NOVA NORMALITAT (últim resum lectures 2020)

Comença el setembre i el curs escolar: entrem a l’era de “La nova normalitat”.

Al gra:

Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà. Novel·la coral que des de múltiples perspectives i estils ens dóna a conèixer històries relacionades entre sí de les muntanyes d’Espinavell i els seus habitants, tant d’ara com d’abans, tant humans, animals, com vegetals o materials. Molt poètic, amb molt registres. Una passada, una sorpresa, una genialitat.

Recomanat per a lectors que busquin: literatura rural, mites catalans, narració poètica, estructura sorprenent.

Gina, Maria Climent. La Gina és com qualsevol altra dona: divertida, intel·ligent, insegura, amb les seves històries quotidianes,… fins que un dia se li capgira la vida.// Gina ens endinsa en la seva vida, el seu procés vital, i l’autora ho utilitza per visitar llocs comuns femenins per exposar-los i parlar-ne, amb una visió molt fresca i actual. He rigut molt, he plorat una mica, i he subratllat a dojo. Recomanat per a lectors que busquin: riure i plorar, intimista, personatge femení actual sense caure en el chick-lit, superació de malalties.

Persecució, Toni Sala L’Albert Jordi, l’home amb qui l’Èlia surt des de fa un any, li confessa que fa uns anys va assassinar la seva dona i que ja ho va pagar amb uns anys de presó. L’Èlia li demana que marxi de casa. // És una novel·la coral amb personatges (tots) molt passats de rosca, poc convencionals. Fins i tot hi ha una que no sé ni què hi fa aquí. Cada un amb les seves reflexions (neures) que, apart de fer-se pesadíssims, no ajuden a entendre’ls. És una novel·la on no hi ha terme mig: o et fa o no et fa. I a mi no em fa. Recomanat per a lectors que busquin: personatges complicats, extrems, introspectius.

Rewind, Juan Tallón

Escape book: El secreto del Club Wanstein (escape Book #1), Iván Tapia. Segurament enfocat a un públic juvenil, però no li arriba ni a la sola d’altres col·leccions juvenils participatives com “Tria la teva aventura”. Un argument realment dolent, però molt pitjor escrit. Un llibre de passatemps amb fulles de 120gr. Recomanat per a lectors que busquin: regalar a un/a lector/a adolescent que li agradin els enigmes.

Si aquest carrer fos meu, Stefanie Kremser. Autobiografía de l’autora a través dels llocs on ha viscut. I ha viscut a molts llocs. // L’autora, de família boliviana i alemana, fa un exercici d’introspecció i recorda i analitza el que li suposava el seu pas per tots els llocs que ha viscut (Brasil, Bolivia, Alemanya, Barcelona, Nova York…). Família, amics, llocs, records… Una vida molt curiosa i és tot un plaer llegir-lo. PD: petita reflexió depriment: Quin món tan petit que tenim alguns, i com de gran és el d’uns altres. Nota: 4/5

Sis nits d’agost, Jordi Lara. El filòsof i polític Lluís Maria Xirinacs, sense cap malaltia física ni mental important, va decidir anar a morir a una muntanya del Ripollés al seu 75è aniversari. A partir d’aquesta dada, l’autor (que no sabem si és el verdader o un personatge fictici) ens explica com per casualitat sorgeix l’ocasió d’investigar sobre Xirinacs, i entre drames personals, entrevistes, lectures, i un grapat imaginació, en acosta a la vida del filòsof per entendre millor aquella insòlita mort.// És magnífic com Jordi Lara t’acosta a la persona (que també converteix en personatge) d’una figura socialment tan potent i que va anar perdent força en cada nova generació, fins fer-lo un desconegut. I és una llàstima perquè la societat catalana no va sobrada de referents. Lara afegeix al relat una crítica tant a la política com a la societat catalana (l’abans que torna a ser l’ara) que em sembla encertadíssima. PD: La narració de la mort de Xirinacs està escrita de forma sublim. Recomanat per a lectors que busquin: politica i societat catalana segona meitat s. XX, biografia novel·lada.

Els cadàvers del candidat, Miquel Aguirre. Un empresari vol ser l’alcalde del poble, i contracta un assessor amb un passat negre i sense principis que farà el possible perquè el seu candidat guanyi l’alcaldia. // Seguint el seu estil, Miquel Aguirre ha escrit una animalada política amb un humor ben negre. (PD: bona banda sonora). Recomanat per a lectors que busquin: humor negre, clavegueres politiques.

A propósito de nada: Autobiografía, Woody Allen. Interessant, divertit, distret, amb molts noms desconeguts (per mi) i molta història de l’humor novaiorquès, que encara que desconeguis t’ho fa passar bé. Narra amb una lleugeresa humorística/històrica que et fa passar pàgines sense adonar-te, fins que arriba el moment terrible: el cas Mia Farrow. El ritme canvia, hi ha angoixa, desesperació. No m’estranya, clar. I després és tot un Soon-Yi aquí, Soon-yi allà, i no hi ha pàgina on no afalagui la seva dona, que a mi em sembla impostat, de tan excessiu com innecessari. Però jo no hi he passat i què haig de jutjar, no? El cas és terrible, terrible (sí, cal dir-ho dos cops). Doncs ja està. Va bé per conèixer quatre píndoles de les seves pelis, amb una mica d’humor made in WA, i com he esmentat abans la història dels monòlegs/programes/teatres/actors i actrius de l’humor de NY a partir dels 50, amb molts noms que no us diran gaire res (jo sóc de l’època del Saturday Night Live i ni el toca). Recomanat per a lectors que busquin: conèixer la vida personal i professional suposadament per mà del mateix Woody Allen (no descarto una acurada revisió i modificació per part d’un exèrcit advocats, representant, etc.), curiositats de les seves pel·lícules, origens de l’stand up americà de la segona meitat del s. XX, cas Farrow-Allen.

LECTURES 2020 (PRECONFINAMENT)

Un any més, compilació de lectures.

Publicaré el llistat en varies tandes, que he classificat així: preconfinament, confinament, postconfinament, i nova normalitat. Així també estalvio que quedi un sol post molt pesat.

Apunts:

Durant el confinament vaig llegir poc i, en general, malament. Prometo que al pròxim confinament llegiré més.

2 3 4 propòsits lectors pel 2021:

  • Llegir més en català.
  • Llegir més autores.
  • Llegir més, en general.
  • Acabar tots part dels llibres pendents que tinc a casa (actualment una mica més de 30. No són molts, però alguns fa anys que els arrossego).

La meva col·lecció editorial preferida ha passat a ser Mirmanda, d’Edicions de 1984.

El club de lectura al que assisteixo (menys del que voldria) vam participar com a jurat als Premis Setè Cel de Salt. Una experiència emocionant, a més amb tres novel·les destacades i premiades que han estat en varis debats literaris al llarg de l’any (Gina de la Maria Climent, Canto jo i la muntanya balla de la Irene Solà, i Persecució d’en Toni Sala). Poder parlar-ne amb els altres membres del club, analitzar-les i comparar-les va ser molt divertit i enriquidor. Per cert, el premi se l’endugué Gina.

PRECONFINAMENT

1280 Almas, Jim Thompson Nota: 4/5

Gats Indòmits, Sarah Andersen (Sarah’s Scribbles #3). De nou, un altre recull de tires còmiques de la Sarah Andersen. Nota: 4/5

El arte: conversaciones imaginarias con mi madre, Juanjo Sáez. Entre l’autobiografia i l’assaig, amb moments didàctics, visions oníriques i missatges mindful, en Juanjo Sáez ens mostra la seva visió de l’art a través d’unes converses imaginàries amb la seva mare. Nota: 3’5/5

Exercicis d’estil, Raymond Queneau. Un experiment, realment uns “exercicis d’estil”: L’autor utilitza vora un centenar de recursos literaris per descriure sempre la mateixa escena banal. Tot un repte, força curiós. Nota: 3/5

Nits de matapobres, Jordi Dausà. En Roger regenta un bar i ha de vigilar que una droga adulterada que circula pel carrer no li causi problemes al negoci. A més, s’ho ha deixat amb la Bàrbara, i es troben en aquell moment tan incòmode de la separació en que les fronteres sentimentals del que és exigible entre ells i el que no encara són difoses. / Més superficial que l’última obra de l’autor (Lèmmings), però no per això deixa de tenir algun moment notable. Nota: 3/5

El silencio del bosque (Brigada de homicidios de Dublín #1), Tana French. Nota: 2/5

Hoy es el último día del resto de tu vida, Ulli Lust. A principis dels 80 l’Ulli i l’Edi, dos joves punkis austríaques, s’escapen a Itàlia. Després de passar la frontera l’Ulli perd a l’Edi durant uns dies, i es trobarà sola en un país molt diferent al seu. / Cada cop que tancava aquest còmic tenia la necessitat d’una bona dutxa. L’Ulli es mou en una zona (principalment al sud d’Itàlia) on tot són una colla de cavernícoles lascius, i em resultava repugnant les continues topades amb homes que, de totes les maneres possibles, s’aprofiten o volen aprofitar-se sexualment d’ella. Nota: 3/5

Heavy 1986, Miguel B. Núñez. En un barri de Madrid dels anys 80, uns joves viuen la vida al voltant del món heavy. Bars mítics, cintes de casset gravades, estètica socialment sospitosa… Retrat de l’època. Nota: 3/5

Morfina/Relats d’un jove metge, Mikhaïl Bulgàkov. Recull de relats, la majoria protagonitzades per un jove metge rus que porta una consulta en un poblet perdut de Rússia. Amb una narració molt assequible (els autors russos encara em mig espanten), em va sorprendre el seu sentit de l’humor, molt contemporani. També hi ha la sèrie de tv, protagonitzada per en Daniel Radcliffe i en Jon Hamm. Està ben escenificada però algunes modificacions en els personatges van fer que no m’acabes de fer el pes. Nota: 5/5

Secuelas de una larguísima nota de rechazo, Charles Bukowski, il·lustrat per Thomas M. Múller. Un sol relat curt acompanyat per il·lustracions. Deixant apart de que és poqueta cosa, al meu parer hi havia altres contes de Bukowski més interessants per il·lustrar. Nota: 2/5

El rey (Colomba & Dante #3), Sandrone Dazieri. Aparentment l’últim llibre de la trilogia de la policia Colomba Caselli i l’ajudant/víctima-de-segrest Dante. Em va costar situar-me perquè comença pocs minuts després de com va acabar la segona entrega, que ni recordo. Bàsicament, un best-seller per passar l’estona. Nota: 2’5/5

Mi año de descanso y relajación, Otessaa Moshfegh. La protagonista, una novaiorquesa de 26 anys, passa una profunda depressió. Té una feina que no l’emplena, una relació sentimental tòxica, una amiga que sembla que es mou per interès… L’únic que li dona cert consol és dormir. Així que després d’arrossegar-se per la vida, acaba decidint que es passarà el proper any més dormida que desperta, gràcies a les pastilles (somnífers, tranquil·litzants, antidepressius…) que li proporciona la seva terapeuta. / Quina protagonista més insuportable, que insulsa, irritant,… quina merda d’història que no et dona absolutament res. Nota: 1/5

Los sucesos de la noche 1, David B. No recordo absolutament res d’aquest còmic, però al Goodreads li vaig posar un 3/5.

Mars del Carib, Sergi Pons Codina. Tot gira entorn als clients habituals d’un tuguri anomenat Mars del Carib, al barri de Sant Andreu. Drogoaddictes, borratxos, delinqüents… Una patuleia amb la que m’ho vaig passar molt bé, molt divertit. Nota: 4/5

DESPUÉS DE LA CAÍDA, DENNIS LEHANE

 

Títol original: Since we fell
Traducció: Victoria Alonso Blanco
Editorial : Salamandra Black
Col·lecció: Novela Negra
Pàgines: 464 Any publicació: 2017

Después de la caída és una novel·la dividida en dues parts i que si no fos perquè té la mateixa protagonista, la Rachel Childs, podríem dir que una no té absolutament res a veure amb l’altre.

A la primera part tenim la Rachel d’adolescent fins que comença a despuntar com a periodista. A la mort de la seva mare inicia la recerca del seu pare, de qui no sap ni el nom. La mare era una psicòloga matrimonial amb un caràcter dominant, que mai va dir-li a la seva filla qui era el seu pare bàsicament perquè no li va donar la gana, per exasperació de la pròpia Rachel.

A l’altre part tenim la Rachel adulta, periodista amb una carrera meteòrica però que se’n va en orris amb la pressió mal assumida d’un reportatge. Acabada de divorciar i amb un greu trastorn d’ansietat a les espatlles, es retrobarà amb un vell conegut que resultarà ser l’home perfecte.

Después de la caída és un dels domestic noir més avorrits que he tingut entre les mans, fins al punt de llegir en diagonal molts paràgrafs. És com quan vols inflar una pilota de platja que no saps que està punxada: sembla que sí, que ara, però mai s’acaba d’arrodonir, mai està prou tensa per jugar-hi.

La part de la recerca del pare no hi ha per on agafar-ho. Tantes voltes i tanta frustració per part de la protagonista, per acabar essent un bluf d’història que no aporta res ni acabes d’entendre ben bé perquè està inserit com a part de la novel·la.

I la segona… La segona és de per sí el clixé més gran de la història del cinema de mitja-tarda: la dona que creu que el seu marit és perfecte fins que sospita que no és el que sembla. I tot i així si hagués caigut en bones mans podria haver sortit una bona història, i perquè no. Però de nou, fallida.

Per cert, és curiós com es celebra en varies ressenyes arreu del món que la Rachel Childs és la primera protagonista femenina que fa en Dennis Lehane. El que descobreixes amb la lectura es que és una protagonista femenina sense cap recolzament d’altres personatges femenins (perquè cap l’ajuda i a més els pocs que apareixen són molt secundàries), martiritzada per la mare, obsessionada en la recerca del pare i saber la veritat sobre el marit. Fa més pinta de clàssic de Disney que no pas de la nova onada feminista.

Amb la majoria de novel·les d’en Kenzie & Gennaro m’ho he passat molt bé, he trobat un autor amb bon ofici, personatges carismàtics i argument ben muntat, amb escenes d’acció que em deixaven garratibada. Però m’ha desconcertat que aquí no hi ha ni rastre d’aquest Lehane. I sí, també m’ha fet emprenyar, perquè després d’ensopegar amb un seguit de llibres que no passen del 2 (pendents de ressenyar), l’havia escollit intencionadament per sortir d’aquesta mala ratxa lectora. No ha pogut ser.

Nota: 1/5

Un apunt: Em costa acabar de veure si he sigut una mica dura amb la nota, potser un 2/5 també seria acceptable. Però m’ha acabat de convèncer que si algú s’ha d’acostar a Dennis Lehane per primer cop, que no sigui amb aquest llibre.

LAS VOCES DEL DESIERTO, MARLO MORGAN

Segons l’autora, una història verdadera sobre un viatge que durarà mesos pel desert australià, acompanya d’una tribu aborigen. Segons jo, t’has flipat maca.

La Marlo ens explica que treballa amb grups d’adolescents aborígens que viuen a la ciutat, els quals cauen sovint en drogues i tal, i ella els salva al muntar una empresa de mosquiteres, perquè fins ara a Austràlia no se’ls hi havia ocorregut posar mosquiteres i era tota una novetat.

Com que als aborígens nòmades que viuen al desert sense casa ni finestres això de les mosquiteres els hi sembla superimportant, li volen concedir un premi. La Marlo es posa tota mona i va a l’hotel on en teoria tindrà lloc la recepció. Però un desconegut li diu que pugi al seu 4×4, i fan un viatge durant 4 hores pel desert sense dir-se res. Té cert temor de que sigui un psicòpata, però keep calm i no ens posem paranoics.

Al final del viatge, arriba a una tribu. Sense gaires explicacions li cremen la roba i les joies, i li diuen que els acompanyi en un viatge per Austràlia perquè l’han vista molt guai i oberta i l’han escollit perquè conegui les seves costums i tal. Ella és un pèl reticent, però res, endavant.

A partir d’aquí ja no ho relata com una mena de diari, sino a capítols a base d’experiències.

Torno a repetir que és una història que ella ven com certa. I per un moment, em va mig enganyar, perquè històries d’aquestes tampoc te les pots creure del tot. Però aquelles paraules dolces sobre la sinceritat i la senzillesa amb un mateix per arribar a un nivell superior de calma, de la importància de cada un, de la vida, de la recerca de la puresa…La meva visió analítica quedava enrere i una visió més espiritual s’anava a apoderant de mi. No sóc immune a l’espiritualitat! Acceptem que els llibres  ens alimenten de maneres molt diferents, no? 

Però es que em grinyolaven coses. Podia admetre que tinguessin una mena de telepatia, però em costava més admetre que aquesta telepatia fos tan concreta i detallada com una trucada telefònica. I jo  pensava: dona-li marge, treu-te de sobre els convencionalismes, les sospites, allibera la ment…

Però hi ha un moment que no pots més. NO POTS MÉS. Quan un dels aborígens es trenca la cama que se li veu fins i tot l’ós, i amb cant i bufades torna a lloc, i li posen sang coagulada menstrual a sobre, i al dia següent pot caminar tan tranquil·lament… No cola. Però això no era el pitjor de tot, perquè a aquestes altures ja tenia assumit que allò de història real tenia poc. El pitjor va ser llegir per part de l’autora que aquest aborigen desitjava curar-se  i els altres desitjaven curar-lo, no com els metges occidentals, que ni són positius ni espirituals ni res, i l’únic que fan és omplir de carretades de medicaments als malalts. Així que em vaig emprenyar amb l’autora i no el vaig acabar.

Per un moment me la vaig creure, la història que ella ven als lectors com certa del seu estrany i místic viatge pel desert australià, completament a mans dels aborígens. Després ja m’ho vaig prendre com una mena de paràbola. Però hi ha coses que són inacceptables, com aquesta idiotesa que ha enganyat, ferit i matat a tanta gent de que només et curarà qui vulgui curar-te, i no et curarà ho farà un metge que et doni medicines. No és la única burrada que diu, però sí la més grossa llegida fins aquell moment, i el punt final d’aquesta història plena d’enganys.

Nota: 1/5

LA DESAPARICIÓ DE STEPHANIE MAILER, JOËL DICKER

Títol original: La disparition de Stéphanie Mailer Traducció: Imma Falcó Editorial : Edicions La Campana 656 pàgines. Any publicació: 2018

Al 1994, el Jess i el Deker van tancar amb èxit un cas de quàdruple assassinat, però els va repercutir de per vida. 20 anys després, la periodista Stephanie Mailer es posa en contacte amb el Jess i li insinua misteriosament que es van equivocar de culpable. Aquella nit, la Stephanie desapareix.

Amb La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker es va guanyar un gran públic, i ha anat publicant regularment amb un èxit gens menyspreable. Precisament aquella novel·la que el va portar al reconeixment popular va ser la que vaig llegir fa uns anys. No en vaig fer ressenya, així que l’únic que recordo i puc dir amb certesa es que la vaig trobar entretinguda, amb algun gir interessant.

Fa poc em van regalar La desaparició de Stephanie Mailer, la publicació més recent. Qui em coneix i/o qui visita de tant en tant el meu blog, sabrà que les novel·les policíaques m’encanten, així que em va fer molta il·lusió. Llàstima, però, que ha resultat ser una novel·la horrorosa.

Els personatges principals, un trio investigador format per el Jess, el Decker i l’Anna, són totalment plans, grisos, incapaços de connectar amb el lector. I no només això, si no que també són idiotes. El llibre viu d’una investigació deficient de principi a fi, tant en el passat com en el present, així que l’autor (l’idiota principal) esquiva tant com pot el que és obvi per trigar centenars de pàgines en arribar a certs punts de la investigació.

A l’autor, però, no li sembla suficient amb un cas d’assassinat que s’està portant de manera pèssima i plena de incongruències. També insereix a la babalà multitud de subtrames amb la vida i miracles d’alguns personatges secundaris, de poc interès i la major part amb una aportació a la història principal totalment nul·la.

Parlant de saldo, els personatges secundaris no només són clixès, a més tenen tan poca credibilitat que resulten esperpèntics. Més d’un cop em vaig preguntar si es que estava llegint un llibre d’humor i no me n’havia adonat.

L’alcalde Brown, com l’alcalde de Tiburón, té molta cura del turistes.

Però bé, encara ens queda l’estil narratiu de Joel Dicker, que tot s’ha de dir, és magnífic. No, ni de conya. De debò creieu que després de tants disbarats hi ha alguna cosa que es pugui salvar? Ha estat incapaç de provocar-me cap emoció empàtica, de donar certa ambientació a la trama o a les altres històries, de dotar als personatges d’alguna personalitat,… Si en més de 600 pàgines no hi ha ni un diàleg creïble! I no manquen unes escenes tan artificials que fan avergonyir.

La sensació final és, evidentment, que he llegit un molt mal llibre. Un refregit de tòpics, personatges insulsos, històries mal muntades,… Una novel·la immerescudament publicada, i totalment immerescut el que pagues per ella.

Un apunt: Sóc la única que li sona extrany veure EL Jess i El Decker en comptes d’En Jess i en Decker? O de que el títol no sigui “La desaparició de LA/l’Stephanie Mailer”? O potser em falta més familiaritat amb les traduccions catalanes? Nota: 1/5

SOTA L’ASFALT, Llort

DSC_0388

Editorial: RBA La Magrana
Col·lecció: La Negra
192 pàgines. Any publicació: 2015

Aquesta nit en Marçal té la determinació d’anar a trobar el seu pare, que va marxar de casa anys enrere. Convençut que s’amaga sota l’asfalt, en el laberíntic metro de Barcelona, en aquesta estranya cerca es toparà amb companyies improvisades i experiències extremes.

Com que ja s’entén de seguida que a en Marçal no hi és tot, em preparo per llegir una situació d’aquelles que res és el que sembla, amb total escepticisme perquè veus venir la trampa. I previnguda d’aquesta manera poca cosa he trobat que em sorprengui. El món subterrani pot ser interessant però l’autor no m’ha despertat cap fascinació, de fet tot el llibre m’ha avorrit molt, tant per la història com per un personatge incomprensible, insuportable, i amb el que és impossible connectar. M’he carregat de paciència un munt de vegades, ja que les crítiques que n’he llegit en parlaven molt bé, però la sensació de que m’havien pres el pèl anava guanyant terreny. Cap al final, la bacanal que es descriu, digne d’un adolescent amb les hormones desbocades, de pàgines i pàgines de sexe intencionadament escandalós i gratuït, del perquè sí, del que no et porta enlloc, m’ha confirmat que a la blogosfera és molt important tenir amics.

Nota: 1/5

EN REALIDAD, NUNCA ESTUVISTE AQUÍ, Jonathan Ames

nuncaestuviste_frontal

Títol original: You Were Never Really Here
Traducció: Carlos D. Lozano W.
Editorial : Principial De Los Libros
96 pàgines. Any publicació: 2013

En Joe és un solitari ex-militar i ex-agent de l’FBI amb forces problemes psicològics. Viu com autònom que solen contractar per rescatar al marge de la llei a joves segrestats i víctimes de la trata de blanques. Té una manera de fer bastant bèstia però efectiva, per això li encarreguen rescatar d’un prostíbul a la filla de tretze anys d’un reconegut polític.

La raó principal per posar-li una nota tan baixa es que és un llibre inacabat. Mentre el llegia m’anava pujant la mosca al nas: era impossible acabar aquella història en tant poc espai. Sembla l’esbós que tot autor té guardat durant anys en un bagul i que va començar a desenvolupar fins que després ho deixà, ves a saber per quina raó (no saber com continuar, no tenir ganes, massa complicat tot plegat). Les últimes pàgines ens ho confirmen, amb un parell en té prou perquè el protagonista ens expliqui, amb una càrrega important d’imaginació per part seva, què va passar realment, i el narrador després ens acaba de resumir què passarà.

Tot i així, la història i la manera particular de fer i de pensar d’en Joe dóna peu a una novel·la que hagués estat prou bé si s’hagués desenvolupat. Res de l’altre món, però sí interessant i entretingut. Tot i que si arribo a saber que l’abús a menors és tan present confesso que tampoc l’hagués llegit.

Un apunt:

Em va estranyar les bones opinions americanes, fent poc esment a aquest final tan i tan (i tan, i tan) precipitat. He esbrinat que no es va publicar la versió en paper, si no directament a Kindle, amb 55 pàgines a uns 3€. Allà Jonathan Ames és una celebritat, així que per alguns fans hi ha interès per llegir tot el que escrigui. Aquí la editorial Principal de los Libros han publicat la versió a paper i amb lletra ben grossa per poder arribar a les 96 pàgines, fer-la passar d’història curta a novel·la, i fer-les pagar a 8’90€. Crec que aquesta mala jugada els hi acabarà sortint cara.

Nota: 1/5

CRÍMENES EXQUISITOS, Vicente Garrido i Nieves Abarca

crimenes-exquisitos-9788492929528


Editorial : Versátil
800 pàgines. Any publicació: 2012

Una jove apareix morta a l’estanc d’un parc corunyès, emulant la famosa Ofelia de Millais. Mesos abans, el cos d’una altra jove va aparèixer decapitat en un cementiri londinenc, emulant aquest cop la mort d’un personatge de Dràcula, el famós llibre de Bram Stoker. Quina relació tenen els dos casos? 800 pàgines d’acció contra-rellotge i a cavall entre La Corunya i Londres.

La sinopsi tenia molts números perquè m’agradés. A més, Vicente Garrido és un popular criminòleg espanyol (segons diuen, perquè confesso la meva ignorància al no conèixe’l pas), i a mi m’agrada la novel·la negra, m’agraden els misteris, els assassins – o assassinats – originals… I m’agrada l’art, la pintura sobretot.

Però – i sé que vaig en contra de l’opinió popular – no m’ha agradat. Gens. Té tants contres que encara no sé com s’ho ha fet per tenir tanta acceptació.

Per començar, la narració és un desastre, sobretot amb l’ús de la tercera persona, que usen tan malament que fan confondre sovint sense saber a qui es refereixen. Si a més s’afegeixen descripcions estúpides, sense solta ni volta, com “Sacó la llave y la introdujo en la cerradura bien engrasada. Le dio la vuelta y los puntos de anclaje se movieron a la vez.” m’entren ganes de tallar-me les venes.

Fulles i fulles d’escenes sexuals molt descriptives, sòrdides i sàdiques. Ni el Grey, tu. Val que hi ha una associació sado-maso implicada, i que a més les víctimes són torturades sexualment, però abunda la gratuïtat.

Es ple de contradiccions, algunes tan simples que et fan tornar lela, com un personatge que té neboda però més endavant es solter i sense germans, o quan plou a bots i barrals però els raigs de sol del capvespre tenyeixen les cares dels policies, o sentir el cant dels nens de Sant Ildelfons a les televisions d’un hospital a les 4 de la matinada. Algunes contradiccions són més importants, com el fet de que un personatge no sàpiga una cosa però després, suposo que per telepatia, si ho sap. O saltar-se les explicacions de com punyetes emmordasses a algú quan l’estàs apuntant amb una pistola. És possible? Que m’ho expliquin.

Com més avança la trama, més fulletonesc es va convertint. Tal era el deliri dels autors, que fins i tot em temia que el dolent es tapés amb una capa negra i cridés un “MUAHAHAHA!” digne d’algun personatge decimonònic o similar. I al final es respecta tant les lleis de la medicina com a “Los dias de nuestra vida”.

La documentació és decebedora, bàsicament perquè no n’hi ha. Tot i les 800 pàgines que ocupa la història, i tot i el títol de criminòleg de l’autor, amb prou feines es tracta la criminologia o l’art. L’atenció es centra, sobretot, en les pràctiques BDSM.

Dels personatges principals, poc a dir. La inspectora Valentina Negro es tota una bellesa amb grans pits, això ens queda claríssim. El criminòleg Javier Sanjuán (imagino que és l’alter ego de l’autor), al revés de la co-protagonista, no sabem si té un bon cos (ni tan sols si té un bon cul), però si sabrem que és força intel·ligent, o això ens volen fer creure. Perquè de tots dos ens quedarà clar al final que són uns ineptes per saltar-se un parell de parts increïblement bàsiques de la investigació i que haguessin escurçat considerablement la història.

Faré un esforç per dir quelcom a favor, i que suposo que és el que ha seduït a la majoria de lectors. És una història que enganxa, i té moments de molta acció i tensió. Evidentment, per forçar aquests situacions és necessari que els personatges actuïn de forma totalment il·lògica.

L’èxit aclaparador e inexplicable ha fet que es publiquin dos llibres més sobre el duet Valentina Negro – Javier Sanjuán: Martyrium i El hombre de la máscara de espejos. Pel que he pogut saber, sobretot de l’últim volum, les descripcions sàdiques pugen un esglaó més.

Queda clar, doncs, que dono el carpetasso definitiu  a aquesta sèrie.

Nota: 1’5/5

Y PESE A TODO…, Juan de Dios Garduño

Y-pese-a-todo_7501


Editorial : Dolmen
Col·lecció : Línea Z
256 pàgines. Any primera publicació: 2010

 “Y pese a todo…” és una més de les novel·les de Dolmen de la col·lecció “Línea Z”, que han aprofitat el filó del ressorgiment del gènere per comprar, editar i vendre novel·les zombis a tort i a dret. I això ens obliga a rebuscar més entre la palla.

En aquesta novel·la de Juan de Dios Garduño,  la humanitat sofreix les conseqüències d’una guerra mundial biològica, una guerra més econòmica comparable a la nuclear, però més accessible i catastròfica.

A una urbanització de Bangor, Maine (EEUU) només hi ha quatre supervivents: per una part, en Peter i la seva filla de 5 anys Ketty, i per l’altra en Patrick i el seu husky Doggy. Tot i la desgràcia de ser els únics supervivents vius de qui tenen coneixença, tal fet no ha deixat que els problemes personals entre ambdós adults desapareguin, i l’odi anterior al desastre encara és latent. Però després d’un any de tranquil·litat, on cada petit grup fa la seva vida mentalment lluny de l’altre, apareixen per la zona uns éssers estranys i perillosos.

Últimament havia deixat de costat el gènere zombi i les seves històries apocalíptiques perquè tot el que surt publicat o estrenat al cine i a la tv és força repetitiu i de qualitat més que qüestionable  Però seduïda per les crítiques, i fins i tot per un extens i ridícul pròleg (de qui em suposo ha de ser un amic) que prometien “terror en estat pur en una obra magistral” em vaig animar a llegir “Y pese a todo…”.  I tal i com no hi ha originalitat en descriure una novel·la mediocre, tampoc hi ha cap novetat a la vista en els arguments de les obres publicades sobre temàtica Z.

Ni terror en estat pur ni obra magistral: La novel·la és entretinguda, la narració lleugera i tot i que l’acció és molt puntual, té alguns girs singulars que provoca moments interessants. Però li manca profunditat, intensitat, un domini clar de l’escenari, dels sentiments, de l’escriptura en general i, sobretot, originalitat.

Confesso que com a fan de la temàtica zombi i amant de la lectura, aquesta és la típica novel·la que em treu de polleguera. I es que l’obra de Garduño no es que no aporti cap novetat, es que frega el plagi. L’he gaudit i m’ha fet emprenyar quasi a parts iguals.

L’escenari, els protagonistes, els fets i plantejaments,… tot em recordava a “I am legend” de Richard Matheson. I evidentment qui surt perdent és l’autor de “Y pese a todo….”, ja que les comparacions són odioses i la seva obra amateur acaba sent un exercici literari sobre les possibilitats que et proporciona un plantejament i unes bases alienes, sense poder assolir el nivell, ni de lluny, de qui t’ha proporcionat les idees.

I quan es refereix als “monstres” com a éssers albins de forma humanoide que assetgen, maten i esquarteren a la població, és impossible no relacionar-ho amb la pel·lícula basada en el llibre. I aquí ve un altre dels fets que m’han emprenyat d’aquesta novel·la: Ens referim a uns éssers que moren si els hi disparen, tenen un comportament col·lectiu, i les seves agressions són calculades, però, irracionalment, l’autor està entossudit a anomenar-los zombis, i això ens remet de nou a l’eterna discussió sobre zombis e infectats. A aquestes altures crec (o creia) que es tenien clars els conceptes a nivell fantàstic (com els licantrops). Però es veu que no, que el sr. Garduño no ho té gaire clar. En un moment donat, un personatge comenta que “…Parecen zombis salidos de alguna película de Fresnadillo…”. Em desconcerta, ja que no sabia que Fresnadillo es dediqués a fer pelis de zombis. Wikipedia en mà, veig que no té altra que referir-se únicament a “28 días después”. Dins del gènere de zombies, és veritat. Però no són zombis. Acceptarem la deformació del concepte zombi com s’ha acceptat la deformació del concepte de vampir gràcies als nanos de “Crepuscle”? Cap fan del gènere ho hauria de permetre.

I Am Legend o zombi albí?
I Am Legend o zombi albí?

Apart de l’obra de Matheson, es poden trobar altres “homenatges”, però confesso que quan perds l’objectivitat, només fas que trobar-hi pèls, i no vull fer-ne més mala sang.

He llegit que, com Apocalipsis Z, s’han comprat els drets per fer la pel·lícula. Me n’alegro pel llibre d’en Loureiro, del que vaig gaudir intensament. I pel que fa al llibre de Garduño, després de “Fin” de David Monteagudo ja no em sorprèn res.

Nota: 👿 :/

UNA LECTORA NADA COMÚN, Alan Bennett

lectora nada común

Títol original: The Uncommon Reader
Traducció: Jaime Zulaika
Editorial : Anagrama
Col·lecció: Panorama de Narrativas
128 pàgines. Any publicació: 2007

A sa majestat la Reina d’Anglaterra li sorprèn veure una biblioteca mòbil darrera el seu jardí. Acostumada a quedar bé amb tothom, agafa un llibre per compromís. Aquest fet marcarà l’inici del seu hàbit per la lectura, un hàbit que la tindrà cada cop més absorta i que no agradarà a palau.

Els llibres que parlen d’altres llibres i autors sempre se’m guanyen una mica. Per guanyar-se’m del tot hi ha d’haver-hi més. I a Una lectora nada común no hi ha més. La història és massa simple (o ximple), amb una evolució fictícia del personatge, que sempre trobarem pla com una porta i més sec que un pa de tres dies. La resta de personatges, ensopits i quasi transparents, aporten poc  (gens) a la història.

L’autor busca l’humor, sense aconseguir-ho, en les reaccions de palau i dels súbdits amb els canvis de rutina i de protocol de la reina. Amb prou feines ha aconseguit arrencar-me un somriure, i he acabat pensant que “l’humor fi anglès” amb que el publiciten és aprofitar-se d’una etiqueta, ja que la gràcia és tan lleugera que ni l’assaboreixes.

Però és agradable llegir, ni que sigui de passada, sobre Sylvia Plath, Ted Hughes, Charles Dickens, Philip Roth, Alice Munro.. i descobrir autors i personatges com Jean Genet, J.R. Ackeriey (i la seva peculiar obra La meva gossa Tulip, que tinc moltes ganes d’enganxar), Nancy Mitford (i les seves germanes)… I és per això que aquesta obra s’escapa pels pèls de l’infern.

Nota: 😀 :/