“CONTES”, “CUENTOS” i “LOS MEJORES CUENTOS”, D’ANTÓN P. TXÉKHOV

Traducció: Anna Estopà
Editorial : Quaderns Crema
Col·lecció: Narrativa > Biblioteca Mínima
Pàgines: 174 Any publicació: 1995

Traducció: Ricardo San Vicente i Juan Lopez-Morillas
Editorial : Alianza Editorial 
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 424  Any publicació: 2012

Traducció: Víctor Gallego Ballestero
Editorial : Alba Editorial
Col·lecció: Clásica Maior
Pàgines: 768  Any publicació: 2012

 

Puc dir que estic de sort: últimament m’entusiasmen totes les lectures que cauen a les meves mans. I Txékhov no ha estat una excepció. Quan creia (i fermament!) que en general no m’acabaven de convèncer els reculls de relats, és igual quin fos el gènere o l’autor, apareix aquest rus tan interessant i em fa canviar radicalment d’opinió.

Txékhov va escriure uns 600 relats al llarg de la seva vida, d’extensió variada (tant podrien ser de 4 pàgines com de 60), i de gènere entre dramàtic, satíric i còmic. Entre les varies edicions d’antologies n’hi ha molts que es repeteixen: Pavelló sis, El petó, La dama del gosset, La datxa nova, Els pagesos… Les seves històries són un retrat de la societat de l’època, ambientades en escenes quotidianes dels mujiks (pagesos que treballaven terra aliena), dels funcionaris i la petita burgesia. Tot i que a vegades el missatge que ens vol fer arribar pot resultar poc clar, amb els anys la seva escriptura evoluciona i el subtext es fa més evident: contra les institucions públiques, la corrupció dels funcionaris, la burocràcia, ridiculeses de les classes socials, la pobresa extrema vers l’opulència, la ignorància… I sobretot, la falta de llibertat en un sentit molt ampli.

Han caigut a les meves mans varies edicions, i és perquè m’han agradat moltíssim les seves històries. Quan vaig començar amb l’edició d’Alba Editorial, que estan ordenades cronològicament, vaig notar que els primers contes m’ho passava molt bé però estranyament em deixaven la pissarra en blanc:  no aconseguia saber què em volien dir. Això em passa amb molts autors de contes, que el desconcert em frenen les ganes de continuar. Però amb Txékhov ha estat diferent, perquè gaudia del que explicava i de la seva narració. Però amb els anys s’aprecia que es fa més canyero, profund i entenedor.

En les edicions esmentades trobem pròlegs de Maksim Gorki, de William Somerset Maugham, de Richard Ford, de Ricardo San Vicente (ex-professor universitari i un dels millors traductors literaris del rus)… A través d’ells coneixerem l’escriptor i a la persona.

Quan es parla de l’escriptor, de l’estil, podem agafar-nos a un dels pròlegs on es llegeix uns consells que li va donar a Maksim Gorki i que el representa fidelment: agafes un relat, li talles el principi i el final, i el que queda és la base del relat. Posteriorment aconsella que s’ha de retallar, retallar, i retallar, fins que quedi l’essència, sense floritures innecessàries. Tant és així que de la majoria dels seus personatges no sabem res del seu passat ni del seu futur (si es que no moren dins el conte), com si retratés aquell moment concret de les seves vides. (De fet ja en feien broma sobre els retalls de Txèkhov, que li havien d’arrencar els relats de les mans abans que quedessin en no-res.)

txékhov

L’estil de Txèkhov va influir a multitud d’autors. Un d’ells va ser Raymond Carver, que a més va escriure un relat recreant la mort de Txèkhov – va morir als 44 anys en un balneari alemany, de tuberculosi, malaltia que va estar arrossegant gran part de la seva vida – i que és una altra delícia per llegir. El conte es diu Tres rosas amarillas, i es troba en el recull homònim d’altres relats de Carver (que no arriba a l’altura de Txèkhov, però déu ni do. Però això, en un altre post).

Un apunt: podeu trobar alguns contes de Txékhov a CiudadSeva, i si voleu fer un tast curt, lleuger i divertit us recomano Muerte de un funcionario público (no arriba ni a 2 pàgines).

Un altre apunt: Algunes de les històries que més m’han agradat, apart dels ja anomenats, són: El hombre enfundado, Vanka, Un assassinat, Casa con desván, Una apuesta, El violín de Rothschild, El sots oficial Prixibérev… 

Nota: 5/5

HOWARDS END – LA MANSIÓN, E.M. Forster

Títol original: Howards End
Traducció: Eduardo Mendoza
Editorial : Planeta
Pàgines: 370  Any publicació: 1910

En un viatge per Alemanya, les germanes Schegel (Meg la gran, i Helen la petita) coneixen i traven amistat amb la familia Wilcox. Tot i els malentesos i algunes situacions desagradables, al llarg dels anys la vida de les dues families s’aniran creuant de forma peculiar.

Aquesta novel·la m’ha agradat moltíssim. Tot i estar publicada fa més de 100 anys, és sorprenentment moderna, feminista i socialista. Les germanes Schegel són les protagonistes, dues germanes que viuen còmodament gràcies a una generosa assignació anual. Són intel·lectuals, gaudeixen de l’art i la cultura, del debat i del coneixement, tenen curiositat i empatia. I per l’altre part tenim els Wilcox, també rics gràcies a varies negocis repartits sobretot per Àfrica, i que representen el capitalisme, l’explotació laboral, el classisme, la ignorància supina, la superficialitat i l’aparentar, i el menyspreu cap a la classe obrera (de la que se’n beneficia gràcies a la seva explotació).

Les dues famílies impactaran significativament en una tercera: Els Bast. En Leonard i la Jackie Bast són una parella que pertany a la classe obrera, i es pot dir que cada un representa un tòpic: en Leonard té l’ànsia de saber, de créixer intel·lectualment, però hi ha un obstacle insalvable que el limita, que és la pobresa. Les preocupacions que li genera la manca de diners, feina, menjar, i un habitatge digne li impedeix la llibertat d’un pensament sense obstacles importants, com gaudeixen la Meg i la Helen. I ella, la Jackie, representa la resignació, la ignorància, sense cap ambició intel·lectual però si una petita esperança poc real cap a la riquesa. És a dir, Leonard voldria ser com les Schegel, i Jackie com els Wilcox. I per desgràcia és un tipus de familia que la gent de la classe dels Wilcox s’aprofita.

Les germanes Schegel són genials fins i tot amb les seves equivocacions i defectes (admeto que m’he arribat a enfadar molt amb la Meg i m’ha costat reconciliar-me amb ella). Són idealistes i els hi agrada debatre i exposar les seves idees sobre temes que segueixen sent actuals (i no han canviat pas tant), com el socialisme i el capitalisme, la lluita de classes, l’art i la cultura, buscar la importància de la vida, connectar amb les persones… Tot i així trobo que tenen certa innocència cap el món. Són bondadoses i generoses, però no deixen de ser unes dones solteres acomodades sense experiència en certs aspectes de la vida, per exemple en el camp laboral i el tracte amb l’individu de classe obrera, i per això senten certa fascinació per en Leonard (“oh, un pobre!”), i a vegades no saben rebatre o els convenç les teories capitalistes dels Wilcox. Per això el camp on guanyen per golejada és l’art i la cultura, un camp que els Wilcox desconeixen, menystenen e ignoren.

Sobre la cultura, i en referència a en Leonard Bast, diuen:

“Pero carecía del concepto de cultura como herencia que se adquiere paso a paso: confiaba en llegar a la Cultura súbitamente, como los adventistas confían en llegar a Jesús”

“- Tiene la cabeza llena de residuos de libros y cultura: horroroso. Nosotras pretendemos que despeje su cabeza y que vaya directamente a la realidad, queremos enseñarle a encontrar la verdadera vida.”

Perquè segons les germanes Schegel  la cultura és un medi, no un objectiu. Posem en cas la literatura: la literatura no serveix (només) per guanyar al Trivial a les nostres amistats, o per presumir de lectures a l’Instagram. És una frivolitat que ens podem permetre, però no té perquè quedat tot aquí. La literatura, la cultura, són les ulleres graduades per veure el món d’una manera més clara i amplia. Però per adquirir aquest bagatge no val llegir qualsevol cosa.

Evidentment es desenvolupa millor i més extensament a la novel·la, i per això m’ha apassionat tant.

He subratllat molts paràgrafs dels que són necessaris el context per entendre-les, així que me n’estic de transcriure-les. Però alguna cosa hi ha que pugui posar:

Apunt sobre el Nadal, just que passava per aquestes èpoques quan l’estava llegint:

(Margaret) Se sintió torpe, mezquina; sus reflexiones sobre la Navidad se volvieron cada vez más cínicas. ¿Paz? Quizá la Navidad traiga otros dones, pero ¿hay un sólo londinense para quien la Navidad sea pacífica? No, el ansia y la excitación de los preparativos han arruinado esta bendición. ¿Buena voluntat? ¡Bah! ¿Habían visto alguna muestra de buena voluntad en las hordas de compradores? ¿O en ella misma?

I altres fragments:

Yo creo que durante los últimos cien años los hombres han desarrollado el deseo de trabajar y no hay que dejar que eses deseo se extinga. Es un deseo nuevo. Muchos lo consideran malo, pero es bueno en sí mismo y espero que pronto el “no trabajar” sea algo tan sorprenente para las mujeres como el “no estar casada” lo era hace un siglo.

(Helen) “De ahora en adelante pienso seguir mi propio camino. Pienso ser lo que soy, por es fácil ser lo que uno es.”

Las mujeres que se refugiaban detrás de los hombres, los hombres que se refugiaban detrás de los criados… todo el sistema estaba mal; y ella iba a desafiarlo.

Nota: 5/5

Un apunt:

No coneixia l’E.M. Forster i veig que era molt interessant. Té altres novel·les de les que desconeixia que fos l’autor, com Una habitació amb vistes, i a més fa poc s’ha publicat (a través de l’editorial Alpha Decay) una recopilació de les xerrades radiofòniques que feia a la BBC, on recomanava llibres de tot tipus.

E.M. Forster va ser, a més, un membre del Grup Bloomsbury, un cercle intel·lectual d’artistes i escriptors on hi havia membres tan destacats com la Virginia Woolf. De fet a Howards End hi ha algunes escenes on les Schegel sopen o reuneixen amb algunes amistats, i s’enceten debat que són recreacions del que passava al grup Bloomsbury.

Una anècdota: 

Sobre la pel·lícula: m’he passat mig llibre confonent Lo que queda del día amb Regreso a Howards End, esperant que en Henry Wilcox/Anthony Hopkins se li girés la sort i es convertís en majordom.

Últimes lectures

Fa unes setmanes vaig tornar al blog després d’estar uns mesos sense postejar res. Vaig apartar els llibres durant aquest temps? Ni somiar-ho! Apart d’arreplegar tots els Montalbano’s que em queien a les mans, també vaig llegir altres coses. Fa massa temps, però, que els vaig llegir (des de mitjans l’estiu passat fins passat el nadal) i la meva memòria no em permet ser tan precisa com per fer-ne un sol post per cada llibre. Així que faré un breu apunt de les lectures que no vaig ressenyar quan tocava.


La última noche en Tremore Beach, Mikel Santiago.

Un famós compositor busca la inspiració que li manca en una solitària casa costanera, junt amb els seus fills. En una nit de turmenta és impactat per un llamp, i a partir d’aquell moment comença a tenir estranyes visions que semblen molt reals.

És una bona novel·la de misteri, enganxa, per passar-ho molt bé.

Nota: 4/5


El muñeco de nieve, Jo Nesbo.

El protagonista és en Harry Hole, un inspector de policia, que investiga la estranya desaparició d’algunes dones i l’estranya aparició de ninots de neu macabres.

El meu primer Harry Hole. Vaig veure que al cinema feien la peli basada en aquest llibre, el tràiler em va semblar emocionant, i a més està protagonitzada per en Michael Fassbender, de carrera consolidada amb molt bones pelis. Així que vaig pensar que seria bon moment per llegir-lo. El resultat: Em declaro NO fan d’en Harry Hole. No em va caure bé el protagonista, i la trama tampoc em va semblar per tirar coets. En general el vaig trobar molt semblant a en John Vernon, recargolat per acabar decebent. I el final és passar-se de flipat.

Nota: 2’5-3/5


El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni.

El comissari Ricciardi és un home trist, i suposo que tot li ve perquè se li apareix gent morta (o sigui, fantasmes). Els veu tal i com van morir, en qualsevol lloc, i sent les seves últimes paraules. Això li pot ajudar en esbrinar el culpable de qualsevol cas, però evidentment amb aquesta feixuga càrrega aquest home no pot ser l’alegria de cap casa.

En aquesta primera novel·la de quatre (cada una amb una estació de l’any) assassinen un famós cantant d’òpera en el seu camerino, i tot l’escenari desprèn un tuf estrany. Ambientada en la Nàpols feixista dels anys 30, el protagonista també haurà de bregar amb la burocràcia imperant.

El vaig deixar i reprendre unes quantes vegades, perquè el comissari és l’antítesi d’un personatge atractiu. Finalment li vaig acabar agafant el punt, i fins i tot vaig continuar amb la segona novel·la, La primavera del Comissario Ricciardi. Seguint la línia de l’altra, l’he deixada.

Nota: 3/5


El Ángel, Sandrone Dazieri (Colomba & Dante 02).

Un tren arriba a l’estació de Roma amb tots els passatgers de primera classe morts. El que sembla un atac terrorista islàmic podria ser que fos una cortina de fum, però de qui? Continuació de la saga protagonitzada per Colomba Caselli i Dante Torre, ella inspectora de policia, ell un home de recursos amb moltes manies, fruit d’un segrest que va durar 11 anys.

El primer llibre de la parella Colomba & Dante, No está solo, em va agradar moltíssim, per trepidant i amb girs constants que et mantenien en tensió. Aquest segueix més o menys la mateixa línia, però no em va agradar tant. El punt fort són els protagonistes, que aquí decauen, com tampoc et deixes entusiasmar tant per l’acció, els girs, els perills i les morts sanguinolentes.

Nota: 3/5


El misterio de Pont-Aven, Jean Luc Bannalec (Comisario Dupin 1).

Un comissari de ciutat destinat a províncies, on s’hi troba ben a gust, ha d’investigar l’assassinat del gerent de l’hotel més conegut d’aquesta petita zona turística.

Entretingut i facilet, una mica a l’estil Montalbano, on el comissari és singular i el rodeja un planter prou variat de secundaris. Però NO ÉS MONTALBANO.

Nota: 3/5


Madrid-Frontera, David Llorente.

Distòpia basada en la sociopolítica actual, una mena de futur no tant inversemblant com podria semblar, si no que més aviat resulta terroríficament factible. Bé, deixant a banda que aquí Madrid té mar. Tracta l’evolució en societat d’un personatge molt estrany, psicòtic. I la novel·la en sí és genial. Poètica, torbadora, ferotge, esgarrifosa. Em va encantar.

Nota: 5/5


Nueva Madre, Eugene Fischer.

Deixeu-me que aquí posi l’argument de la contraportada, que ho explica molt bé:

Partenogénesis Humana Contagiosa. Síndrome del Gameto Diploide. Lleva, al menos, cinco años sucediendo, sea cual sea el nombre que se le dé. Mujeres en edad fértil que corren el riesgo de quedar embarazadas de manera espontánea cada vez que ovulan. Mujeres que tienen hijas que, técnicamente, son clones de sí mismas. Algunos lo llaman epidemia, otros milagro, y hay quien se lleva las manos a la cabeza arguyendo que significará la extinción de los hombres. Tess Mendoza, periodista independiente, lleva mucho tiempo siguiendo la noticia, entrevistando a todos los que parecen tener algo que decir al respecto. ¿Es una enfermedad? ¿Es lícito considerar seres humanos a estas mujeres y a sus hijas? ¿Existe algún riesgo para su propio embarazo, fruto de un donante anónimo?

La novel·la en sí és un plantejament sobre com actuarien o quina postura defensarien diverses parts de la societat si les dones ens auto-fertilitzéssim. L’etern debat de voler actuar sobre el cos de la meitat de l’espècie humana, aquí a raó dels hipotètics perills que comportaria aquest supòsit. Interessant visió, e interessant el debat que proposa.

Nota: 3/5


Pasado Perfecto, Leonardo Padura (Mario Conde 01).

L’inspector Mario Conde (evidentment no és aquest Mario Conde) té tantes ressaques que fins i tot em contagiava el seu mal de cap. Però aquest no és l’argument.

Mario Conde haurà d’investigar l’assassinat d’un antic company de col·legi, que a més de ser l’estudiant perfecte va tenir la sort de casar-se amb la que era l’amor platònic d’en Mario.

És interessant l’ambientació a Cuba, conèixer el funcionament del país a través dels seus habitants. La investigació no deixa de ser un mer entreteniment, i el protagonista no el vaig trobar res de l’altre món.

Per cert, que vaig conèixer en Leonardo Padura al Festival MOT de Girona l’any passat, i em va signar una de les que és la seva millor obra, El hombre que amaba a los perros. Tracta sobre la història de Ramon Mercader, l’assassí de Trotsky. Massa històric per mi, si més no en el moment que el vaig començar.  Escenifica l’exili de Trotsky, els inicis polítics de Mercader…. L’haig de reprendre.

Nota: 3/5


Plegarias en la noche, Dennis Lehane (sèrie Kenzie & Gennaro 05).

Un altre de Kenzie i Gennaro. Una antiga clienta es suïcida, i en Patrick Kenzie li sembla impossible que aquella noia que va conèixer fos capaç de treure’s la vida. Per curiositat investiga sobre què la podia haver empès a cometre tal barbaritat, i descobreix una sèrie de desgràcies que semblen impossibles que recaiguin sobre una sola persona.

Per ser Kenzie & Gennaro ja els hi sumo mig punt més, perquè aquesta parella ja em va agradar des de la seva primera novel·la. I llegir Dennis Lehane és un gust, m’encanta el seu estil.

Nota: 3’5/5

MONTALBANO, TI AMO

Estàtua del comissari Montalbano.

Una de les facetes que em caracteritza com a lectora és la fal·lera que m’agafa quan m’agrada un/uns personatge/s, la obsessió de llegir tot el que s’hagi publicat fins cansar-me (si es que em canso). I aquest cop li ha tocat el torn al Salvo Montalbano, el comissari fictici de la fictícia ciutat siciliana i costanera de Vigàta, tota ficció sorgida del caparró de l’Andrea Camilleri.

Les novel·les protagonitzades per Montalbano són policíaques i auto-conclusives. Alguns dels sub-temes recurrents són la màfia, la corrupció política, el maltractament,… i també el paisatge i la magnífica cuina siciliana. Abasten des dels 40 i pocs anys del personatge fins als 50 i molts, així que també veurem l’evolució del protagonista cap a la vellesa (un tema el qual l’obsessiona). Montalbano (batejat així en honor de l’escriptor Manuel Vázquez Montalban) és astut i perspicaç, geniüt, comediant, i un gurmet de la cuina siciliana. Per si aquesta personalitat captivadora no fos prou, el protagonista sempre ve recolzat per un regular planter de secundaris: els seductor sots comissari Augello, el fidel i eficient inspector Fazio , l’entranyable telefonista Catarella, el malhumorat forense Pasquano, el depravat fiscal Tommaseo,… i uns quants més.

Montalbano manté una relació a distància des de fa molts anys amb Livia, que per motius laborals viu a Gènova. Aquest és un fet molt convenient ja que ambdós són un polvorí quan estan junts (o quan es truquen per telèfon). Això li deixa molt de marge a Montalbano, que si bé no és un calavera com el seu company Augello, té alguna que altra història sentimental.

A Montalbano el vaig tastar fa uns anys i em va deixar un bon gust, però no vaig continuar llegint-lo. El setembre passat vaig comprar una novel·la a l’atzar, només per distreure’m, i des d’aleshores no he parat. Us asseguro que quan més coneixes els personatges millor t’ho passes i millor captes els punts d’humor. És igual l’argument, que si un assassinat, una desaparició, un robatori… El més important és veure a Montalbano en acció. Totes les novel·les són distretes, i encara que individualment serà difícil trobar alguna que arribi al 5/5, el conjunt sí s’ho mereix. De fet jo ja l’he convertit en el meu comissari preferit.

Aquestes són les novel·les que he llegit, de la resta que em queda per llegir (poqueta cosa) intentaré fer-ne un post individual:

  • La forma del agua (1994)
  • El perro de terracota (1996)
  • El ladrón de meriendas (1996)
  • La voz del violín (1997)
  • La excursión a Tindari (2000)
  • El olor de la noche (2001)
  • Un giro decisivo (2003)
  • La paciencia de la araña (2004)
  • La luna de papel (2005)
  • Ardores de Agosto (2006)
  • Las alas de la Esfinge (2006)
  • La pista de arena (2007)
  • El campo del alfarero (2008)
  • La edad de la duda (2008)
  • La danza de la gaviota (2009)
  • La búsqueda del tesoro (2010)
  • La sonrisa de Angélica (2010)
  • Juego de espejos (2011)
  • Un filo de luz (2012)
  • Un nido de víboras (2013)
  • Muerte en mar abiero (relats curts del jove Montalbano) (2014)

Un apunt: Donat l’èxit aclaparant del personatge, a Itàlia es va fer una sèrie basant-se en cada un dels seus llibres. La llàstima, en aquest món de canals infinits i plataformes televisives de pagament, es que no trobo enlloc on poder veure-la.

Nota: 5/5

ADÉU A PHILIP ROTH

Fa un parell de dies va morir Philip Roth, a l’edat de 85 anys. No puc afegir cap dada més que no hageu llegit a qualsevol article en honor a la seva memòria o a la wikipedia.

Sempre m’ha agradat l’estil literari de Philip Roth. Però m’adono que n’he llegit poc d’ell, i que a més des de l’any passat acumula pols vergonyosament La conjura contra Amèrica a la meva tauleta de nit. No es que la seva narrativa sigui especialment complicada, però sí un pèl exigent. Per posar una comparació mundana, és com el Pilates: et concentres per connectar el teu centre amb tots els teus moviments i exercicis. Per un mal moviment perds el teu centre i has de tornar de nou a buscar la concentració per tornar-t’hi a abocar.  Doncs amb en Philip Roth és això, necessites un mínim de tranquil·litat i concentració i no deixar que interrupcions constants o la falta de temps interrompin la lectura perquè puguis gaudir-lo de ple ( i us asseguro que amb una nena de 4 anys corrent per casa això és impossible). Val que si tens ganes de discutir podríem dir que aquesta teoria meva es pot aplicar a gairebé totes les lectures, però faig èmfasi en que passa especialment amb aquest autor.

Vida meva, saluda als lectors del blog!

I no em digueu que no sóc original, és possible que de tots els articles publicats sobre Philip Roth, aquest sigui l’únic que posa l’autor i “pilates” junts.

Aquí us deixo els enllaços de les ressenyes fetes en aquest blog per si us ve de gust llegir-lo, que sempre és un plaer:

El pecho (1972) és com un homenatge a Kafka, però el protagonista en comptes de convertir-se en escarabat (o quelcom semblant) es desperta un dia convertit en un pit gegant de dona. Divertit i paranoic.

El trastorn de Portnoy (1969) . Aquesta novel·la és divertidíssima, i la recordo especialment perquè m’era difícil llegir-la en públic. A vegades se’m queien les llàgrimes de riure! És un monòleg d’un pacient al seu psicòleg, en que va relatant com el sexe l’ha dominat al llarg de la seva vida.

Patrimonio, una història verdadera (1991). L’autor comparteix els últims mesos amb el seu pare, que pateix un tumor cerebral. Ambdós hauran de conviure en uns moments difícils, i a més mai han mantingut una relació fàcil.

Indignación (2009). Una de les maneres de lliurar-te de ser allistat a la guerra de Corea era ser estudiant. Però una expulsió et podia portar de cap a la guerra. Així que els joves han d’intentar no jugar-se-la en una universitat plena de convencionalismes.

Nèmesi (2010). Aquest vaig necessitar llegir-lo dos cops per gaudir-lo plenament, i tot i així us asseguro que em va agradar molt. Però en aquest cas no és el mateix llegir-lo sense saber què passarà, que llegir-lo sabent on va a parar tot.

Nota: 5/5

ESTIMADA IJEAWELE: MANIFEST FEMINISTA EN QUINZE CONSELLS, Chimamanda Ngozi Adichie

Títol original: Dear Ijeawele, or a feminist manifesto in fifteen suggestions
Traducció: Scheherezade Surià López
Editorial : Fanbooks (Grup 62)
Col·lecció: No Ficció
64 pàgines. Any publicació: 2016

La Chimamanda rep una carta de la seva amiga Ijeawele, que li demana consell per educar en el feminisme a la seva filla Chizalum, acabada de néixer. L’autora li respon amb 15 consells que abastaran des de l’estrenada maternitat de la seva amiga fins a la criança de la petita en cada estadi important de la seva vida: sobre com rebutjar el rol de gènere que se li assumeix quan neix, fomentar la lectura, aprendre a qüestionar-se el llenguatge, donar-li un sentiment d’identitat, a implicar-se en el seu aspecte exterior, el sexe, l’amor,… 

És un bon text per iniciar-se en el feminisme o per refermar la base. Si ja ens hem interessat anteriorment en aquest tema podem tenir la sensació (a vegades) de que s’endinsa en uns preceptes que ja semblen assumits i superats per la societat,  cosa que no és certa (només cal llegir la premsa actual per constatar-ho).

Com a mare que sóc d’una nena de 4 anys, en aquesta lectura tenia una implicació més personal que en altres lectures feministes. I he gaudit molt llegint-la perquè promou una forma d’educar i d’estimar que comparteixo, i ho exposa d’una manera molt clara i endreçada. La Chimamanda vol que les nenes d’avui i dones del demà siguin més segures d’elles mateixes i del seu cos, que vesteixin com vulguin, que tinguin clar que el matrimoni no és un assoliment, que alcin la veu quan no estan d’acord amb alguna cosa, que se sentin lliures per explorar àrees  (laborals o lúdiques) que semblen exclusives dels homes… Val a dir que tots aquests propòsits de futur, en el present ja estan actuant obrint la ment de la mare/lectora. M’ha agradat tot el que diu i com ho diu. I què millor que exposar-ne quatre perles:  

 

No li diguis mai que hauria o no hauria de fer alguna cosa “perquè ets una nena”. “Perquè ets una nena” no és motiu per a res. Mai.

Ensenya a la Chizalum a llegir. Ensenya-li a estimar els llibres. (…) Els llibres l’ajudaran a entendre i a qüestionar-se el món, a expressar-se, i l’ajudaran també en tot allò que vulgui ser, perquè es beneficiarà de tot allò que aporta la lectura.

Ensenya-li a rebutjar la simpatia. (…) Tenim un món ple de dones que són incapaces de respirar perquè fa massa temps que estan condicionades a doblegar-se de determinades formes per caure bé. Així doncs, en lloc d’ensenyar la Chizalum a caure bé, ensenya-li a ser honesta. I amable. I valenta. (…) Elogia-la sobretot quan prengui una decisió complicada o impopular només perquè sigui la seva opinió sincera (…)… perquè el seu consentiment és important,. Digue-li que si qualsevol cosa la fa sentir incòmoda, que ho digui, que alci la veu, que cridi.

No creguis que educar-la en el feminisme significa obligar-la a rebutjar la feminitat. (…) Tristament, les dones han après a avergonyir-se i a disculpar-se per coses que es consideren tradicionalment femenines, com ara la moda i el maquillatge. Però la nostra societat no espera que els homes se sentin avergonyits de coses considerades masculines, com els cotxes esportius o alguns esports professionals.

Ensenya-li que l’amor no només és donar, sinó també rebre. (A les nenes) els ensenyem que un gran component de l’habilitat d’estimar és la capacitat de sacrificar-se. No ensenyem el mateix als nois. (…) Per què eduquem només una meitat del món per valorar això?

La santedat no és un prerequisit per a la dignitat. (…) A vegades, en el discurs sobre el gènere, se suposa que les dones han de ser moralment millors que els homes. No ho són. Les dones són igual d’humanes que els homes. La bondat femenina és tan normal com la maldat femenina.

Ensenya-li que els seus valors són només d’ella i no dels altres. Aquesta es la única forma necessària d’humilitat: ser conscient que la diferència és normal.

Aquest llibre és un bé social, un text que tots hauríem de llegir. Els detractors dels feminisme volen fer creure que ser feminista és ser d’una mena de religió o secta, o com si fos igual de bo triar ser-ho com no. I no és així. Per un món millor, tothom hauria de ser feminista. 

Nota: 5/5

84, CHARING CROSS ROAD, HELENE HANFF

Títol original: 84, Charing Cross Road
Traducció: Javier Calzada Jiménez
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Edición Limitada
132 pàgines. Any publicació: 1970

84, Charing Cross Road és la correspondència real que va mantenir l’autora amb en Frank Doel, cap de vendes de la llibreria Marks & Co., començant a finals dels anys 40 i allargant-se quasi 20 anys. A través d’aquesta correspondència ens assabentem que a l’Helene, escriptora i guionista autodidacta, li interessen llibres bastant especials, difícils de trobar a Nova York (difícil de trobar a Nova York, tu) perquè a més els vol amb una edició acurada. A través d’un anunci decideix provar sort amb una llibreria a l’altra cantó de l’atlàntic, en una Anglaterra ressentida pels efectes de la guerra i on hi ha més problemes per trobar menjar que llibres. Frank Doel s’encarregarà durant aquests anys de proveir a l’Helene de les lectures més diverses, que ella agrairà amb obsequis, convertint-la en la clienta predilecta de tots els treballadors de la llibreria.

És un llibre absolutament encantador. L’Helene de seguida es mostra com és, divertida, generosa i una mica estrafolària, i pel contrari tenim en Frank, amo d’aquella mena de correcció tan anglesa, seriós però molt disposat. Durant els anys que durarà aquesta correspondència hi participaran altres membres de la llibreria, també la dona d’en Frank i fins i tot una veïna!

És fàcil llegir-lo amb un somriure permanent, tant pel caire que agafa aquesta aventura epistolar com per algunes de les manies de l’Helen sobre els llibres, que són completament comprensibles i fins i tot compartides per molts lectors. També m’ha produït una enveja sana per la relació de proximitat que sorgeix entre aquestes persones en una època en que parlar d’internet seria equivalent a parlar de ciència ficció. Em fa reflexionar sobre si avui dia som més a prop de tothom però alhora les formes ens fan estar més lluny que abans de que sorgís aquest avanç tecnològic.

I bé, tota aventura té el seu final. I a mi aquest final em va provocar quelcom així (i no exagero):

No es que sigui un llibre dramàtic, i tampoc diria que em va agafar per sorpresa el què passa (s’intueix només obrint el llibre). Però vaig agafar molta estima a tots els personatges i no vaig poder (ni voler) evitar els sentiments que em va provocar. Si s’ha de plorar, doncs plorem!

Nota: 5/5

 

UNA HABITACIÓN PROPIA, VIRGINIA WOOLF

una-habitacion-propia

Títol original: A room of one’s own
Traducció: Laura Pujol
Editorial : Editorial Planeta / Seix Barral
Col·lecció: Austral
155 pàgines. Any publicació: 1929

Una habitación propia és un assaig basat en dues conferències que va fer la Virginia Woolf al 1928, sobre la dona i la novel·la. A la segona pàgina, l’autora ja ens informa que per poder escriure una dona necessita diners i una habitació pròpia. El primer que se m’ocorre es que això és molt evident, però tot i així cal seguir llegint per saber com arriba a aquesta conclusió.

VIRGINIA WOOLF

Després d’unes primeres pàgines en les que em vaig sentir força perduda perquè no sabia on volia anar a parar, per fi va arribar la llum. I amb ella, la fascinació. Virginia Woolf dóna una classe magistral sobre la dona en la història i la literatura, i aconsella sobre l’ànim de l’escriptora vers el que escriurà.

Les dones no ho han tingut fàcil al llarg de la història, cert. No només pel missatge matxacón de la seva suposada inferioritat, si no que a més això anava acompanyada d’una severa manca de llibertat, tant física com intel·lectual. No les deixaven estudiar, aprendre, viatjar soles ni guanyar-se la vida per elles mateixes. Totes les experiències vitals que un escriptor podia usar de munició per abocar en els seus escrits, eren prohibides a la dona. Woolf fa varies suposicions sobre el mal tràngol que en aquella època, una ment inquieta i àvida de coneixements estigués condemnada en un cos femení.

…El mundo no le pide a la gente que escriba poemas, novelas, ni libros de Historia; no los necesita. (…) La indiferéncia del mundo, que Keats, Flaubert y otros han encontrado tan difícil de soportar, en el caso de la mujer no era indiferencia, sino hostilidad. El mundo no le decía a ella como les decía a ellos: “Escribe si quieres; a mí no me importa nada.” El mundo le decía con una risotada: “¿Escribir? Para qué quieres tú escribir?”

Però alhora…:

¿Tenéis alguna noción de cuántos libros se escriben al año sobre las mujeres? ¿Tenéis alguna noción de cuántos estan escritos por hombres? ¿Os dais cuenta de que sois quizás el animal más discutido del universo?

¿Porque dice Samuel Butler?: “Los hombres sensatos nunca dicen lo que piensan de las mujeres”? Los hombres sensatos nunca hablan de otra cosa, por lo visto. (…) lo triste es que todos los hombres sensatos no opinan lo mismo de las mujeres.

Al arribar a la conclusió que tots aquests autors estan colèrics amb la dona, Woolf li dona voltes a la raó:

Los profesores o patriarcas, para darles un nombre más exacto, quizás estén en parte furiosos por este motivo (…) posiblemente, cuando el profesor insistía con demasiado énfasis sobre la inferioridad de las mujeres, no era la inferioridad de estas lo que les preocupaba, sino su propia superioridad. (…)Más que nada, viviendo como vivimos de la ilusión, quizá lo más importante para nosotros sea la confianza en nosotros mismos (…) Y ¿cómo engendrar lo más de prisa posible esta cualidad imponderable y no obstante tan valiosa? Pensando que los demás son inferiores a nosotros. De ahí la enorme importancia que tiene para un patriarca, que debe conquistar, que debe gobernar, el creer que un gran número de personas, la mitad de la especie humana, son por naturaleza inferiores a él.

Durante todos estos siglos, las mujeres han sido espejos dotados del mágico y delicioso poder de reflejar una silueta del hombre de tamaño doble del natural.

L’autora fa èmfasi en que és molt important per l’escriptora de novel·les que la seva ment no tingui obstacles, que no acumuli retrets u hostilitats, que no escrigui amb fúria, que escrigui amb sensatesa, que no es desviï dels personatges per parlar d’ella mateixa. Perquè el seu estat anímic influenciarà en el que escrigui i l’impedirà mostrar el seu geni.

(…) es notable el cambio de humor que unos ingresos traen consigo. (…) No necesito odiar a ningún hombre; no puede herirme. No necesito halagar a ningún hombre; no tiene nada que darme.

Aquesta frase és pura pau interior, i segons ella, el millor estat per escriure.

La libertat intelectual depende de cosas materiales. La poesía depende de la libertat intelectual. Y las mujeres siempre han sido pobres, no sólo durante doscientos años, si no desde el principio de los tiempos.(…) Las mujeres no han tenido, pues, la menor oportunidad de escribir poesía. Por eso he insistido tanto sobre el dinero y sobre el tener una habitación propia.

Una habitación propia és definitivament un dels meus llibres de capçalera. Plena de història i bons consells, de grans autores i protagonistes (fictícies i reals), amb una prosa didàctica i enriquida amb una fina ironia. A més, l’edició de Seix Barral per Austral és una meravella.

Nota: 5/5

TEORIA KING KONG, VIRGINIE DESPENTES

teoria-king-kong

Títol original: King Kong Théorie
Traducció: Beatriz Preciado
Editorial : Melusina
Col·lecció: UHF
125 pàgines. Any publicació: 2006

En aquest assaig feminista, Virginie Despentes tracta abastament i amb gosadia alguns dels temes més delicats i violents de la nostra societat actual i que afecta directament a les dones: la violació, la prostitució i la pornografia (i el sexe en general), en relació al tracte, els valors, les normes i les obligacions que ens inculquen a tots. L’autora es recolza en una extensa bibliografia però parla també des de l’experiència, ja que va ser violada, exercí puntualment la prostitució i la seva pel·lícula Baise-Moi va ser censurada en varis països (com Austràlia o Irlanda) per el sexe i la violència explícita que hi sortia.

virginie-despentes

Virginie Despentes és directa, malparlada, combativa i sense embuts. No en va l’han batejat com la diva destroy punk de les lletres franceses. Pots no combregar totalment amb ella, però no hi ha dubte que planteja i analitza qüestions molt interessants sobre el paper de la dona avui dia a la societat occidental. Per això també s’autodefineix com a proletaria del feminisme, perquè el seu discurs feminista i anti-masclista (que no anti-home, concepte que hi ha qui li costa diferenciar) intenta arribar a totes les dones en totes les situacions. Però també hi ha lloc per l’home, perquè la denuncia de l’adoctrinament a la que som sotmesos és conjunta.

M’he penedit moltíssim de no tenir un llapis a mà per subratllar tot el que deia, però possiblement hagués subratllat mig llibre, com m’ha passat amb la següent lectura, Una habitación propia de Virginia Woolf.

Així que obro el llibre buscant alguns passatges, i no puc evitar que m’enganxi en poques paraules, sigui quina sigui la pàgina que obri. Em deixo portar pels seus raonaments i les seves experiències, gaudint de les seves conclusions i el seu posat irònic i guerrer.

Sobre la violació:

“El mensaje que nos dirigen está claro: ¿por qué vosotras no os defendéis más violentamente? Lo que resulta sorprendente, efectivamente, es que no reaccionemos de ese modo. Una empresa política ancestral enseña a las mujeres a no defenderse. Como siempre, doble obligación: hacernos saber que no hay nada tan grave, y al mismo tiempo, que no debemos defendernos ni vengarnos. Sufrir y no poder hacer nada más.

Pero las mujeres sienten aún la necesidad de afirmar: la violencia no es una solución. Por tanto, el día que los hombres tengan miedo de que les laceren la polla a golpe de cúter cuando acosen a una chica, seguro que de repente sabrán controlar mejor sus pasiones “masculinas” y comprender lo que quiere decir “no”. Yo habría preferido, aquella noche, ser capaz de dejar atrás lo que habían enseñado a mi sexo y degollarlos a todos, uno por uno. En lugar de vivir como una persona que no se atreve a defenderse, porque es una mujer y la violencia no es su territorio, como si la integridad física de un hombre fuera más importante que la de una mujer. (…) Estoy furiosa contra una sociedad que me ha educado sin enseñarme nunca a golpear a un hombre si me abre las piernas a la fuerza, mientras que esa misma sociedad me ha inculcado la idea de que la violación es un crimen horrible del que no debería reponerme.”

Sobre la prostitució:

“Como el trabajo doméstico y la educación de los niños, el servicio sexual debe ser gratuito. El dinero es la independencia. (…) Así, a partir de imágenes inaceptables de un tipo de prostitución practicada en condiciones asquerosas, se acaban extrayendo conclusiones sobre el mercado del sexo en su conjunto. Es tan pertinente como hablar del trabajo textil mostrando únicamente imágenes de niños sin contrato en los sótanos. No importa, lo que cuenta es poder transmitir una única idea: ninguna mujer debe sacar beneficios de sus servicios sexuales fuera del matrimonio. (…) Porque el sexo para las mujeres, sin amor, es siempre degradante.“

“A menudo, las cosas son exactamente lo contrario de lo que nos dicen que son, por eso nos lo repiten con tanta insistencia y brutalidad. La figura de la puta es un buen ejemplo: cuando afirmamos que la prostitución es una “violencia contra las mujeres” es para que olvidemos que es el matrimonio lo que constituye una violencia contra las mujeres, y de modo general, todo lo que aguantamos. Aquellas que se dejan follar gratis deben seguir diciendo que su opción es la única posible, si no ¿cómo las retendríamos? La sexualidad masculina en sí misma no constituye una violencia contra las mujeres, si éstas consienten y están bien pagadas. Lo que resulta violento es el control que se ejerce sobre cada una y cada uno de nosotros, la facultad de decidir por nosotros lo que es digno y lo que no lo es.”

Sobre la pornografía:

“Las condiciones en las que trabajan las actrices, los contratos aberrantes que firman, la imposibilidad de controlar su imagen cuando abandonan la profesión, o de que les retribuyan cada vez que se utiliza su imagen, esta dimensión de su dignidad no interesa a los censuradores. El hecho de que no exista ningún centro de ayuda especializado al que las actrices porno puedan acudir en busca de infomación sobre las particularidades de su profesión no inquieta en absoluto a los poderes públicos. Hay una dignidad que les preocupa y otra que no interesa a nadie. Pero el porno se hace con carne humana, con la carne de la actriz. Y al final, sólo suscita un único problema moral: la agresividad con la que se trata a las actrices porno.”

Perles d’aquí i d’allà:

“Después de unos años de buena, leal y sincera investigación he acabado llegando a esta conclusión. La feminidad: puta hipocresía. El arte de ser servil. Podemos llamarlo seducción y hacer de ello un asunto de glamour. Pero en pocos casos se trata de un deporte de alto nivel. En general, se trata simplemente de acostumbrarse a comportarse como alguien inferior. Entrar en una habitación, mirar a ver si hay hombres y querer gustarles. No hablar demasiado alto, no expresarse en un tono demasiado autoritario, no hablar de dinero. No querer tomar el poder. No querer ocupar un puesto de autoridad. No buscar el prestigio. No reírse demasiado fuerte. No ser demasiado graciosa. Gustar a los hombres es un arte complicado, que exige que borremos todo aquello que tiene ver con el dominio de la potencia.”

“La propaganda pro-maternidad nunca ha sido tan martilleante. (…) Sin niños la alegría femenina no existe, pero criar a los niños en condiciones decentes es casi imposible. Es necesario, de todos, que las mujeres sientan que han fracasado.”

“Porque el ideal de mujer blanca, seductora pero no puta, bien casada pero no a la sombra, que trabaja pero sin demasiado éxito para no aplastar a su hombre, delgada pero no obsesionada con la alimentación, que parece indefinidamente joven pero sin dejarse desfigurar por la cirugía estética, madre realizada pero no desbordada por los pañales y por las tareas del colegio, buen ama de casa pero no sirvienta, cultivada pero menos que un hombre, esta mujer feliz que nos ponen delante de los ojos, esa a la que deberíamos hacer el esfuerzo de parecernos, a parte del hecho de que parece romperse la crisma por poca cosa, nunca me la he encontrado en ninguna parte. Es posible incluso que no exista.”

I freno, que sembla que tingui la intenció de citar mig llibre. És evident que m’ha encantat i que tindrà lloc en la meva l’estanteria imaginària de llibres preferits. Però… és una lectura apta per tothom? Rotundament sí. Siguem conscients de que no a tots ens engrescarà de la mateixa manera, però val la pena les reflexions que individualment en podrem extreure.

Nota: 5/5

HARRY POTTER I LA PEDRA FILOSOFAL, J.K. ROWLING (SÈRIE HARRY POTTER 01)

portada_harry-potter-i-la-pedra-filosofal-rustica_jk-rowling_201607140849

Títol original: Harry Potter and the Philosopher’s Stone
Traducció: Laura Escorihuela
Editorial : Empúries
Col·lecció: Sèrie Harry Potter
304 pàgines. Any publicació: 1997

Des de que tenia només un any, en Harry Potter (mal)viu amb els seus oncles i l’insuportable del seu cosí Dudley. Però en el seu onzè aniversari, tot i les traves que hi posa el seu oncle, rep una carta que li porta un esser gegantí anomenat Hagrid. La carta és l’acceptació a l’escola de bruixeria de Hogwarts, i d’aquesta manera en Harry s’assabenta que ell és un bruixot, que també els seus pares foren bruixots, i que no van morir en un accident de cotxe si no que els va assassinar “l’Innombrable” bruixot Voldemort. Amb la seva entrada a Hogwarts en Harry coneixerà tot un món de màgia i farà gran amistat amb dos alumnes més, en Ron i l’Hermione.

Des de que vaig veure la pel·lícula al cine li tenia una mica de mania al Harry Potter, perquè em va avorrir i no vaig entendre gaire de què anava tot plegat. I tot i així, em vaig animar a llegir el llibre. Dos circumstàncies em van empènyer a fer-ho: la primera es que després de l’última lectura (la re-lectura de Wilt d’en Tom Sharpe) no tenia molt clar què em venia de gust llegir. I la segona, que de tots els llibres que tenien al súper era el que vaig trobar més acceptable (sí, sóc d’aquelles persones que compra els llibres a l’Amazon i als supermercats, afuselleu-me).

Mentre aprofitava el meu dret com a clienta deixant que la meva filla s’ho passés pipa al parc de boles que posen a disposició dels nens, vaig asseure’m a terra, recolzada a una columna i amb els genolls arronsats, a llegir el Harry Potter. Només em faltava xarrupar una coca-cola per sentir-me com una adolescent. Però al cap de 20 minuts l’esquena i el cul em recordaven que tinc trenta… i tants.

Però tant li fa l’edat quan es tracta d’en Harry Potter, i seria molt egoista etiquetar-lo per un públic únicament infantil/juvenil. En Harry Potter és apte per tots els públics, segurament no a nivell individual però sí general.

Des de les primeres planes la història fila molt bé, t’endinsa en un món màgic amb naturalitat i a més l’autora té una capacitat increïble per fer de la senzillesa una virtut (mentre llegia li he agraït moltes vegades aquesta virtut). M’ho he passat molt bé amb les aventures i aprenentatges d’en Harry Potter i els seus companys, sobre el món que rodeja Hogwarts, sobre l’escola i els seus professors. Sóc una mica dura d’enteniment quan es tracta de fantasia i ciència-ficció, però aquí no he tingut cap problema en endinsar-me en aquest món fantàstic. Si fins i tot he entès les normes del Quidditch! I a la primera!

En fi, perquè després diguin que no pots trobar bons llibres al súper.

Un apunt:

philostone

He tornat a veure la pel·lícula, 15 anys després. És innegable que és molt fidel al llibre, fins i tot en els diàlegs, i té l’al·licient de posar-hi una cara a tots els personatges i de poder gaudir d’actors com l’Alan Rickman. La novel·la m’ha ajudat a emplenar alguns buits i a entendre millor algunes situacions, però la pel·lícula, de nou, se m’ha fet llarga i pesada. Probablement no sigui una opinió unànime, però al meu parer, un cop més, el llibre surt guanyat.

Nota: 4’5/5