pot, acabarà escoltant unes confessions tenebroses que el sorprendran.

Repassant les anteriors ressenyes sobre l’autora, m’he adonat que entre lectura i lectura passen uns cinc anys. Ho trobo natural perquè no m’acabo d’entendre amb l’Amèlie Nothomb per moltes ganes que hi posi. No dic que aquesta novel·leta (novel·leta per mida i contingut) no sigui curiosa, de fàcil lectura, però tampoc l’he trobat especialment rellevant.

Potser es que m’havia empassat un spoiler abans de llegir-ho i la sorpresa quedava a zero, o que al ser l’autora una figura destacada de la literatura li exigeixo més que a altres, no sé. El cas és que en aquest relat el plantejament és interessant, el desenvolupament va bé (hi ha tensió, hi ha humor negre, hi ha curiositat), però després fa un estrany recargolament que trobo que la salva de molts esforços i resta com un episodi de la dimensió desconeguda. I tot i quedar amb un ni fu ni fa, puc dir que és el millor que he llegit d’ella fins ara, després de Metafísica dels tubs i Higiene de l’assassí.

Resumint, que no li acabo de veure l’enfant terrible, que no ens acabem d’entendre.

Fins d’aquí cinc anys, Amélie.

Nota: 3/5

EL ÚLTIMO BARCO, DOMINGO VILLAR (Sèrie Leo Caldas #3)

Editorial : Siruela
Col·lecció: Policiaca
Pàgines: 712  Any publicació: 2019

Una reservada professora de ceràmica de Vigo ha desaparegut d’un dia per un altre, sense cap explicació, sense cap mostra de que volgués marxar, però també sense cap indici de violència. El seu pare, un reputat cirurgià, aprofita la seva relació amb el comissari de Leo Caldas per pressionar perquè s’investigui un cas que no se sap ben bé si existeix, i al ser major d’edat i no haver-hi cap sospita de delicte, la línia legal per interferir en la seva vida és molt fina.

Després de 8 anys per fi s’ha publicat el tercer llibre de l’inspector Leo Caldas, sèrie que cada cop guanya més adeptes. La novel·la segueix l’estil de les anteriors. Ens situa a una Vigo actual, on a l’inspector Leo Caldas li assignen un cas que fa avançar lentament, com es comprensible en un cas de desaparició. De nou ens trobem amb un tàndem que funciona molt bé, format pel Leo Caldes i el seu company Rafa Estévez, un aragonès una mica animal. Són dos personatges ben definits i que cauen simpàtics, i és distret seguir-los amunt i avall visitant llocs i fent un bon grapat d’entrevistes per esbrinar què pot haver passat. A través d’aquestes entrevistes coneixerem el paisatge natural i urbanístic de Vigo, i també alguns oficis que avui dia resulten curiosos, com el de luthier i ceramista.

El lector de novel·les policíaques que li agradi una mica d’acció pot tenir la sensació de que hi ha un munt de palla i que no passa res. No ha estat el meu cas, i suposo que cap dels que són seguidors de la sèrie. Al haver-hi més de 700 pàgines ja et resignes a que et trobaràs amb una trama que s’estirarà tant com sigui possible, però també és cert que està ben portada, ben relatada i que no avorreix. De fet, m’he l’he llegit en un cap de setmana. Algun cop he desitjat que el cas tingués una bona empenta, i segons què ja t’ho veus venir, però tampoc és per queixar-se. La veritat es que espero llegir més llibres d’aquesta sèrie, que fins i tot m’ha animat a posar Vigo en les ciutats que algun dia m’agradaria visitar.

Nota: 3’5/5

TRES ROSAS AMARILLAS, RAYMOND CARVER

Traducció: Jesús Zulaika Goicoechea
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Compactos
Pàgines: 160  Any publicació: 1997

Gràcies a Txékhov arribo a Raymond Carver, autor considerat un dels millors contistes nord-americans (i occidental). Tres rosas amarillas és un recull de 7 relats on Carver desenvolupa escenes d’àmbit familiar i matrimonial de tot tipus (dificultats econòmiques, fidelitat, dependència…). Les escenes tenen un alt grau d’intimitat, amb diàlegs i fets que només passen de portes endins, i per això no aconsegueixo esbrinar de quina època es tracta. Podrien ser perfectament intemporals si no és perquè avui dia ja se’ns fa estrany que es comuniquin a través del servei postal o de trucades de cobrament a destinació. L’estil de Carver té algunes particularitats en comú amb Txékhov (al que adorava), per exemple la de mostrar-nos els personatges en aquell precís moment, sense passat ni futur, com si es tractés d’una fotografia o un record personal.

Tres rosas amarillas és l’exepció, ja que tracta sobre els últims moments de vida de Txèkhov. Va ser la raó de que llegís a Carver, i és un conte magnífic. Una escena en concret em va posar els pèls de punta, pel significat del moment i la bellesa de retratar-la.

Sí, Carver està molt bé, m’agrada com escriu, com agafa una escena que perfectament podria ser treta de la intimitat de casa nostra, però tot i així el seu retrat de la classe mitja i baixa dels Estats Units se’m fa menys interessant que el retrat de la Rússia de Txékhov.

Nota: 3’5/5

LA PESTE, Albert Camus

Títol original: La peste
Traducció: Rosa Chacel
Editorial : Edhasa
Col·lecció: Pocket
Pàgines: 360  Any publicació: 1947

A la ciutat d’Oran, els habitants observen encuriosits com les rates surten a morir a la vista de tothom. Poc després una estranya malaltia mortal, amb símptomes com febre i bubons en les articulacions, comença a afectar a la població, i els casos es van multiplicant. Els metges de la ciutat, entre ells el protagonista Rieux, no tenen més remei que admetre que el que tenen davant dels ulls es la pesta. Comença així la crònica sobre la lluita entre la plaga i els seus habitants en una ciutat assetjada, sense escapatòria, i en la que els personatges principals ho afrontaran cada un a la seva manera. 

Sincera i personalment, he salvat La pesta del suspens pels pèls. I és perquè és molt necessari el context per entendre millor aquesta novel·la.

Albert Camus era un escriptor pertanyent a la corrent filosòfica existencialista, concretament a l’arrel atea, que creu que l’home existeix pels seus actes, i ha de ser lliure o hauria de tenir la llibertat per definir la seva pròpia ètica i moral sense que la cultura i la religió s’hi posi pel mig. Que en comptes de donar per suposat el que som o com hauriem de ser (imposats per lleis, religió), el que hauria de parlar en nom nostre són els actes de cada individu, la nostra existència. Però contradictòriament, Camus dona per suposat que sense normes sorgiria la bondat innata de l’home. I per això fa aquesta mena d’exercici literari, en que ens trobem en una ciutat que ha quedat tancada perquè la malaltia no s’escampi arreu del territori. I que per culpa de la plaga, tot el que són lleis, normes socials, religió… queden en suspens. Com es comportaran els homes davant d’aquestes circumstàncies? Doncs no he pogut ser més escèptica amb el que diu Camus. 

L’actualitat ens dona l’exemple de què és l’home. L’home s’aprofita de les desgràcies alienes per fer negoci, i s’aprofiten dels febles per fer-ne tot tipus d’abús. Obriu qualsevol diari qualsevol dia de l’any i ho constatareu. A la ciutat d’Oran, però, poca cosa hi ha a retreure. Que el més greu que es pugui recriminar sigui que els comerciants pugen els preus per l’escassetat d’aliments, i tot i així els afectats siguin un breu apunt cap al final. També hi ha un personatge al que se li pot recriminar que gaudeixi d’aquesta ciutat sense llei perquè així la justícia no el ve a buscar per un delicte en que la única víctima era ell (intent de suïcidi). I fins i tot hi ha moments en que se l’intenta excusar.

I no es que sigui impossible que els protagonistes d’aquesta història no existeixin. Els metges i voluntaris que estan al peu del canó en varis processos de la pesta (visites als malalts, als hospitals, camps de quarantena, serveis funeraris….) no són poc creïbles, són ben humans. Gent que ho dona tot fins a l’extenuació o la mort. Però la maldat també és ben humana, des de la individual a la governamental, i no es pot negar la seva existència.

També m’ha empipat una mica que es presenti com una crònica que dona veu a tot un poble, diu que sobretot en els sentiments que tots tenien en comú, que segons ell era l’amor (romàntic), el sofriment i l’exili. I es converteix més aviat en el sofriment d’uns francesos a Argèlia, amb la parella o ex-parella lluny per diverses raons, tots sense fills, i tots homes. I es que no hi ha cap personatge femení. La única dona que té una mica de presència és precisament la mare d’un dels protagonistes, i es dedica a cuidar i teixir, la majoria de vegades en silenci.

La negació femenina va tant enllà, que fins i tot en una de les escenes més cruentes en la que es descriu tot el procés víric en un nen que acaba morint (n’hi ha poques d’aquestes escenes, i crec que aquesta és la pitjor), a qui se li dona la notícia de la mort és al pare (a la mare i a la filla se les ha apartat en un altre lloc de quarantena). Aquest pare, que és un jutge, fa sorgir aquesta reflexió per part d’un dels protagonistes: 

Pobre juez – murmuró Tarrou al salir -. Habría que hacer algo por él, pero ¿qué se puede hacer por un juez? 

I doncs, per una mare? QUÈ ÉS POT FER PER UNA MARE? Doncs a les mares, a les dones en general, l’autor les ignora quasi totalment, si no es per aquelles llunyanes i sense veu, que representen una figura amorosa en els protagonistes. 

Hi ha reflexions interessants, clar que sí. Per exemple la intervenció del mossèn, que aporta la visió de la religió sobre una maledicció que ataca a culpables e innocents per igual. Els dilemes sobre què et demana el cor i què et demana el seny (per exemple entre ajudar o fugir de la malaltia). Però hi ha altres reflexions que trobo que se li dona massa voltes, precisament sobre aquests temes que ell troba tan importants (la distància imposada amb la parella, l’exili,etc.). Atrapat en una ciutat on ronda una malaltia mortal, crec que hi ha altres prioritats. Per això el principi de la novel·la està força bé, al mig és tot un munt de reflexions més o menys encertades mentre la pesta es fa amb la ciutat, i el final m’ha semblat boníssim. 

Hi ha la possibilitat de que no hagi entès ben bé del tot el que volia dir Camus. La meva familiaritat amb l’existencialisme es limita a donar voltes per internet una bona estona, i espero que a cap filòsof o entès en el tema li hagi vingut un patatús al llegir-me. Cada un té les eines que té, i les fa servir com pot. Però encara que no hi estigui d’acord en moltes coses m’alegro d’haver-lo llegit, cada cop gaudeixo més d’aquests llibres que m’obliguen a treure el rovell a les neurones. 

I per cert, ha entrat dins el repte dels clàssics. Tot i publicar la ressenya ara, la vaig acabar a finals de novembre (pels pèls). 

Nota: 3’5/5

PERSUASIÓN, Jane Austen

dav
Títol original: Persuasion Traducció: Manuel ortega y Gasset Editorial : Penguin Random House Col·lecció: Penguin Clasicos 296 pàgines. Any publicació: 1818

L’última novel·la de la Jane Austen, publicada al 1818 pòstumament, segueix l’argument en que es solia moure l’autora: novel·la costumista i romàntica, centrada en una història d’amor marcada per motius econòmics, classe social i mals entesos. L’Anne Elliot és una dona soltera de 28 anys que viu amb el seu pare i una de les seves germanes. A diferència de la seva família, és una persona assossegada, resignada, bondadosa, mediadora i pacient. És la filla mitjana de Sir Walter Elliot, un baronet vidu, classista i malgastador, que  en un intent d’estalviar però també de seguir mantenint les aparences acaba llogant la finca familiar de Kellynch Hall a un almirall. Casualment la muller d’aquest inquilí és la germana de Frederick Wentworth, el pretendent que l’Anne, aconsellada per la família i la seva confident, va rebutjar fa 8 anys. Wentworth no provenia ni de família acomodada ni l’acompanyava cap títol, però reapareix a la vida d’Anne amb la butxaca plena, amb el grau de capità de la marina, i solter. L’Anne encara segueix profundament enamorada però és evident que en Wentworth està ressentit.

Aquesta és la tercera novel·la de Jane Austen que llegeixo i que he trobat per sobre d’Emma i per sota d’Orgull i Prejudici (ambdues llegides fa més de 10 anys, com passa el temps!). No és de les més conegudes de l’autora, i entenc perquè. Dubto que el romanticisme entre l’Anne i en Wentworth pogués mantenir tot solet la novel·la sense el ventall de secundaris que els acompanyen, i sense la magnífica visió que ens aporta dels costums de l’època. He trobat que l’Anne Elliott és un personatge molt passiu, sense cap punt de rebel·lia davant d’una família que la menysté contínuament, i es deixa portar allà on la dugui la marea. La narradora ens fa petits apunts del que pensa la protagonista però sense que aquesta sembli continguda, per això sorprèn que fins ben bé passades dues-centes pàgines (de tres-centes que té la novel·la) no li coneixem importants reflexions que sorgeixen entre converses. Algunes d’aquestes reflexions tenen un marcat caire feminista, però alhora resignat, ja que en aquella època les dones gaudien de poca llibertat en tots els àmbits (parlem de principis del 1800). D’en Wentworth poca cosa puc dir, l’he trobat quasi invisible.

Certs paràgrafs em van induir a especular quant de la Jane Austen hi ha en l’Anne Elliot. Al ser escrita en plena maduresa, em preguntava si hi hauria abocat vivències passades i reflexions personals.

Per exemple: Insisteix molt en el concepte d’un únic amor per tota la vida. Sabem que Austen no es va casar mai, però sobre els vint anys (1796) va mantenir una relació especial amb Thomas Lefroy, que segons diuen va ser qui li va inspirar el personatge de Mr. Darcy d’Orgull i Prejudici. Però a diferència de Mr. Darcy, Lefroy no tenia ni un duro (depenia del seu oncle), i val a dir que la Jane tampoc. Al poc temps, Lefroy va marxar cap a la seva Irlanda natal i no es va trobar mai més amb la Jane. Sembla, però, per algunes cartes que la Jane va enviar a la seva germana Cassandra, que el flirteig/enamorament per part dels dos va durar uns mesos més però que els impediments econòmics pesaven molt. Poca cosa més sabem, ja que Cassandra va cremar les cartes  que li enviava la seva germana quan aquesta va morir.

Tornant a la protagonista de la novel·la, Anne diu que una de les raons de rebutjar Wentworth va ser perquè ella s’oposava a un llarg festeig amb l’esperança d’una futura millora econòmica que els permetés casar-se (que havia de recaure sobretot per part del nuvi). Anne creia que això malmetria la relació i la vida de cada un, ja que aquesta millora podria ser que no es produís mai. Tornant a la vida de la Jane, com he comentat, ni ella ni en Thomas eren econòmicament solvents, i per molt que s’estimessin aquesta impossibilitat no desapareixeria.

Lefroy es va casar al cap de tres anys amb una rica hereva, i a la primera filla que va tenir li va posar de nom Jane (que també era el nom de la seva sogra, val, però deixeu-me fantasiejar). A Persuasión, l’Anne denúncia amargament com els homes obliden ràpidament la que havien sigut “l’amor de la seva vida”.

(Diàleg amb un personatge masculí):
“Anne: Nosotras no los olvidamos tan pronto como ustedes a nosotras. Tal vez es nuestro destino, nuestro sino, más que nuestro mérito. No lo podemos evitar. Vivimos recluidas en casa, calladas, y los sentimientos se apoderan de nosotras. Ustedes estan obligados a luchar. Tienen siempre una profesión, unos intereses, un negocio, (…) que los devuelve al mundo en seguida. “
“Capità Harville: Pero permitame que le diga que la historia, y la literatura, sea en prosa o en verso, estan contra usted. (…) Creo que no he abierto un libro en mi vida que no contenga algún pasaje sobre la inconstancia femenina. (…) Pero tal vez, dirá usted, porque los han escrito los hombres.  Anne: Tal vez, desde luego. Así que, por favor, no me ponga ejemplos de los libros. Los hombres han tenido toda clase de ventajas sobre nosotras a la hora de contar su historia. Su educación ha sido siempre muy superior; la pluma ha estado siempre en sus manos. No acepto que los libros prueben nada.”
“Anne: Le creo capaz de cualquier sacrificio, y de toda la resignación doméstica, mientras tenga un objeto, si me permite la expresión. Quiero decir, mientras viva la mujer a la que ama, y viva por usted. Todo el privilegio que yo reclamo para mi sexo (no es muy envidiable, no tiene por qué codiciarlo) es el de tener un amor más duradero, una vez perdida la existencia o la esperanza.”

Em va fer l’efecte que aquestes dures recriminacions traspassaven la ficció, que no lligaven amb la protagonista passiva que havia estat fins ara l’Anne. Per això vaig buscar si la Jane Austen tenia algú a qui fer-li aquests retrets, i he lligat caps. Per desgràcia no he trobat absolutament res que en parli minímament d’aquesta possible relació entre la novel·la i la vida privada de la Jane Austen, tot i que em falta bibliografia. Per internet corre molta informació esbiaixada, blogs que copien a altres blogs,… Res que em semblés consistent. Així que aquestes teories (o fantasies) es queden en un terme totalment personal.

Per cert, la relació dels Austen-Lefroy no va acabar aquí. La situació econòmica no va ser un impediment perquè una neboda de la Jane Austen (amb qui estava molt unida) es casés amb un Lefroy, un parell d’anys abans de que la Jane acabés Persuasión al 1816. La neboda es deia… Anna.

Un apunt: Que ningú em recomani Becoming Jane, una lliure interpretació de la història d’amor entre Jane Austen i Thomas Lefroy. Amb els mateixos ardits que qualsevol pel·lícula d’amor de segona categoria, guió pèssim, actors insulsos amb el que és impossible connectar (si ni entre ells connecten!), intentant copiar la magnífica Orgull i prejudici (tant el llibre com la peli)… Vaig deixar-la a la meitat, no vaig poder més.

Segon apunt: L’edició de és ben maca, però no hi ha el mateix esforç en la qualitat, perquè se m’ha mig esparracat a mitja lectura.

Nota: 3/5

Lectures d’estiu i un repte

Aquest estiu pràcticament no he tocat el blog, últimament el tinc una mica deixat. No és només mandra, m’he adonat que segons què llegeixo tampoc em ve de gust ressenyar-ho. Em passa sobretot amb la novel·la negra, que com ja he comentat varies vegades és el gènere que més m’agrada. Però quan acabo una lectura i haig de ressenyar-la, em quedo en blanc. Que té aquella novel·la que no tinguessin unes altres que ja havia llegit? Què la pot diferenciar de tot el que havia llegit anteriorment? No gaire res. A vegades em sembla com si llegís sempre les mateixes històries, un cop rera altre, amb petites variacions. I tampoc em deixen gaire petjada, ja que un cop finalitzades no conviden a cap tipus de reflexió.

Però com a persona positiva i resolutiva que sóc (i evidentment humil hehe), m’he proposat un repte personal al començar el setembre: llegir un clàssic al mes. La resta de lectures seran totalment al meu gust, però com a mínim un cop al mes m’imposaré de llegir algun clàssic, de llibre o d’autor. I he començat força bé, perquè ja he cobert dos cops el setembre! Però aquests el comentaré en un altre post. Ara comentaré breument, com acostumo a fer de tant en tant, les lectures de les últimes setmanes.

YO MATO, GIORGIO FALETTI


Títol original: Io Uccido
Traducció: Rosa Cargatelli
Editorial : Grijalbo
704 pàgines. Any publicació: 2002

Un despietat assassí en sèrie comença a actuar a Mònaco, i a més li agrada exhibir-se a través de les trucades a un conegut programa de ràdio. Casualment es troba per la zona un agent de l’FBI (que ja és casualitat, eh), i ajudarà a la policia local a capturar al criminal.

Tant les maneres com la finalitat de l’assassí són macabres, però suportable. És entretingut, té bons girs, i va ser un best -seller en el seu moment (any 2002).

Nota: 3’5/5


PISTA NEGRA, ANTONIO MANZINI

Títol original: Pista Nera
Traducció: Teresa Clavel Lledó
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Black
256 pàgines. Any publicació: 2013

Una màquina trepitjaneu atropella mortalment a un home en plena muntanya, vora les pistes d’esquí. Un accident ja de per sí sospitós que amb poques indagacions passa a ser un assassinat, i per tant s’ha de buscar el culpable.

Rocco Schiavone és el comissari encarregat del cas. Fa 4 mesos que va venir de Roma, i no es sent a gust en el seu nou destí. De fet és força tossut en no sentir-se a gust, ja que per molta fred i neu que hi hagi, ell insisteix en destrossar unes Clarks rera altres. És estrany que després de 4 mesos no li hagin amputat els peus per congelació.

Certament, tal i com s’intueix, la trama és fluixeta, però el protagonista té el seu punt.

Nota: 3/5


LA SOCIEDAD LITERARIA DEL PASTEL DE PIEL DE PATATA DE GUERNSEY, MARY ANN SHAFFER & ANNIE BARROWS

Títol original: The Guernsey literary and potato peel pie society 
Traducció: Mª Cristina Martín Sanz
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
304 pàgines. Any publicació: 2008

La Juliet Ashton és una reconeguda autora pels seus escrits humorístics durant la segona guerra mundial. Un cop finalitzada aquesta, la Juliet té ganes de canviar de registre, però no troba inspiració. La casualitat fa que un membre del curiós club literari de Guernsey, una illeta al canal de la Mànega, es posi en contacte amb ella, i s’iniciï una correspondència en que la que hi participaran varis personatges.

Si existís una versió extensa de 84, Charing Cross Road, seria aquesta, i per mi clarament l’han usat d’inspiració. És una novel·la encantadora, divertida, emotiva, i on el context històric té un pes important. En un parell de mesos veureu la pel·lícula a Netflix.

Nota: 4/5


EL HOMBRE DE LOS CÍRCULOS AZULES, FRED VARGAS

Títol original: L’Homme aux cercles bleus
Traducció: Helena del Amo
Editorial : Siruela
Col·lecció: Policíaca 
200 pàgines. Any publicació: 1991

Fa setmanes que de matinada, pels carrers de París, apareixen dibuixats a terra uns curiosos cercles blaus amb objectes al mig (un cigar, una nina trencada,….). La gent s’ho pren com una mena d’expressió artística d’algun desconegut, però el comissari Adamsberg té la sensació de que això no seguirà essent tan innocent.

La història es deixa llegir, però no suporto el comissari Adamsberg, m’exaspera la seva actitud. Alguns dels altres personatges també tenen un punt d’estrambòtic que no se’m feien simpàtics. Ni em crec que tingui només 200 pàgines, se’m va fer llarguíssima.

Nota: 2/5


HISTORIA DE UN CRIMEN PERFECTO, MIKEL SANTIAGO


Editorial : Autoeditat per Amazon, només disponible per ebook.
Any publicació: 2010

Me llamo Eric Rot y escribo estas últimas líneas de mi vida para confesarme: Soy un asesino. Yo lo hice. La maté. Linda Fitzwilliams está muerta. Ni huida con su amante, ni jugando a esconderse para irritar a su familia, como apuntaron en su momento las revistas del mundo rosa.

Així comença i així es ven aquest relat de Mikel Santiago, autopublicat a l’Amazon a un preu més que correcte (1’78€). Com he comentat no és una novel·la, sinó un relat extens i en la línia que caracteritza l’autor, amb un atractiu gir que personalment em va fer fregar-me les mans. El vaig trobar divertit, el mateix tipus de diversió que trobes quan entres al túnel del terror.

Nota: 3’5/5


UN EXTRAÑO EN MI TUMBA, MARGARET MILLAR

Títol original: MA Stranger in My Grave
Traducció: Ramon Hervas Marco
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
352 pàgines. Any publicació: 1960

A la Daisy hi ha quelcom que la pertorba, però no sabria explicar què li provoca aquesta sensació estranya que li apareix de sobte i li fa accelerar el cor. Per fi identifica l’origen: li ve al recordar un somni  en el que veu la seva pròpia tomba i la data de la seva mort, ocorreguda 4 anys abans. Com que ni el seu marit ni la seva mare li fan cas, decideix recórrer a un detectiu privat perquè l’ajudi a recordar què va passar fa 4 anys.

Entretingut, i se li afegeix a més la curiositat de com es pot esbrinar què vas fer un dia en concret de fa 4 anys, mètode que he trobat raonable. Un thriller psicològic i dramàtic amb bons diàlegs, tot i que té alguns girs de fulletó, i personalment crec que va de més a menys.

Nota: 3/5


LA NOCHEVIEJA DE MONTALBANO, ANDREA CAMILLERI

Títol original: Gli arancini di Montalbano
Traducció: Maria Antonia Menini Pagès
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
336 pàgines. Any publicació: 1999

La nochevieja de Montalbano és un recull de 20 casos que ha de resoldre el famós comissari sicilià de Vigàta. Aquí no puc ser objectiva: és possible que sense conèixer el comissari (i tots els personatges que l’envolten) un altre lector no trobi aquest recull tant distret i plaent com l’he trobat jo.

Nota: 3’5/5

 

Últimes lectures

Fa unes setmanes vaig tornar al blog després d’estar uns mesos sense postejar res. Vaig apartar els llibres durant aquest temps? Ni somiar-ho! Apart d’arreplegar tots els Montalbano’s que em queien a les mans, també vaig llegir altres coses. Fa massa temps, però, que els vaig llegir (des de mitjans l’estiu passat fins passat el nadal) i la meva memòria no em permet ser tan precisa com per fer-ne un sol post per cada llibre. Així que faré un breu apunt de les lectures que no vaig ressenyar quan tocava.


La última noche en Tremore Beach, Mikel Santiago.

Un famós compositor busca la inspiració que li manca en una solitària casa costanera, junt amb els seus fills. En una nit de turmenta és impactat per un llamp, i a partir d’aquell moment comença a tenir estranyes visions que semblen molt reals.

És una bona novel·la de misteri, enganxa, per passar-ho molt bé.

Nota: 4/5


El muñeco de nieve, Jo Nesbo.

El protagonista és en Harry Hole, un inspector de policia, que investiga la estranya desaparició d’algunes dones i l’estranya aparició de ninots de neu macabres.

El meu primer Harry Hole. Vaig veure que al cinema feien la peli basada en aquest llibre, el tràiler em va semblar emocionant, i a més està protagonitzada per en Michael Fassbender, de carrera consolidada amb molt bones pelis. Així que vaig pensar que seria bon moment per llegir-lo. El resultat: Em declaro NO fan d’en Harry Hole. No em va caure bé el protagonista, i la trama tampoc em va semblar per tirar coets. En general el vaig trobar molt semblant a en John Vernon, recargolat per acabar decebent. I el final és passar-se de flipat.

Nota: 2’5-3/5


El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni.

El comissari Ricciardi és un home trist, i suposo que tot li ve perquè se li apareix gent morta (o sigui, fantasmes). Els veu tal i com van morir, en qualsevol lloc, i sent les seves últimes paraules. Això li pot ajudar en esbrinar el culpable de qualsevol cas, però evidentment amb aquesta feixuga càrrega aquest home no pot ser l’alegria de cap casa.

En aquesta primera novel·la de quatre (cada una amb una estació de l’any) assassinen un famós cantant d’òpera en el seu camerino, i tot l’escenari desprèn un tuf estrany. Ambientada en la Nàpols feixista dels anys 30, el protagonista també haurà de bregar amb la burocràcia imperant.

El vaig deixar i reprendre unes quantes vegades, perquè el comissari és l’antítesi d’un personatge atractiu. Finalment li vaig acabar agafant el punt, i fins i tot vaig continuar amb la segona novel·la, La primavera del Comissario Ricciardi. Seguint la línia de l’altra, l’he deixada.

Nota: 3/5


El Ángel, Sandrone Dazieri (Colomba & Dante 02).

Un tren arriba a l’estació de Roma amb tots els passatgers de primera classe morts. El que sembla un atac terrorista islàmic podria ser que fos una cortina de fum, però de qui? Continuació de la saga protagonitzada per Colomba Caselli i Dante Torre, ella inspectora de policia, ell un home de recursos amb moltes manies, fruit d’un segrest que va durar 11 anys.

El primer llibre de la parella Colomba & Dante, No está solo, em va agradar moltíssim, per trepidant i amb girs constants que et mantenien en tensió. Aquest segueix més o menys la mateixa línia, però no em va agradar tant. El punt fort són els protagonistes, que aquí decauen, com tampoc et deixes entusiasmar tant per l’acció, els girs, els perills i les morts sanguinolentes.

Nota: 3/5


El misterio de Pont-Aven, Jean Luc Bannalec (Comisario Dupin 1).

Un comissari de ciutat destinat a províncies, on s’hi troba ben a gust, ha d’investigar l’assassinat del gerent de l’hotel més conegut d’aquesta petita zona turística.

Entretingut i facilet, una mica a l’estil Montalbano, on el comissari és singular i el rodeja un planter prou variat de secundaris. Però NO ÉS MONTALBANO.

Nota: 3/5


Madrid-Frontera, David Llorente.

Distòpia basada en la sociopolítica actual, una mena de futur no tant inversemblant com podria semblar, si no que més aviat resulta terroríficament factible. Bé, deixant a banda que aquí Madrid té mar. Tracta l’evolució en societat d’un personatge molt estrany, psicòtic. I la novel·la en sí és genial. Poètica, torbadora, ferotge, esgarrifosa. Em va encantar.

Nota: 5/5


Nueva Madre, Eugene Fischer.

Deixeu-me que aquí posi l’argument de la contraportada, que ho explica molt bé:

Partenogénesis Humana Contagiosa. Síndrome del Gameto Diploide. Lleva, al menos, cinco años sucediendo, sea cual sea el nombre que se le dé. Mujeres en edad fértil que corren el riesgo de quedar embarazadas de manera espontánea cada vez que ovulan. Mujeres que tienen hijas que, técnicamente, son clones de sí mismas. Algunos lo llaman epidemia, otros milagro, y hay quien se lleva las manos a la cabeza arguyendo que significará la extinción de los hombres. Tess Mendoza, periodista independiente, lleva mucho tiempo siguiendo la noticia, entrevistando a todos los que parecen tener algo que decir al respecto. ¿Es una enfermedad? ¿Es lícito considerar seres humanos a estas mujeres y a sus hijas? ¿Existe algún riesgo para su propio embarazo, fruto de un donante anónimo?

La novel·la en sí és un plantejament sobre com actuarien o quina postura defensarien diverses parts de la societat si les dones ens auto-fertilitzéssim. L’etern debat de voler actuar sobre el cos de la meitat de l’espècie humana, aquí a raó dels hipotètics perills que comportaria aquest supòsit. Interessant visió, e interessant el debat que proposa.

Nota: 3/5


Pasado Perfecto, Leonardo Padura (Mario Conde 01).

L’inspector Mario Conde (evidentment no és aquest Mario Conde) té tantes ressaques que fins i tot em contagiava el seu mal de cap. Però aquest no és l’argument.

Mario Conde haurà d’investigar l’assassinat d’un antic company de col·legi, que a més de ser l’estudiant perfecte va tenir la sort de casar-se amb la que era l’amor platònic d’en Mario.

És interessant l’ambientació a Cuba, conèixer el funcionament del país a través dels seus habitants. La investigació no deixa de ser un mer entreteniment, i el protagonista no el vaig trobar res de l’altre món.

Per cert, que vaig conèixer en Leonardo Padura al Festival MOT de Girona l’any passat, i em va signar una de les que és la seva millor obra, El hombre que amaba a los perros. Tracta sobre la història de Ramon Mercader, l’assassí de Trotsky. Massa històric per mi, si més no en el moment que el vaig començar.  Escenifica l’exili de Trotsky, els inicis polítics de Mercader…. L’haig de reprendre.

Nota: 3/5


Plegarias en la noche, Dennis Lehane (sèrie Kenzie & Gennaro 05).

Un altre de Kenzie i Gennaro. Una antiga clienta es suïcida, i en Patrick Kenzie li sembla impossible que aquella noia que va conèixer fos capaç de treure’s la vida. Per curiositat investiga sobre què la podia haver empès a cometre tal barbaritat, i descobreix una sèrie de desgràcies que semblen impossibles que recaiguin sobre una sola persona.

Per ser Kenzie & Gennaro ja els hi sumo mig punt més, perquè aquesta parella ja em va agradar des de la seva primera novel·la. I llegir Dennis Lehane és un gust, m’encanta el seu estil.

Nota: 3’5/5

VIOLETAS DE MARZO, Philip Kerr (Sèrie Bernie Gunther 01)

Títol original: March Violets 
Traducció: Isabel Merino Sanchez
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
384 pàgines. Any publicació: 1989

Bernie Gunther és un investigador privat al Berlín del 1936, previ a la Segona Guerra Mundial. En Hitler ja és al poder, els jueus i les dones pateixen la política nacionalsocialista, els joves alemanys s’allisten amb ganes de donar-ho tot pel país, els camps de concentració donen la benvinguda a un ampli grup de gent… I tal i com pintaven les coses, hi havia qui s’apuntava al carro del nazisme sense creure-hi, per lliurar-se de la fúria del partit o per treure’n profit. Aquests són els que anomenaven Violetes de Març, els últims conversos.

A en Bernie Gunther el contracten perquè arrel d’un doble homicidi desapareixen unes joies familiars de gran valor sentimental, però sobretot econòmic. El seu propietari pateix perquè no vol que acabin en mans del Führer o d’alguns dels seus comandants, que com ja sabeu aquests s’aprofitaven de l’ambient desesperant que havien creat a una part de la població per arreplegar-ho tot en nom del partit (tant per per invertir en el país com per interessos personals).

Al primer moment és evident que el lladre de les joies és també l’autor del doble assassinat, i en Gunther no es vol ficar en mig de venjances sanguinolentes, així que és compromet únicament a trobar les joies. Però no hi compta amb que haurà de bregar amb gent amb interessos similars.

En Bernie Gunther és el típic investigador de l’època, i quan dic típic em refereixo a aquella imatge que ens ha donat tant les novel·les com el cinema. A l’estil Humphrey Bogart, Gunther vesteix d’americana i barret, té un humor cínic, sobrat i bocamoll, amb algunes expressions força gràfiques, i és tirant a masclista. Està en contra de les polítiques imperants, però no és un personatge polític, sinó amargament resignat i que s’adapta a elles per pura supervivència. És un personatge interessant, sempre té una resposta enginyosa, i sóc conscient de que a molts els hi pot semblar carismàtic, encara que a mi no se m’ha acabat de ficar a la butxaca.

No hi podia faltar una femme fatale

La novel·la és distreta, però amb un final que he trobat decebedor. Per una part és molt interessant l’ambientació de l’època, els canvis polítics i les seves repercussions, que introdueix amb naturalitat dins la història sense que semblin uns apunts de classe. Fins i tot escenifica que figures reals del nazisme interactuïn amb en Gunther. Però no acaba de tancar bé algunes trames, o les tanca molt precipitadament o d’altres directament queden obertes, i hi ha certs moments de violència explícita que personalment m’han incomodat. Pot ser interessant llegir la segona novel·la que composa aquesta trilogia de Philip Kerr anomenada Berlin Noir, per veure com evoluciona i si l’autor m’acaba de convèncer o pel contrari em fa fugir.

El número 43 de la Admiralstrasse era el tipo de sitio donde las ratas llevan tapones para los oídos y las cucarachas tienen una fea tos.

Me desperté con un sabor a bragas de puta en la boca, bebí una taza de café y hojeé el Berliner Borsenzeitung.

Aquella sonrisa me irritaba bastante; en parte porque sentía que me trataba con condescendencia, pero también porque deseaba desesperadamente ponerle fin con un beso. O, si eso no resultaba, con un buen revés.

Sólo hay una cosa que me irrite más que la compañía de una mujer fea por la noche, y es la compañía de la misma mujer fea a la mañana siguiente.

Cuando me dirigía hacia el oeste por la Leipzigerstrasse, me tropecé con el desfile iluminado por antorchas de las legiones de camisas pardas que marchaban hacia el sur por la Wilhemstrasse, y me vi obligado a salir del coche y saludar al estandarte que pasaba. No hacerlo era arriesgarse a recibir una paliza. Imagino que había otros como yo en aquella muchedumbre, con el brazo derecho extendido como si fuéramos policías de tráfico, haciéndolo sólo para evitarnos problemas, y sintiéndonos un tanto ridículos. ¿Quién sabe? Pero pensándolo bien, en Alemania los partidos políticos siempre habían sido fanáticos de los saludos: los socialdemócratas, con el puño cerrado bien alto por encima de la cabeza; los bolcheviques del KPD con el puño cerrado a la altura del hombro; los centristas con el pulgar doblado y dos dedos rectos formando una pistola, y los nazis listos para una inspección de uñas. Recuerdo cuando pensaba que todo aquello era bastante ridículo y melodramático, y quizá por eso ninguno de nosotros se lo tomó demasiado en serio. Y aquí estábamos ahora, todos nosotros, levantando el brazo con los mejores entre ellos. Pura demencia.

-No consigo acostumbrarme a tener un secretario -añadió (Jeschonnek) – Por supuesto, comprendo que el lugar de una mujer es el hogar, criando una familia, pero siento mucho afecto por las mujeres.

Nota: 3/5