DESAPARECIÓ UNA NOCHE, DENNIS LEHANE (KENZIE & GENNARO 4)

desaparecio_una_noche_300x456

Títol original: Gone, Baby, Gone
Traducció: María Montserrat Vía Giménez
Editorial : RBA Libros
Col·lecció: Serie Negra
398 pàgines. Any publicació: 1998

L’Amanda, de 4 anys, va desaparèixer la nit passada de casa seva. La policia és conscient de que en les desaparicions el temps és primordial, així que hi inverteixen tots els efectius policials possibles, però malauradament no tenen èxit. Així que els oncles de la nena visiten els detectius privats Patrick Kenzie i Angela Gennaro buscant una ajuda extra, i tot i que aquests volen refusar el cas perquè no es veuen capaços de fer més que la policia, al final cedeixen a fer una ullada als fets. És així com descobreixen que la mare de la petita, una ionqui egocèntrica, menteix en dir on era aquella nit. En Patrick i l’Angie finalment s’uniran a la policia com a recolzament de la investigació.

Un altre novel·la de la saga Kenzie i Gennaro, sí. Però sense cap dubte de les que més he gaudit i patit, i es que és inevitable llegir amb un nus a l’estómac quan les víctimes són nens. La novel·la té una trama llarga i molt ben muntada, amb molta tensió pels contratemps diversos i per unes escenes d’acció i violència que em van deixar garratibada. I l’agre i trist dilema final és colpidor, inoblidable. L’angoixa que genera quan veus que la justícia de l’home guanyarà sobre la ètica és gairebé insuportable.

Tot i que conté algunes referències d’anteriors casos dels investigadors, crec que és una novel·la que és pot llegir perfectament sense seguir l’ordre de publicació.

Nota: 4/5

Un apunt:

La pel·lícula. LA PEL·LÍCULA. Se li ha de donar el mèrit a en Ben Affleck d’haver fet el que possiblement sigui la pitjor pel·lícula basada en un llibre que he vist mai, i que als 10 minuts de començar a veure-la jo ja fos conscient de que seria així. És tan pretensiosa que ofen, i el guió és una versió cutre e incoherent de la novel·la. És avorrida, AVORRIDA! I li ha tret el carisma a la majoria dels personatges per convertir-los en clixés discriminatoris i gens subtils.

Potser sense haver llegit el llibre sigui més acceptable, ja que a la meva parella no li va semblar tan dolenta. Per part meva, acabo d’entrar al club de detractors d’en Ben Affleck.

Nota pel·lícula: 0/5

Anuncis

DIEZ NEGRITOS, Agatha Christie

22f4209f822c6a2d1e4d70caa665c3af

Títol original: And then there were none
Traducció: Orestes Llorens
Editorial : Booket
Col·lecció: Crimen y Misterio
168 pàgines. Any publicació: 1939

Per fi ha arribat el dia en que he llegit una novel·la d’Agatha Christie. Recordo fullejar-ne alguna d’adolescent, perquè el meu pare té un bon grapat, però tot i així no m’acabava d’animar. I amb els anys, esquivar-la es va convertir en una costum, sempre amb la sensació de que era una obligació que anava aplaçant perquè no li trobava les ganes.

Són manies que arrossegues i no saps ben bé perquè. Perquè sé des de fa temps que la trama de les seves novel·les, o d’una gran majoria, són de les que m’agraden. Com m’agraden pelis com Un cadáver a los postres o El juego de la sospecha, o les d’en Peter Ustinov fent d’Hercule Poirot. Per acabar d’arrodonir, el Cluedo és el meu joc de taula preferit! Doncs si hi ha un psicòleg a la sala, que em digui perquè he trigat tant a llegir l’Agatha Christie sabent que m’ho passaria bé.

Maggie Smith, David Niven, i Alec -Benson Señora - Guiness.

Maggie Smith, David Niven, i Alec -Benson Señora – Guiness a “Un cadáver a los postres”.

Si, ho sabia, i ha estat així. Diez negritos té una trama de les que m’engresquen: una novel·la coral en la que deu persones incomunicades en una illa són acusades d’un o varis assassinats pel seu misteriós amfitrió. Com que d’una manera o altra s’han lliurat de la justícia, ell decideix aplicar a cada un d’ells la pena de mort. Per fer-ho més macabre, l’assassí matarà als  convidats un a un i seguint (una mica lliurement) la lletra d’una famosa cançó infantil anglesa.

Ben relatada, amb personatges definits, i la pressió psicològica i la paranoia dels que van quedant vius queda molt ben retratada, millor del que esperava. Quasi vuitanta anys després, segueix complint el que s’espera d’una novel·la de suspens.

Per esmentar quelcom negatiu, tot i que no són punts importants, enumeraré dos que no m’han acabat d’agradar: la candidesa dels personatges amb la primera mort, que em va fer témer que la novel·la hagués quedat desfasada. Falsa alarma, la novel·la és ben vigent. Però que algú mori sobtadament, en plena conversa, per beure cianur en una copa on hi havia whisky, i tothom pensi que ha estat un suïcidi, és per encendre totes les alarmes.

L’altre punt és el final. Com a Estudi en escarlata, com a El misterio del cuarto amarillo (que animà definitivament a Agatha Christie a esciure), vaig trobar el desenllaç forçat. Però va, l’accepto.

Per un moment em vaig témer que Muerte bajo el sol, del ja anomenat Peter Ustinov, for una versió cinematogràfica de Diez Negritos, per la semblança amb el ventall de personatges i perquè  la localització és calcada l’una a l’altre (per cert, la peli es va rodar a Mallorca). Per sort és només casual, perquè la peli ja té la seva pròpia novel·la, com també Diez Negritos té varies versions dutes a la pantalla. Es que aquestes trames si coneixes qui és l’assassí només començar, perden part de la gràcia, i val la pena llegir Diez Negritos i gaudir per on enigmàticament ens porta l’autora.

Nota: 4/5

Jack Kerouac & Marlon Brando

Al 1957 Jack Kerouac escrigué a Marlon Brando amb l’esperança de que comprés els drets cinematogràfics de “On The Road”. Malauradament, no va obtenir resposta.

En aquesta carta, l’escriptor beat li comentà a Brando que li encantaria que comprés i realitzés “On The Road” per la gran pantalla. Era conscient de les modificacions que s’haurien de fer, però també imaginava uns plànols esplèndids entre ells dos, la carretera, i el paisatge (val a dir que Kerouac descriu uns paisatges encisadors, lírics i molt visuals a “On The Road”). Fa èmfasi sobre l’espontaneïtat i el deixar-se portar com a forma de vida, i que una pel·lícula amb aquestes característiques seria acceptada pel públic, ja que aquest és més intel·ligent del que la indústria cinematogràfica pensa.

El desig de Kerouac s’ha complert a mitges: “On The Road” s’ha fet pel·lícula, però sense cap mena de participació per part de Marlon Brando (pel que sabem, l’home segueix en la seva tomba). Llàstima que les crítiques no prometen res de bo.

Opinió: On The Road

EL OSCURO PASAJERO, Jeff Lindsay

el-oscuro-pasajero

Jeff Lindsay va crear en Dexter Morgan, un personatge atractiu, misteriós, amb un sentit de l’humor peculiar i amb certa tendència a l’assassinat. I els guionistes el van perfeccionar. Excepcionalment el cinema o la tv supera el llibre en que s’ha basat, però crec que aqui es succeeix aquesta excepció. Però no se pot treure mèrits a Lindsay: La primera temporada esta basada en El oscuro pasajero, amb algunes llibertats que solen permetre’s els guionistes. Però li manca la intensitat que ens ofereix la serie, la fascinació que t’enganxa irremissiblement a Dexter, i el sadisme contagiós en el que desitges que es carregui al dolent.

Avui s’estrena la tercera temporada a Cuatro, després de deixar-nos bocabadats amb el final de la segona, i amb ganes de més, molt més de Dexter. Aquesta tercera temporada comença amb un canvi significatiu dins la seva vida personal, i amb la transgressió del Codi d’en Harry, la llei per la qual es regeix a l’hora de matar.

Sang i fetge junt a aquest personatge que comparteix amb nosaltres els seus atípics pensaments i converteix la seva necessitat en justícia.