Rubia de verano és un recull de quatre histories sobre quatre personatges solitaris e infeliços i l’enfrontament a uns successos que trastornen la seva vida.
Quatre depriments històries sense un bri d’esperança. No m’ha agradat. Són històries més o menys interessants, però no significatives ni pels protagonistes ni per la lectora (aquesta que escriu). Els personatges són uns infeliços amb una llarga carrera d’infelicitat, i la impressió que dona és que l’autor ha extret una part de la vida d’aquests personatges on hi surt un fet fatídic incident, un de tants, plasmant-la al paper. Per passar l’estona.
——————
M’obligo a refer aquest post. M’agraden les històries amb final feliç, i si no, amb un final molt dramàtic. No m’agraden les que el protagonista queda resignat davant d’una vida trista amb les mancances més essencials per a la felicitat. Em deixa mal cos, no les gaudeixo. Sóc una sentimental, ho tinc assumit.
Al principi, Rubia de verano em va deixar desconcertada. Quina utilitat tenia aquestes històries sense principi ni final? O si de cas, amb un final com els que no m’agraden, dels que es veu un futur negre a uns protagonistes inamovibles en la seva desgràcia. La meva fixació, el meu cap quadrat no em va deixar veure res més en aquell moment.
M’he trobat pensant sovint en aquest còmic. Quanta gent que ens envolta pot portar una vida semblant. Quant d’aquests personatges hi ha en mi.
I això no és tot. Quina vida tenen per davant aquests personatges? El seu estat anímic és tan greu que hi perceps la depressió. Busquen la felicitat en forma de persona que els estimi, però estan tan malmenats, com una joguina trencada, que ni s’adonen que la tenen més aprop del que es pensen. Però no és el que necessiten, si més no, no és primordial. El que necessiten és estimar-se a ells mateixos.
Així que canvio de parer amb aquest còmic. Crec que les històries són tristes, els personatges depressius i solitaris, les persones que els rodegen egoistes, cada un a la seva manera, i tot plegat dona que pensar.
Nota: 😀 😀 🙂