Editorial : EMECÉ
200 pàgines. Any publicació: 1940
Aquesta novel·la ha estat tota una SORPRESA, en majúscules. La coneixia tant a ella com a l’autor, més d’oïdes que per interès real, i la tenia a la meva llista de pendents més per considerar-se un clàssic de la literatura del s. XX que per l’argument, del que no en sabia res. A mi em passa sovint amb els anomenats “clàssics”, que em fan arrufar el nas, tot i que les experiències sempre han estat més positives que negatives. Però normalment requereixen més concentració, i has de trobar-te disposada.
El 15 de setembre passat va ser el centenari del naixement de Adolfo Bioy Casares, autor argentí, gran amic de Jorge Luis Borges, qui participa en un elogiós pròleg. Aquesta és una de les seves obres més conegudes, si no la que més, i fou escrita l’any 1940. L’ocasió del centenari, i que sigui un llibre curtet em va animar a donar el pas a obrir les seves pàgines. Aquí l’argument:
Un fugitiu s’amaga en unes antigues instal·lacions d’una illa deserta de la Polinèsia. Prèviament l’havien advertit de que en aquella illa hi ha una estranya malaltia (provocant uns símptomes semblants a la radiació) que va matar els que havien habitat en aquell estrany complex, quedant tot fantasmagòricament abandonat. Tot i així el fugitiu assumeix el risc i s’hi instal·la, amb l’esperança de que ningú el vindrà a buscar en un lloc com aquell.
A l’illa hi ha tres construccions: un imponent edifici anomenat el museo (que segons el protagonista més aviat sembla un hotel o un sanatori, i on la maquinària segueix funcionant), la capilla i la pileta (piscina). Tot i que no és un lloc idíl·lic, i massa sovint li falta quelcom que endur-se a l’estómac, el fugitiu passa els dies més o menys tranquil, fins que una nit el desperta la música d’un fonògraf. Creient que el venen a detenir, fuig espantat a amagar-se al pantà, des d’on observarà durant dies els nouvinguts. Però aquests semblen més de vacances que no pas a la caça d’un pròfug. Li cridarà l’atenció, sobretot, la Faustine, una dona que cada tarda observa en solitari l’ocàs des d’un penya-segat. La relació que acaba establint amb ella és tan singular com la novel·la, i és la que portarà a un final que, per inesperat, per original, per rodó i poètic, m’ha encantat.
Al principi vaig trobar que era una història estranya, enigmàtica. Em va confondre i em va desconcertar. Fàcil de seguir però no d’esbrinar que passa. Segurament això em va passar perquè no el tenia per un llibre de ciència ficció (o d’imaginació raonada, com l’etiqueta Jorge Luis Borges), i per tot el que va succeint m’imaginava més una explicació paranormal, sobrenatural, que no pas científica. Pel lector no acostumat al gènere, és un encert que no n’abusi en excés. En algun moment hi ha discursos massa tècnics que em va costar seguir, però són en poques ocasions. El concepte que revela, el quid de la qüestió, l’essència de la història, és un plantejament futurista-fantàstic gens anacrònic.
El pròleg de Jorge Luis Borges es pot llegir perfectament abans d’endinsar-se en la novel·la perquè no desvetlla res de la trama. Però si destacaria dos punts, dues definicions de La invención de Morel, que podrien malmetre la lectura: la primera, es que diu que és “perfecta” (sic), i la segona, que és una història d’aventures. No goso contradir a Borges, però si a matissar-lo. Algú que espera llegir una novel·la perfecta bé el pot decebre, i el concepte que té “d’aventures” pot ser una mica diferent al que esperem. Però si que coincidim en que és molt recomanable.
Un apunt:
És possible que amb l’argument que us he donat no s’intueixi, però ja us ho dic jo: La invención de Morel és un llibre de ciència ficció molt lostnià. Si, si, parlo de Lost, la sèrie, i no crec que sigui casualitat. I això tampoc és casualitat:
En l’emissió d’aquest capítol les vendes del llibre a Amazon van pujar espectacularment, sobretot al fer-se patent la relació entre les dues obres, el que va provocar, per variar, múltiples teories.
Que curioses són les casualitats: Set dies després del centenari del naixement de Bioy Casares es celebra la dècada de l’estrena de Lost. Curiós perquè set dies, una setmana, acaba essent un temps molt important al final de la novel·la. I amb aquesta esbojarrada observació, us demostro que Lost encara corre per les meves venes.
Nota: 4’5/5
LLIBRES & ROSELLES 
