RESUM LECTURES 2015

Resum a any tancat de les lectures del 2015. Com sempre, molta novel·la negra, que és el gènere que llegeixo més a gust. Podria queixar-me de que no llegeixo tant com voldria, ni quan voldria, prometre més intensitat en aquest any acabat d’estrenar. Però a la meva vida hi ha mancances que m’agradaria prioritzar per eradicar-les. Així que el meu desig pel 2016 és, com a mínim, mantenir el ritme, i dedicar el temps restant en altres coses igual de profitoses.

La llista està ordenada per puntuació, i les sèries en verd o vermell segons si, al meu parer, val la pena seguir-les o no.

5/5

1. Tenemos que hablar de Kevin, Lionel Shriver
2. Una madre, Alejandro Palomas

4/5

3. Diez Negritos, Agatha Christie
4. Rebeca, Daphne Du Maurier
5. No está solo, Sandrone Dazieri
6. Els morts no parlen, Miquel Aguirre
7. Más allá hay monstruos, Margaret Millar
8. La hipótesis del mal, Donato Carrisi
9. Lobos, Donato Carrisi
10. Vestido de novia, Pierre Lemaitre
11. El lector, Bernhard Schlink
12. Matemos al tío, Rohan O’Grady

3/5

13. El cartero siempre llama dos veces, James M. Cain
14. Una historia sencilla, Leonardo Sciacia
15. La serenata del estrangulador, Cornell Woolrich
16. El rompecabezas del Cabo Holmes, Carlos Laredo
17. La brisca del cinco, Marco Malvaldi
18. Se sabrà tot, Xavier Bosch
19. Algún día este dolor te sera útil, Peter Cameron
20. La chica del tren, Paula Hawkins
21. El guardian invisible, Dolores Redondo
22. Coraline, Neil Gaiman

 

2/5

23. Les mans del drac, Sebastià Bennasar
24. Alta fidelidad, Nick Hornby
25. La hora de las sombras, Johan Theorin

1/5

26. Crímenes exquisitos, Vicente Garrido & Nieves Abarca
27. En realidad, nunca estuviste aquí, Jonathan Ames

 

SÈRIE BEVILACQUA & CHAMORRO

28. Los cuerpos extraños
29. La marca del meridiano

SÈRIE KAY SCARPETTA

30. Causa de muerte
31. Cruel y extraño
32. Un ambiente extraño
33. La jota de corazones
34. Una muerte sin nombre
35. La granja de cuerpos

SÈRIE LA GUÀRDIA, Terry Pratchett

36. Pies de barro
37. ¡Voto a bríos!
38. Hombres de armas
39. ¡Guardias, guardias!

SÈRIE HARRY BOSCH

40. El eco negro

SÈRIE HECTOR SALGADO

41. Los amantes de Hiroshima
42. Los buenos suicidas
43. El verano de los juguetes muertos

SÈRIE KOSTAS JARITOS

44. Defensa cerrada
45. Noticias de la noche
46. Suicidio perfecto

S’HAN QUEDAT PEL CAMÍ (ALGUNS ES REPRENDRAN):

• Reportaje al pie de la horca, Julius Fucik.  Julius Fucik era un periodista txecoslovac que va ser empresonat, torturat i executat pels nazis. Va poder escriure d’amagotits des de la presó, publicant posteriorment els seus escrits. És dur, intimista, emotiu. Acostumo a llegir en públic i l’he tingut que deixar perquè m’emocionava massa.
• Punto de partida, Patricia Cornwell. Ja no podia més amb l’Scarpetta (el personatge), a cada llibre és més insuportable. Fins aquí he arribat.
• El invierno del comisario Ricciardi, Maurizio de Giovanni. El comissari Ricciardi és un home trist-trist que veu morts. O veu morts i per això és trist-trist.
• Pizzeria Kamikaze, Etgar Keret. Relats curts de temàtica fantàstica (botigues de queviures a les portes de l’infern, exorcismes per torns,…).
• Crimen Perfecto, Varis Autors. Relats sobre el crim perfecte (perfecte no és sinònim d’interessant).
• El asiento del conductor, Muriel Spark. Un relat estrany sobre una estrambòtica senyora que serà assassinada en les seves vacances.
• En la orilla, Rafael Chirbes. Relat cru sobre la crisi en un poble valencià.

DIEZ NEGRITOS, Agatha Christie

Títol original: And then there were none
Traducció: Orestes Llorens
Editorial : Booket
Col·lecció: Crimen y Misterio
168 pàgines. Any publicació: 1939

Per fi ha arribat el dia en que he llegit una novel·la d’Agatha Christie. Recordo fullejar-ne alguna d’adolescent, perquè el meu pare té un bon grapat, però tot i així no m’acabava d’animar. I amb els anys, esquivar-la es va convertir en una costum, sempre amb la sensació de que era una obligació que anava aplaçant perquè no li trobava les ganes.

Són manies que arrossegues i no saps ben bé perquè. Perquè sé des de fa temps que la trama de les seves novel·les, o d’una gran majoria, són de les que m’agraden. Com m’agraden pelis com Un cadáver a los postres o El juego de la sospecha, o les d’en Peter Ustinov fent d’Hercule Poirot. Per acabar d’arrodonir, el Cluedo és el meu joc de taula preferit! Doncs si hi ha un psicòleg a la sala, que em digui perquè he trigat tant a llegir l’Agatha Christie sabent que m’ho passaria bé.

Maggie Smith, David Niven, i Alec -Benson Señora – Guiness a “Un cadáver a los postres”.

Si, ho sabia, i ha estat així. Diez negritos té una trama de les que m’engresquen: una novel·la coral en la que deu persones incomunicades en una illa són acusades d’un o varis assassinats pel seu misteriós amfitrió. Com que d’una manera o altra s’han lliurat de la justícia, ell decideix aplicar a cada un d’ells la pena de mort. Per fer-ho més macabre, l’assassí matarà als  convidats un a un i seguint (una mica lliurement) la lletra d’una famosa cançó infantil anglesa.

Ben relatada, amb personatges definits, i la pressió psicològica i la paranoia dels que van quedant vius queda molt ben retratada, millor del que esperava. Quasi vuitanta anys després, segueix complint el que s’espera d’una novel·la de suspens.

Per esmentar quelcom negatiu, tot i que no són punts importants, enumeraré dos que no m’han acabat d’agradar: la candidesa dels personatges amb la primera mort, que em va fer témer que la novel·la hagués quedat desfasada. Falsa alarma, la novel·la és ben vigent. Però que algú mori sobtadament, en plena conversa, per beure cianur en una copa on hi havia whisky, i tothom pensi que ha estat un suïcidi, és per encendre totes les alarmes.

L’altre punt és el final. Com a Estudi en escarlata, com a El misterio del cuarto amarillo (que animà definitivament a Agatha Christie a esciure), vaig trobar el desenllaç forçat. Però va, l’accepto.

Per un moment em vaig témer que Muerte bajo el sol, del ja anomenat Peter Ustinov, for una versió cinematogràfica de Diez Negritos, per la semblança amb el ventall de personatges i perquè  la localització és calcada l’una a l’altre (per cert, la peli es va rodar a Mallorca). Per sort és només casual, perquè la peli ja té la seva pròpia novel·la, com també Diez Negritos té varies versions dutes a la pantalla. Es que aquestes trames si coneixes qui és l’assassí només començar, perden part de la gràcia, i val la pena llegir Diez Negritos i gaudir per on enigmàticament ens porta l’autora.

Nota: 4/5