ADÉU A PHILIP ROTH

Fa un parell de dies va morir Philip Roth, a l’edat de 85 anys. No puc afegir cap dada més que no hageu llegit a qualsevol article en honor a la seva memòria o a la wikipedia.

Sempre m’ha agradat l’estil literari de Philip Roth. Però m’adono que n’he llegit poc d’ell, i que a més des de l’any passat acumula pols vergonyosament La conjura contra Amèrica a la meva tauleta de nit. No es que la seva narrativa sigui especialment complicada, però sí un pèl exigent. Per posar una comparació mundana, és com el Pilates: et concentres per connectar el teu centre amb tots els teus moviments i exercicis. Per un mal moviment perds el teu centre i has de tornar de nou a buscar la concentració per tornar-t’hi a abocar.  Doncs amb en Philip Roth és això, necessites un mínim de tranquil·litat i concentració i no deixar que interrupcions constants o la falta de temps interrompin la lectura perquè puguis gaudir-lo de ple ( i us asseguro que amb una nena de 4 anys corrent per casa això és impossible). Val que si tens ganes de discutir podríem dir que aquesta teoria meva es pot aplicar a gairebé totes les lectures, però faig èmfasi en que passa especialment amb aquest autor.

Vida meva, saluda als lectors del blog!

I no em digueu que no sóc original, és possible que de tots els articles publicats sobre Philip Roth, aquest sigui l’únic que posa l’autor i “pilates” junts.

Aquí us deixo els enllaços de les ressenyes fetes en aquest blog per si us ve de gust llegir-lo, que sempre és un plaer:

El pecho (1972) és com un homenatge a Kafka, però el protagonista en comptes de convertir-se en escarabat (o quelcom semblant) es desperta un dia convertit en un pit gegant de dona. Divertit i paranoic.

El trastorn de Portnoy (1969) . Aquesta novel·la és divertidíssima, i la recordo especialment perquè m’era difícil llegir-la en públic. A vegades se’m queien les llàgrimes de riure! És un monòleg d’un pacient al seu psicòleg, en que va relatant com el sexe l’ha dominat al llarg de la seva vida.

Patrimonio, una història verdadera (1991). L’autor comparteix els últims mesos amb el seu pare, que pateix un tumor cerebral. Ambdós hauran de conviure en uns moments difícils, i a més mai han mantingut una relació fàcil.

Indignación (2009). Una de les maneres de lliurar-te de ser allistat a la guerra de Corea era ser estudiant. Però una expulsió et podia portar de cap a la guerra. Així que els joves han d’intentar no jugar-se-la en una universitat plena de convencionalismes.

Nèmesi (2010). Aquest vaig necessitar llegir-lo dos cops per gaudir-lo plenament, i tot i així us asseguro que em va agradar molt. Però en aquest cas no és el mateix llegir-lo sense saber què passarà, que llegir-lo sabent on va a parar tot.

Nota: 5/5

Anuncis

GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ

gabriel-garci_a-ma_rquez

Se’m fa una mica estrany tenir un blog de llibres i no escriure sobre Gabriel García Márquez i la seva mort. Però que dir que no s’hagi dit ja i de millors formes? Que puc aportar jo que no hagin dit altres?

Així que penso en GGM, i em ve al cap dos moments personals:

El primer, el dia que vaig arrossegar a la meva parella al cine a veure “El amor en los tiempos del cólera”. Cap dels dos som de veure pelis “d’amor”, i menys al cine, però a mi m’havia encantat el llibre i la meva parella va acceptar segurament a canvi de retornar-li el favor d’alguna manera que ja no recordo.

Però si recordo el cinema, aquella sala anacrònica dels Arinco de Palamós, no gaire plena de gent força més gran que nosaltres. I les crispetes i la cervesa. I la meva parella preguntant sobre la peli, i jo, que sóc de les que al cine “ni mu”, li resolia els dubtes.

A mi em va fer més o menys el pes, però em va sorprendre que a la meva parella el deixés tan satisfet. En vam parlar, li vaig anomenar les diferències entre el llibre i la peli, vaig parlar-li de GGM, i va prometre’m que algun dia deixaria els zombis de banda i llegiria alguna cosa d’ell.

I aqui ve el segon moment personal:

Es va decidir anys després. Per no agobiar-lo, vaig donar-li “Crónica de una muerte anunciada”. Curt i sense gaires embolics. Al sofà de casa, ell el llegia i jo feia veure que mirava la tele, però en realitat el llegia per sobre seu. Després em trobava el llibre per casa i llegia fins on ell havia llegit. Així en podíem parlar, i hi tant que en parlàvem! Li va agradar molt, i a mi la relectura em va deixar més satisfeta que el primer cop.

Potser hi hagi un tercer moment personal, ara que m’ha demanat “Cien años de soledad”.

—————

M’ho he passat molt bé amb els llibres de GGM, els he estimat moltíssim. Recordo un món paral·lel càlid, tendre i tomentós en el que m’encantava endinsar-me. L’artista mor però l’obra queda, i d’aquí uns anys espero afegir més moments personals amb ell i la meva filla.

CARTA: Luis Buñuel i Salvador Dalí escriuen a Juan Ramón Jiménez (1928)

Dalí & Buñuel

“Sr. Dn. Juan Ramón Jiménez

Madrid

 

Nuestro distinguido amigo: Nos creemos en el deber de decirle -sí, desinteresadamente- que su obra nos repugna profundamente por inmoral, por histérica, por cadavérica, por arbitraria.

Especialmente:

¡¡MERDE!!

para su Platero y yo, para su fácil y malintencionado Platero y yo, el burro menos burro, el burro más odioso con que nos hemos tropezado.

Y para V., para su funesta actuación, también:

¡¡¡¡MIERDA!!!!

Sinceramente

LUIS BUÑUEL SALVADOR DALÍ”

 

Sobre aquesta carta:

http://olahjl.blogspot.com.es/2006/01/contra-juan-ramn.html

 

Jack Kerouac & Marlon Brando

Al 1957 Jack Kerouac escrigué a Marlon Brando amb l’esperança de que comprés els drets cinematogràfics de “On The Road”. Malauradament, no va obtenir resposta.

En aquesta carta, l’escriptor beat li comentà a Brando que li encantaria que comprés i realitzés “On The Road” per la gran pantalla. Era conscient de les modificacions que s’haurien de fer, però també imaginava uns plànols esplèndids entre ells dos, la carretera, i el paisatge (val a dir que Kerouac descriu uns paisatges encisadors, lírics i molt visuals a “On The Road”). Fa èmfasi sobre l’espontaneïtat i el deixar-se portar com a forma de vida, i que una pel·lícula amb aquestes característiques seria acceptada pel públic, ja que aquest és més intel·ligent del que la indústria cinematogràfica pensa.

El desig de Kerouac s’ha complert a mitges: “On The Road” s’ha fet pel·lícula, però sense cap mena de participació per part de Marlon Brando (pel que sabem, l’home segueix en la seva tomba). Llàstima que les crítiques no prometen res de bo.

Opinió: On The Road