DESAPARECIÓ UNA NOCHE, DENNIS LEHANE (KENZIE & GENNARO 4)

desaparecio_una_noche_300x456

Títol original: Gone, Baby, Gone
Traducció: María Montserrat Vía Giménez
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
398 pàgines. Any publicació: 1998

L’Amanda, de 4 anys, va desaparèixer la nit passada de casa seva. La policia és conscient de que en les desaparicions el temps és primordial, així que hi inverteixen tots els efectius policials possibles, però malauradament no tenen èxit. Així que els oncles de la nena visiten els detectius privats Patrick Kenzie i Angela Gennaro buscant una ajuda extra, i tot i que aquests volen refusar el cas perquè no es veuen capaços de fer més que la policia, al final cedeixen a fer una ullada als fets. És així com descobreixen que la mare de la petita, una ionqui egocèntrica, menteix en dir on era aquella nit. En Patrick i l’Angie finalment s’uniran a la policia com a recolzament de la investigació.

Un altre novel·la de la saga Kenzie i Gennaro, sí. Però sense cap dubte de les que més he gaudit i patit, i es que és inevitable llegir amb un nus a l’estómac quan les víctimes són nens. La novel·la té una trama llarga i molt ben muntada, amb molta tensió pels contratemps diversos i per unes escenes d’acció i violència que em van deixar garratibada. I l’agre i trist dilema final és colpidor, inoblidable. L’angoixa que genera quan veus que la justícia de l’home guanyarà sobre la ètica és gairebé insuportable.

Tot i que conté algunes referències d’anteriors casos dels investigadors, crec que és una novel·la que és pot llegir perfectament sense seguir l’ordre de publicació.

Nota: 4/5

Un apunt:

La pel·lícula. LA PEL·LÍCULA. Se li ha de donar el mèrit a en Ben Affleck d’haver fet el que possiblement sigui la pitjor pel·lícula basada en un llibre que he vist mai, i que als 10 minuts de començar a veure-la jo ja fos conscient de que seria així. És tan pretensiosa que ofen, i el guió és una versió cutre e incoherent de la novel·la. És avorrida, AVORRIDA! I li ha tret el carisma a la majoria dels personatges per convertir-los en clixés discriminatoris i gens subtils.

Potser sense haver llegit el llibre sigui més acceptable, ja que a la meva parella no li va semblar tan dolenta. Per part meva, acabo d’entrar al club de detractors d’en Ben Affleck.

Nota pel·lícula: 0/5

HARRY POTTER I LA PEDRA FILOSOFAL, J.K. ROWLING (SÈRIE HARRY POTTER 01)

portada_harry-potter-i-la-pedra-filosofal-rustica_jk-rowling_201607140849

Títol original: Harry Potter and the Philosopher’s Stone
Traducció: Laura Escorihuela
Editorial : Empúries
Col·lecció: Sèrie Harry Potter
304 pàgines. Any publicació: 1997

Des de que tenia només un any, en Harry Potter (mal)viu amb els seus oncles i l’insuportable del seu cosí Dudley. Però en el seu onzè aniversari, tot i les traves que hi posa el seu oncle, rep una carta que li porta un esser gegantí anomenat Hagrid. La carta és l’acceptació a l’escola de bruixeria de Hogwarts, i d’aquesta manera en Harry s’assabenta que ell és un bruixot, que també els seus pares foren bruixots, i que no van morir en un accident de cotxe si no que els va assassinar “l’Innombrable” bruixot Voldemort. Amb la seva entrada a Hogwarts en Harry coneixerà tot un món de màgia i farà gran amistat amb dos alumnes més, en Ron i l’Hermione.

Des de que vaig veure la pel·lícula al cine li tenia una mica de mania al Harry Potter, perquè em va avorrir i no vaig entendre gaire de què anava tot plegat. I tot i així, em vaig animar a llegir el llibre. Dos circumstàncies em van empènyer a fer-ho: la primera es que després de l’última lectura (la re-lectura de Wilt d’en Tom Sharpe) no tenia molt clar què em venia de gust llegir. I la segona, que de tots els llibres que tenien al súper era el que vaig trobar més acceptable (sí, sóc d’aquelles persones que compra els llibres a l’Amazon i als supermercats, afuselleu-me).

Mentre aprofitava el meu dret com a clienta deixant que la meva filla s’ho passés pipa al parc de boles que posen a disposició dels nens, vaig asseure’m a terra, recolzada a una columna i amb els genolls arronsats, a llegir el Harry Potter. Només em faltava xarrupar una coca-cola per sentir-me com una adolescent. Però al cap de 20 minuts l’esquena i el cul em recordaven que tinc trenta… i tants.

Però tant li fa l’edat quan es tracta d’en Harry Potter, i seria molt egoista etiquetar-lo per un públic únicament infantil/juvenil. En Harry Potter és apte per tots els públics, segurament no a nivell individual però sí general.

Des de les primeres planes la història fila molt bé, t’endinsa en un món màgic amb naturalitat i a més l’autora té una capacitat increïble per fer de la senzillesa una virtut (mentre llegia li he agraït moltes vegades aquesta virtut). M’ho he passat molt bé amb les aventures i aprenentatges d’en Harry Potter i els seus companys, sobre el món que rodeja Hogwarts, sobre l’escola i els seus professors. Sóc una mica dura d’enteniment quan es tracta de fantasia i ciència-ficció, però aquí no he tingut cap problema en endinsar-me en aquest món fantàstic. Si fins i tot he entès les normes del Quidditch! I a la primera!

En fi, perquè després diguin que no pots trobar bons llibres al súper.

Un apunt:

philostone

He tornat a veure la pel·lícula, 15 anys després. És innegable que és molt fidel al llibre, fins i tot en els diàlegs, i té l’al·licient de posar-hi una cara a tots els personatges i de poder gaudir d’actors com l’Alan Rickman. La novel·la m’ha ajudat a emplenar alguns buits i a entendre millor algunes situacions, però la pel·lícula, de nou, se m’ha fet llarga i pesada. Probablement no sigui una opinió unànime, però al meu parer, un cop més, el llibre surt guanyat.

Nota: 4’5/5

EL PROYECTO ESPOSA, GRAEME SIMSION

Proyecto esposa, El_137X220

Títol original: The Rosie Project
Traducció: Magdalena Palmer
Editorial : Salamandra
Col·lecció: Narrativa
320 pàgines. Any publicació: 2012

En Don Tillman és un professor de Genètica que pateix una síndrome d’Asperger més que evident però no diagnosticada. Amb el convenciment de que els homes casats viuen més, més bé, i a sobre estalvien temps repartint-se les tasques domèstiques, engega un projecte per trobar dona. Per filtrar les candidates elabora un qüestionari/examen tipus test de 16 pàgines que només la seva mitja taronja podrà aprovar. Arrel d’aquesta recerca, però, sorgiran altres projectes que el forçaran a adaptar-se als convencionalismes socials i a viure situacions que mai s’hagués imaginat.

El proyecto esposa és una novel·la divertida, narrada en primer persona pel protagonista, un personatge similar a en Sheldon Cooper però un xic (només un xic) més humà. És inflexible, literal i poc social, i tot plegat provoca un xoc constant amb la resta del món amb el resultat de diàlegs i situacions plenes de comicitat.

Llàstima que cap al final cau en el més comú dels errors: convertir una història que estava essent molt divertida en la típica història d’amor amb tots els seus clixés.

Clixés romàntics?

Tot i així no puc negar que m’ho he passat molt bé i que m’ha engrescat a deixar de banda el gènere negre i provar un xic més de l’humorístic. Però és terreny desconegut i em temo que m’enduré més d’un desengany, així que accepto (suplico) recomanacions.

Nota: 3’5/5

TOTA LA VERITAT, NÚRIA CADENES

tota la veritat

Editorial : La Magrana
Col·lecció: La Negra
176 pàgines. Any publicació: 2016

En Robert Mascaró, un conegut empresari català, ha estat assassinat al poblet on hi tenia la seva segona residència. En aquell escenari es concentrarà el rebombori de la mort i conseqüent investigació, els medis de comunicació i un funeral amb tots els honors.

Hi ha llibres que t’enganxen a la primera pàgina, i això és el que m’ha passat amb el de la Núria Cadenes. A Tota la veritat es van encadenant breus fragments de les reflexions dels personatges i els seus secrets amb petites interrupcions per donar pas a l’acció i als diàlegs, el que la fa molt dinàmica i que costi deixar de llegir un cop la comences. A més tenia certa sensació de que moltes d’aquestes contundents reflexions foren creades en primera instància com a micro-contes, i que l’autora ha aconseguit enllaçar-los uns amb els altres per convertir-los en una novel·la coral.

El plantejament em va fer salivar des del principi perquè erròniament pensava que les veus s’anirien unint en una espiral fins arribar al clímax de formar una sola veu acusadora. Però no. Per una part hi ha els relacionats, directe o indirectament, en la mort d’en Robert Mascaró, i per l’altra és una radiografia del poble amb els petits i no tan petits drames personals dels seus habitants. Cert que aquest punt em va decebre una mica perquè esperava el moment en que tot es relacionés, però entomo el mea culpa per les meves expectatives. I també sóc culpable de no fer-me un petit croquis quan veig que hi ha una gran varietat de personatges, que sempre m’acaba passant el mateix: que em perdo i haig de de repassar pàgines enrere per seguir el fil dels personatges.

Nota: 3’5/5

UN TRAGO ANTES DE LA GUERRA (sèrie Kenzie & Gennaro), DENNIS LEHANE

un_trago_antes_de_la_guerra_300x455

Títol original: A drink before the war
Traducció: Ramón de España Renedo
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
336 pàgines. Any publicació: 1994

Patrick Kenzie i Angie Genaro són dos detectius privats que es guanyen prou bé la vida. En aquest cas els contracta un trío polític per recuperar uns documents que s’ha endut la netejadora, que també ha desaparegut. Quelcom els hi grinyola als detectius, i quan aconsegueixen localitzar la dona és quan comença a complicar-se realment el cas.

El protagonista, en primera persona, és en Patrick Kenzie, que junt amb l’Angie Genaro formen un dúo que mola, mola molt. Tenen sobre uns trenta anys i es coneixen des de que eren petits, el que fa que estiguin molt units. Tot i els seus traumes personals (que en tenen, com toooots els detectius/policies de les novel·les negres) no tenen un caràcter agre o afectat, més aviat són un cúmul de frases enginyoses i sarcàstiques, amb un punt d’humor. Són personatges amb carisma que de seguida se m’han embutxacat.

La trama és bona, amb moments de molta adrenalina ja que pel mig hi ha els interessos de sanguinolentes bandes urbanes. Com sol passar entre protagonistes masculí/femení hi ha certa tensió sexual, però per sort amb poc pes. Admeto que tinc un problema amb les trames amoroses, i es que si les trobo forçades, amb protagonisme immerescut o incongruents m’espatllen moltíssim la lectura.

I de fons Boston, una ciutat que literàriament he visitat poc i que m’agrada com la dibuixa Lehane. És el primer cop que llegia res d’ell i m’ha agradat molt el seu estil, treballat però directe, personalment l’he trobat impecable. De fet m’hi vaig capbussar de seguida cap al següent llibre protagonitzat per Kenzie i Gennaro. El resultat, però, ha estat un desastre. Però tot arribarà, ara només vull que consti la meva recomanació per passar una boníssima estona amb Un trago antes de la guerra. 

Nota: 3’5/5 

EL CLUB DE LA BUENA ESTRELLA, Amy Tan

buena estrella

Títol original: The Joy Luck Club
Traducció: Jordi Fibla
Editorial : Tusquets Editores
Col·lecció: Andanzas
338 pàgines. Any publicació: 1989

El club de la bona estrella és una reunió periòdica de quatre dones xineses per jugar al mah-jong. La mort d’una d’elles portarà la seva filla a substituir-la, i així s’inicia la història (històries) de cada una d’elles i de les seves respectives filles i les tenses relacions que mantenen, ja que ambdues generacions semblen incompatibles tant per vivències personals com per les diferències culturals.

Confessaré que no el vaig agafar amb gaires ganes, el tenia a casa arrel d’un saqueig a casa d’uns familiars (un dia haig de parlar d’aquest saqueig i de tot el que en vaig treure). Però en les primeres pàgines de seguida vaig intuir que m’agradaria molt, i ho vaig encertar de ple. El club de la buena estrella és un recull de relats del passat i el present, lligats entre sí pels fils familiars entre mares i filles. Les primeres relaten marcades experiències molt lligades a la cultura xinesa en que s’hi barreja la guerra, fam i pobresa, amb supersticions que em recordaven al famós Feng Shui i que per poc creíbles que siguin em deixaven un pòsit d’incertesa. Les filles en canvi, nascudes i criades com a nord-americanes, tenen unes vivències i manera de fer molt diferent a la de les seves mares, i això provoca que siguin incapaces d’entendre’s entre elles, comportant una convivència força difícil.

M'ho sé montar bé.

M’ho sé muntar bé.

L’única contra que hi he trobat (i n’assumeixo la culpa) és que anava una mica confosa amb el nom de cada una d’elles, de manera que sovint no sabía qui era la mare o la filla de qui, i quina història havien viscut anteriorment. M’hagués anat bé fer-me una petita guía, però em vaig conformar en mirar les pàgines anteriors. Mal fet.

Nota: 4/5

UN PERRO, Alejandro Palomas

IMG_20160218_174134

Editorial : Destino
Col·lecció: Áncora y Delfín
335 pàgines. Any publicació: 2016

Amb Un perro reprenem la història de l’Amalia i la seva família, la que ja havia conegut amb Una madre, un llibre que vaig gaudir moltíssim. Mentre a Una madre tot passava a la nit de cap d’any, aquest cop la situació és molt menys alegre: el seu fill Fer espera en un bar unes notícies que no arriben, i que podrien tornar-lo a enfonsar com anys abans. Recolzat per la seva família, aquesta nit d’angoixa e incertesa donarà molt de sí.

L’Amalia torna a la càrrega amb la seva manera de fer i de dir, que tant fa riure com plorar, tot i que aquí en algunes ocasions (poques) l’he trobat forçada. Podria ser perquè l’element sorpresa que vaig tenir amb el primer ja no hi és. També he tingut la sensació, sobretot cap al final, que s’allargava de manera innecessària donant-li masses voltes sobre alguns temes, i en canvi algun altre m’ha semblat que quedava penjat. Però en general la sensació és bona, molt bona. És fàcil conectar amb els personatges i les seves històries, i sobretot, si has tingut la sort de conviure amb un gos és possible que t’emocioni i que et reconforti que algú posi paraules tan encertades als sentiments:

… porque llorar a un perro es llorar lo que le damos de nosotros, con ellos se va la vida que no dimos a nadie, los momentos que nadie vio.

Però no només es plora d’emoció: de nou l’Amalia m’ha fet saltar les llàgrimes de riure, amb la seva peculiar manera d’entendre les coses i els seus projectes esbojarrats. Entre drama i drama, és el glop d’aire necessari perquè no ens aclapari la tristesa.

Nota: 4’5/5