NOVA NORMALITAT (últim resum lectures 2020)

Comença el setembre i el curs escolar: entrem a l’era de “La nova normalitat”.

Al gra:

Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà. Novel·la coral que des de múltiples perspectives i estils ens dóna a conèixer històries relacionades entre sí de les muntanyes d’Espinavell i els seus habitants, tant d’ara com d’abans, tant humans, animals, com vegetals o materials. Molt poètic, amb molt registres. Una passada, una sorpresa, una genialitat.

Recomanat per a lectors que busquin: literatura rural, mites catalans, narració poètica, estructura sorprenent.

Gina, Maria Climent. La Gina és com qualsevol altra dona: divertida, intel·ligent, insegura, amb les seves històries quotidianes,… fins que un dia se li capgira la vida.// Gina ens endinsa en la seva vida, el seu procés vital, i l’autora ho utilitza per visitar llocs comuns femenins per exposar-los i parlar-ne, amb una visió molt fresca i actual. He rigut molt, he plorat una mica, i he subratllat a dojo. Recomanat per a lectors que busquin: riure i plorar, intimista, personatge femení actual sense caure en el chick-lit, superació de malalties.

Persecució, Toni Sala L’Albert Jordi, l’home amb qui l’Èlia surt des de fa un any, li confessa que fa uns anys va assassinar la seva dona i que ja ho va pagar amb uns anys de presó. L’Èlia li demana que marxi de casa. // És una novel·la coral amb personatges (tots) molt passats de rosca, poc convencionals. Fins i tot hi ha una que no sé ni què hi fa aquí. Cada un amb les seves reflexions (neures) que, apart de fer-se pesadíssims, no ajuden a entendre’ls. És una novel·la on no hi ha terme mig: o et fa o no et fa. I a mi no em fa. Recomanat per a lectors que busquin: personatges complicats, extrems, introspectius.

Rewind, Juan Tallón

Escape book: El secreto del Club Wanstein (escape Book #1), Iván Tapia. Segurament enfocat a un públic juvenil, però no li arriba ni a la sola d’altres col·leccions juvenils participatives com “Tria la teva aventura”. Un argument realment dolent, però molt pitjor escrit. Un llibre de passatemps amb fulles de 120gr. Recomanat per a lectors que busquin: regalar a un/a lector/a adolescent que li agradin els enigmes.

Si aquest carrer fos meu, Stefanie Kremser. Autobiografía de l’autora a través dels llocs on ha viscut. I ha viscut a molts llocs. // L’autora, de família boliviana i alemana, fa un exercici d’introspecció i recorda i analitza el que li suposava el seu pas per tots els llocs que ha viscut (Brasil, Bolivia, Alemanya, Barcelona, Nova York…). Família, amics, llocs, records… Una vida molt curiosa i és tot un plaer llegir-lo. PD: petita reflexió depriment: Quin món tan petit que tenim alguns, i com de gran és el d’uns altres. Nota: 4/5

Sis nits d’agost, Jordi Lara. El filòsof i polític Lluís Maria Xirinacs, sense cap malaltia física ni mental important, va decidir anar a morir a una muntanya del Ripollés al seu 75è aniversari. A partir d’aquesta dada, l’autor (que no sabem si és el verdader o un personatge fictici) ens explica com per casualitat sorgeix l’ocasió d’investigar sobre Xirinacs, i entre drames personals, entrevistes, lectures, i un grapat imaginació, en acosta a la vida del filòsof per entendre millor aquella insòlita mort.// És magnífic com Jordi Lara t’acosta a la persona (que també converteix en personatge) d’una figura socialment tan potent i que va anar perdent força en cada nova generació, fins fer-lo un desconegut. I és una llàstima perquè la societat catalana no va sobrada de referents. Lara afegeix al relat una crítica tant a la política com a la societat catalana (l’abans que torna a ser l’ara) que em sembla encertadíssima. PD: La narració de la mort de Xirinacs està escrita de forma sublim. Recomanat per a lectors que busquin: politica i societat catalana segona meitat s. XX, biografia novel·lada.

Els cadàvers del candidat, Miquel Aguirre. Un empresari vol ser l’alcalde del poble, i contracta un assessor amb un passat negre i sense principis que farà el possible perquè el seu candidat guanyi l’alcaldia. // Seguint el seu estil, Miquel Aguirre ha escrit una animalada política amb un humor ben negre. (PD: bona banda sonora). Recomanat per a lectors que busquin: humor negre, clavegueres politiques.

A propósito de nada: Autobiografía, Woody Allen. Interessant, divertit, distret, amb molts noms desconeguts (per mi) i molta història de l’humor novaiorquès, que encara que desconeguis t’ho fa passar bé. Narra amb una lleugeresa humorística/històrica que et fa passar pàgines sense adonar-te, fins que arriba el moment terrible: el cas Mia Farrow. El ritme canvia, hi ha angoixa, desesperació. No m’estranya, clar. I després és tot un Soon-Yi aquí, Soon-yi allà, i no hi ha pàgina on no afalagui la seva dona, que a mi em sembla impostat, de tan excessiu com innecessari. Però jo no hi he passat i què haig de jutjar, no? El cas és terrible, terrible (sí, cal dir-ho dos cops). Doncs ja està. Va bé per conèixer quatre píndoles de les seves pelis, amb una mica d’humor made in WA, i com he esmentat abans la història dels monòlegs/programes/teatres/actors i actrius de l’humor de NY a partir dels 50, amb molts noms que no us diran gaire res (jo sóc de l’època del Saturday Night Live i ni el toca). Recomanat per a lectors que busquin: conèixer la vida personal i professional suposadament per mà del mateix Woody Allen (no descarto una acurada revisió i modificació per part d’un exèrcit advocats, representant, etc.), curiositats de les seves pel·lícules, origens de l’stand up americà de la segona meitat del s. XX, cas Farrow-Allen.

LECTURES 2020 (PRECONFINAMENT)

Un any més, compilació de lectures.

Publicaré el llistat en varies tandes, que he classificat així: preconfinament, confinament, postconfinament, i nova normalitat. Així també estalvio que quedi un sol post molt pesat.

Apunts:

Durant el confinament vaig llegir poc i, en general, malament. Prometo que al pròxim confinament llegiré més.

2 3 4 propòsits lectors pel 2021:

  • Llegir més en català.
  • Llegir més autores.
  • Llegir més, en general.
  • Acabar tots part dels llibres pendents que tinc a casa (actualment una mica més de 30. No són molts, però alguns fa anys que els arrossego).

La meva col·lecció editorial preferida ha passat a ser Mirmanda, d’Edicions de 1984.

El club de lectura al que assisteixo (menys del que voldria) vam participar com a jurat als Premis Setè Cel de Salt. Una experiència emocionant, a més amb tres novel·les destacades i premiades que han estat en varis debats literaris al llarg de l’any (Gina de la Maria Climent, Canto jo i la muntanya balla de la Irene Solà, i Persecució d’en Toni Sala). Poder parlar-ne amb els altres membres del club, analitzar-les i comparar-les va ser molt divertit i enriquidor. Per cert, el premi se l’endugué Gina.

PRECONFINAMENT

1280 Almas, Jim Thompson Nota: 4/5

Gats Indòmits, Sarah Andersen (Sarah’s Scribbles #3). De nou, un altre recull de tires còmiques de la Sarah Andersen. Nota: 4/5

El arte: conversaciones imaginarias con mi madre, Juanjo Sáez. Entre l’autobiografia i l’assaig, amb moments didàctics, visions oníriques i missatges mindful, en Juanjo Sáez ens mostra la seva visió de l’art a través d’unes converses imaginàries amb la seva mare. Nota: 3’5/5

Exercicis d’estil, Raymond Queneau. Un experiment, realment uns “exercicis d’estil”: L’autor utilitza vora un centenar de recursos literaris per descriure sempre la mateixa escena banal. Tot un repte, força curiós. Nota: 3/5

Nits de matapobres, Jordi Dausà. En Roger regenta un bar i ha de vigilar que una droga adulterada que circula pel carrer no li causi problemes al negoci. A més, s’ho ha deixat amb la Bàrbara, i es troben en aquell moment tan incòmode de la separació en que les fronteres sentimentals del que és exigible entre ells i el que no encara són difoses. / Més superficial que l’última obra de l’autor (Lèmmings), però no per això deixa de tenir algun moment notable. Nota: 3/5

El silencio del bosque (Brigada de homicidios de Dublín #1), Tana French. Nota: 2/5

Hoy es el último día del resto de tu vida, Ulli Lust. A principis dels 80 l’Ulli i l’Edi, dos joves punkis austríaques, s’escapen a Itàlia. Després de passar la frontera l’Ulli perd a l’Edi durant uns dies, i es trobarà sola en un país molt diferent al seu. / Cada cop que tancava aquest còmic tenia la necessitat d’una bona dutxa. L’Ulli es mou en una zona (principalment al sud d’Itàlia) on tot són una colla de cavernícoles lascius, i em resultava repugnant les continues topades amb homes que, de totes les maneres possibles, s’aprofiten o volen aprofitar-se sexualment d’ella. Nota: 3/5

Heavy 1986, Miguel B. Núñez. En un barri de Madrid dels anys 80, uns joves viuen la vida al voltant del món heavy. Bars mítics, cintes de casset gravades, estètica socialment sospitosa… Retrat de l’època. Nota: 3/5

Morfina/Relats d’un jove metge, Mikhaïl Bulgàkov. Recull de relats, la majoria protagonitzades per un jove metge rus que porta una consulta en un poblet perdut de Rússia. Amb una narració molt assequible (els autors russos encara em mig espanten), em va sorprendre el seu sentit de l’humor, molt contemporani. També hi ha la sèrie de tv, protagonitzada per en Daniel Radcliffe i en Jon Hamm. Està ben escenificada però algunes modificacions en els personatges van fer que no m’acabes de fer el pes. Nota: 5/5

Secuelas de una larguísima nota de rechazo, Charles Bukowski, il·lustrat per Thomas M. Múller. Un sol relat curt acompanyat per il·lustracions. Deixant apart de que és poqueta cosa, al meu parer hi havia altres contes de Bukowski més interessants per il·lustrar. Nota: 2/5

El rey (Colomba & Dante #3), Sandrone Dazieri. Aparentment l’últim llibre de la trilogia de la policia Colomba Caselli i l’ajudant/víctima-de-segrest Dante. Em va costar situar-me perquè comença pocs minuts després de com va acabar la segona entrega, que ni recordo. Bàsicament, un best-seller per passar l’estona. Nota: 2’5/5

Mi año de descanso y relajación, Otessaa Moshfegh. La protagonista, una novaiorquesa de 26 anys, passa una profunda depressió. Té una feina que no l’emplena, una relació sentimental tòxica, una amiga que sembla que es mou per interès… L’únic que li dona cert consol és dormir. Així que després d’arrossegar-se per la vida, acaba decidint que es passarà el proper any més dormida que desperta, gràcies a les pastilles (somnífers, tranquil·litzants, antidepressius…) que li proporciona la seva terapeuta. / Quina protagonista més insuportable, que insulsa, irritant,… quina merda d’història que no et dona absolutament res. Nota: 1/5

Los sucesos de la noche 1, David B. No recordo absolutament res d’aquest còmic, però al Goodreads li vaig posar un 3/5.

Mars del Carib, Sergi Pons Codina. Tot gira entorn als clients habituals d’un tuguri anomenat Mars del Carib, al barri de Sant Andreu. Drogoaddictes, borratxos, delinqüents… Una patuleia amb la que m’ho vaig passar molt bé, molt divertit. Nota: 4/5

CHARLOTTE, David Foenkinos

Títol original: Charlotte
Traducció: Mercè Ubach
Editorial : Edicions 62
Col·lecció: El Balancí
Pàgines: 224 Any publicació: 2014
Novel·la guanyadora dels premis Renaudot i Goncourt des Lycéens 2014.

Charlotte és la biografia novel·lada de la Charlotte Salomon, una pintora jueva-alemanya que als 26 anys i embarassada va ser assassinada només arribar a Auschwitz.

David Foenkinos es transforma en personatge per participar en aquesta història com a escriptor i investigador, seguint les passes vitals de la Charlotte. La protagonista provenia d’una família benestant, culte, i amb antecedents suïcides. La repercussió d’aquest drama s’arrossegarà al llarg de la vida de la Charlotte de moltes formes, tant en el caràcter de la Charlotte (melangiós, amb falta d’auto-estima i necessitats afectives) com en el comportament dels qui la rodegen.

Quan és conscient de la impossibilitat d’escapar de la violència degenerada dels nazis, la Charlotte elabora a corre-cuita una mena de composició de la seva vida, amb música, text i dibuixos, que va titular Vida? o Teatre?, i que va guardar un amic íntim fins anys després de la mort de l’artista.

La composició del text acompanya a llegir la prosa com si fos poesia, o més aviat com un conte, pel ritme àgil que enganxa de seguida. En el text no hi ha lloc per descriure res que no tingui vida, fins i tot sembla auster, i alhora és capaç de fer-nos arribar les emocions que senten i mouen els personatges.

 

M’ha agradat tant i tant que el Tió em va portar el llibre (una preciositat) on surten recopilats aquests dibuixos de la Charlotte, amb el text en anglès perquè no està publicat en català ni espanyol. I fa un any, la exposició itinerant de la Charlote que té el museu jueu d’Amsterdam, va visitar terres catalanes.

Nota: 5/5

Abierto toda la noche, David Trueba

Els protagonistes d’aquesta novel·la són els Belitre, una família nombrosa i molt singular. Trueba barreja la comèdia (que a vegades frega l’absurd) amb moments emotius i dramàtics. He rigut,’ha encantat, m’ha emocionat, m’he enamorat d’aquesta família i de com escriu David Trueba. I és la seva primera novel·la! Hi tornaré amb l’autor, sense cap dubte.

Nota: 5/5.

COMO SER MUJER, CAITLIN MORAN.

La Caitlin Moran, filla d’una familia de classe baixa amb molts germans, parla sense embuts sobre la seva vida, des de l’adolescència fins quasi a l’actualitat, des d’una perspectiva femenina i feminista. 

He rigut molt amb la Caitlin Moran, moltíssim. Però també m’ha fet adonar de la importància de la frivolitat en les nostres vides. Clar que és feminista, però hi ha llibres que també s’haurien de considerar autoajuda, o una denúncia social, o del consumisme. Pensar en el que fas, en com t’afecten els fets més insignificants, replantejar-te les prioritats de la teva vida. 

Nota: 5/5

“CONTES”, “CUENTOS” i “LOS MEJORES CUENTOS”, D’ANTÓN P. TXÉKHOV

Traducció: Anna Estopà
Editorial : Quaderns Crema
Col·lecció: Narrativa > Biblioteca Mínima
Pàgines: 174 Any publicació: 1995

Traducció: Ricardo San Vicente i Juan Lopez-Morillas
Editorial : Alianza Editorial 
Col·lecció: Narrativa
Pàgines: 424  Any publicació: 2012

Traducció: Víctor Gallego Ballestero
Editorial : Alba Editorial
Col·lecció: Clásica Maior
Pàgines: 768  Any publicació: 2012

 

Puc dir que estic de sort: últimament m’entusiasmen totes les lectures que cauen a les meves mans. I Txékhov no ha estat una excepció. Quan creia (i fermament!) que en general no m’acabaven de convèncer els reculls de relats, és igual quin fos el gènere o l’autor, apareix aquest rus tan interessant i em fa canviar radicalment d’opinió.

Txékhov va escriure uns 600 relats al llarg de la seva vida, d’extensió variada (tant podrien ser de 4 pàgines com de 60), i de gènere entre dramàtic, satíric i còmic. Entre les varies edicions d’antologies n’hi ha molts que es repeteixen: Pavelló sis, El petó, La dama del gosset, La datxa nova, Els pagesos… Les seves històries són un retrat de la societat de l’època, ambientades en escenes quotidianes dels mujiks (pagesos que treballaven terra aliena), dels funcionaris i la petita burgesia. Tot i que a vegades el missatge que ens vol fer arribar pot resultar poc clar, amb els anys la seva escriptura evoluciona i el subtext es fa més evident: contra les institucions públiques, la corrupció dels funcionaris, la burocràcia, ridiculeses de les classes socials, la pobresa extrema vers l’opulència, la ignorància… I sobretot, la falta de llibertat en un sentit molt ampli.

Han caigut a les meves mans varies edicions, i és perquè m’han agradat moltíssim les seves històries. Quan vaig començar amb l’edició d’Alba Editorial, que estan ordenades cronològicament, vaig notar que els primers contes m’ho passava molt bé però estranyament em deixaven la pissarra en blanc:  no aconseguia saber què em volien dir. Això em passa amb molts autors de contes, que el desconcert em frenen les ganes de continuar. Però amb Txékhov ha estat diferent, perquè gaudia del que explicava i de la seva narració. Però amb els anys s’aprecia que es fa més canyero, profund i entenedor.

En les edicions esmentades trobem pròlegs de Maksim Gorki, de William Somerset Maugham, de Richard Ford, de Ricardo San Vicente (ex-professor universitari i un dels millors traductors literaris del rus)… A través d’ells coneixerem l’escriptor i a la persona.

Quan es parla de l’escriptor, de l’estil, podem agafar-nos a un dels pròlegs on es llegeix uns consells que li va donar a Maksim Gorki i que el representa fidelment: agafes un relat, li talles el principi i el final, i el que queda és la base del relat. Posteriorment aconsella que s’ha de retallar, retallar, i retallar, fins que quedi l’essència, sense floritures innecessàries. Tant és així que de la majoria dels seus personatges no sabem res del seu passat ni del seu futur (si es que no moren dins el conte), com si retratés aquell moment concret de les seves vides. (De fet ja en feien broma sobre els retalls de Txèkhov, que li havien d’arrencar els relats de les mans abans que quedessin en no-res.)

txékhov

L’estil de Txèkhov va influir a multitud d’autors. Un d’ells va ser Raymond Carver, que a més va escriure un relat recreant la mort de Txèkhov – va morir als 44 anys en un balneari alemany, de tuberculosi, malaltia que va estar arrossegant gran part de la seva vida – i que és una altra delícia per llegir. El conte es diu Tres rosas amarillas, i es troba en el recull homònim d’altres relats de Carver (que no arriba a l’altura de Txèkhov, però déu ni do. Però això, en un altre post).

Un apunt: podeu trobar alguns contes de Txékhov a CiudadSeva, i si voleu fer un tast curt, lleuger i divertit us recomano Muerte de un funcionario público (no arriba ni a 2 pàgines).

Un altre apunt: Algunes de les històries que més m’han agradat, apart dels ja anomenats, són: El hombre enfundado, Vanka, Un assassinat, Casa con desván, Una apuesta, El violín de Rothschild, El sots oficial Prixibérev… 

Nota: 5/5

HOWARDS END – LA MANSIÓN, E.M. Forster

Títol original: Howards End
Traducció: Eduardo Mendoza
Editorial : Planeta
Pàgines: 370  Any publicació: 1910

En un viatge per Alemanya, les germanes Schegel (Meg la gran, i Helen la petita) coneixen i traven amistat amb la familia Wilcox. Tot i els malentesos i algunes situacions desagradables, al llarg dels anys la vida de les dues families s’aniran creuant de forma peculiar.

Aquesta novel·la m’ha agradat moltíssim. Tot i estar publicada fa més de 100 anys, és sorprenentment moderna, feminista i socialista. Les germanes Schegel són les protagonistes, dues germanes que viuen còmodament gràcies a una generosa assignació anual. Són intel·lectuals, gaudeixen de l’art i la cultura, del debat i del coneixement, tenen curiositat i empatia. I per l’altre part tenim els Wilcox, també rics gràcies a varies negocis repartits sobretot per Àfrica, i que representen el capitalisme, l’explotació laboral, el classisme, la ignorància supina, la superficialitat i l’aparentar, i el menyspreu cap a la classe obrera (de la que se’n beneficia gràcies a la seva explotació).

Les dues famílies impactaran significativament en una tercera: Els Bast. En Leonard i la Jackie Bast són una parella que pertany a la classe obrera, i es pot dir que cada un representa un tòpic: en Leonard té l’ànsia de saber, de créixer intel·lectualment, però hi ha un obstacle insalvable que el limita, que és la pobresa. Les preocupacions que li genera la manca de diners, feina, menjar, i un habitatge digne li impedeix la llibertat d’un pensament sense obstacles importants, com gaudeixen la Meg i la Helen. I ella, la Jackie, representa la resignació, la ignorància, sense cap ambició intel·lectual però si una petita esperança poc real cap a la riquesa. És a dir, Leonard voldria ser com les Schegel, i Jackie com els Wilcox. I per desgràcia és un tipus de familia que la gent de la classe dels Wilcox s’aprofita.

Les germanes Schegel són genials fins i tot amb les seves equivocacions i defectes (admeto que m’he arribat a enfadar molt amb la Meg i m’ha costat reconciliar-me amb ella). Són idealistes i els hi agrada debatre i exposar les seves idees sobre temes que segueixen sent actuals (i no han canviat pas tant), com el socialisme i el capitalisme, la lluita de classes, l’art i la cultura, buscar la importància de la vida, connectar amb les persones… Tot i així trobo que tenen certa innocència cap el món. Són bondadoses i generoses, però no deixen de ser unes dones solteres acomodades sense experiència en certs aspectes de la vida, per exemple en el camp laboral i el tracte amb l’individu de classe obrera, i per això senten certa fascinació per en Leonard (“oh, un pobre!”), i a vegades no saben rebatre o els convenç les teories capitalistes dels Wilcox. Per això el camp on guanyen per golejada és l’art i la cultura, un camp que els Wilcox desconeixen, menystenen e ignoren.

Sobre la cultura, i en referència a en Leonard Bast, diuen:

“Pero carecía del concepto de cultura como herencia que se adquiere paso a paso: confiaba en llegar a la Cultura súbitamente, como los adventistas confían en llegar a Jesús”

“- Tiene la cabeza llena de residuos de libros y cultura: horroroso. Nosotras pretendemos que despeje su cabeza y que vaya directamente a la realidad, queremos enseñarle a encontrar la verdadera vida.”

Perquè segons les germanes Schegel  la cultura és un medi, no un objectiu. Posem en cas la literatura: la literatura no serveix (només) per guanyar al Trivial a les nostres amistats, o per presumir de lectures a l’Instagram. És una frivolitat que ens podem permetre, però no té perquè quedat tot aquí. La literatura, la cultura, són les ulleres graduades per veure el món d’una manera més clara i amplia. Però per adquirir aquest bagatge no val llegir qualsevol cosa.

Evidentment es desenvolupa millor i més extensament a la novel·la, i per això m’ha apassionat tant.

He subratllat molts paràgrafs dels que són necessaris el context per entendre-les, així que me n’estic de transcriure-les. Però alguna cosa hi ha que pugui posar:

Apunt sobre el Nadal, just que passava per aquestes èpoques quan l’estava llegint:

(Margaret) Se sintió torpe, mezquina; sus reflexiones sobre la Navidad se volvieron cada vez más cínicas. ¿Paz? Quizá la Navidad traiga otros dones, pero ¿hay un sólo londinense para quien la Navidad sea pacífica? No, el ansia y la excitación de los preparativos han arruinado esta bendición. ¿Buena voluntat? ¡Bah! ¿Habían visto alguna muestra de buena voluntad en las hordas de compradores? ¿O en ella misma?

I altres fragments:

Yo creo que durante los últimos cien años los hombres han desarrollado el deseo de trabajar y no hay que dejar que eses deseo se extinga. Es un deseo nuevo. Muchos lo consideran malo, pero es bueno en sí mismo y espero que pronto el “no trabajar” sea algo tan sorprenente para las mujeres como el “no estar casada” lo era hace un siglo.

(Helen) “De ahora en adelante pienso seguir mi propio camino. Pienso ser lo que soy, por es fácil ser lo que uno es.”

Las mujeres que se refugiaban detrás de los hombres, los hombres que se refugiaban detrás de los criados… todo el sistema estaba mal; y ella iba a desafiarlo.

Nota: 5/5

Un apunt:

No coneixia l’E.M. Forster i veig que era molt interessant. Té altres novel·les de les que desconeixia que fos l’autor, com Una habitació amb vistes, i a més fa poc s’ha publicat (a través de l’editorial Alpha Decay) una recopilació de les xerrades radiofòniques que feia a la BBC, on recomanava llibres de tot tipus.

E.M. Forster va ser, a més, un membre del Grup Bloomsbury, un cercle intel·lectual d’artistes i escriptors on hi havia membres tan destacats com la Virginia Woolf. De fet a Howards End hi ha algunes escenes on les Schegel sopen o reuneixen amb algunes amistats, i s’enceten debat que són recreacions del que passava al grup Bloomsbury.

Una anècdota: 

Sobre la pel·lícula: m’he passat mig llibre confonent Lo que queda del día amb Regreso a Howards End, esperant que en Henry Wilcox/Anthony Hopkins se li girés la sort i es convertís en majordom.

Madrid-Frontera, David Llorente

Distòpia basada en la sociopolítica actual, una mena de futur no tant inversemblant com podria semblar, si no que més aviat resulta terroríficament factible. Bé, deixant a banda que aquí Madrid té mar. Tracta l’evolució en societat d’un personatge molt estrany, psicòtic. I la novel·la en sí és genial. Poètica, torbadora, ferotge, esgarrifosa. Em va encantar.

Nota: 5/5

SÈRIE SALVO MONTALBANO, ANDREA CAMILLERI

Estàtua del comissari Montalbano.

Una de les facetes que em caracteritza com a lectora és la fal·lera que m’agafa quan m’agrada un/uns personatge/s, la obsessió de llegir tot el que s’hagi publicat fins cansar-me (si es que em canso). I aquest cop li ha tocat el torn al Salvo Montalbano, el comissari fictici de la fictícia ciutat siciliana i costanera de Vigàta, tota ficció sorgida del caparró de l’Andrea Camilleri.

Les novel·les protagonitzades per Montalbano són policíaques i auto-conclusives. Alguns dels sub-temes recurrents són la màfia, la corrupció política, el maltractament, la immigració… i també el paisatge i la magnífica cuina siciliana. Abasten des dels 40 i pocs anys del personatge fins als 50 i molts, així que també veurem l’evolució del protagonista cap a la vellesa (un tema el qual l’obsessiona). Montalbano (batejat així en honor de l’escriptor Manuel Vázquez Montalban) és astut i perspicaç, geniüt, comediant, i un gurmet de la cuina siciliana. Per si aquesta personalitat captivadora no fos prou, el protagonista sempre ve recolzat per un regular planter de secundaris: els seductor sots comissari Augello, el fidel i eficient inspector Fazio, l’entranyable telefonista Catarella, el malhumorat forense Pasquano, el depravat fiscal Tommaseo,… i uns quants més.

Montalbano manté una relació a distància des de fa molts anys amb Livia, que per motius laborals viu a Gènova. Aquest és un fet molt convenient ja que ambdós són un polvorí quan estan junts (o quan es truquen per telèfon). Això li deixa molt de marge a Montalbano, que si bé no és un calavera com el seu company Augello, té alguna que altra relliscada sentimental.

A Montalbano el vaig tastar fa uns anys i em va deixar un bon gust, però no vaig continuar llegint-lo. El setembre passat vaig comprar una novel·la a l’atzar, només per distreure’m, i des d’aleshores no he parat. Us asseguro que quan més coneixes els personatges millor t’ho passes i millor captes els punts d’humor. És igual l’argument: que si un assassinat, una desaparició, un robatori… El més important és veure en Montalbano en acció. Totes les novel·les són distretes, i encara que individualment serà difícil trobar alguna que arribi al 5/5, el conjunt sí s’ho mereix. De fet jo ja l’he convertit en el meu comissari preferit.

Aquestes són les novel·les que he llegit, de la resta que em queda per llegir (poqueta cosa) intentaré fer-ne un post individual:

  • La forma del agua (1994)
  • El perro de terracota (1996)
  • El ladrón de meriendas (1996)
  • La voz del violín (1997)
  • La excursión a Tindari (2000)
  • El olor de la noche (2001)
  • Un giro decisivo (2003)
  • La paciencia de la araña (2004)
  • La luna de papel (2005)
  • Ardores de Agosto (2006)
  • Las alas de la Esfinge (2006)
  • La pista de arena (2007)
  • El campo del alfarero (2008)
  • La edad de la duda (2008)
  • La danza de la gaviota (2009)
  • La búsqueda del tesoro (2010)
  • La sonrisa de Angélica (2010)
  • Juego de espejos (2011)
  • Un filo de luz (2012)
  • Un nido de víboras (2013)
  • Muerte en mar abiero (relats curts del jove Montalbano) (2014)

Un apunt: Donat l’èxit aclaparant del personatge, a Itàlia es va fer una sèrie basant-se en cada un dels seus llibres. Llàstima que en aquest món de canals infinits i plataformes televisives de pagament, no trobi enlloc on veure-la.

Nota: 5/5

ESTIMADA IJEAWELE: MANIFEST FEMINISTA EN QUINZE CONSELLS, Chimamanda Ngozi Adichie

Títol original: Dear Ijeawele, or a feminist manifesto in fifteen suggestions
Traducció: Scheherezade Surià López
Editorial : Fanbooks (Grup 62)
Col·lecció: No Ficció
64 pàgines. Any publicació: 2016

La Chimamanda rep una carta de la seva amiga Ijeawele, que li demana consell per educar en el feminisme a la seva filla Chizalum, acabada de néixer. L’autora li respon amb 15 consells que abastaran des de l’estrenada maternitat de la seva amiga fins a la criança de la petita en cada estadi important de la seva vida: sobre com rebutjar el rol de gènere que se li assumeix quan neix, fomentar la lectura, aprendre a qüestionar-se el llenguatge, donar-li un sentiment d’identitat, a implicar-se en el seu aspecte exterior, el sexe, l’amor,… 

És un bon text per iniciar-se en el feminisme o per refermar la base. Si ja ens hem interessat anteriorment en aquest tema podem tenir la sensació (a vegades) de que s’endinsa en uns preceptes que ja semblen assumits i superats per la societat,  cosa que no és certa (només cal llegir la premsa actual per constatar-ho).

Com a mare que sóc d’una nena de 4 anys, en aquesta lectura tenia una implicació més personal que en altres lectures feministes. I he gaudit molt llegint-la perquè promou una forma d’educar i d’estimar que comparteixo, i ho exposa d’una manera molt clara i endreçada. La Chimamanda vol que les nenes d’avui i dones del demà siguin més segures d’elles mateixes i del seu cos, que vesteixin com vulguin, que tinguin clar que el matrimoni no és un assoliment, que alcin la veu quan no estan d’acord amb alguna cosa, que se sentin lliures per explorar àrees  (laborals o lúdiques) que semblen exclusives dels homes… Val a dir que tots aquests propòsits de futur, en el present ja estan actuant obrint la ment de la mare/lectora. M’ha agradat tot el que diu i com ho diu. I què millor que exposar-ne quatre perles:  

 

No li diguis mai que hauria o no hauria de fer alguna cosa “perquè ets una nena”. “Perquè ets una nena” no és motiu per a res. Mai.

Ensenya a la Chizalum a llegir. Ensenya-li a estimar els llibres. (…) Els llibres l’ajudaran a entendre i a qüestionar-se el món, a expressar-se, i l’ajudaran també en tot allò que vulgui ser, perquè es beneficiarà de tot allò que aporta la lectura.

Ensenya-li a rebutjar la simpatia. (…) Tenim un món ple de dones que són incapaces de respirar perquè fa massa temps que estan condicionades a doblegar-se de determinades formes per caure bé. Així doncs, en lloc d’ensenyar la Chizalum a caure bé, ensenya-li a ser honesta. I amable. I valenta. (…) Elogia-la sobretot quan prengui una decisió complicada o impopular només perquè sigui la seva opinió sincera (…)… perquè el seu consentiment és important,. Digue-li que si qualsevol cosa la fa sentir incòmoda, que ho digui, que alci la veu, que cridi.

No creguis que educar-la en el feminisme significa obligar-la a rebutjar la feminitat. (…) Tristament, les dones han après a avergonyir-se i a disculpar-se per coses que es consideren tradicionalment femenines, com ara la moda i el maquillatge. Però la nostra societat no espera que els homes se sentin avergonyits de coses considerades masculines, com els cotxes esportius o alguns esports professionals.

Ensenya-li que l’amor no només és donar, sinó també rebre. (A les nenes) els ensenyem que un gran component de l’habilitat d’estimar és la capacitat de sacrificar-se. No ensenyem el mateix als nois. (…) Per què eduquem només una meitat del món per valorar això?

La santedat no és un prerequisit per a la dignitat. (…) A vegades, en el discurs sobre el gènere, se suposa que les dones han de ser moralment millors que els homes. No ho són. Les dones són igual d’humanes que els homes. La bondat femenina és tan normal com la maldat femenina.

Ensenya-li que els seus valors són només d’ella i no dels altres. Aquesta es la única forma necessària d’humilitat: ser conscient que la diferència és normal.

Aquest llibre és un bé social, un text que tots hauríem de llegir. Els detractors dels feminisme volen fer creure que ser feminista és ser d’una mena de religió o secta, o com si fos igual de bo triar ser-ho com no. I no és així. Per un món millor, tothom hauria de ser feminista. 

Nota: 5/5