MANTÍCORA, Robertson Davies

Títol original: The Manticore
Traducció: Miguel Martínez-Lage
Editorial : Libros Del Asteroide
Sèrie: Trilogía de Deptford
Pàgines: 376  Any publicació: 1972

La policia truca de matinada a David Staunton, un advocat d’èxit de Canadà: estan traient del riu el cotxe del seu pare, i ell es troba dins. La policia ho declara com a suïcidi, però en David ho troba impossible i creu que ha estat un assassinat. Comença una davallada personal que arriba al seu punt culminant quan enmig d’una funció de màgia i vidència, sense ni adonar-se’n, de la seva gola surt un crit desesperat: Qui va matar Boy Staunton? 

En David és conscient del seu precari equilibri mental, i decideix visitar l’Institut Jung a Zuric per sotmetre’s a un exhaustiu psicoanàlisi que s’allargarà durant més d’un any. Amb l’ajuda d’una psicoanalista, en David passarà per diferents estadis en un camí cap a l’auto-descobriment.

Tot i aquest començament tan misteriós, Mantícora ni s’acosta a una novel·la policíaca. Evidentment no he pogut evitar sentir-me atreta pel misteri sobre la mort del magnat Boy Staunton (són coses que surten de dins), però al final em vaig dir “supera-ho i centra’t Roselles, que aquest no és tema”. 

Mantícora és una obra basada en les tècniques de Carl Gustav Jung, que va ser un dels psicòlegs pioners en el psicoanàlisis. Es podria dir que era com Freud, però sense la obsessió de que el sexe fos l’explicació de tots els traumes. Les tècniques jungianes s’aplicaran per repassar i desgranar la vida i els somnis d’en David i entendre com ha arribat a la situació actual: la seva preferència per advocar la xusma, alcohòlic, desconfiat, sense haver mantingut mai una relació estable adulta… El més curiós es que es podria dir que en David no arrossega fets traumàtics d’abusos ni violència, que es solen fer servir com a excusa per tot. Tot gira al voltant del tracte amb les persones més properes, de com l’afecten, i de com s’imposen i li influeixen les personalitats més fortes per sobre de les més insegures, sensibles o dèbils. Evidentment ara no descobreixo la panacea, però m’ha agradat molt aquesta anàlisi de com els infants acaben influenciats pel comportament que tenen amb ells els adults més propers.

És una obra interessant, no es pot negar. A més al ser David un pacient, la psicoanalista s’obliga a fer servir un vocabulari més planer i així el lector també entén cada un dels estadis pels que passa. A vegades no convenç a en David, com tampoc em va convèncer a mi, i trobo que aquesta contraposició és un punt a favor.

La Mantícora és un animal mitològic amb cap humà, cos de lleó i cua de fibló. Segons la doctora, és habitual somiar amb ella enmig del tractament (encara que no la coneguis).

El final, en contra del que esperava, em va commoure. Mantícora no és una novel·la zen, res semblant a Siddharta o similar, si no que és més analítica, però coincideixen totes en que es suposa que el protagonista ha d’arribar a un moment de clarividència. Sóc una persona més aviat realista i poc mística, i alhora una idealista en cercar la pau interior. Per això  m’emociona arribar a aquests tipus de lucidesa amb mètodes tangibles e inesperats, perquè sóc més capaç de connectar-hi.

Aquest és el segon volum de la trilogia de Deptford, on cada volum és un personatge amb la seva visió personal sobre la vida i mort de Boy Staunton. 
Saltant-me la meva norma tallada a foc de començar totes les sèries pel principi, vaig començar pel segon de la trilogia per dues recomanacions de diferents persones. Al lector número 1 el primer volum no va provocar-li cap entusiasme, i al lector número 2 li va entusiasmar aquest segon volum, de fet vaig ser jo que li vaig informar que era una trilogia, i no va trobar a faltar llegir el llibre anterior ni posterior. Al lector1 encara no el puc jutjar, però si un dia us trobeu el lector2, passeu del que digui i simplement seguiu el vostre instint. El meu sempre m’ha cridat que les ordres de publicació estan per seguir-les. Si no, corres el risc de que a mitja lectura t’assalti la sensació de que en la història hi ha un buit, quelcom que es dona per fet que hauries de saber però que desconeixes PERQUÈ T’HAS SALTAT EL PRIMER LLIBRE.

Lector2, et vull dir una cosa: 

La relació de David amb els seus pares, i la d’aquests amb persones del seu cercle més íntim, probablement s’entengui millor si es llegeix la sèrie pel seu ordre. Tot i així faré una molt petita concessió i puc admetre que, segons el lector, és cert que es pot llegir com a una sola novel·la. Però jo no ho recomano pas.

M’ha agradat prou per llegir els altres dos volums, en un futur. L’autor no té un estil dens ni especialment complicat, però el tema i l’argument no m’ha provocat l’ànsia per llegir-la tot d’un cop ni lligar una novel·la rera l’altre. Però l’experiència ha estat curiosa, sorprenent, i quasi didàctica. 

Nota: 4/5

Anuncis

PERMAGEL, Eva Baltasar

Editorial : Club Editor
Pàgines: 192  Any publicació: 2018


Premi Llibreter 2018

La protagonista de Permagel, de qui desconeixem el nom, té vora uns 40 anys i dos dels pilars fonamentals de la seva vida són les relacions íntimes poc compromeses i la idea del suïcidi, tal i com ens quedarà palès al llarg d’aquest relat. 
El títol fa referència a una capa de la terra que no es desglaça mai. I així és ella, una dona que arriba a la maduresa sense que s’esquerdi la seva capa de gel.

Ens els escrits de l’Eva Baltasar es reflexa que és poetessa consagrada. És una obra poèticament intimista i descriptiva, aprofundint en les vessants d’un personatge que no deixa de ser estàtic gran part de la novel·la fins que cert fet fa que hi hagi un avanç important.  

Per aquesta manca d’evolució m’ha donat la sensació que per la construcció de la novel·la l’autora ha agafat tot de texts de temàtica similar (l’erotisme i la mort sempre han estat uns potents temes poètics) i els ha sargit fins composar aquesta protagonista obsessionada pel suïcidi (que no ha fet mai cap pas real) i que únicament s’ha mostrat càlida en totes les seves relacions quan s’ha tractat de sexe, però alhora ha estat freda vers a qualsevol compromís. L’àmbit familiar és un aspecte important, potser decisiu per entendre aquesta indiferència emocional. Tot i així, admeto que costa creure que cap mena d’influència ha pogut esquerdar ni una mica aquesta gelor, però és una  falta de versemblança que tot hi ser-hi tampoc li he donat gaires voltes.

dav

Per desconèixer on volia anar a parar, a vegades m’ha neguitejat aquesta immobilitat emocional de la protagonista, i que la vida que ens dona a conèixer es centrés repetidament en els mateixos temes amb diferents contexts. Tot i així he pogut connectar amb ella i he gaudit de la prosa de l’autora i per on ens condueix. No és un text complicat, però té unes sinuositats literàries que exigeixen un pèl de concentració. Vull dir que a no ser que disposeu d’un gran poder d’evasió, us recomano que fugiu de l’habitació en el cas que tingueu una situació similar a una filla jugant mentre la parella veu la televisió, i busqueu-vos un racó per assaborir el text envoltats de tranquil·litat. Us ho dic per experiència. 

Nota: 4/5

ALGO SUPUESTAMENTE DIVERTIDO QUE NUNCA VOLVERÉ A HACER (1), DAVID FOSTER WALLACE

Títol original: A Supposedly Fun Thing I'll Never Do Again
Traducció: Javier Calvo
Editorial : Debolsillo
Col·lecció: Contemporánea
Pàgines: 160  Any publicació: 1997

Aquesta edició de butxaca de Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer és un reportatge/recull d’articles sobre el creuer d’una setmana al Carib que va fer David Foster Wallace com a encàrrec d’una revista.

I per què van triar-lo a ell? Era considerat un dels escriptors més icònics de la seva generació, un intel·lectual amb carisma que tenia la virtut de reflectir i desgranar la incomoditat i frustració personal que li provocava la societat actual amb un marcat estil propi. Per això aquest reportatge no va ser encarregat a qualsevol: volien saber com viuria en DF Wallace aquesta experiència.

En DF Wallace té una personalitat peculiar. És divertit, irònic, capficat i multifòbic. És extravagant, pels innumerables i eterns peus de pàgina (de fins a 5 pàgines!), pel seu comportament i per la manera de prendre contacte amb les persones. Però… en DF Wallace realment era així? Després de fullejar la seva biografia, que explica que “on Wallace no trobava quelcom extraordinari, s’ho inventava o ho manllevava”, em faig una idea. Jugava amb el principi de que si no es podia demostrar que no era cert, tampoc tenia perquè no ser-ho. Per tant quan explica algun fet o algun episodi de la seva vida personal com a verídic, és periodista i alhora personatge fictici. Podem parlar d’ell en passat (pel seu decés) com en present al ser el protagonista d’aquesta història.

I en aquest viatge en DF Wallace és poc més que un pop en un garatge. Veu els defectes de tot el que el rodeja, però també és conscient de la seva pròpia incapacitat per adaptar-se o com el trastorna les facilitats oferides en un creuer de luxe. És extremadament sensible al seu entorn, i trobo una meravella la virtut de profunditzar en molts temes aparentant una falsa lleugeresa. 

David Foster Wallace va tenir un final tràgic. Es va suïcidar ara fa 10 anys, molt jove (46 anys), a raó d’una depressió que l’havia estat perseguint gairebé tota la vida. Hi ha passatges en els seus escrits que es pot intuir quelcom (però potser sóc jo que m’ho imagino).

Author David Foster Wallace. (Photo by Steve Liss/The LIFE Images Collection/Getty Images)

Em va decebre un xic quan a les poques pàgines del final vaig adonar-me que mancarien altres aspectes a comentar sobre el que se suposa que és un creuer d’oci. O potser és que abans d’acabar ja l’estava trobant a faltar. 

Admeto que tot i sentir-me atreta per aquest autor des de fa molt de temps, em sentia intimidada per estar tan divinitzat. I la realitat és que si teniu curiositat per conèixe’l, no sé que coi esteu esperant. Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer  és una lectura recomanable, distreta, e ideal per deixar-se captivar per primer cop per en DF Wallace. 

Un apunt: Aquesta edició de butxaca només té els articles sobre el creuer. La versió menys econòmica (i amb el mateix títol) té varis articles i tesis més, per això aquest (1) que acompanya al títol de la capçalera. Com que ja m’he encarregat de tenir-lo a les meves mans, més endavant faré una ressenya d’aquesta altra versió.

Nota: 4/5

Lectures d’estiu i un repte

Aquest estiu pràcticament no he tocat el blog, últimament el tinc una mica deixat. No és només mandra, m’he adonat que segons què llegeixo tampoc em ve de gust ressenyar-ho. Em passa sobretot amb la novel·la negra, que com ja he comentat varies vegades és el gènere que més m’agrada. Però quan acabo una lectura i haig de ressenyar-la, em quedo en blanc. Que té aquella novel·la que no tinguessin unes altres que ja havia llegit? Què la pot diferenciar de tot el que havia llegit anteriorment? No gaire res. A vegades em sembla com si llegís sempre les mateixes històries, un cop rera altre, amb petites variacions. I tampoc em deixen gaire petjada, ja que un cop finalitzades no conviden a cap tipus de reflexió.

Però com a persona positiva i resolutiva que sóc (i evidentment humil hehe), m’he proposat un repte personal al començar el setembre: llegir un clàssic al mes. La resta de lectures seran totalment al meu gust, però com a mínim un cop al mes m’imposaré de llegir algun clàssic, de llibre o d’autor. I he començat força bé, perquè ja he cobert dos cops el setembre! Però aquests el comentaré en un altre post. Ara comentaré breument, com acostumo a fer de tant en tant, les lectures de les últimes setmanes.

YO MATO, GIORGIO FALETTI


Títol original: Io Uccido
Traducció: Rosa Cargatelli
Editorial : Grijalbo
704 pàgines. Any publicació: 2002

Un despietat assassí en sèrie comença a actuar a Mònaco, i a més li agrada exhibir-se a través de les trucades a un conegut programa de ràdio. Casualment es troba per la zona un agent de l’FBI (que ja és casualitat, eh), i ajudarà a la policia local a capturar al criminal.

Tant les maneres com la finalitat de l’assassí són macabres, però suportable. És entretingut, té bons girs, i va ser un best -seller en el seu moment (any 2002).

Nota: 3’5/5


PISTA NEGRA, ANTONIO MANZINI

Títol original: Pista Nera
Traducció: Teresa Clavel Lledó
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Black
256 pàgines. Any publicació: 2013

Una màquina trepitjaneu atropella mortalment a un home en plena muntanya, vora les pistes d’esquí. Un accident ja de per sí sospitós que amb poques indagacions passa a ser un assassinat, i per tant s’ha de buscar el culpable.

Rocco Schiavone és el comissari encarregat del cas. Fa 4 mesos que va venir de Roma, i no es sent a gust en el seu nou destí. De fet és força tossut en no sentir-se a gust, ja que per molta fred i neu que hi hagi, ell insisteix en destrossar unes Clarks rera altres. És estrany que després de 4 mesos no li hagin amputat els peus per congelació.

Certament, tal i com s’intueix, la trama és fluixeta, però el protagonista té el seu punt.

Nota: 3/5


LA SOCIEDAD LITERARIA DEL PASTEL DE PIEL DE PATATA DE GUERNSEY, MARY ANN SHAFFER & ANNIE BARROWS

Títol original: The Guernsey literary and potato peel pie society 
Traducció: Mª Cristina Martín Sanz
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
304 pàgines. Any publicació: 2008

La Juliet Ashton és una reconeguda autora pels seus escrits humorístics durant la segona guerra mundial. Un cop finalitzada aquesta, la Juliet té ganes de canviar de registre, però no troba inspiració. La casualitat fa que un membre del curiós club literari de Guernsey, una illeta al canal de la Mànega, es posi en contacte amb ella, i s’iniciï una correspondència en que la que hi participaran varis personatges.

Si existís una versió extensa de 84, Charing Cross Road, seria aquesta, i per mi clarament l’han usat d’inspiració. És una novel·la encantadora, divertida, emotiva, i on el context històric té un pes important. En un parell de mesos veureu la pel·lícula a Netflix.

Nota: 4/5


EL HOMBRE DE LOS CÍRCULOS AZULES, FRED VARGAS

Títol original: L’Homme aux cercles bleus
Traducció: Helena del Amo
Editorial : Siruela
Col·lecció: Policíaca 
200 pàgines. Any publicació: 1991

Fa setmanes que de matinada, pels carrers de París, apareixen dibuixats a terra uns curiosos cercles blaus amb objectes al mig (un cigar, una nina trencada,….). La gent s’ho pren com una mena d’expressió artística d’algun desconegut, però el comissari Adamsberg té la sensació de que això no seguirà essent tan innocent.

La història es deixa llegir, però no suporto el comissari Adamsberg, m’exaspera la seva actitud. Alguns dels altres personatges també tenen un punt d’estrambòtic que no se’m feien simpàtics. Ni em crec que tingui només 200 pàgines, se’m va fer llarguíssima.

Nota: 2/5


HISTORIA DE UN CRIMEN PERFECTO, MIKEL SANTIAGO


Editorial : Autoeditat per Amazon, només disponible per ebook.
Any publicació: 2010

Me llamo Eric Rot y escribo estas últimas líneas de mi vida para confesarme: Soy un asesino. Yo lo hice. La maté. Linda Fitzwilliams está muerta. Ni huida con su amante, ni jugando a esconderse para irritar a su familia, como apuntaron en su momento las revistas del mundo rosa.

Així comença i així es ven aquest relat de Mikel Santiago, autopublicat a l’Amazon a un preu més que correcte (1’78€). Com he comentat no és una novel·la, sinó un relat extens i en la línia que caracteritza l’autor, amb un atractiu gir que personalment em va fer fregar-me les mans. El vaig trobar divertit, el mateix tipus de diversió que trobes quan entres al túnel del terror.

Nota: 3’5/5


UN EXTRAÑO EN MI TUMBA, MARGARET MILLAR

Títol original: MA Stranger in My Grave
Traducció: Ramon Hervas Marco
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
352 pàgines. Any publicació: 1960

A la Daisy hi ha quelcom que la pertorba, però no sabria explicar què li provoca aquesta sensació estranya que li apareix de sobte i li fa accelerar el cor. Per fi identifica l’origen: li ve al recordar un somni  en el que veu la seva pròpia tomba i la data de la seva mort, ocorreguda 4 anys abans. Com que ni el seu marit ni la seva mare li fan cas, decideix recórrer a un detectiu privat perquè l’ajudi a recordar què va passar fa 4 anys.

Entretingut, i se li afegeix a més la curiositat de com es pot esbrinar què vas fer un dia en concret de fa 4 anys, mètode que he trobat raonable. Un thriller psicològic i dramàtic amb bons diàlegs, tot i que té alguns girs de fulletó, i personalment crec que va de més a menys.

Nota: 3/5


LA NOCHEVIEJA DE MONTALBANO, ANDREA CAMILLERI

Títol original: Gli arancini di Montalbano
Traducció: Maria Antonia Menini Pagès
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
336 pàgines. Any publicació: 1999

La nochevieja de Montalbano és un recull de 20 casos que ha de resoldre el famós comissari sicilià de Vigàta. Aquí no puc ser objectiva: és possible que sense conèixer el comissari (i tots els personatges que l’envolten) un altre lector no trobi aquest recull tant distret i plaent com l’he trobat jo.

Nota: 3’5/5

 

L’AMOR DESPRÉS DE L’AMOR, Laura Ferrero & Marc Pallarés

Text: Laura Ferrero; Il·lustracions: Marc Pallarés
Editorial : Bridge
240 pàgines. Any publicació: 2018

L’amor després de l’amor és una recopilació d’històries d’amor i desamor, i com les conseqüències que comportaren van ser abocades a l’art.

El que em va decidir a comprar-lo va ser aquest article al Catorze.cat sobre la Sylvia Plath, en Ted Hughes i l’Assia Wevill. Ja coneixia la història però em va encantar com estava narrada. Sempre m’han fascinat les relacions amoroses dels artistes, sobretot si estan carregats de drama, i la de la Sylvia Plath és digne d’una tragèdia grega (odi etern a Ted Hughes).

El primer relat és del grup Bon Iver i el seu disc For Emma, Forever ago, amb un text suggeridor, quasi poètic. No els coneixia, i m’he enamorat d’Skinny Love. Es van succeint les històries i em trobo amb una mica de tot: relacions curioses i divertides, altres de profundes i punyents, com també, al meu parer, d’insubstancials, amb una mica d’esforç per part dels autors de buscar un significat més profund que no vaig compartir. També en alguns moments la narració passa de ser més inspirada a més informal. Ho vaig notar perquè me’l vaig llegir en una tarda, i tants canvis eren com una muntanya russa (es que hi ha més de 30 històries!). Amb perspectiva, podria dir que hi ha relacions d’amor i de desamor per tots els gustos.

Abans de llegir-lo, però, cal estar preparat per fer llistes. El Google és imprescindible, of course. Però a més recomano tenir a mà l’Spotify o similar, Youtube o similar, i paper i boli. He descobert molt bona música, llibres que vull llegir, i artistes interessants. Molts ja els coneixia, però junt amb els que no, he acabat el llibre sentint-me molt alternativa, molt hipster. L’empenta final per fer-me socialment insuportable.

gato-absolutely-hipster-cat

Els protagonistes que més m’han agradat, perquè us feu una idea de què us trobareu, són els ja anomenats Bon Iver i Sylvia Plath; el triangle amorós composat per Eric Clapton+Pattie Boyd+ George Harrison que va donar pas a Layla, una de les meves cançons preferides; una venjança en forma d’edifici de 31 plantes, el xafardeig darrera el disc Rumours de Fleetwood Mac, el suposat idil·li de Nacho Vegas i Christina Rosenvige, l’anàlisi conjunta de 100 artistes sobre una carta de ruptura, una postdata curiosa en els crèdits finals d’una pel·lícula; aquelles poesies fruit de l’abandonament de la parella, deixades macerar durant 15 anys per publicar-les posteriorment batejades amb el títol d’un vi,…

I el llibre, físicament, és preciós. Una delícia passejar-se entre les seves pàgines. És d’aquells que et fan plantejar inaugurar una secció de postureig a la prestatgeria de casa per lluir-lo/lluir-te. I dels dibuixos se’n podrien fer làmines i penjar-les a qualsevol racó per fer-nos els modernets.

IMG_20180531_210034.jpg

En resum: un llibre ideal per regalar o regalar-se.

Nota: 4/5

Últimes lectures

Fa unes setmanes vaig tornar al blog després d’estar uns mesos sense postejar res. Vaig apartar els llibres durant aquest temps? Ni somiar-ho! Apart d’arreplegar tots els Montalbano’s que em queien a les mans, també vaig llegir altres coses. Fa massa temps, però, que els vaig llegir (des de mitjans l’estiu passat fins passat el nadal) i la meva memòria no em permet ser tan precisa com per fer-ne un sol post per cada llibre. Així que faré un breu apunt de les lectures que no vaig ressenyar quan tocava.


La última noche en Tremore Beach, Mikel Santiago.

Un famós compositor busca la inspiració que li manca en una solitària casa costanera, junt amb els seus fills. En una nit de turmenta és impactat per un llamp, i a partir d’aquell moment comença a tenir estranyes visions que semblen molt reals.

És una bona novel·la de misteri, enganxa, per passar-ho molt bé.

Nota: 4/5


El muñeco de nieve, Jo Nesbo.

El protagonista és en Harry Hole, un inspector de policia, que investiga la estranya desaparició d’algunes dones i l’estranya aparició de ninots de neu macabres.

El meu primer Harry Hole. Vaig veure que al cinema feien la peli basada en aquest llibre, el tràiler em va semblar emocionant, i a més està protagonitzada per en Michael Fassbender, de carrera consolidada amb molt bones pelis. Així que vaig pensar que seria bon moment per llegir-lo. El resultat: Em declaro NO fan d’en Harry Hole. No em va caure bé el protagonista, i la trama tampoc em va semblar per tirar coets. En general el vaig trobar molt semblant a en John Vernon, recargolat per acabar decebent. I el final és passar-se de flipat.

Nota: 2’5-3/5


El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni.

El comissari Ricciardi és un home trist, i suposo que tot li ve perquè se li apareix gent morta (o sigui, fantasmes). Els veu tal i com van morir, en qualsevol lloc, i sent les seves últimes paraules. Això li pot ajudar en esbrinar el culpable de qualsevol cas, però evidentment amb aquesta feixuga càrrega aquest home no pot ser l’alegria de cap casa.

En aquesta primera novel·la de quatre (cada una amb una estació de l’any) assassinen un famós cantant d’òpera en el seu camerino, i tot l’escenari desprèn un tuf estrany. Ambientada en la Nàpols feixista dels anys 30, el protagonista també haurà de bregar amb la burocràcia imperant.

El vaig deixar i reprendre unes quantes vegades, perquè el comissari és l’antítesi d’un personatge atractiu. Finalment li vaig acabar agafant el punt, i fins i tot vaig continuar amb la segona novel·la, La primavera del Comissario Ricciardi. Seguint la línia de l’altra, l’he deixada.

Nota: 3/5


El Ángel, Sandrone Dazieri (Colomba & Dante 02).

Un tren arriba a l’estació de Roma amb tots els passatgers de primera classe morts. El que sembla un atac terrorista islàmic podria ser que fos una cortina de fum, però de qui? Continuació de la saga protagonitzada per Colomba Caselli i Dante Torre, ella inspectora de policia, ell un home de recursos amb moltes manies, fruit d’un segrest que va durar 11 anys.

El primer llibre de la parella Colomba & Dante, No está solo, em va agradar moltíssim, per trepidant i amb girs constants que et mantenien en tensió. Aquest segueix més o menys la mateixa línia, però no em va agradar tant. El punt fort són els protagonistes, que aquí decauen, com tampoc et deixes entusiasmar tant per l’acció, els girs, els perills i les morts sanguinolentes.

Nota: 3/5


El misterio de Pont-Aven, Jean Luc Bannalec (Comisario Dupin 1).

Un comissari de ciutat destinat a províncies, on s’hi troba ben a gust, ha d’investigar l’assassinat del gerent de l’hotel més conegut d’aquesta petita zona turística.

Entretingut i facilet, una mica a l’estil Montalbano, on el comissari és singular i el rodeja un planter prou variat de secundaris. Però NO ÉS MONTALBANO.

Nota: 3/5


Madrid-Frontera, David Llorente.

Distòpia basada en la sociopolítica actual, una mena de futur no tant inversemblant com podria semblar, si no que més aviat resulta terroríficament factible. Bé, deixant a banda que aquí Madrid té mar. Tracta l’evolució en societat d’un personatge molt estrany, psicòtic. I la novel·la en sí és genial. Poètica, torbadora, ferotge, esgarrifosa. Em va encantar.

Nota: 5/5


Nueva Madre, Eugene Fischer.

Deixeu-me que aquí posi l’argument de la contraportada, que ho explica molt bé:

Partenogénesis Humana Contagiosa. Síndrome del Gameto Diploide. Lleva, al menos, cinco años sucediendo, sea cual sea el nombre que se le dé. Mujeres en edad fértil que corren el riesgo de quedar embarazadas de manera espontánea cada vez que ovulan. Mujeres que tienen hijas que, técnicamente, son clones de sí mismas. Algunos lo llaman epidemia, otros milagro, y hay quien se lleva las manos a la cabeza arguyendo que significará la extinción de los hombres. Tess Mendoza, periodista independiente, lleva mucho tiempo siguiendo la noticia, entrevistando a todos los que parecen tener algo que decir al respecto. ¿Es una enfermedad? ¿Es lícito considerar seres humanos a estas mujeres y a sus hijas? ¿Existe algún riesgo para su propio embarazo, fruto de un donante anónimo?

La novel·la en sí és un plantejament sobre com actuarien o quina postura defensarien diverses parts de la societat si les dones ens auto-fertilitzéssim. L’etern debat de voler actuar sobre el cos de la meitat de l’espècie humana, aquí a raó dels hipotètics perills que comportaria aquest supòsit. Interessant visió, e interessant el debat que proposa.

Nota: 3/5


Pasado Perfecto, Leonardo Padura (Mario Conde 01).

L’inspector Mario Conde (evidentment no és aquest Mario Conde) té tantes ressaques que fins i tot em contagiava el seu mal de cap. Però aquest no és l’argument.

Mario Conde haurà d’investigar l’assassinat d’un antic company de col·legi, que a més de ser l’estudiant perfecte va tenir la sort de casar-se amb la que era l’amor platònic d’en Mario.

És interessant l’ambientació a Cuba, conèixer el funcionament del país a través dels seus habitants. La investigació no deixa de ser un mer entreteniment, i el protagonista no el vaig trobar res de l’altre món.

Per cert, que vaig conèixer en Leonardo Padura al Festival MOT de Girona l’any passat, i em va signar una de les que és la seva millor obra, El hombre que amaba a los perros. Tracta sobre la història de Ramon Mercader, l’assassí de Trotsky. Massa històric per mi, si més no en el moment que el vaig començar.  Escenifica l’exili de Trotsky, els inicis polítics de Mercader…. L’haig de reprendre.

Nota: 3/5


Plegarias en la noche, Dennis Lehane (sèrie Kenzie & Gennaro 05).

Un altre de Kenzie i Gennaro. Una antiga clienta es suïcida, i en Patrick Kenzie li sembla impossible que aquella noia que va conèixer fos capaç de treure’s la vida. Per curiositat investiga sobre què la podia haver empès a cometre tal barbaritat, i descobreix una sèrie de desgràcies que semblen impossibles que recaiguin sobre una sola persona.

Per ser Kenzie & Gennaro ja els hi sumo mig punt més, perquè aquesta parella ja em va agradar des de la seva primera novel·la. I llegir Dennis Lehane és un gust, m’encanta el seu estil.

Nota: 3’5/5

OI QUE MATEN ELS CAVALLS?, Horace McCoy

Títol original: They Shoot Horses, Don’t They?
Traducció: Marta Martín
Editorial : Edicions 62
Col·lecció: Seleccions de la cua de palla
87 pàgines. Any publicació: 1935

Hollywood, 1935. Ens trobem enmig de la Gran Depressió: no hi ha feina ni diners, i són molts els joves que es dirigeixen cap a la meca del cinema per fer-se un lloc en l’indústria, sense que hi hagi sort. I enmig del rebuig, es coneixen Rob i Glòria. No es tracta d’enamorament, sinó de dues ànimes que busquen companyia i consol. Aquell mateix dia la Glòria li proposa a en Rob ser la seva parella en un concurs de resistència de ball: els oferiran menjar, llit, roba i assistència mèdica gratuïta mentre duri el concurs, que té com a premi mil dòlars. I, qui sap, potser algun productor de Hollywood acabi fixant-se en ells.

Pensava que es tractava d’una distòpia, perquè no creia que fos possible passar-se setmanes (i mesos!) ballant, amb breus descansos de 10-15 minuts. Però amb una googlejada vaig comprovar que aquests concursos van existir, fins i tot en altres països. L’autor tenia la intenció, i ho va aconseguir, de  criticar feroçment el capitalisme, de com enmig d’una crisi econòmica s’aguditzen les ments perverses per aprofitar-se de la necessitat de les persones. Aquests participants estaran setmanes ballant davant d’un públic (que ha pagat entrada) i seran marionetes dels productors del concurs, que aprofitaran la voluntat dels concursants per fer més interessant l’espectacle. Us sona? Bé podríem estar parlant d’uns quants programes televisius actuals.

Si li busquem una segona lectura, també es podria entendre com una mena d’al·legoria de la vida: la rutina, les obligacions imposades, les ambicions frustrades, la recerca d’una idea de felicitat que no està a l’abast,… Alguns ballant la melodia que els hi adjudica la vida, altres que renuncien a continuar.

És una novel·la agre, i es que a més només començar sabrem que en Rob acaba matant la Glòria. La raó? Es va intuint al llarg de la novel·la, però fins al final no sabrem què va passar.

Nota: 4/5

Un apunt: la novel·la es va portar al cinema a finals dels anys 60, duent el nom original de la novel·la, que aquí es va traduir com a “Danzad, danzad, malditos”, protagonitzada per la Jane Fonda (i que es suma a la llista de pelis pendents de veure).

L’ESBORRANY, Sílvia Romero i Olea

Editorial : Gregal
Col·lecció: Novel·la
256 pàgines. Any publicació: 2018

A L’esborrany, les reunions entre una editora i una escriptora ens endinsaran cap a la història de la família Soriguera, entre finals dels anys 30 fins a principis del 2000. Tot comença amb l’Aurelio, que neix a Orihuela, i que empès per la idea de fer grans gestes emprèn en plena joventut un llarg viatge que el portarà a Barcelona. Allà trobarà feina en una fusteria i també trobarà l’amor, l’Helena, amb qui tindrà descendència. I així, poc a poc, es van afegint personatges i sorgeix una novel·la coral d’una família amb membres de diferents dinàmiques, però caracteritzats tots pel silenci, la manca de comunicació, el que provocarà efectes destructius entre ells, com el distanciament, la solitud, l’egoisme i les carències afectives.

El plantejament és original: La història dels Soriguera és un esborrany que exposa l’escriptora a l’editora, de manera que, entre converses, complementa tota la informació que ens manca. Això dóna ritme a la narració, que no decau, i l’autora s’ho manega perquè els protagonistes sempre mantinguin un fil d’on estirar. Alhora, però, hi ha certa superficialitat en els personatges, amb alguns més que altres, que em van desconcertar per la sensació de que no acabava de copsar-los del tot.

L’editora no només té un paper d’oient: l’editora és el lector, un lector exigent, que busca més explicacions, jutja la credibilitat de l’argument i dels seus personatges, i critica sense pietat quan fa falta: “Una escriptora no ha de tenir pressa a dir les coses. No cal allargar-les més del compte, però tampoc no et pots precipitar. L’escriptura és un art, i com a tal, necessita el seu temps de cocció. Cada fase de l’elaboració que ens durà vers el resultat final precisa el seu ritme, el seu propi tempo. No corris mai.”

És una novel·la que un cop comences difícilment la pots deixar. L’autora ens apresa amb aquests continus fils pendents de desentrellar fins portar-nos a una escena final, ben preparada, com un caramelet, però que -permeteu que em posi misteriosa- queda totalment en mans del lector assaborir-la.

Nota: 3’5/5

DESAPARECIÓ UNA NOCHE, DENNIS LEHANE (KENZIE & GENNARO 4)

desaparecio_una_noche_300x456

Títol original: Gone, Baby, Gone
Traducció: María Montserrat Vía Giménez
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
398 pàgines. Any publicació: 1998

L’Amanda, de 4 anys, va desaparèixer la nit passada de casa seva. La policia és conscient de que en les desaparicions el temps és primordial, així que hi inverteixen tots els efectius policials possibles, però malauradament no tenen èxit. Així que els oncles de la nena visiten els detectius privats Patrick Kenzie i Angela Gennaro buscant una ajuda extra, i tot i que aquests volen refusar el cas perquè no es veuen capaços de fer més que la policia, al final cedeixen a fer una ullada als fets. És així com descobreixen que la mare de la petita, una ionqui egocèntrica, menteix en dir on era aquella nit. En Patrick i l’Angie finalment s’uniran a la policia com a recolzament de la investigació.

Un altre novel·la de la saga Kenzie i Gennaro, sí. Però sense cap dubte de les que més he gaudit i patit, i es que és inevitable llegir amb un nus a l’estómac quan les víctimes són nens. La novel·la té una trama llarga i molt ben muntada, amb molta tensió pels contratemps diversos i per unes escenes d’acció i violència que em van deixar garratibada. I l’agre i trist dilema final és colpidor, inoblidable. L’angoixa que genera quan veus que la justícia de l’home guanyarà sobre la ètica és gairebé insuportable.

Tot i que conté algunes referències d’anteriors casos dels investigadors, crec que és una novel·la que és pot llegir perfectament sense seguir l’ordre de publicació.

Nota: 4/5

Un apunt:

La pel·lícula. LA PEL·LÍCULA. Se li ha de donar el mèrit a en Ben Affleck d’haver fet el que possiblement sigui la pitjor pel·lícula basada en un llibre que he vist mai, i que als 10 minuts de començar a veure-la jo ja fos conscient de que seria així. És tan pretensiosa que ofen, i el guió és una versió cutre e incoherent de la novel·la. És avorrida, AVORRIDA! I li ha tret el carisma a la majoria dels personatges per convertir-los en clixés discriminatoris i gens subtils.

Potser sense haver llegit el llibre sigui més acceptable, ja que a la meva parella no li va semblar tan dolenta. Per part meva, acabo d’entrar al club de detractors d’en Ben Affleck.

Nota pel·lícula: 0/5

HARRY POTTER I LA PEDRA FILOSOFAL, J.K. ROWLING (SÈRIE HARRY POTTER 01)

portada_harry-potter-i-la-pedra-filosofal-rustica_jk-rowling_201607140849

Títol original: Harry Potter and the Philosopher’s Stone
Traducció: Laura Escorihuela
Editorial : Empúries
Col·lecció: Sèrie Harry Potter
304 pàgines. Any publicació: 1997

Des de que tenia només un any, en Harry Potter (mal)viu amb els seus oncles i l’insuportable del seu cosí Dudley. Però en el seu onzè aniversari, tot i les traves que hi posa el seu oncle, rep una carta que li porta un esser gegantí anomenat Hagrid. La carta és l’acceptació a l’escola de bruixeria de Hogwarts, i d’aquesta manera en Harry s’assabenta que ell és un bruixot, que també els seus pares foren bruixots, i que no van morir en un accident de cotxe si no que els va assassinar “l’Innombrable” bruixot Voldemort. Amb la seva entrada a Hogwarts en Harry coneixerà tot un món de màgia i farà gran amistat amb dos alumnes més, en Ron i l’Hermione.

Des de que vaig veure la pel·lícula al cine li tenia una mica de mania al Harry Potter, perquè em va avorrir i no vaig entendre gaire de què anava tot plegat. I tot i així, em vaig animar a llegir el llibre. Dos circumstàncies em van empènyer a fer-ho: la primera es que després de l’última lectura (la re-lectura de Wilt d’en Tom Sharpe) no tenia molt clar què em venia de gust llegir. I la segona, que de tots els llibres que tenien al súper era el que vaig trobar més acceptable (sí, sóc d’aquelles persones que compra els llibres a l’Amazon i als supermercats, afuselleu-me).

Mentre aprofitava el meu dret com a clienta deixant que la meva filla s’ho passés pipa al parc de boles que posen a disposició dels nens, vaig asseure’m a terra, recolzada a una columna i amb els genolls arronsats, a llegir el Harry Potter. Només em faltava xarrupar una coca-cola per sentir-me com una adolescent. Però al cap de 20 minuts l’esquena i el cul em recordaven que tinc trenta… i tants.

Però tant li fa l’edat quan es tracta d’en Harry Potter, i seria molt egoista etiquetar-lo per un públic únicament infantil/juvenil. En Harry Potter és apte per tots els públics, segurament no a nivell individual però sí general.

Des de les primeres planes la història fila molt bé, t’endinsa en un món màgic amb naturalitat i a més l’autora té una capacitat increïble per fer de la senzillesa una virtut (mentre llegia li he agraït moltes vegades aquesta virtut). M’ho he passat molt bé amb les aventures i aprenentatges d’en Harry Potter i els seus companys, sobre el món que rodeja Hogwarts, sobre l’escola i els seus professors. Sóc una mica dura d’enteniment quan es tracta de fantasia i ciència-ficció, però aquí no he tingut cap problema en endinsar-me en aquest món fantàstic. Si fins i tot he entès les normes del Quidditch! I a la primera!

En fi, perquè després diguin que no pots trobar bons llibres al súper.

Un apunt:

philostone

He tornat a veure la pel·lícula, 15 anys després. És innegable que és molt fidel al llibre, fins i tot en els diàlegs, i té l’al·licient de posar-hi una cara a tots els personatges i de poder gaudir d’actors com l’Alan Rickman. La novel·la m’ha ajudat a emplenar alguns buits i a entendre millor algunes situacions, però la pel·lícula, de nou, se m’ha fet llarga i pesada. Probablement no sigui una opinió unànime, però al meu parer, un cop més, el llibre surt guanyat.

Nota: 4’5/5